THE DEBT

Ahir vaig anar a veure aquesta pel.lícula. En general es tracta d'una obra notable, que si bé té les inevitables escenes d'acció, posa molt més l'èmfasi en l'anàlisi dels personatges, del triangle format pels tres membres de l'escamot, i de llur evolució entre el 1966 i el 1997. En aquest sentit, considero que supera amb escreix l'unidimensionalisme d'una altra cinta que també tracta dels serveis d'espionatges israelians, com és Munich, i de la qual ja vaig fer un post en el seu moment.

En The Debt, el dilema moral se centra en el fet si per combatre la maldat, has de recórrer a ella o bé, si has d'actuar de forma diferent, precisament perquè representa que ets una altra cosa. És una reflexió més que clàssica. En Quentin Tarantino, en aquest sentit, era ben explícit i no s'estava de romanços, a Inglourious Bastards, com tothom recordareu.

Penso, però, que la pel.lícula té també una evident lectura política, que es pot aplicar a l'Israel actual. No al de 1948, ni al de 1966, ni tan sols al de 1997. Però sí al del 2011.

És d'una evidència palmària que Israel s'està convertint a marxes forçades en un estat aïllat de la comunitat internacional. Cada cop és més evident la incomoditat dels Estats Units amb el seu aliat tradicional. De fet, ha de fer un esforç immens per evitar que l'aviació israeliana no ataqui les instal.lacions nuclears iraquianes, fet que activaria una espiral de violència sense precedents.

Per acabar-ho d'adobar, en les darreres setmanes, literalment ha perdut dos valuossíssims aliats, com és Turquia i Egipte. Un cop terrible a la diplomàcia i a la seva planificació geoestratègica.

Una explicació d'aquest desastre per a una continuïtat estable de l'estat d'Israel, és que el seu comportament agressiu, a Palestina, al Líban, la seva política d'assassinats arreu del món dels seus enemics, fins i tot fent servir passaports de països amics, que després se senten utilitzats, el deslegitima a ulls de la comunitat internacional.

No és d'estranyar que, actualment uns 140 dels estats membres de l'Assemblea General de les Nacions Unides estan disposats a votar pel reconeixement de Palestina com a estat membre, si, com sembla, el proper 20 de setembre, el president de l'Autoritat Palestina, Abbas, presenta la candidatura. A hores d'ara, la iniciativa no prosperarà, perquè qui té la darrera paraula en l'admissió de nous membres és el Consell de Seguretat, i allà, els Estats Units, exerciran el seu dret de veto. I és que no fer-ho, quasi impossibilitaria la reelecció d'Obama el 2012, perquè el totpoderós lobby pro-israelià li declararia la guerra. Però això, no ha d'amagar que la sol.litud de Tel-Aviv és cada cop més gran. Si com sembla, els falcons israelians continuen tibant de la corda amb el tema dels assentaments, i en els atacs a Iran i altres enemics mortals, la paciència dels Estats Units pot esgotar-se, sobretot a partir del 2013.

Tornant a la pel.lícula, hi ha quelcom que trontolla. El fet que el metge nazi visqui a l'Alemanya Oriental és del tot irreal. No és creïble a no ser que l'home fos un geni i enganyés tots els serveis d'intel.ligència del bloc de l'est. I això no m´ho empasso. Potser hi ha una raó que se´m va escapar, però el més normal és que s´hagués establert a l'Alemanya Occidental, com milers d'altres ex-nazis, que com és ben conegut no van trigar a ser rehabilitats per les autoritats federals i, a més, passaren a ocupar llocs rellevants en la nova administració, amb el vist-i-plau de les forces d'ocupació aliades, i especialment, la CIA.

MANIFESTACIONS I MANIFESTACIONS

Darrerament, molt darrerament, m'han titllat d'antisemita i d'independentista de saló. Paciència. Jo, que com mitja Catalunya -excepte la sra. Carme Valls, que ja sabem que és de pura sang catalana des del segle XI- segurament devem portar més sang jueva que la que es pot trobar a un banc de sang de Tel Aviv. Jo, que sóc un independentista full time, al saló, però també a la feina, amb els amics i amb tot kiski. I prou que ho pago. D'altres fan la puta i la ramoneta, i si han de fer alguna mamadeta, la fan... tot sigui per la hipoteca, el càrrec, o la fama.

Però bé, deixem-ho estar. Ahir vaig llegir l'editorial del Periòdico de Catalunya, sobre la manifestació de dissabte contra l'HOLOCAUST palestí a Gaza. 

He de dir que no hi vaig assistir. Sí, realment vaig optar per quedar-me al saló de casa, de fet, a l'estudi, perquè sabia que em posaria de mala llet, coincidint amb indesitjables ecspanyols. Vaig fer malament? SÍ. No es pot deixar el carrer a aquesta púrria. Mea culpa. Però bé, un altre dia ja faré propòsit d'esmena. (De totes maneres, segurament en una manifestació antagònica, em jugo quatre pèsols que a la pancarta de capçalera, hi trobaríem l'Aznar, de manera que per a vosaltres va el pollastre).

Però tornem a l'editorial del Periódico de Catalunya. La darrera frase diu, textualment, 

"En una democràcia verdadera, el ciutadà no només s'expressa quan és cridat a les urnes. Marxes pacífiques com les d'aquests dies són una crida que ha de ser atesa sense demora per les forces polítiques"

Exacte, companys! Molt bé! Llàstima que quan centenars de milers de catalans i catalanes -entre els quals, per cert, no hi eren ni el PSC, ni UGT ni CCOO- es van manifestar pel dret a decidir (18F i 1D), vosaltres, mamonets, no badéssiu boca al respecte!

De manera que s'aplica la lògica coneguda, la solidaritat és directament proporcional a la distància que separa aquests impresentables del poble amb qui se solidaritzen. És a dir, quanta més distància, més solidaritat. La qual cosa implica que, aquests canalles, mai se solidaritzaran amb la Independència de Catalunya...

La crida sobiranista, com la de prou a la massacre a Gaza, no és prou crida? No és prou democràtica? Hi ha dues mesures? O perquè no us aneu a fer la mà?

2009, no 1948

L'Holocaust que les Forces de Defensa d'Israel (IDF) estan portant a terme a Gaza, tindrà conseqüències gravíssimes en els propers mesos i sobretot en els propers anys. Els mons àrab i islàmic ja tenen els collons plens de la fatxenderia occidental. Així de clar. Ni democràcia ni polles amb vinagre. Guerra a la guerra. És així com ho veuen, i sobretot, com ho pateixen. Si Occident no s'immuta quan 400, 500, 600 o 800 palestins són massacrats, el més normal és que quan d'aquí a un temps, 400, 500 o 600 ciutadans del món ric siguin víctimes d'un atemptat suïcida, els mons àrab i islàmic dirà que plou, i que és voluntat d'Allah, i punt. I això passarà. No tingueu cap dubte.

Una de les regles d'or de la lluita contrainsurgència, és aconseguir que la població civil blasmi els membres 

de les organitzacions armades, que són el veritable objectiu a eliminar. Això no obstant, si les forces contrainsurgents són tan soques que maten civils a punta pala, l'únic que estan fent és alimentar el monstre. Des d'aquest punt de vista, tot el conflicte de Gaza, és paradoxalment, una gran, una enorme victòria de Hamas. La repressió israeliana està identificant Hamàs amb tot el poble palestí, i de passada està deixant en pilotes al president titella, Mahmud Abbas, al qual pronostico que acabaran penjant del pal més alt que trobin. 

Tot i que, com és previsible, el conflicte actual acabarà amb la victòria tècnica d'Israel, la victòria política serà de Hamàs, i qui diu de Hamàs, diu de l'islamisme. En aquest sentit, coincideixo plenament amb unes declaracions que l'altre dia va fer l'historiador Gabriel Cardona, en el sentit que històricament, Israel sempre ha guanyat tàcticament (és a dir, tècnicament, és a dir, militarment), però sempre ha perdut estratègicament, és a dir, políticament. Sí senyor, una veritat com un temple! I ha hagut de ser un historiador, una professió del tot desprestigiada, qui canti les quaranta a tots els analistes i periodistes saberuts o pretensiosos! Per una vegada, vaig escoltar alguna cosa realment interessant a RAC1! Naturalment no en el programa del mamarratxo d'en Basté, sinó paradoxalment en el d'en Toni Clapés.

Però tornant a Israel, la prova que estratègicament sempre la pífia és que 60 anys després de la seva fundació, acabats de celebrar, a diferència del que passa normalment en tots els altres casos de nous estats, no només no ha aconseguit relacions de bon veïnatge, sinó que el seu futur és més incert que mai. No el futur immediat, sinó el de mig o llar

g termini. Entre d'altres raons perquè aquest depèn en gran mesura de l'ajuda nordamericana. Sense ella, Israel no té futur sostenible. Així de clar. I així de dur. Des d'aquest punt de vista, Israel no és un estat autosostenible, la seva sobredependència exterior el fa totalment vulnerable. Si se'm permet, és un estat fracassat. I la raó és que ha optat per l'ús de la força per imposar-se per collons. I clar, aquesta política de cowboy té el recorregut que té, si es vol és molt adient per fer pel.lícules, però arriba un moment que s'esgota.

Tanmateix, la prova del cotó, que Israel està fracassant no és de portes enfora, sino de portes endins. 

Per una banda, la societat israeliana, i doncs, la política, es troba cada cop més esquitxada per la corrupció. Olmert i Sharon, són la punta de l'iceberg de tota una immensa xarxa de màfies i delinqüència organitzada, que segons alguns especialistes va començar a teixir-se amb l'arribada de centenars de milers de jueus russos en els anys noranta, alguns dels quals autèntics criminals que han arrelat al seu nou país d'adopció, o que han fet servir la seva nova nacionalitat (el passaport israelià) per estendre les seves xarxes criminals arreu del món, i sobretot als Estats Units. És la coneguda com a màfia isrealiana. Com no podia ser altrament, la classe política també n'ha sortit esquitxada.

Però hi ha una altra dimensió que encara és més preocupant. No debades, el fenomen mafiós es troba ben extés en altres estats desenvolupats, tals com Itàlia o Ecspanya. Em refereixo a la creixent hegemonia social, econòmica i polític de l'establishment militar i industrial. Sí, sí, com als Estats Units dels anys cinquanta. Vull dir que la jerarquia militar i de seguretat nacional (espionatge i contraespionatge), cada cop juga un paper polític més evident en la vida quotidiana dels israelians, i en la pràctica està marginant els elements civils. Efectivament, intueixo que en el futur immediat, la tan esbombada democràcia israeliana, es trobarà en una situació de perill imminent, segrestada per les exigències de la seguretat nacional. Fixem-nos que la regressió en les llibertats civils és cada cop més gran i que la tolerància envers els qui es mostren contraris a la polític a de mà dura és cada cop més prima, per no dir inexistent. 

Des d'aquest punt de vista, no m'estranyaria que davant d'una situació d'emergència nacional, Israel passés a estar governada per un règim de generals o alts responsables d'intel.ligència i de seguretat, deixant la democràcia israeliana (amb el Knesset inclòs) en quelcom més o menys decoratiu. La violència sovint física, però sobretot mediàtica contra tots aquells que gosen anar en contra les tesis dures de l'establisment militar-industrial, així ho assenyalen.

En definitiva, doncs, més que el perill exterior, que també, el que m'amoïna més és el perill interior. 60 anys d'independència, no han servit per forjar una societat civil forta, una cultura democràtica civil, sinó que han donat lloc al progressiu ascens dels militars i dels espies, dels Ehud Barak i les Tzipi Livni dels nostres dies. 

Tot plegat ens indica que d'aquell projecte progressista que per molts va significar la creació de l'estat d'Israel, el 1948, i que incloia noves formes de relacions socials (els kibbutz) de caràcter socialitzant i autogestionari, i que va ser un referent per als joves nascuts entre el 1930 i el 1945 o fins i tot posteriorment, ja en queda, malauradament, ben poca cosa.

Jo, modestament, aconsellaria a molts col.legues que defensen amb un fanatisme digne de millor causa, l'acció defensiva israeliana, que veiessin clarament que ens trobem en el 2009, que el 1948 queda molt lluny i que l'Israel d'avui, és molt més complex, i jo diria que preocupant, que el que tradicionalment se'ns ha volgut vendre. 

BON ANY NOU 2009!

Quan maten un espanyol tota la classe política en pes surt a fer el paperina a la Plaça Sant Jaume i, amb un posat seriós guarden protocolàriament un minut de silenci.

En canvi, quan maten 300 o 400 palestins cap dels anterioris mou un sol múscul. Com si sentissin ploure. Es veu que el kilo de palestí va tirat de preu, en canvi el kilo d'espanyol es valora a preu d'or. 

Sembla estrany, oi? Jo diria que un espanyol i un palestí, tots dos, són persones humanes (si de vegades em costa acceptar-ho, però la meva part racional s'acaba imposant a la irracional). Però es veu que a per la nostra classe política, no són ben bé el mateix.

I el més curiós del cas és que els morts palestins, en aquesta societat mediàtica que ens toca viure, encara són uns privilegiats... la seva mort surt pels telenotícies, se'n parla. Hi ha milers de persones, la mort de les quals és absolutament ignorada per la resta de la humanitat...

"Esperem que acabi l'agressió desproporcionada i inhumana d'Israel, ràpidament". No ho dic jo, m'ho diuen, bé de fet m'ho escriuen, en un correu electrònic, l'Àlex i la Sònia, dos amics meus tots dos jueus, per cert i, ell, professor jubilat de la Universitat de Columbia de Nova York. 

Jo també ho espero, perquè la veritat que les imatges d'aquests dies em recorden clarament la matança d'Srebrenica, del mes d'agost del 95. Una matança calculada, premeditada, racionalment preparada, tecnològicament calibrada. 

I per acabar-ho d'adobar, veure els soldats israelians cridant com a bojos, tot esperant el moment d'entrar a sac a Gaza, no fa més que indignar-me encara més. No són conscients, o potser sí, que als seus comandants encara els dura la cara de tontos que se'ls va quedar després de la derrota al Líban, l'estiu del 2006. I que saben perfectament que els palestins han estudiat fins a l'últim detall l'estratègia de Hezbollah, i ben segur que l'adaptaran al context concret de la Franja.

Tanmateix, Israel té pressa. L'ofensiva terrestre hauria de començar abans del dia 20 de gener, que com tothom sap és quan Barack Obama serà oficialment el nou President dels Estats Units. Els governants israelians no se'n refien i opten pels fets consumats... 

La veritat, penso que han estat les festes de cap d'any més tristes que recordo. Han fet olor a mort. Espero i desitjo no es repeteixin mai més...

EL LOBBY

Quan el vaig veure a la llibreria del CCCB, vaig al.lucinar. Em refereixo al llibre El lobby d'Israel, escrit pels politòlegs John J. Mearsheimer, de la Universitat de Chicago, i Stephen M. Walt, de la Universitat de Harvard. Vaig al.lucinar per un doble motiu.

El primer, per veure'l traduït al català, en una magnifica edició d'Ara Llibres. Recordo que l'original va sortir a la venda el mes de setembre, la qual cosa vol dir que escassament dos mesos després, si hi arriba, ja s'ha traduït i editat amb tapa dura. Una edició excel.lent. Felicitats als seus responsables.

El segon motiu, va ser perquè tot just fa deu dies que havia imprès i encara menys dies que havia llegit l'article inicial que va donar peu al llibre. Es tractava d'un article publicat el mes de març del 2006 al London Books Review. El vaig llegir per escriure un article a llibertat.cat, article que encara no he escrit, tanmateix.

D'ençà d'aquell mes, el debat, la polèmica, fins i tot els atacs i els insults, les represàlies, les falòrnies que han hagut d'aguantar aquests dos catedràtics de renom contrastat, han estat infinites. Naturalment, han hagut de sentir o llegir mil penjaments, el més suau dels quals és el de ser antisemita, si bé també n'hi ha hagut que s'han rigut d'ells argumentant que el seu llibre no és més que un exemple de teoria conspirativa.

Quina és, però, la tesi central d'aquests autors? Constaten, per començar, l'enorme èxit que el denominat lobby israelià ha tingut en els darrers anys, a l'hora d'influenciar la presa de decisions de l'Administració americana en afers relacionats amb l'Orient Mitjà, i més concretament respecte el conflicte palestinoisraelià. Es tracta d'un èxit que ni tan sols es pot equiparar, perquè està a anys llum per endavant, de la força d'altres lobbies d'altres grups nacionals o ètnics, com pot ser el cas dels lobbies cubà, armeni, o fins i tot, els propis lobbies irlandès o italià. Segons els autors, el lobby israelià ha aconseguit que els seus interessos estratègics, siguin percebuts com els interessos dels Estats Units, de manera que aquests últims han actuat en benefici del primer. La conseqüència ha estat un enorme esclat d'antinordamericanisme arreu del món àrab i islàmic, paral.lel a la consolidació de l'estat israelià com a potència militar -i nuclear- regional, que ha afavorit el triomf de les posicions maximalistes en detriment de les més favorables a la negociació i l'entesa amb els palestins i amb la resta del món àrab i en general, en el món islàmic.

Dues altres idees centrals que no desenvolupo per no allargar-me gaire. La primera, és que Israel és de lluny, el primer receptor d'ajuda econòmica, fins i tot quan es tracta d'un país no precisament pobre, atès que té una renda per càpita equivalent a la sudcoreana o a l'ecspanyola. Aquesta ajuda econòmica és moralment qüestionable si tenim present que la democràcia israeliana pateix determinats dèficits, com el tractament dels àrabs israelians com a ciutadans de segona, o la continuïtat de la colonització de territoris de Cisjordània o l'aixecament del mur que incorpora de facto al control israelià territoris palestins, a més dels privilegis concedits als grups ortodoxos, que en la pràctica els converteix en ciutadans amb un cert estatus per damunt de la resta.

La segona és que el lobby israelià ha aconseguit que la immensa major part de la classe política nordamericana, mengi de la seva mà, atès que són comptadíssims els que gosen manifestar-se públicament en contra de les posicions del lobby, donat que temen la capacitat de reacció mediàtica i ciutadana, que els pugui costar l'elecció o la reelecció, com ja s'han donat diversos casos.

Cal dir que la crítica més convincent de les que s'han fet, entre les quals hi ha personatges com el propi Noam Chomsky, és que els autors semblen apuntar-se a la teoria clàssica de la beneïteria americana, enfront la malícia dels altres -en aquest cas, dels israelians-, els quals enganyen amb males arts uns angelicals polítics i militars americans. I això no s'aguanta, perquè la història ens confirma que els americans són cafres tant a l'Orient Mitjà, com a l'Amèrica Llatina o a l'extrem Orient.

Però el que és realment rellevant, i en això han insistit alguns dels més destacats intel.lectuals àrabs nordamericans, és que per primera vegada sembla obrir-se un debat que fins ara semblava inexistent. Per primera vegada, els americans, alguns americans, es comencen a qüestionar si el xec en blanc que, des del 1967, s'ha donat a Israel, té sentit. Potser el segon pas, encara no donat, serà quan un polític americà, assumeixi públicament aquest dubte, i tingui la gosadia de fer front a les conseqüències que això li comportarà davant l'electorat. De moment, encara no s'hi ha arribat. Tots els actuals precandidats a les eleccions presidencials del 2008, han fet mans i mànigues per mostrar-se amics per sempre amb Israel. I quan s'ha produït una ombra de dubte al respecte, l'han esvaïda de forma immediata.

Tal vegada, la societat civil, i en aquest cas, l'acadèmia, sembla que vagi per davant dels polítics.

NOTA: Sóc conscient que amb aquest post m'he deixat moltes coses al tinter. No renuncio a tornar-hi en un altre post d'aquest bloc, però el més probable és que les anàlisis més detallades les faci al web ja esmentat de llibertat.cat, on col.laboro amb articles de política internacional.