dissabte, 10 de gener de 2009

2009, no 1948

L'Holocaust que les Forces de Defensa d'Israel (IDF) estan portant a terme a Gaza, tindrà conseqüències gravíssimes en els propers mesos i sobretot en els propers anys. Els mons àrab i islàmic ja tenen els collons plens de la fatxenderia occidental. Així de clar. Ni democràcia ni polles amb vinagre. Guerra a la guerra. És així com ho veuen, i sobretot, com ho pateixen. Si Occident no s'immuta quan 400, 500, 600 o 800 palestins són massacrats, el més normal és que quan d'aquí a un temps, 400, 500 o 600 ciutadans del món ric siguin víctimes d'un atemptat suïcida, els mons àrab i islàmic dirà que plou, i que és voluntat d'Allah, i punt. I això passarà. No tingueu cap dubte.

Una de les regles d'or de la lluita contrainsurgència, és aconseguir que la població civil blasmi els membres 
de les organitzacions armades, que són el veritable objectiu a eliminar. Això no obstant, si les forces contrainsurgents són tan soques que maten civils a punta pala, l'únic que estan fent és alimentar el monstre. Des d'aquest punt de vista, tot el conflicte de Gaza, és paradoxalment, una gran, una enorme victòria de Hamas. La repressió israeliana està identificant Hamàs amb tot el poble palestí, i de passada està deixant en pilotes al president titella, Mahmud Abbas, al qual pronostico que acabaran penjant del pal més alt que trobin. 

Tot i que, com és previsible, el conflicte actual acabarà amb la victòria tècnica d'Israel, la victòria política serà de Hamàs, i qui diu de Hamàs, diu de l'islamisme. En aquest sentit, coincideixo plenament amb unes declaracions que l'altre dia va fer l'historiador Gabriel Cardona, en el sentit que històricament, Israel sempre ha guanyat tàcticament (és a dir, tècnicament, és a dir, militarment), però sempre ha perdut estratègicament, és a dir, políticament. Sí senyor, una veritat com un temple! I ha hagut de ser un historiador, una professió del tot desprestigiada, qui canti les quaranta a tots els analistes i periodistes saberuts o pretensiosos! Per una vegada, vaig escoltar alguna cosa realment interessant a RAC1! Naturalment no en el programa del mamarratxo d'en Basté, sinó paradoxalment en el d'en Toni Clapés.

Però tornant a Israel, la prova que estratègicament sempre la pífia és que 60 anys després de la seva fundació, acabats de celebrar, a diferència del que passa normalment en tots els altres casos de nous estats, no només no ha aconseguit relacions de bon veïnatge, sinó que el seu futur és més incert que mai. No el futur immediat, sinó el de mig o llar
g termini. Entre d'altres raons perquè aquest depèn en gran mesura de l'ajuda nordamericana. Sense ella, Israel no té futur sostenible. Així de clar. I així de dur. Des d'aquest punt de vista, Israel no és un estat autosostenible, la seva sobredependència exterior el fa totalment vulnerable. Si se'm permet, és un estat fracassat. I la raó és que ha optat per l'ús de la força per imposar-se per collons. I clar, aquesta política de cowboy té el recorregut que té, si es vol és molt adient per fer pel.lícules, però arriba un moment que s'esgota.

Tanmateix, la prova del cotó, que Israel està fracassant no és de portes enfora, sino de portes endins. 

Per una banda, la societat israeliana, i doncs, la política, es troba cada cop més esquitxada per la corrupció. Olmert i Sharon, són la punta de l'iceberg de tota una immensa xarxa de màfies i delinqüència organitzada, que segons alguns especialistes va començar a teixir-se amb l'arribada de centenars de milers de jueus russos en els anys noranta, alguns dels quals autèntics criminals que han arrelat al seu nou país d'adopció, o que han fet servir la seva nova nacionalitat (el passaport israelià) per estendre les seves xarxes criminals arreu del món, i sobretot als Estats Units. És la coneguda com a màfia isrealiana. Com no podia ser altrament, la classe política també n'ha sortit esquitxada.

Però hi ha una altra dimensió que encara és més preocupant. No debades, el fenomen mafiós es troba ben extés en altres estats desenvolupats, tals com Itàlia o Ecspanya. Em refereixo a la creixent hegemonia social, econòmica i polític de l'establishment militar i industrial. Sí, sí, com als Estats Units dels anys cinquanta. Vull dir que la jerarquia militar i de seguretat nacional (espionatge i contraespionatge), cada cop juga un paper polític més evident en la vida quotidiana dels israelians, i en la pràctica està marginant els elements civils. Efectivament, intueixo que en el futur immediat, la tan esbombada democràcia israeliana, es trobarà en una situació de perill imminent, segrestada per les exigències de la seguretat nacional. Fixem-nos que la regressió en les llibertats civils és cada cop més gran i que la tolerància envers els qui es mostren contraris a la polític a de mà dura és cada cop més prima, per no dir inexistent. 

Des d'aquest punt de vista, no m'estranyaria que davant d'una situació d'emergència nacional, Israel passés a estar governada per un règim de generals o alts responsables d'intel.ligència i de seguretat, deixant la democràcia israeliana (amb el Knesset inclòs) en quelcom més o menys decoratiu. La violència sovint física, però sobretot mediàtica contra tots aquells que gosen anar en contra les tesis dures de l'establisment militar-industrial, així ho assenyalen.

En definitiva, doncs, més que el perill exterior, que també, el que m'amoïna més és el perill interior. 60 anys d'independència, no han servit per forjar una societat civil forta, una cultura democràtica civil, sinó que han donat lloc al progressiu ascens dels militars i dels espies, dels Ehud Barak i les Tzipi Livni dels nostres dies. 

Tot plegat ens indica que d'aquell projecte progressista que per molts va significar la creació de l'estat d'Israel, el 1948, i que incloia noves formes de relacions socials (els kibbutz) de caràcter socialitzant i autogestionari, i que va ser un referent per als joves nascuts entre el 1930 i el 1945 o fins i tot posteriorment, ja en queda, malauradament, ben poca cosa.

Jo, modestament, aconsellaria a molts col.legues que defensen amb un fanatisme digne de millor causa, l'acció defensiva israeliana, que veiessin clarament que ens trobem en el 2009, que el 1948 queda molt lluny i que l'Israel d'avui, és molt més complex, i jo diria que preocupant, que el que tradicionalment se'ns ha volgut vendre. 

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

12 Comments:

Anonymous Manel des de l'exili said...

Home Josep!,

sense dir que potser tens alguna part de raó, el fet de fer servir al principi la paraula Holocaust d'una manera tant poc seriosa, et treu credibilitat. T'ho dic des de la meva més sincera i modesta opinió

Jo no puc defensar Israel amb aquest atac militar però tampoc a Hamàs llançant centenars de míssils cada dia, però tampoc a la OAP per la seva pèssima gestió i corrupció que s'ha caracteritzat el seu govern. De fet ja ens agradaria a tot el món que els Palestins siguessin tant corruptes com els dius que son els d'Israel. Segur que la pau, ja seria molt més a prop del que està ara i el benestar del poble palestí estaria molt millor.

Per l'altre costat, estic segur que atemptats islamistes a Occident hauran igualment, passi el que passi a Palestina. És el preu de la transició d'una cultura religiosa i feudal a la modernitat laica. Fa 70 anys va passar amb Japó, i ara passarà en certs països Islàmics. Tardarà molt de temps, potser un parell de generacions, abans que els mateixos islamistes es donin compte de que no porta a res la seva postura fonamentalista. Però segur que canviaran, de la mateixa manera que es va fer a Europa fa encara no uns 50 anys.

Amb tot, estic d'acord amb tu, que l'escalada de violència i confrontació només beneficia a les dues parts més radicals: Hamás i la ultra dreta israeliana.

Per cert, jo he fet també un article al respecte.

11 de gener de 2009 a les 0:29:00 CET  
Blogger Martí Cabré said...

Si es pot deixar de moment de banda el tema de la màfia israeliana i el complex econòmic-militar, jo crec que políticament Israel està molt millor ara que el 1948.

A veure què et sembla aquesta opinió. Potser tinc un punt de vista entelat sense conèixer-ho bé i sense contactes en cap banda, però el 1948 Israel va guanyar pels pèls (per qüestió d'hores) la guerra per l'existència i en canvi avui és un gegant militar.

Cap país europeu volia el 1948 que es creés l'estat d'Israel perquè ja havien tancat tractes sobre el petroli amb els estats àrabs creats el 1946 i creien que l'existència d'Israel els molestaria. Fins i tot el gabinet demòcrata dels EUA s'hi oposava i va ser la insistència de Truman la que ho va desbloquejar, però sense facilitar-los res: l'únic país del món que els va vendre armes va ser Txecoslovàquia i posteriorment van dependre de l'armament francès fins que el 1967 França va declarar l'embargament d'armes a Israel i van aquests començar a comprar armament als EUA, que necessitaven nous aliats durant la Guerra Freda; els moviments diplomàtics d'Israel no han parat mai quiets.

Durant aquests seixanta anys cada cop hi ha hagut més països musulmans que han acceptat de iure l'existència d'Israel i avui Israel hi té un reconeixement diplomàtic i uns intercanvis econòmics que ni somniava el 1948. Abans Israel lluitava contra exèrcits i contra estats per defensar la seva existència; avui lluita contra moviments guerrillers en territoris ocupats per evitar que els llancin coets. Això no és una millora estratègica???

Jo no crec que bombardejar ningú sigui la solució de res, però crec que la pau no arriba perquè els àrabs de l'antiga colònia Palestina porten 42 anys de retard en reconèixer i acceptar que Israel no desapareixerà del mapa. Potser esperen que Iran hi faci alguna cosa quan tingui armament atòmic, però francament dubto que Iran faci aquest pas. En el seu moment ja ho van provar Síria i Irac i la jugada no els va sortir bé.

L'èxit polític de Hamàs o l'ús que faci dels màrtirs són èxits a curt termini que amaguen el seu gran fracàs històric: destruir Israel.

I pel que fa a la podridura de la política israeliana, crec que és una bona prova que han adoptat el nostre estil de fer política, lluny de les autocràcies paternalistes que tenen per veïns.

Ei, i ja sé que aquesta guerra genera passions arreu. No te m'enfadis pel comentari!

11 de gener de 2009 a les 1:00:00 CET  
Blogger Joan said...

Holocaust? massacre? pixes fora de test...
http://www.memritv.org/video.html

11 de gener de 2009 a les 12:20:00 CET  
Blogger Josep said...

Lamento que alguns dels comentaris no coincideixin amb la meva opinió. De fet era ben conscient que trepitjaria alguns ulls de poll, però l'alternativa -callar- no està feta per a mi.

Sobre l'ús de la paraula Holocaust, que naturalment és una provocació, en la qual comprovo que molts han caigut de quatre potes, recomano la lectura dels llibres de Norman G. Finkelstein, The Holocaust Industry i Beyond Chutzpah.

Manel, el teu plantejament és clarament evolucionista, atès que planteges que els pobles han de seguir unes etapes, i que els palestins o els islamistes estan endarrerits, etc..

Malauradament no comparteixo aquesta perspectiva. La globalització ha creat un sol món, i la pretensió d'Occident de viure a costa de la resta del planeta, té els dies comptats, ens agradi o no. El món àrab i el món islàmic, mai s'occidentalitzaran per a modernitzar-se. Estan desenvolupant la seva pròpia via, ens agradi o no. Fins i tot els moviments laics de l'Orient Mitjà, com el palestí o el kurd, cada cop s'estan islamitzant més. N'hem de ser conscients i abandonar qualsevol pretensió de conduir-los cap a la via recta de la prosperitat materialista, que representa Occident. Per ells Occidents no és més que sang, corrupció i paraules buides.

Martí, qui va derrotar Israel el 2006? Un exèrcit regular dels segle XX? O una organització armada característica del segle XXI? Israel ha guanyat les guerres contra exèrcits àrabs construïts segons els paràmetres occidentals i dirigits per oligarques corruptes. Ni Hezbollah, ni Hamàs, ni tan sols Al-Qaeda, responen a aquesta lògica...

I, per cert, no m'enfado per comentaris crítics, sempre que siguin constructius...

11 de gener de 2009 a les 21:14:00 CET  
Blogger Martí Cabré said...

Josep,

precisament això. Les guerres a les quals s'enfronta avui Israel (dins d'aquesta "guerra gran" que fa seixanta anys que dura), les guanyi o les perdi, són contra guerrilles (faig servir aquesta paraula com a comodí) que no tenen cap capacitat de destruir Israel.

La victòria estratègica d'Israel és haver conduït la guerra, en els darrers seixanta anys, de casa seva a casa els altres. No dic que això estigui bé per als altres, sinó que crec que rebat la idea que Israel ha perdut la "guerra gran" estratègicament.

És cert que Hamàs o Hezbol·lah han guanyat guerres o batalles contra Israel, però així com la seva retòrica propagandística continua sent avui "la destrucció d'Israel", no crec que cap occidental cregui que tinguin avui aquesta capacitat, cosa que fins a Camp David era perfectament possible.

11 de gener de 2009 a les 22:36:00 CET  
Anonymous Josep Puigvert Coll said...

Aquest comentari no és sobre el text original, ja que no ens posaríem d'acord, sino sobre el teu comentari. La teva frase "Lamento que alguns dels comentaris no coincideixin amb la meva opinió" la trobo, valgui la redundància, lamentable. Pròpia de la premsa totalitària actual. Què vols? Que tots pensem com tú? Que no som a cap país comunista (encara), collons!

12 de gener de 2009 a les 17:00:00 CET  
Anonymous Manel des de l'Exili said...

Tens raó amb que dic que les societats islamistes estan retardades en molts aspectes. De fet així ho crec. Els drets humans varen ser una gran avanç per la humanitat i la majoria d'aquestes societats integristes islàmiques no només no les acceptem, sinó que lluiten en contra. No parlem de l'Estat de Dret, perquè d'això ni parlar-ne. Tampoc parlem de l'avançament que fou quan es va poder alliberar la vida política de la religió. De l'equiparació de la dona amb l'home...etc
Si tot això Josep, no consideres que son avanços, ja em diràs que són?.
Els països musulmans només sortiran de la misèria si aconsegueixen avançar adaptant aquests avanços (occidentals) adaptant-los a la seva idiosincràsia, igual que han fet els Japonesos en el seu temps i ara ho estan fent els Indis i els Xinesos (encara que aquests els hi fa falta molt per recórrer).
En canvi els països musulmans per culpa d’aquesta onada integrista estan retrocedint el que varen aconseguir en el passat. També et puc dir, que d’entrada la religió musulmana té un problema que dificulta la seva desvinculació de la vida política i social. El fet de què sigui la més moderna de les tres principals religions monoteistes d’occident, encara que s’ha escampat més per l’orient, va fer que moltes de les seves normes de conducta estiguin molt vinculades amb la forma de viure. Això que fou una gran avantatge en el seu moment, ara és un llast que frena l’evolució (modernització cap al respecte als valors universals de la humanitat que abans he esmentat que avui en dia s’entén o jo al meny entenc com una societat justa) de les societats islamistes.

Amb tot, jo em reitero que no prenc part ni amb l’exercir d’Israel ni amb Hamàs, m’agradaria prendre part només a favor del poble, jueu i palestí. Però com que ara per ara, amb el soroll de les armes, amb el dolor dels morts i els crits dels ferits, això em sembla impossible i per tant em reservo de fer més comentaris ni a favor ni en contra perquè cada bàndol agafarà el que vulgui de les meves paraules o les manipularà per al seu favor. D’això tracta una guerra i jo no vull ser pas còmplice.

12 de gener de 2009 a les 17:23:00 CET  
Blogger Josep said...

Josep Puigvert,

Que la passió no anul.li la raó.

Si ho lamento és precisament perquè algunes d'aquestes persones són amigues i companyes de lluita per la Independència de la nostra Pàtria. El fet que coincidim en molts temes, però en aquest estem en posicions antagòniques, demostra, precisament, la pluralitat de l'independentisme català. No ho veus així?

12 de gener de 2009 a les 18:02:00 CET  
Anonymous Josep Puigvert Coll said...

D'aquí ve la frase del President Companys (un altre amb el qual jo no hi combregaria, per cert, tot i que penso que tú sí)que deia:

"Totes les causes justes del Món (per a tú, Palestina: per a mí, Israel) tenen qui les defensi. Catalunya només ens té a nosaltres". I això és el més important. Quan tinguem el nostre propi estat, aleshores haurem de lluitar entre nosaltres per defensar les nostres postures antagòniques. Però mentrestant, la guerra és una altra. I hi hem d'anar junts (t'agradi o no; a mí no em fa res, eh?).

12 de gener de 2009 a les 18:22:00 CET  
Blogger Cesc. said...

Amic Josep,
Que una Nació com Israel, amb set milions d' habitants al territori, i tres o quatre més escampats pel món, és dir, del tamany de Catalunya. 12M. Tingui l' influència que té, com a patriòta català, no pot sinó fer-m'hi emmirallar. Aprendre'n.Com s' ho fan? Tant petits, tant odiats i simultaniament tant poderosos i ben col.locats.
Respecte l' operació en curs, recolzada per pràctica unanimitat del seu parlament, jo també discrepo d' algunes coses, però la respecto per legítima i equànim. Cadascú tria la seva política de defensa, ells han triat aquesta. La seva.
Salut i independència,
Cesc.

13 de gener de 2009 a les 10:19:00 CET  
Anonymous Anònim said...

La veritat tot sou una colla de pedants, sembla que lluiteu per veure qui fa el comentari més llarg, més elaborat,...
i a més a més, només feu que mirar-vos el melic.

Quants de vosaltres ha estat en un d'aquests països, convisquen amb els musulmans, veient la realitat en directe no per la tv, diaris,...?
No tots els musulmans són integristes, no tots els musulmans es comporten amb les dones com els integristes.

I una altra cosa, deixeu de glorificar el món occidental, perquè no és cap "ganga", i en quant el progrés...comenceu a analitzar totes aquelles coses bones, tots aquells valors,... que s'han perdut a cost de l'anomenat progrés. No sé qui està més retardat en segons què, si els països que anomenem tercer món i musulmans o el primer món. Primer món de què?
És va fer la revolució francesa per crear llibertat, igualtat i fraternitat; i què estem aplicant d'aquests tres termes en l'actualitat el vostre estimat primer món, cap ni una, sinó que establim jerarquies de nou, realment us creieu que som millors que ells?

I sí, sóc catalana de tota la vida, no tinc arrels àrabs,... però tinc vergonya aliena de la gent que parla d'aquesta manera, i sí, no em sento del primer món perquè no crec en aquesta jerarquia

13 de gener de 2009 a les 12:43:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Josep, et deixes un factor amb el que no comptes, però, és clar, com a progre no et pot entrar al cap. Aquest factor és Déu, que va triar Israel com la terra promesa dels jueus i, per ara, des del 1948 aquesta terra és una terra amb prosperitat, democràcia i els socialistes dels kibbuts estan de baixa, per sort!
Els mateixos americans no apliquen les tàctiques israelianes de guerra perquè diuen que "allà no només hi ha tàctiques militars", es veu que Déu, hi fa de les seves (guerres del 48, 67, 73). Però és clar, l'ateisme, als progres no us permet veure que s'està fent la voluntat de l'Altíssim i aquí no hi teniu res a fer. Tot està escrit. A fer la mà doncs!!! :)
Elies.

15 de gener de 2009 a les 0:49:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home