dimecres, 28 de gener de 2009

Toni, sempre et portaré a dins

Ahir ens va deixar en Toni Díaz. Avui me n'he assabentat i, amb centenars de persones més, familiars, amics, companys, alumnes l'hem acomiadat. Ara ja descansa en pau. Relaxa't, Toni, i beu una caipirinha d'aquelles que tant t'agraden. T'ho mereixes. Això i molt més.

Al Toni el vaig conèixer quan jo dirigia la revista Catalunya Campus, entre els anys 1996 i 2000. Primer va col.laborar en la secció d'Exposicions, on escrivia articles sobre els esdeveniments culturals que l'interessaven. Més endavant va passar a ser el dissenyador i maquetador de la revista i va ser llavors que la nostra amistat es féu molt més intensa. Els tancaments de la revista, malgrat que sovint s'allargaven fins a la matinada, no eren molestos, perquè la presència, l'energia, l'humor i de vegades també els cabreigs d'en Toni eren com dosis d'escalfor humana, de vida viscuda amb intensitat i amor. Si ens va explicar d'històries! Per exemple de la seva militància adolescent en un partit de l'extrema esquerra i de les seves batusses amb la policia franquista i postfranquista -és a dir, la mateixa policia. Però del que li agradava més parlar era del disseny -s'enfadava si algú el titllava d'informàtic!-, l'art, les avantguardes artístiques... 

Quan s'acabà aquesta aventura, per sort no el vaig perdre de vista, perquè va fer-se càrrec del Departament de Disseny de la Fundació Blanquerna i treballava a la mateixa Facultat que una servidora. La relació, doncs, va continuar i fins i tot el vaig tenir d'alumne de doctorat. Volia estudiar la cultura kitsch. Donat que no podia assistir regularment les classes vam quedar que faríem trobades intensives, i em presentaria un treball. En aquelles sessions, tanmateix, ell es va convertir en el professor, l'expert, i jo en l'alumne. Vaig escoltar-lo i vaig aprendre molt.

De fet, en sabia un munt, i la seva passió la transmetia a les persones que l'envoltaven. Ho vaig tornar a comprovar quan el vaig convidar a fer una sessió als meus alumnes de llicenciatura de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport... va tenir un èxit espatarrant, tres setmanes després, encara me'n parlaven i en l'examen no pocs s'hi referiren. 

També vaig tenir d'alumne al seu fill, als estudis de llicenciatura de la Facultat de Comunicació. Suposo que perquè sabia de la nostra amistat, el nano mai es va presentar com a fill d'en Toni, no en volia treure profit, com potser algun altre hagués fet. Potser pensava, amb raó, de la meva feblesa pels amics. Però el fet també demostra que té principis i no tinc cap dubte d'on havia mamat aquests principis.

En Toni ja no és entre nosaltres físicament. Però el seu llegat personal, la petja que ha deixat en aquest món continuarà en cadascun dels que l'hem conegut i ens hem enriquit amb la seva amistat pura i sincera. 

(Les fotos pertanyen a l'edició núm. 100 del Catalunya Campus, de data 21 d'abril del 1999)

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous P.B.R. said...

Ho lamento profundament. El vaig tenir d'alumne a la Fac. de G. i H. de la UB, i va ser un bon estudiant i una gran persona, a més de bon company dels seus companys. Conservem-ne tots plegats un bon i grat record.

15 de febrer de 2009 a les 16:33:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home