EL LOBBY
Quan el vaig veure a la llibreria del CCCB, vaig al.lucinar. Em refereixo al llibre
El lobby d'Israel, escrit pels politòlegs
John J. Mearsheimer, de la Universitat de Chicago, i
Stephen M. Walt, de la Universitat de Harvard. Vaig al.lucinar per un doble motiu.
El primer, per veure'l traduït al català, en una magnifica edició d'
Ara Llibres. Recordo que l'
original va sortir a la venda el mes de setembre, la qual cosa vol dir que escassament dos mesos després, si hi arriba, ja s'ha traduït i editat amb tapa dura. Una edició excel.lent. Felicitats als seus responsables.
El segon motiu, va ser perquè tot just fa deu dies que havia imprès i encara menys dies que havia llegit l'
article inicial que va donar peu al llibre. Es tractava d'un article publicat el mes de març del 2006 al
London Books Review. El vaig llegir per escriure un article a
llibertat.cat, article que encara no he escrit, tanmateix.
D'ençà d'aquell mes, el debat, la polèmica, fins i tot els atacs i els insults, les represàlies, les falòrnies que han hagut d'aguantar aquests dos catedràtics de renom contrastat, han estat infinites. Naturalment, han hagut de sentir o llegir mil penjaments, el més suau dels quals és el de ser
antisemita, si bé també n'hi ha hagut que s'han rigut d'ells argumentant que el seu llibre no és més que un exemple de
teoria conspirativa.
Quina és, però, la tesi central d'aquests autors? Constaten, per començar, l'enorme èxit que el denominat lobby israelià ha tingut en els darrers anys, a l'hora d'influenciar la presa de decisions de l'Administració americana en afers relacionats amb l'Orient Mitjà, i més concretament respecte el conflicte palestinoisraelià. Es tracta d'un èxit que ni tan sols es pot equiparar, perquè està a anys llum per endavant, de la força d'altres lobbies d'altres grups nacionals o ètnics, com pot ser el cas dels lobbies cubà, armeni, o fins i tot, els propis lobbies irlandès o italià. Segons els autors, el lobby israelià ha aconseguit que els seus interessos estratègics, siguin percebuts com els interessos dels Estats Units, de manera que aquests últims han actuat en benefici del primer. La conseqüència ha estat un enorme esclat d'antinordamericanisme arreu del món àrab i islàmic, paral.lel a la consolidació de l'estat israelià com a potència militar -i nuclear- regional, que ha afavorit el triomf de les posicions maximalistes en detriment de les més favorables a la negociació i l'entesa amb els palestins i amb la resta del món àrab i en general, en el món islàmic.
Dues altres idees centrals que no desenvolupo per no allargar-me gaire. La primera, és que Israel és de lluny, el primer receptor d'ajuda econòmica, fins i tot quan es tracta d'un país no precisament pobre, atès que té una renda per càpita equivalent a la sudcoreana o a l'ecspanyola. Aquesta ajuda econòmica és moralment qüestionable si tenim present que la democràcia israeliana pateix determinats dèficits, com el tractament dels àrabs israelians com a ciutadans de segona, o la continuïtat de la colonització de territoris de Cisjordània o l'aixecament del mur que incorpora de facto al control israelià territoris palestins, a més dels privilegis concedits als grups ortodoxos, que en la pràctica els converteix en ciutadans amb un cert estatus per damunt de la resta.
La segona és que el lobby israelià ha aconseguit que la immensa major part de la classe política nordamericana, mengi de la seva mà, atès que són comptadíssims els que gosen manifestar-se públicament en contra de les posicions del lobby, donat que temen la capacitat de reacció mediàtica i ciutadana, que els pugui costar l'elecció o la reelecció, com ja s'han donat diversos casos.
Cal dir que la crítica més convincent de les que s'han fet, entre les quals hi ha personatges com el propi
Noam Chomsky, és que els autors semblen apuntar-se a la teoria clàssica de la beneïteria americana, enfront la malícia dels altres -en aquest cas, dels israelians-, els quals enganyen amb males arts uns angelicals polítics i militars americans. I això no s'aguanta, perquè la història ens confirma que els americans són cafres tant a l'Orient Mitjà, com a l'Amèrica Llatina o a l'extrem Orient.
Però el que és realment rellevant, i en això han insistit alguns dels més destacats intel.lectuals àrabs nordamericans, és que per primera vegada sembla obrir-se un debat que fins ara semblava inexistent. Per primera vegada, els americans, alguns americans, es comencen a qüestionar si el xec en blanc que, des del 1967, s'ha donat a Israel, té sentit. Potser el segon pas, encara no donat, serà quan un
polític americà, assumeixi públicament aquest dubte, i tingui la gosadia de fer front a les conseqüències que això li comportarà davant l'electorat. De moment, encara no s'hi ha arribat. Tots els actuals precandidats a les eleccions presidencials del 2008, han fet mans i mànigues per mostrar-se
amics per sempre amb Israel. I quan s'ha produït una ombra de dubte al respecte, l'han esvaïda de forma immediata.
Tal vegada, la societat civil, i en aquest cas, l'acadèmia, sembla que vagi per davant dels polítics.
NOTA: Sóc conscient que amb aquest post m'he deixat moltes coses al tinter. No renuncio a tornar-hi en un altre post d'aquest bloc, però el més probable és que les anàlisis més detallades les faci al web ja esmentat de llibertat.cat, on col.laboro amb articles de política internacional.
Etiquetes de comentaris: ESTATS UNITS, ISRAEL, JOHN J. MEARSHEIMER, LOBBY, NOAM CHOMSKY, PALESTINA, STEPHEN M. WALT
