2009, no 1948

L'Holocaust que les Forces de Defensa d'Israel (IDF) estan portant a terme a Gaza, tindrà conseqüències gravíssimes en els propers mesos i sobretot en els propers anys. Els mons àrab i islàmic ja tenen els collons plens de la fatxenderia occidental. Així de clar. Ni democràcia ni polles amb vinagre. Guerra a la guerra. És així com ho veuen, i sobretot, com ho pateixen. Si Occident no s'immuta quan 400, 500, 600 o 800 palestins són massacrats, el més normal és que quan d'aquí a un temps, 400, 500 o 600 ciutadans del món ric siguin víctimes d'un atemptat suïcida, els mons àrab i islàmic dirà que plou, i que és voluntat d'Allah, i punt. I això passarà. No tingueu cap dubte.

Una de les regles d'or de la lluita contrainsurgència, és aconseguir que la població civil blasmi els membres 

de les organitzacions armades, que són el veritable objectiu a eliminar. Això no obstant, si les forces contrainsurgents són tan soques que maten civils a punta pala, l'únic que estan fent és alimentar el monstre. Des d'aquest punt de vista, tot el conflicte de Gaza, és paradoxalment, una gran, una enorme victòria de Hamas. La repressió israeliana està identificant Hamàs amb tot el poble palestí, i de passada està deixant en pilotes al president titella, Mahmud Abbas, al qual pronostico que acabaran penjant del pal més alt que trobin. 

Tot i que, com és previsible, el conflicte actual acabarà amb la victòria tècnica d'Israel, la victòria política serà de Hamàs, i qui diu de Hamàs, diu de l'islamisme. En aquest sentit, coincideixo plenament amb unes declaracions que l'altre dia va fer l'historiador Gabriel Cardona, en el sentit que històricament, Israel sempre ha guanyat tàcticament (és a dir, tècnicament, és a dir, militarment), però sempre ha perdut estratègicament, és a dir, políticament. Sí senyor, una veritat com un temple! I ha hagut de ser un historiador, una professió del tot desprestigiada, qui canti les quaranta a tots els analistes i periodistes saberuts o pretensiosos! Per una vegada, vaig escoltar alguna cosa realment interessant a RAC1! Naturalment no en el programa del mamarratxo d'en Basté, sinó paradoxalment en el d'en Toni Clapés.

Però tornant a Israel, la prova que estratègicament sempre la pífia és que 60 anys després de la seva fundació, acabats de celebrar, a diferència del que passa normalment en tots els altres casos de nous estats, no només no ha aconseguit relacions de bon veïnatge, sinó que el seu futur és més incert que mai. No el futur immediat, sinó el de mig o llar

g termini. Entre d'altres raons perquè aquest depèn en gran mesura de l'ajuda nordamericana. Sense ella, Israel no té futur sostenible. Així de clar. I així de dur. Des d'aquest punt de vista, Israel no és un estat autosostenible, la seva sobredependència exterior el fa totalment vulnerable. Si se'm permet, és un estat fracassat. I la raó és que ha optat per l'ús de la força per imposar-se per collons. I clar, aquesta política de cowboy té el recorregut que té, si es vol és molt adient per fer pel.lícules, però arriba un moment que s'esgota.

Tanmateix, la prova del cotó, que Israel està fracassant no és de portes enfora, sino de portes endins. 

Per una banda, la societat israeliana, i doncs, la política, es troba cada cop més esquitxada per la corrupció. Olmert i Sharon, són la punta de l'iceberg de tota una immensa xarxa de màfies i delinqüència organitzada, que segons alguns especialistes va començar a teixir-se amb l'arribada de centenars de milers de jueus russos en els anys noranta, alguns dels quals autèntics criminals que han arrelat al seu nou país d'adopció, o que han fet servir la seva nova nacionalitat (el passaport israelià) per estendre les seves xarxes criminals arreu del món, i sobretot als Estats Units. És la coneguda com a màfia isrealiana. Com no podia ser altrament, la classe política també n'ha sortit esquitxada.

Però hi ha una altra dimensió que encara és més preocupant. No debades, el fenomen mafiós es troba ben extés en altres estats desenvolupats, tals com Itàlia o Ecspanya. Em refereixo a la creixent hegemonia social, econòmica i polític de l'establishment militar i industrial. Sí, sí, com als Estats Units dels anys cinquanta. Vull dir que la jerarquia militar i de seguretat nacional (espionatge i contraespionatge), cada cop juga un paper polític més evident en la vida quotidiana dels israelians, i en la pràctica està marginant els elements civils. Efectivament, intueixo que en el futur immediat, la tan esbombada democràcia israeliana, es trobarà en una situació de perill imminent, segrestada per les exigències de la seguretat nacional. Fixem-nos que la regressió en les llibertats civils és cada cop més gran i que la tolerància envers els qui es mostren contraris a la polític a de mà dura és cada cop més prima, per no dir inexistent. 

Des d'aquest punt de vista, no m'estranyaria que davant d'una situació d'emergència nacional, Israel passés a estar governada per un règim de generals o alts responsables d'intel.ligència i de seguretat, deixant la democràcia israeliana (amb el Knesset inclòs) en quelcom més o menys decoratiu. La violència sovint física, però sobretot mediàtica contra tots aquells que gosen anar en contra les tesis dures de l'establisment militar-industrial, així ho assenyalen.

En definitiva, doncs, més que el perill exterior, que també, el que m'amoïna més és el perill interior. 60 anys d'independència, no han servit per forjar una societat civil forta, una cultura democràtica civil, sinó que han donat lloc al progressiu ascens dels militars i dels espies, dels Ehud Barak i les Tzipi Livni dels nostres dies. 

Tot plegat ens indica que d'aquell projecte progressista que per molts va significar la creació de l'estat d'Israel, el 1948, i que incloia noves formes de relacions socials (els kibbutz) de caràcter socialitzant i autogestionari, i que va ser un referent per als joves nascuts entre el 1930 i el 1945 o fins i tot posteriorment, ja en queda, malauradament, ben poca cosa.

Jo, modestament, aconsellaria a molts col.legues que defensen amb un fanatisme digne de millor causa, l'acció defensiva israeliana, que veiessin clarament que ens trobem en el 2009, que el 1948 queda molt lluny i que l'Israel d'avui, és molt més complex, i jo diria que preocupant, que el que tradicionalment se'ns ha volgut vendre.