dissabte, 7 de febrer de 2009

MODERADAMENT OPTIMISTA

Avui he participat en la Conferència de debat independentista, on he trobat molts amics i coneguts. Pel matí, una trentena llarga de representants de diferents entitats, partits, associacions i grups hem estat debatent sobre com estructurar-nos, com treballar plegats per portar definitivament aquest país nostre, a la seva (nostra) Llibertat i Independència. El debat s'ha plantejat a dos nivells: el social i el polític. Pel que fa al polític, els assistents han navegat entre la postura d'intentar transformar des de dins CiU (bàsicament CDC) i ERC per tal que esdevinguin de paraula i de fets, independentistes, per una banda. I de l'altra, els que considerenque  cal crear una formació nova, producte de la convergència o confluència de totes les organitzacions declaradament independentistes, que actuï com a pol d'atracció del vot independentista desacomplexat i d'aquesta manera influencïi les altres dues a virar cap a plantejaments igualment desacompexats. Es tractaria, segons ha dit un dels participants, no recordo quin, de posar en evidència la rendibilitat electoral de l'independentisme. Va en la mateixa direcció del que una servidora va escriure, en l'anterior post.

Naturalment, no s'ha arribat a cap mena de conclusió definitiva al respecte, només que cal continuar amb un determinat nivell de coordinació entre tots els participants, emfasitzant el que ens uneix i deixant de banda el que ens separa.

Davant la meva estranyesa per la no assistència de cap organització del sindicalisme nacional, particularment de la I-CSC. Sembla paradoxal aquest fet, atès que sí que hi ha assistit una associació d'empresaris  independentistes. Realment som un país ben curiós!

De les intervencions del matí, m'ha sorprès molt agradablement la d'en Joan Fonollosa, conseller nacional de CDC i un dels líders dels seus corrents independentistes. Amb una oratòria força contundent i convincent, ha dit que CDC des del seu darrer congrés, és formalment un partit independentista, però que qui no ho és és l'actual direcció. També ha tingut el savoir faire de no ficar-se en casa dels altres per dir-hi la seva. Si no m'erro, representava una plataforma que es deia Conferències Democràtiques de Catalunya

També ha estat interessant la intervenció del meu company de capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), Enric Canela, que després de comparar CDC amb un gran diplodocus, ha dit que és impossible fer la independència sense CDC. Per acabar-ho d'arreglar, un altre representant ha titllat ERC de partit mamut, per la qual cosa, en un moment determinat semblava més que parlàvem de zoologia paleolítica que d'independentisme polític. Però la cosa no ha passat d'aquí.

La resta d'intervencions han tingut un to moderat, constructiu. L'únic que m'ha sobrat han estat les reiterades referències a les anomenades Jennies de Cornellà, en un to de donar-les per perdudes pel projecte independentista. He estat temptat de replicar per al.lusions, no perquè tingui una Jenny a la meva família, sinó per la típica i tòpica estigmatització de la ciutat on visc jo des de fa una colla d'anys. És un error que es reprodueix recurrentment tant en un determinat independentisme, i molt particularment en la catosfera sobiranista, d'agafar Cornellà com a papu de tot el que s'ha d'evitar. Modestament, recomanaria a aquests que no dormen pensant en les Jennies de Cornellà, que es preocupessin més dels Alejos i Borjas de Sarrià-Sant Gervasi, molts dels quals són catalans des de fa setanta cinc generacions...però en el millor dels casos des de en fa tres, i sobretot a partir del 1939, són més rematadament ecspanyols que la mare que els va parir, que probablement també ho és. 

No he gosat explicitar verbalment aquesta reflexió, per no trencar el bonrtollisme que hi havia a la sala. Tanmateix, qui no ha tingut tantes manies ha estat, quasi al final de la sessió, en Josep Ferrer, un dels fundadors del PSAN. Segons el seu parer, ha alertat que més que parlar de fracàs de l'autonomisme, el que ens hauria de preocupar és el fracàs de l'independentisme -se suposa que per esdevenir hegemònic a l'interior de la societat catalana.

Des del meu punt de vista, l'independentisme no només no ha fracassat, sinó que cada cop té una més gran presència social i política. Certament, s'han comès molts errors, i se n'estan cometent, en nom de l'independentisme en el moment actual. Però és innegable que s'ha avançat i molt! 

Una cosa és el saludable i necessari exercici de l'autocrítica... l'altra cosa és viure en una vall de llàgrimes permanent!

La sessió de la tarda ha estat seguida per més de dues-centes persones que han omplert la Sala d'Actes del Centre Cívic Fort Pienc. Aquesta sessió ha tingut dues parts clarament diferenciades. 

En la primera, els representants de les associacions del matí s'han adreçat als assistents en mini-parlaments de tres minuts -excepte alguns que s'han passat de temps- per exposar els seus punts de vista o simplement per saludar i engrescar els assistents. Això últim és el que he tingut l'honor de fer, en tant que membre del BGS. Si no m'equivoco, la meva intervenció ha estat la més breu de totes. O aquesta ha estat la impressió que jo he tingut. Ja se sap que quan comences a parlar en públic, el temps passa volant.

La segona part ha consistit en els parlaments de la Patrícia Gabancho, de l'Alfons López Tena i de la Rut Carandell. Tots tres han estat prou interessants, però aquest cop qui penso que s'ha portat el gat a l'aigua ha estat la Patrícia. I això que ha dit que no es trobava gaire bé!

Particularment m'ha agradat quan ha dit que cal bandejar els tres tòpics que sovint s'argumenten per rebutjar el projecte independentista. Els tres tòpics són el dels tancs -que la declaració d'independència implicaria la sortid dels tancs ecspanyols per esclafar-la. El del mercat nacional -atès que a hores d'ara, sembla evident que el nostre mercat ja no és Ecspanya sinó el conjunt del món. I el del conflicte civil -atès que pensa que la declaració d'independència no portarà de cap de les maneres la insurreció dels sectors ecspanyolistes a Catalunya, se suposa que per poc que se'ls permeti continuar sent ecspanyols -si és aquesta la perversió massoca que ells volen -això és collita meva.

La intervenció d'en López Tena ha estat sòlida com ens té acostumats i naturalment ha comptat amb la complicitat de l'audiència. Malauradament ha verbalitzat de nou el seu blaverisme principatí al qual ja em té acostumat/fastiguejat. L'interessant del cas, és que s'ha vist obligat a aclarir, explícitament, que per ell Catalunya són les quatre províncies i avall que fa baixada. L'explicitació d'aquesta actitud regionalista, demostra clarament, això no obstant, que ell percebia que calia aclarir-ho. I la necessitat d'aquest aclariment, en ella mateixa, ja és una victòria dels que pensem que el poble català va més enllà de les putes quatre províncies de marres. 

Alfons, fixa't que CDC ja és present a la Catalunya Nord i ara a la Franja de Ponent i fins i tot fa bolos per l'Alguer. La teva obsessió malaltissa pel quatriprovincianisme, de vegades sembla com una mena d'auto-odi o de derrotisme...

La intervenció de la sempre encantadora Rut Carandell ha explicitat les dificultats que té militar en un partit la direcció del qual està en ple procés de liquidacionisme polític -això ho dic jo, compte eh!- i que fa totes les tombarelles i giragonses possibles per mantenir-se a la poltrona -això també ho torno a dir jo! L'únic que m'ha sobrat, benvolguda Rut, és que et fiquessis en la casa del veí. No era el moment, i de fet s'han sentit alguns xiuxiuejos, si bé la cosa no ha anat a més.

Abans del Cant del Segadors, l'Agustí Soler, president del Partit Republicà Català, ha fet el discurs de cloenda. Ha cridat a treballar per la Independència cadascun des de l'àmbit que més l'interessi i s'ha mostrat convençut que aquesta conferència serà l'inici d'una col.laboració cada cop més estreta i respectuosa entre totes les organitzacions assistents i d'altres que s'aniran afegint.

En definitiva, cal fer un balanç de la jornada moderadament optimista i positiu, sent conscients que es camina per un camp de mines, on una primera detonació pot portar la detonació en cadena de la resta. Però amb el convenciment que per arribar a la nostra fita, cal travessar-lo.

PD. Xavier, t'ha semblat prou equilibrat aquest post?

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

15 Comments:

Blogger Dies de fúria said...

Amic Sort, em sap greu no haver-te pogut saludar, tot i que només et tenia, a la tarda, un parell de files endavant...

No ets just amb la qualificació de "blaverisme" que fas en relació a l'Alfons. No ets just perquè, i a mi m'ha semblat que quedava molt calr, el seu èmfasi no és blaverista, és simplement lògic en relació a l'arquitectura jurídica que ha de permetre arribar a exercir el dret de decidir.

És llarg d'explicar. Però no és frívol. De debò.

elies

8 de febrer de 2009 a les 4:30:00 CET  
Blogger Enric I. Canela said...

Josep,
Jo no he dit res del diploocus. Si que era impossible que el Parlament es declarés a favor de la independència si no la votava CDC.
Això del diplodocus ha estat cosa del Fonollosa. Jo he explicat el tema d Brussel·les.

8 de febrer de 2009 a les 10:36:00 CET  
Blogger reflexions en català said...

Per mi, el López Tena és realista. Quants valencians 'senten' la catalanitat? El País Valencià és un país majoritàriament castellà i el seu futur és negre. L'única possibilitat, penso, és que ens emancipem els principatins, i potser amb el temps podrem fer una federació o una confederació de països catalans. No se sap mai.

8 de febrer de 2009 a les 12:25:00 CET  
Blogger Josep said...

Elies,
No et vaig pas veure, ahir. I mira que ets fàcil de veure!

Respecte el tema a debat, jo contràriament penso que el tema és molt senzill.

Només cal no emfasitzar amb totes les paraules quin ha de ser el parlament que pot declarar la sobirania.

No entenc perquè el Parlament del Parc té el monopoli de la sobirania catalana. I si declarés la sobirania de Catalunya les Corts Valencianes, el Parlament de les Illes Balears o fins i tot el consell de Mallorca o el de Menorca?

Tots aquests són àmbits on els partits independentistes si se la juguen a fons, poden tenir molt a dir. El Parlament del Parc és un parlament més, punt. No és "el" Parlament.

Una altra cosa és l'actual correlació de forces. Però aquesta pot canviar en qualsevol moment.

Enric,
Disculpa si t'atribueixo el que no et pertoca. De totes maneres, el símil del diplodocus, digués qui ho digués, era fet en to positiu. Algú va dir que CiU era com un diplodocus, que sense ser carnívor, no tenia depredador, de manera que anava fent. És a dir, CiU dins la política catalana, no té qui la guanyi. No sé si m'explico. O això és el que jo vaig entendre!

Reflexions,
Caus en el típic error legalista. Ja ho he dit altres vegades. Però mai em cansaré de tornar-ho a fer, si és necessari.

Tu penses que perquè l'independentisme renuncïi al 40% del territori de la nació, els ecspanyols respectaran la integritat del Principat? Que en sou d'ingenus! El problema és que si comences renunciant a València, Alacant, Mallorca o Menorca, per quins set sous no pots renunciar a Tortosa o Lleida? Als ecspanyols les fronteres regionals els importen quatre merdes. Ells intentaran retenir el màxim de territori possible, i ni el riu Segre, ni molt menys el riu Sénia, els aturarà. Ni l'Ebre.

Hi ha una cosa que es diu principis. I a aquests, per definició, no es pot renunciar mai!

8 de febrer de 2009 a les 16:48:00 CET  
Blogger Enric I. Canela said...

Josep,
Si no m'ha molestat en absolut! Simplement, qüestió de drets d'autor. Jo si que deia que sense CDC a favore res a fer. A banda de promoure els 10.000 a Brussel·les per moure cors.

8 de febrer de 2009 a les 17:56:00 CET  
Blogger Joan said...

Benvolgut Josep,

Jo soc valencià. De Vinaròs per més detall. I creume que no et dol a tu més la situació del Pais Valencià que a mi.

La independencia d'un estat la contrueixen els habitats que majoritariament volen ser independent. No s'imposa. Jo crec que al Principat es pot aconseguir una majoria de gent per la independencia i per tant aconseguir-la.
Al Pais Valencia, aquesta guerra esta perduda, com a minim ara. No hi haurà mai una majoria per la independencia en el conjunt dels paisos catalans. Aquesta majoria si algun dia arriba a abarcar la totalitat dels paisos catalans serà gradual i serà per emmiratllament.
La unica manera d'aconseguir que el Pais Valencia esdevingui lliure i la gent que viu allí vullgui separar-se de l'Estat Espanyol és precisament aconseguint que el Principat esdevingui un estat propi. Mostrar-los el camí.

Si esperem als ferits, si esperem als moribunts, morirem tots, Espanya ens consumirà. Tenim un objectiu i l'hem d'aconseguir, no mirem a qui ens deixem endarrera.

Es així de trist.

9 de febrer de 2009 a les 0:05:00 CET  
Blogger Josep said...

Joan,

I jo sóc de Barcelona, tot i que ja fa uns quants anys que visc a Cornellà de Llobregat, que per a molts és la "primera línia del front"...i?

Perquè suposes que a tu et dol més que a mi? És que tu saps quant em dol a mi?

Company Joan, hem de deixar de banda aquest regionalisme mental que l'ecspanyolisme ens ha intentat inflitrar en el nostre ADN.

Tu penses que si els ecspanyols ho veuen factible, quan "el Principat" es declari independent, ells no intentaran conservar el màxim de territori que puguin al nord del Sénia o fins i tot de l'Ebre? O a l'est del Segre?

Per altra banda, considerar les comarques del sud del Sénia com un moribund és un insult als milers de patriotes que dia si i dia també hi promouen i dinamitzen la nostra cultura i la nostra llengua. En definitiva, el nostre país.

Una altra cosa és que sigui fàcil. Però és el que ens ha tocat en la ruleta de la vida -molt, moltíssim més pitjor ho tenien el 1707 , el 1714 o el 1939...

9 de febrer de 2009 a les 1:48:00 CET  
Blogger De Berga said...

Rebut al Blog del BIC de part d'en Tena:

"Nació i independència

Alfons López Tena| Adreça electrònica | esborrar | diumenge, 8 de febrer de 2009 | 21:18h

La Nació catalana l'integren els Països Catalans, però les condicions per la independència s'hi donen només al Principat, és on s'hi pot assolir ara. No vaig parlar de la Nació, vaig parlar de la independència. Si, en hipòtesi, en un referèndum a la Nació sortís el no, i al Principat el sí, acceptaries que Catalunya no fos independent perquè al PV i les Illes han votat no? Creus que si sortís el sí però al PV el no, acceptarien els valencians independitzar-se amb Catalunya encara que hagin votat majoritàriament no? És el que passà a Irlanda, acceptaren la independència sense el nord, que havia votat en contra, i els que no ho volien acceptar assassinaren Michael Collins...
Jo sóc valencià, més exactament sóc català perquè sóc valencià, i vaig treballar i defensar-ho al PV des de 1972, per mi això és més vital i més tràgic que per vosaltres els principatins, però és el que hi ha. Qui pensi que la independència ha de ser conjunta, i que ací ens hem d'esperar a que al PV s'hi donin les condicions, crec que el ha de fer és anar-se'n allà a treballar-hi, que feina hi ha a cabassos."

Alfons López Tena

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/122926/#comments

9 de febrer de 2009 a les 2:48:00 CET  
Anonymous Anònim said...

En Tena mai parla de la Nació en les seves conferències. Es limita a fer un discurs brillant de tipus jurídic-econòmic (mai de contingut nacional) sobre el diagnòstic de la situació actual per a justificar que l'única sortida és la independència. Evidentment el seu discurs agrada als que l'escolten perquè és l'únic de l'univers mediàtic/polític que justifica la independència d'una forma clara, argumentada i sense embuts. Sempre acaba dient que per a fer el referèndum cal que governi una força política que ho defensi. El problema és que quan la gent que assisteix als seus actes pregunta com es fa perquè hi hagi aquesta força això mai ho respon. Sí que diu que els partits van canviant poc a poc.

En les seves conferències sempre acaba fent l'aclariment que quan parla d'independència es refereix al Principat i no al País Valencià. El problema és que de la forma que ho diu transmet menyspreu cap al País Valencià. Ningú parla de que s'hagi de fer un referèndum a la Nació però mai diu que el seu objectiu és la independència del nostre país, i el nostre país és Catalunya (=Paísos Catalans). Una cosa és que el procés d'independència s'iniciï pel Principat perquè és on s'hi donen les condicions més favorables. Ningú pot preveure què passarà amb la resta de territoris quan el Principat arrenqui el procés d'independència.

En Tena és un home brillant, però defensar la independència com la defensa i a la vegada ser Conseller de CDC, admirar a en Pujol com l'admira, ser membre del CGPJ proposat per en CDC, haver estat a Madrid per a assessorar en Mas quan negociava amb en Zapatero el nou Estatut , ... perdoneu però aquí hi ha alguna cosa que no quadra.

En Tena és un home ambiciós i tard o d'hora treurà el cap en alguna candidatura. La qüestió és si acabarà essent la peça d'en Madí per a construir els Ciutadans pel Canvi de Convergència a les properes eleccions autonòmiques. Seria bo que en Tena aclarís si té intenció de seguir endavant amb aquest joc ja que hi ha massa independentista de bona fe que tornaria a caure de quatre grapes en una nova jugada del regionalisme.

9 de febrer de 2009 a les 6:52:00 CET  
Blogger Cesc. said...

Un dia no fa pas gaire vaig tenir la sort de dinar, en petit comité, amb l' Alfons. Li vaig plantejar la mateixa qüestió i em va respondre també amb el cas d' Irlanda, i amb el d' Alemanya. Aquest segon, argumentava, és més semblant al cas de la Nació, ja que s' han REUNIFICAT apel.lant al dret a l' autodeterminació.
En Tena em va preguntar, si jo mateix no veia més fàcil que el PV s' unís a un Principat sobirà, que no pas de sumar esforços amb una altra comunitat autònoma. La força i capacitat de seduïr i fer créixer la voluntat d' amalgammar-se al nou estat seran infinitament més grans que no pas ara. Tant si el PV és lliure, com si ho és el Principat. Infinitament, ja que serà política d' Estat.
Són maneres de veure-ho, totes assenyades i ben argumentades.
En Josep pensa que cal lluitar per un tot o res, l' Alfons per tenir alguna cosa diferent al res per acabar gaudint de tot.
A mi en el supòsit que em facin votar els arguments dels uns o dels alres...votaré Sí. I mai dels mais en això defensaria l' abstenció.
Salut i independència,
Cesc.

9 de febrer de 2009 a les 10:21:00 CET  
Blogger Joan said...

Benvolgut Josep,

Jo no tinc cap interès en obrir un debat sobre el grau de “tristesa” que provoca la situació al Pais Valencià. La meva expressió no volia posar en dubte el teu sentiment, sinó només volia fer palès que a mi com a valencià em dol molt, molt, molt. No malinterpretem si us plau.
Tampoc menyspreo com tu dius als milers i milers de patriotes que treballen per la supervivència de la cultura al País Valencià. Al contrari. Lo de “ferit” i “moribund” era una metàfora. Crec que és d’idealista no reconèixer que la situació al País Valencià és critica, i que els patriotes valencians estan perden la guerra. Pot ser podrien rebre més ajuda per part dels catalans del Principat, però això és un altre debat. Però com que estan perdent la guerra (i nosaltres també), la única manera de capgirar la situació és aconseguint un estat propi pel Principat, un triomf ni que sigui parcial.

Precisament per que soc valencià i perquè ho he viscut en pròpia pell us dic que hem de tirar recte. Cada minut que passa és un minut perdut i una victòria del espanyols.

Ens veiem a Brussel.les.

9 de febrer de 2009 a les 10:43:00 CET  
Anonymous reflexions en català said...

Josep,

Per què no m'expliques com es pot arribar a una independència simultània dels Països Catalans?

Jo no he dit que hàgim de renunciar a res, però els principatins nio podem decidir pels altres. Hem d'ajudar els que lluiten al País Valencià i als altres territoris, però la prioritat ha de ser la independència del Principat. No sé veure cap alternativa, si és que tu no em dónes la fórmula màgica. Com pots exigir tot el territori si una part del territori ara mateix no vol ni sentir parlar de la nació catalana?

Democràticament, és impossible. I no-democràticament, també.


Salut.

9 de febrer de 2009 a les 14:18:00 CET  
Anonymous Alfons López Tena said...

Malgrat l'anonimat del comentarista, i les seves fantasies i judicis de valor propis de la Justícia espanyola (tots els de CDC i ERC estem contaminats, ara i per sempre!), preciso:
1.- No parlo de la Nació perquè no m'ocupo de la Nació, sinó de la independència de la Nació.
2.- No sóc ni seré una jugada del regionalisme, perquè...
3.- Sóc ambiciós, i el regionalisme no pot oferir-me res comparable a les ofertes que ja he refusat de l'Estat espanyol. Només la independència és a l'alçada, no m'interessen els càrrecs d'una comunitat espanyola, podent tenir els de l'Estat.
Dit això, "Levantinos, siempre seréis unos niños. Os ahoga la estética." La qüestió a concebre, debatre i executar és la independència, però ja es veu que us resulta més entretingut tractar de fantasies valencianes o de mi mateix. No és d'extranyar que els espanyols faci cinc segles que us manin.

9 de febrer de 2009 a les 18:54:00 CET  
Blogger Josep said...

A veure si ens entenem...

1. Jo considero que l'estratègia d'allibrament nacional ha de ser unitària, és a dir, adreçada al conjunt dels catalans. A partir i en funció de la correlació de forces en el moment clau, la Catalunya independent serà la que serà, pero renunciar d'entrada al màxim considero que és un error. Jo també sóc ambiciós, i com que sóc ambiciós, ho vull tot.

2. En cap cas plantejo el tot o res, Cesc, jo plantejo començar pel tot i anar a per totes, i veure fins on ens porta l'embranzida...

3. L'unilateralisme regionalista, és a dir, dibuixar una estratègia d'alliberament exclusivament regional, pressuposa, erròniament des del meu punt de vista, que els ecspanyols també respectaran les fronteres regionals. I això, òbviament és fals. Els ecspanyols, coherentment, intentaran retenir el màxim de territori possible, i es passaran les fronteres regionals per l'arc del triomf, si ho veuen viable.

4. La història està plena d'exemples de territoris profundament colonitzats i alienats que han acabat recuperant la seva identitat i esdevenint nacions sobiranes. I en no pocs casos en condicions molt més adverses que les del País Valencià.

5. Precisament si la situació al sud del Sènia és dolenta, és per renúncia feta pel nacionalisme convergent a ser-hi present. En cas contrari, si Convergència hi fos present a, el PP mai de la vida hauria tret les majories absolutes que ha tret. Naturalment això hauria comportat pressions, però és que sense que hi sigui CDC, les pressions, els atemptats i les agressions dels terroristes ecspanyols a les comarques del sud són un fet quotidià.

6. En definitiva, i per cloure, vull deixar constància del meu suport i fins i tot admiració per l'Alfons López Tena. Els meus comentaris sempre són constructius, mai destructius i donaria el que fos perquè tots els militants de CDC tinguessin el mateix grau de compromís i de claredat nacional que ell té, o d'altres destacats convergents sobiranistesm, com en Fonollosa, o els meus companys de capçalera al BGS, Terradellas, Canela i Morgades.

9 de febrer de 2009 a les 23:07:00 CET  
Blogger Joan said...

Tu dius que "l'estratègia d'allibrament nacional ha de ser unitària, és a dir, adreçada al conjunt dels catalans. A partir i en funció de la correlació de forces en el moment clau, la Catalunya independent serà la que serà".

El moment clau és ara i l'estratègia d'alliberament nacional" és ben "senzilla": Una majoria de gent ha de voler la independencia, han d'escollir uns partits politics que un cop tinguin la majoria al parlament (o parlaments), han de proclamar unilateralment la independencia, ratificar aquesta decisió mitjançant consulta popular i plantejar un conflicte amb l'Estat Espanyol.
És l'unica manera en que han aconseguit la independencia els ultims estats europeus.
Mentre jo crec que això és possible al principat, a la resta de terriroris és impossible a mitjà termini. I no hi ha temps per capgirar la situació!

10 de febrer de 2009 a les 10:19:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home