INDEPENDENTISME SNOB?

Aquest post el vaig penjar dimarts al BGS.

"100 DIES DEL GOVERN DURAN", AL BGS

Me n'oblidava que dimecres vaig penjar aquest post al BGS.

"CONTRA LA IDEOLOGIA DEL "3"", NOU POST AL BGS

Llegiu-lo, ara que l'avi Jordi, ha caigut del cavall...

Benvingut al Club, Molt Honorable!

"APAMANT EL CAMÍ", AL BGS

Aquesta setmana que acabem no he tingut gaire temps per escriure, però sí que ho he fet al Bloc Gran del Sobiranisme. Aquí teniu el post penjat el dimecres.

(En la foto el flamant nou Delegat del Govern de Catalunya a Brussel.les, Joan Prat, al mig, acompanyant al llavors Ministre d'Afers Exteriors del govern del PP, Josep Piqué).

DE VEGADES, PENSO...

Reconec, sense cap bri de vergonya, que el programa de sàtira política Polònia, és el millor que es fa avui en dia a la televisió. I és l'únic que em fa moure de l'estudi al saló de casa per veure la caixa tonta. L'únic! (bé tret del Barça, és clar!).

Per això, de vegades, em fa il.lusió pensar que els guionistes del Polònia, són lectors d'aquest humil i modest bloc. Com explicar, sinó les més d'una o de dues coincidències que es donen entre alguns dels posts que penjo i determinats squetxs de l'esmentat programa, que s'emeten dies després?

Ahir van fer l'squetx de la merda penjada en un pal. Genial. Els fidels i veterans lectors d'aquest bloc, saben perfectament que una servidora i la merda tenim una llarga història en comú, que fins i tot ha donat lloc a algun ensurt.

Ara, l'squetx polonès d'ahir immediatament em va fer recordar que una servidora, el recurs de la merda penjada en un pal l'he utilitzat en diverses ocasions, tant en el meu bloc personal, com més darrerament, en el Bloc Gran del Sobiranisme. En aquest últim, per acabar d'arrodonir-ho, vaig escriure, concretament, això:

"Però ja ens afaitem, i tots sabem que els estrategues convergents i els seus interlocutors espanyols, titllaran qualsevol acord que eventualment assoleixin, ara o a partir del 2012, de pacte fiscal, encara que sigui una merda penjada d’un pal."

És a dir, clavat al magnífic squetx que van passar ahir. Ep!, que consti que no em fa res que els guionistes polonesos s'inspirin en els meus posts... Només els envejo els calers que deuen cobrar cada setmana o mes.

Amb una desena part del que guanyen ja m'hi conformaria.

"SANG, DOLOR I ESPERANÇA", AL BGS

Podeu llegir la meva darrera contribució al Bloc Gran del Sobiranisme, aquí.

Bona lectura!

"WALKING DEADS", ÉS A DIR, S'HA ACABAT EL BRÒQUIL, al BGS

Nou post penjat al Bloc Gran del Sobiranisme.

LA VELLA TÀCTICA DE LA PUNTADA CAP AMUNT

He penjat al Bloc Gran del Sobiranisme, la meva col.laboració habitual dels dimecres. Si la voleu llegir, entreu aquí.

No sé si ja ho havia dit, però els problemes de fa uns dies al bloc ja s'han resolt. Agraeixo la col.laboració d'en Jordi.

UN PETIT GRAN APUNT

M'ha agradat molt el post Un petit apunt sobre l'Assemblea de Reagrupament, penjat per l'Enric Canela al Bloc Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació. Hi trobo una actitud francament oberta i constructiva.

A l'Enric el conec sobretot arran de compartir capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme. En som membres fundadors, si bé, per raons lamentables, en el seu moment l'Enric va deixar de col.laborar-hi.

La meva opinió personal és que l'Enric hauria de formar part ja fa mesos de Reagrupament, però és clar, ell sembla ser que no opina el mateix.

Tinc l'esperança que després de la 2a Assemblea, la nova etapa que s'obre ens permetrà enderrocar els dubtes i prevencions que molta gent tenia respecte la nostra associació, i d'aquesta manera superar amb escreix l'actual nombre de membres. La força de Reagrupament, no em cansaré de dir-ho, és la seva gent.

Cal tenir present que aconseguir en molts pocs mesos 3.500 associats, en els temps que corren, és un èxit sense precedents. Però es tracta d'una primera embranzida. Ara cal un segon impuls que hauria d'abastar a molta altra gent que es preocupa i s'ocupa per la sort d'aquest país nostre, que és el mateix que dir, de la seva gent, el medi ambient, la llengua, el benestar, etc.

A Reagrupament hi ha lloc per a molta gent, i en les properes setmanes, farem una gran tasca de disseminació dels materials recentment aprovats, com el Full de Ruta i la Constitució de Catalunya, així com impulsarem noves iniciatives originals i engrescadores per aconseguir una difusió el màxim d'àmplia possible.

Com ell mateix diu, la paraula clau és generositat. Efectivament, aquest és el quid de la qüestió. Espero que tothom estigui a l'alçada de les circumstàncies. La responsabilitat que tenim és molt i molt gran.

Un any de Bloc Gran del Sobiranisme

Avui fa un any que va aparèixer a la xarxa el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Vuit persones, set blocaires i una tècnica, ens conjuràrem per influir en la societat catalana en un context força enrarit que, a grans trets, podem dir que encara continua ben igual, o empitjorat tant a nivell econòmic (crisi) com a nivell polític (desafecció). Llavors érem, per ordre setmanal, en Víctor Terradellas, en Manel Bargalló, una servidora, en Xavier Mir, en David Morgades, l'Enric Canela i en Joan Arnera. A més a més de l'Anna. Amb els pas dels mesos, vam canviar el cap i la cua, i s'afegiren en Dessmond i en Marc Belzunces. Deu persones, doncs, hem empès aquest projecte. Bé, deu persones, més els milers de lectors (163.674 accessos exactament en el moment de picar aquest post), els centenars de comentaristes, alguns dels quals s'han convertit en clàssics, i dotzenes de col.laboradors setmanals. O els 828 amics del Facebook que també ens llegeixen.

No és banalitat, sinó realisme, dir que el BGS ha obert una escletxa en la Catosfera i, probablement també, en la política catalana. Si voleu modesta, però com se sol dir, molt més gran que la que voldrien els nostres detractors, però encara petita pels nostres seguidors. Hi havia un risc en el projecte. Penso que a grans trets, hem aconseguit evitar que es convertís en una mena de pessebre, i per damunt de tot que se'ns percebés com la versió blogosfèrica de la casa gran convergent. El BGS és plural dins del sobiranisme. Penso que això és ben clar. Naturalment sempre algú trobarà a faltar alguna cosa, o s'indignarà per una altra, és inevitable. Però m'omple d'alegria quan alguns dels lectors i comentaristes que em trobo en les convocatòries patriòtiques em diuen que cada dia pel matí esperen amb il.lusió poder llegir el post del BGS. "Tu, Sort", em diuen, "ets el del dimecres oi?" Vés per on, ara sóc "el del dimecres".

El BGS no s'ha limitat a incidir en la xarxa. No som independentistes de saló o de pijama, que volem portar la independència des del teclat de l'ordinador. Hem tingut una presència directa en iniciatives com la manifestació de Brussel.les o en la Conferència d'Organitzacions Independentistes. Vull dir que som molt conscients que la xarxa és un instrument necessari i fins i tot imprescindible, però no suficient. Cal tenir-ho molt clar.

Com també cal tenir clar les mancances. Jo, amb el permís (o no) dels meus companys, en vull assenyalar-ne tres. La primera, i més òbvia, és la de gènere. Tots els que hi escrivim som homes, i la major part de comentaristes i col.laboradors, també. És un passiu incomprensible, entre d'altres raons perquè és empobridor. Però resoldre-ho es presenta complicat.

La segona mancança és l'edat. Tot i que no tinc les estadístiques, jo diria que el public lector del BGS no és precisament jove. De la trentena cap amunt, amb les excepcions que correspongui. Una raó que explicaria aquest fet, és que el BGS és bàsicament un bloc textual, amb poques imatges i pocs vídeos, i això només interessa als que som immigrants digitals, és a dir, aquells que ens vam socialitzar en el món pre-Internet i a empentes i rodolons hem emigrat a la galàxia internet, en paraules de Manuel Castells. Tenim accent, en tant que immigrants, si se'm permet, i aquest accent és que no ens fa res, ans al contrari, llegir. Als natius digitals, per contra, és a dir, als que han nascut en el món digital i no tenen ni puta idea del que és una màquina d'escriure o el paper carbó, per fer duplicats, això de llegir, amb les excepcions corresponents, se'ls fa molt costa amunt. I prefereixen la imatge, les fotos, els centenars de milers de fotos que es pengen al facebook i al myspace, etc. Fugen literalment dels blocs amb més de cinc línies de text. No sé si això té remei, o cal acceptar-ho resignadament.

Finalment, una mancança també important, és la geogràfica. El BGS és una mena de lobby barceloní-maresmenc, podríem dir, doncs, laietà (de la tribu íbera que vivia a les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme). Només en Víctor -de Reus- trencava aquest lobby. Això vol dir que també es perd molta perspectiva de la resta de comarques del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per descomptat.

Tot amb tot, i malgrat aquests elements obligatoris d'autocrítica, penso que la feina feta ha estat força reeixida. Vull dir que em sento orgullós d'haver-hi participat, i de fet em sento una mica privilegiat, perquè ni vaig ser dels iniciadors, ni he estat un dels que més he treballat. A mi se'm va convidar a participar-hi i l'únic esforç que he hagut de fer és la disciplina setmanal d'escriure el post corresponent. Un esforç, diguem-ne, relatiu, però que cal fer. La setmana passa molt ràpid i ja no te n'adones i has de tornar a escriure.

Per cert, si considereu que el BGS ha fet bé la seva feina, només us demano que el voteu per als Premis Bloc Catalunya. Jo això dels Premis, mai ho acabo de veure clar, però vaja, ja que ha sorgit la iniciativa, doncs, endavant, i que tinguem sort!

UN SOPAR ENTRE AMICS

L'acte d'ahir al Via Fora de Sants va ser una experiència inoblidable, plena de complicitats i de gent amb ganes de tirar endavant i de fer coses pel país. Us prometo que vaig sortir amb les piles recarregades. Moltes gràcies a tothom. Contra el que sovint es diu, el país no està capcot i desencisat. La gent que érem ahir al voltant de les taules, vam demostrar que tot és possible, o encara més, que la Independència és probable. 

Les intervencions van anar plenes de propostes proactives, de coses a fer, d'idees a compartir, fins i tot de consells. Veure gent realment il.lusionada que aplaudia les intervencions, que encara tenen fresc la Manifestació de Brussel.les, a la qual molt dels assistents hi van participar i ben orgullosos que n'estaven, em va colpir.

La gent del BGS que érem presents, l'Enric, el David, en Víctor, en Xavier i una servidora, vam constatar que hem fet al llarg d'aquests mesos, una mena de taca d'oli. De gent que ens llegeix, com per exemple, el Sr. Carreras, a qui vaig tenir el gust de conèixer, i que abans d'iniciar l'acte, em va confessar que feia set o vuit mesos que cada dia esperava el matí per llegir-nos i que això el feia molt feliç. També vaig conèixer a la Maia, una comentarista ben habitual del BGS, i que va fer una intervenció, que immediatament em va suggerir el títol d'un futur post que no sé si penjaré en aquest humil i modest bloc, o ho faré al BGS. També vaig tenir el gust de saludar a l'Agustí, un dels principals responsables de l'èxit de Brussel.les. Molt sovint ens omplim la boca de la importància de la xarxa, d'internet, dels blocs, però no hem d'oblidar MAI que per damunt de tot això hi ha el Factor Humà, la Persona Humana, sense la qual, res no  és possible. Per això, segurament, sense l'Agustí i alguns altres que no van acaparar els titulars mediàtics, l'èxit de Brussel.les no hauria estat possible.

Per acabar, vull compartir amb els lectors que no vau assistir al sopar una reflexió que hi vaig fer. Algú pensa que la moció aprovada al Parlament Europeu de suport a la immersió lingüística s'hauria presentat si no hagués tingut lloc la Manifestació de Brussel.les? No, naturalment que no. Un dels grans èxits de la manifestació va ser donar rellevància mediàtica al Parlament Europeu com a arena política on es juga el futur de Catalunya. I això ha obligat els eurodiputats catalans a posar-se les piles, conscients que s'acosten les eleccions i havien de fer alguna cosa, uns, per aconseguir la reelecció, i d'altres, per tornar a casa amb un nanogram de dignitat.

Les fotos que il.lustren el post són meves, tret de la primera, que l'ha enviada una de les assistents al Facebook.

100.000 accessos al Bloc Gran i l'Arnera, que se'n va

Ahir i avui han tingut lloc dues notícies, aparentment contradictòries.

Ahir cap a quarts de sis de la tarda, el nostre Bloc Gran del Sobiranisme va registrar l'accés número 100.000. Un número cinc vegades rodó. Va ser un moment emocionant. Quan encara no fa vuit mesos que el vam llançar, la nostra criatura s'ha fet un autèntic personatge a l'interior de la catosfera. Els seus progenitors n'estem tan orgullosos que probablement, algun dia, si pot ser pel Dia del Llibre, en sortirà un breu recull en forma física, no digital. 

L'esdeveniment també té lloc una setmana abans que molts de nosaltres ens manifestem pels carrers de Brussel.les. Una iniciativa que també ha sorgit del BGS, colze a colze entre els qui escrivim i els que comenteu. Una iniciativa, doncs, de tothom. 

No tinc cap dubte que la marxa serà tot un èxit i marcarà una fita en el camí cap a la Independència. Qui opti per no ser-hi present, ho pagarà, de ben segur, molt car.

Avui, ara fa una hora i escaig, entro en el bloc d'en Joan Arnera i quedo sobtat de veure que els posts han desaparegut. Alarmat, entro en el bloc furiós i allà m'assabento de la notícia, l'Arnera, el nostre Arnera, ha dit que plega. I ha plegat. De seguida, potser massa i tot, he escrit un comentari amb el meu parer al respecte. El podeu llegir aquí.

Dues notícies realment cabdals, que caldrà digerir amb calma. La Catosfera mai s'atura, és viva. Hi ha gent que plega, gent que, de moment, continua. I d'altres que s'incorporen de nou i prenen el relleu.

A la Catosfera, com en el món real, tothom és necessari, però ningú no és imprescindible.

Gràcies Arnera.

MODERADAMENT OPTIMISTA

Avui he participat en la Conferència de debat independentista, on he trobat molts amics i coneguts. Pel matí, una trentena llarga de representants de diferents entitats, partits, associacions i grups hem estat debatent sobre com estructurar-nos, com treballar plegats per portar definitivament aquest país nostre, a la seva (nostra) Llibertat i Independència. El debat s'ha plantejat a dos nivells: el social i el polític. Pel que fa al polític, els assistents han navegat entre la postura d'intentar transformar des de dins CiU (bàsicament CDC) i ERC per tal que esdevinguin de paraula i de fets, independentistes, per una banda. I de l'altra, els que considerenque  cal crear una formació nova, producte de la convergència o confluència de totes les organitzacions declaradament independentistes, que actuï com a pol d'atracció del vot independentista desacomplexat i d'aquesta manera influencïi les altres dues a virar cap a plantejaments igualment desacompexats. Es tractaria, segons ha dit un dels participants, no recordo quin, de posar en evidència la rendibilitat electoral de l'independentisme. Va en la mateixa direcció del que una servidora va escriure, en l'anterior post.

Naturalment, no s'ha arribat a cap mena de conclusió definitiva al respecte, només que cal continuar amb un determinat nivell de coordinació entre tots els participants, emfasitzant el que ens uneix i deixant de banda el que ens separa.

Davant la meva estranyesa per la no assistència de cap organització del sindicalisme nacional, particularment de la I-CSC. Sembla paradoxal aquest fet, atès que sí que hi ha assistit una associació d'empresaris  independentistes. Realment som un país ben curiós!

De les intervencions del matí, m'ha sorprès molt agradablement la d'en Joan Fonollosa, conseller nacional de CDC i un dels líders dels seus corrents independentistes. Amb una oratòria força contundent i convincent, ha dit que CDC des del seu darrer congrés, és formalment un partit independentista, però que qui no ho és és l'actual direcció. També ha tingut el savoir faire de no ficar-se en casa dels altres per dir-hi la seva. Si no m'erro, representava una plataforma que es deia Conferències Democràtiques de Catalunya. 

També ha estat interessant la intervenció del meu company de capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), Enric Canela, que després de comparar CDC amb un gran diplodocus, ha dit que és impossible fer la independència sense CDC. Per acabar-ho d'arreglar, un altre representant ha titllat ERC de partit mamut, per la qual cosa, en un moment determinat semblava més que parlàvem de zoologia paleolítica que d'independentisme polític. Però la cosa no ha passat d'aquí.

La resta d'intervencions han tingut un to moderat, constructiu. L'únic que m'ha sobrat han estat les reiterades referències a les anomenades Jennies de Cornellà, en un to de donar-les per perdudes pel projecte independentista. He estat temptat de replicar per al.lusions, no perquè tingui una Jenny a la meva família, sinó per la típica i tòpica estigmatització de la ciutat on visc jo des de fa una colla d'anys. És un error que es reprodueix recurrentment tant en un determinat independentisme, i molt particularment en la catosfera sobiranista, d'agafar Cornellà com a papu de tot el que s'ha d'evitar. Modestament, recomanaria a aquests que no dormen pensant en les Jennies de Cornellà, que es preocupessin més dels Alejos i Borjas de Sarrià-Sant Gervasi, molts dels quals són catalans des de fa setanta cinc generacions...però en el millor dels casos des de en fa tres, i sobretot a partir del 1939, són més rematadament ecspanyols que la mare que els va parir, que probablement també ho és. 

No he gosat explicitar verbalment aquesta reflexió, per no trencar el bonrtollisme que hi havia a la sala. Tanmateix, qui no ha tingut tantes manies ha estat, quasi al final de la sessió, en Josep Ferrer, un dels fundadors del PSAN. Segons el seu parer, ha alertat que més que parlar de fracàs de l'autonomisme, el que ens hauria de preocupar és el fracàs de l'independentisme -se suposa que per esdevenir hegemònic a l'interior de la societat catalana.

Des del meu punt de vista, l'independentisme no només no ha fracassat, sinó que cada cop té una més gran presència social i política. Certament, s'han comès molts errors, i se n'estan cometent, en nom de l'independentisme en el moment actual. Però és innegable que s'ha avançat i molt! 

Una cosa és el saludable i necessari exercici de l'autocrítica... l'altra cosa és viure en una vall de llàgrimes permanent!

La sessió de la tarda ha estat seguida per més de dues-centes persones que han omplert la Sala d'Actes del Centre Cívic Fort Pienc. Aquesta sessió ha tingut dues parts clarament diferenciades. 

En la primera, els representants de les associacions del matí s'han adreçat als assistents en mini-parlaments de tres minuts -excepte alguns que s'han passat de temps- per exposar els seus punts de vista o simplement per saludar i engrescar els assistents. Això últim és el que he tingut l'honor de fer, en tant que membre del BGS. Si no m'equivoco, la meva intervenció ha estat la més breu de totes. O aquesta ha estat la impressió que jo he tingut. Ja se sap que quan comences a parlar en públic, el temps passa volant.

La segona part ha consistit en els parlaments de la Patrícia Gabancho, de l'Alfons López Tena i de la Rut Carandell. Tots tres han estat prou interessants, però aquest cop qui penso que s'ha portat el gat a l'aigua ha estat la Patrícia. I això que ha dit que no es trobava gaire bé!

Particularment m'ha agradat quan ha dit que cal bandejar els tres tòpics que sovint s'argumenten per rebutjar el projecte independentista. Els tres tòpics són el dels tancs -que la declaració d'independència implicaria la sortid dels tancs ecspanyols per esclafar-la. El del mercat nacional -atès que a hores d'ara, sembla evident que el nostre mercat ja no és Ecspanya sinó el conjunt del món. I el del conflicte civil -atès que pensa que la declaració d'independència no portarà de cap de les maneres la insurreció dels sectors ecspanyolistes a Catalunya, se suposa que per poc que se'ls permeti continuar sent ecspanyols -si és aquesta la perversió massoca que ells volen -això és collita meva.

La intervenció d'en López Tena ha estat sòlida com ens té acostumats i naturalment ha comptat amb la complicitat de l'audiència. Malauradament ha verbalitzat de nou el seu blaverisme principatí al qual ja em té acostumat/fastiguejat. L'interessant del cas, és que s'ha vist obligat a aclarir, explícitament, que per ell Catalunya són les quatre províncies i avall que fa baixada. L'explicitació d'aquesta actitud regionalista, demostra clarament, això no obstant, que ell percebia que calia aclarir-ho. I la necessitat d'aquest aclariment, en ella mateixa, ja és una victòria dels que pensem que el poble català va més enllà de les putes quatre províncies de marres. 

Alfons, fixa't que CDC ja és present a la Catalunya Nord i ara a la Franja de Ponent i fins i tot fa bolos per l'Alguer. La teva obsessió malaltissa pel quatriprovincianisme, de vegades sembla com una mena d'auto-odi o de derrotisme...

La intervenció de la sempre encantadora Rut Carandell ha explicitat les dificultats que té militar en un partit la direcció del qual està en ple procés de liquidacionisme polític -això ho dic jo, compte eh!- i que fa totes les tombarelles i giragonses possibles per mantenir-se a la poltrona -això també ho torno a dir jo! L'únic que m'ha sobrat, benvolguda Rut, és que et fiquessis en la casa del veí. No era el moment, i de fet s'han sentit alguns xiuxiuejos, si bé la cosa no ha anat a més.

Abans del Cant del Segadors, l'Agustí Soler, president del Partit Republicà Català, ha fet el discurs de cloenda. Ha cridat a treballar per la Independència cadascun des de l'àmbit que més l'interessi i s'ha mostrat convençut que aquesta conferència serà l'inici d'una col.laboració cada cop més estreta i respectuosa entre totes les organitzacions assistents i d'altres que s'aniran afegint.

En definitiva, cal fer un balanç de la jornada moderadament optimista i positiu, sent conscients que es camina per un camp de mines, on una primera detonació pot portar la detonació en cadena de la resta. Però amb el convenciment que per arribar a la nostra fita, cal travessar-lo.

PD. Xavier, t'ha semblat prou equilibrat aquest post?

L'ENQUESTA DEL CERCLE

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha fet pública recentment un estudi que conclou que un 35% de ciutadans del Principat són favorables a la Independència -sempre del Principat. L'estudi, elaborat per un dels factòtums de la catosfera, en Marc Belzunces (foto), arriba a la conclusió, després d'analitzar les múltiples enquestes que en les darreres dècades s'han fet sobre la qüestió, que a hores d'ara, si tingués lloc un referèndum d'autodeterminació, uns 2.000.000 de catalans i catalanes del Principat votarien per la Independència. Si això es complís, l'opció independentista guanyaria, atès que una part considerable dels ecspanyolistes no anirien a votar. A més, l'opció guanyadora en tots els referenda que han tingut lloc des de la fi del franquisme, mai ha assolit aquest nombre de vots. L'estudi també s'ocupa de fer una anàlisi sociodemogràfica de l'independentisme al Principat que inclou dades referides a la llengua, la residència, el nivell cultural, els ingressos, etc.

Tot plegat ens presenta un escenari força optimista. Considero que és un estudi que es pot equiparar als molts estudis que des dels anys setanta s'han fet al Quebec per apamar el votant sobiranista d'aquella nació.

Realment que un 35% de catalans i catalanes del Principat votin a favor de la Independència -o diguin que votarien a la Independència, matís important a fer- és extraordinari, tenint en compte que l'únic partit parlamentari que defensa aquesta opció no assoleix ni la meitat d'aquest percentatge en nombre de vots. Això demostra que, per una banda, hi ha molts independentistes que voten altres partits. I de l'altra que l'abstencionisme independentista és molt i molt important.

Cal tenir present que tant el 1980, com el 1995, al Quebec, abans de l'inici de sengles campanyes referendàries, el percentatge de quebequesos i quebequeses que deixen que votarien l'opció independentista era molt menor a la que finalment va acabar votant-la. En concret, el 1980, el percentatge inicial era del 20% i el final va arribar al 40%. En el cas del referèndum del 1995, a l'inici, de la campanya referendària, els ciutadans que declaraven la seva intenció de votar sobiranista rondava el 30 o el 35%, ara no recordo exactament, i finalment ho van fer més del 49%.

A Croàcia, a principi dels anys 90, també va passar el mateix. A l'inici del procés independentista, només un 18% se'n declarava. Quan finalment va tenir lloc la consulta, aquesta opció va guanyar de forma abassagadora.

Tenint present aquests precedents, sembla lògic pensar que si abans de començar el joc ja som un 35%, l'efecte polaritzador que tota campanya referendària té -donat que es vota A o es vota B-, afavoriria de manera exponencial el vot sobiranista, de manera que no seria descartable, tal com diu l'estudi, assolir entre el 50 i el 51% dels vots.

Sense cap mena de dubte que més és conscient d'aquesta possibilitat i que déu comptar amb moltes altres dades que no s'han fet públiques és Presidència del Govern Ecspanyol. Els experts de la Moncloa saben del cert que un referèndum seria mortal de necessitat per als seus interessos, i d'aquí la seva rotunda oposició a celebrar-lo.

L'única manera de forçar la seva celebració és la mobilització dels catalans i les catalanes, i la pressió internacional, tot i que costarà déu i ajut, si es vol fer seguint la legalitat ecspanyol -opció triada des dels seus inicis pel Cercle d'Estudis Sobiranistes.

Per això és tant important mobilitzar-nos a nivell internacional, com per exemple, la proposta de manifestar-nos a Brussel.les que des del Bloc Gran del Sobiranisme s'ha llançat darrerament i que ja comença a prendre cos.

Cal perseverar i no defallir. Tot i que jo, francament, considero que la millor manera d'assolir la Independència és votar una majoria de diputats que aprovin una Declaració de Sobirania i demanin el reconeixement internacional, entre altres raons perquè aquesta estratègia de trencament, de ruptura amb la legalitat ecspanyola, només depèn de nosaltres, en primer terme. En tot cas, el referèndum hauria de ser posterior a la Declaració de Sobirania i sota un estricte control internacional, perquè no tinc cap dubte que els ecspanyols farien totes les marranades que els deixessin fer sense ell.

En definitiva, un estudi que, malgrat que parteix de la legalitat ecspanyola i passa olímpicament del 40% de catalans i catalanes que no viuen al Principat, representa un clar suport a les tesis independentistes, i que ens convida a mantenir-nos ferms en la lluita per la Independència de tota la nostra Pàtria.

40 ANYS DE LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU

Demà comença la 40ena edició de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada del Conflent. Es tracta d'una efemèride digna de celebrar-se. Per això convido tothom a anar-hi o passar-se ni que sigui només un, dos o tres dies. Com ja vaig escriure en un post anterior, la primera vegada que hi vaig anar va ser en l'edició del 83, no sóc, doncs, dels de la primera fornada, la dels anys 68 i 69, encara sota el franquisme. Ni tampoc dels de la transició (anys 76-79). Però déu n'hi do. En aquests vint-i-cinc darrers anys -si bé en bastant he fet campana- els canvis en el seu funcionament han estat enormes, alguns positius, d'altres no tant. Però en el balanç final, penso que l'UCE ha aconseguit adaptar-se a la nova conjuntura, sense perdre excessivament el seu valor afegit, que la fa ser diferent de tota la resta d'universitats d'estiu posteriors, incloses aquelles adreçades explícitament a enfonsar-la.

Per força s'ha potenciat el seu component acadèmic. I això és bo, naturalment. Tanmateix, no estic d'acord amb aquelles opinions, suposadament neutrals, que contraposen el vessant acadèmic al vessant reivindicatiu. Precisament allò que té de propi l'UCE és aquest caràcter reinvindicatiu, d'aposta per anar sempre més enllà, a la recerca d'una fita transformadora que naturalment mai s'acabarà assolint. Però el que importa és el camí. UCE és a l'hora el punt d'arribada del curs polític anterior i el punt de sortida del nou curs polític. S'hi fa balanç i a l'ensems s'anuncia el que vindrà.

I és també lleure, oci, i barra lliure per relacionar-se amb amistats conegudes o noves, que després perduren o no, sempre tenint present que les condicions que s'hi donen, difícilment són exportables quan cadascú retorna al seu lloc d'origen.

La Xarxa de Blocs Sobiranistes
De l'edició d'enguany, voldria destacar dues activitats, particularment. O tres. Si bé, en general, totes les activitats que s'hi fan són dignes de destacar.

La primera és la Jornada de Blocaires dels Països Catalans que tindrà lloc el 19 d'agost, al llarg de tot el dia, organitzada per la Xarxa de Blocs Sobiranistes. S'hi celebraran dues activitats. La primera, de 9 a 12, una xerrada-col.loqui sobre Blocs, llibertat d'expressió, política i futur de la democràcia i el sobiranisme amb les noves tecnologies, i on intervindran tres ponents.

La segona serà, un Taller de Blocs, on s'ensenyarà a fer-ne i s'explicaran trucs, funcionament, etc. Aquesta activitat tindrà lloc entre les 15 i les 17 hores i anirà a càrrec de l'Octavi Fornés.

Camins cap a la Independència

L'altra activitat, més que recomanar-la, us hi convido. Es tracta de la taula rodona, o fòrum obert que tindrà lloc cap al final de l'edició d'enguany, el dia 23 d'agost a les 18.00 hores.

Porta per títol Camins cap a la Independència, i hi intervindran l'Agustí Soler (foto), president del Partit Republicà Català (PRC), en Carles Bonaventura, secretari general del PRC, en Josep Ferrer (Congrés per la Sobirania), i co-fundador del PSAN) i una servidora de vostès.

Penso que serà una bona oportunitat per debatre i sobretot proposar iniciatives o projectes per tirar endavant en el nou calendari polític. Per això us recomano molt fermament que hi assistiu i d'aquesta manera la podrem fer petar, no de forma virtual, sinó cara a cara.

Una possible activitat encara no lligada del tot és una presentació-express del Bloc Gran del Sobiranisme. Una iniciativa que amb tot just un mes de vida, ja ha arribat als 20.000 accessos. Ja us aniré informant al respecte.

Finalment, també animo a aquells interessats en la història, a seguir les sessions del Curs d'Història de Catalunya que tindrà lloc al llarg de tots els dies de 10 a 12 hores, organitzat per l'Associació Conèixer Catalunya, i impartit per la Magda Cuscó. Al final del curs es repartirà un Certificat d'Assistència convalidable amb crèdits de lliure eleccions d'algunes universitats públiques.

A LAPÒNIA I BRUSSEL.LES

D'aquí a 24 hores, seré ben lluny d'on sóc ara escrivint aquest post. Concretament seré, en principi, a la ciutat de Lulea, capital, diuen, de la Lapònia sueca. Malauradament, no hi seré de vacances, sinó en un face to face (F2F) meeting del grup de recerca del qual formo part d'ençà fa uns mesos. Tot i això, en l'agenda de la trobada, consta una passeig en barca per un riu o llac, ara no recordo, i ens recomanen que portem banyador, la qual cosa vol dir, que com a mínim ens remullarem una mica. Ben mirat, el mes de juliol és el mes ideal de l'estiu en aquella terra. El mes d'agost, segons el registre pluviomètric, és el més plujós, conjuntament amb el setembre. I després, no cal dir-ho, la neu, i així fins al mes de maig següent... La temperatura mitjana el juliol és de 18 graus, la qual cosa està prou bé. Com a mínim descansaré d'aquesta xafogor.

Malauradament, la meva tornada serà dimarts, per la qual cosa, poc podré conèixer, i qui sap quan podré tornar a estar a tocar del Circle Polar Àrtic! Bé, per poc que pugui, i donat que ara disposo d'un magnífic MBA ... escriuré un post envoltat de rens i boscos immensos, segons comprovo a través dels mapes del Google Earth.

He dit MBA? I què cony és un MBA? Un Màster? No home no, és l'acrònim que s'ha posat de moda per parlar del l'ultralleuger i ultrafí i suposo que també ultrasegur Mac Book Air. No l'he comprat jo, però, si tot va bé, en podré disposar fins a finals del 2009! És una passada. Brutal. Ara ja puc anar amb la cara ben alta, i no com en els dos darrers viatges, a Londres i Hèlsinki, quan el portàtil que carregava, a més de pesar molt més, i tenir una autonomia ridícula, tenia un software no actualitzat de l'any 2002, com qui diu del Neolític, en termes digitals.

Per fer-vos enveja, aquí teniu una foto del que promet ser un amic inseparable els propers mesos (matisació important: la unitat que tinc ara no és la definitiva, si no una de substitució mentre arriba la comanda, però poc importa, si fa no fa seran iguals).

I això no és tot. Dijous de la setmana que ve, me'n torno a enlairar aquest cop per anar a Brussel.les a una reunió de savis. Tornaré a agafar l'MBA i cap a Brussel.les falta gent -i pensar que hi ha imbècils que només viatgen a Madriz, quin tip de riure! A la capital d'Europa, però només hi seré unes poques hores, assistint a un simpòsium de projectes de recerca o una cosa semblant (ara no tinc les notes davant).

Bé, de moment això és tot. No us canseu gaire i així que pugui ja tornaré a postejar. Per cert, ja he enviat la meva propera contribució al Bloc Gran del Sobiranisme per al proper dimecres... espero que sacsegi alguna consciència ... o no!

NEIX EL BLOC GRAN DEL SOBIRANISME

Em plau anunciar el naixement d'un nou bloc col.lectiu, de caire eminentment sobiranista i de plantejament transversal. Porta l'ambiciós nom del Bloc Gran del Sobiranisme, i en ell escriurem set blocaires, un per cada dia de la setmana. A una servidora li ha tocat el dimecres. A mi el dimecres sempre m'ha agradat, com a dia, perquè marca el pas de l'equador de la setmana laboral, i és com si tot el que ve després fes baixada...

El Bloc Gran del Sobiranisme, es començarà a publicar demà dimarts 1 de juliol, així, doncs, que ja teniu deures per fer demà. Entrar-hi, llegir l'article del dia i fer un enllaç...

La resta de companys que participen en aquesta aventura són tots ells de reconeguda solvència patriòtica i blocaire a l'hora. Seguint l'ordre de publicació setmanal són els següents:

En Víctor Terradelles, conseller nacional de CDC i principal impulsor de la Plataforma per a la Sobirania. També es troba darrere de l'aparició de la publicació en anglès Catalan International View. En Víctor farà la seva contribució els dilluns. Com tots nosaltres, també té el seu propi bloc.

El dimarts, en Manel Bargalló, un exiliat de luxe a Alemanya, que tanmateix, gràcies a la xarxa és present en els debats diaris amb propostes molt treballades i iniciatives interessants. En Manel és militant d'ERC, i un destacat reagrupat. Com tots els blocs personals que esmento en aquest post, el seu és de lectura obligada.

El dijous, li tocarà el torn a un blocaire de referència, malgrat que ara està en vaga, una vaga si se'm permet, una mica estúpida, però en definitiva totalment respectable, atès que en la blogosfera ningú imposa res a ningú, i si vols fer vaga, la fas i punt. Em refereixo, és clar al sinerenc Xavier Mir. El seu bloc és un dels més llegits de la catosfera i també és un dels principals impulsors de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

En David Morgades, també pertanyent al lobby maresmenc, i ja en van tres, en aquest cas, però, de Mataró. Escriurà els divendres. Militant de CDC, en David també és un incansable activista en pro de les seleccions esportives catalanes, i qui ens ha engrescat a participar en aquest projecte col.lectiu. Naturalment, ell també té el seu bloc.

Els dissabtes, serà el torn d'un reputat professor i investigador universitari, i el més veterà, i doncs, més savi, de la colla, l'Enric Canela. Si entreu a la seva biografia, penso que està tot dit, no cal afegir res més. Per descomptat que el seu bloc és referent pel que fa a les formes i al fons. Lluny d'amagar-se'n, es proclama liberal i independentista. Ha ocupat càrrecs rellevants a dins de CDC, i també a dins de la federació CiU.

Finalment, la traca final, la del diumenge, se la reserva l'esmunyedís Joan Arnera. La seva dèria per mantenir la seva privacitat, que ratlla la paranoia, fa que ni sabem el seu nom de debò, ni vulgui publicar la seva foto a la capçalera del Bloc. Ara, per fotre'l una mica, diré que té 33 anys -l'edat de Crist- i que realment sembla Jesucrist a la terra. Per a mi l'Arnera ha estat un dels grans descobriments en la catosfera dels darrers mesos. Exactament des del mes de març. Abans no el coneixia. I des de que el conec i sobretot des de que el llegeixo, ha canviat la meva percepció respecte la gent nascuda en els anys 70, als quals fins llavors sempre havia considerat uns trepes malparits que volien liquidar als nascuts en els anys 60 -com una servidora- atribuint-nos no sé quines paranoies de l'(anti)franquisme.

L'equip del Bloc Gran es completa amb l'Ana, que és la dissenyadora del bloc i l'encarregada de les qüestions tècniques. I sí, certament, és l'única dona de la colla.

Bé, com podeu veure, un book de blocaires força reeixit. Espero que entre tots siguem capaços de contribuir a tirar endavant la llibertat de la nostra Pàtria, i que malgrat les diferències ideològiques evidents que tenim entre uns i altres, primem les coincidències i les ganes de treballar en equip. Jo ja he enviat el primer post, que sortirà penjat, si no hi ha cap novetat, el proper dimecres, 2 de juliol.

De totes maneres, òbviament, res serà possible, sinó comptem amb la complicitat del màxim nombre possible de lectors i comentaristes.

Així, doncs, endavant les atxes i que tinguem sort!