50 ANYS DEL DISSABTE NEGRE DEL 1962

Avui fa cinquanta anys que la 3a Guerra Mundial va estar a punt d'esclatar. En plena crisi dels míssils entre els Estats Units, Cuba i la Unió Soviètica, el dissabte, com avui, 27 d'octubre del 1962, una bateria de míssils antiaeris soviètica SA-2 desplegada a l'illa caribenya, va destruir un avió espia nord-americà U-2, matant-te el pilot. La resposta dels militars americans havia de ser d'una represàlia immediata, i no només al Carib, sinó probablement a altres fronts (Europa, Àsia)... però finalment, els caps polítics van imposar-se, i es va salvar la situació, pocs dies després.

No podrem pas saber mai com seria el món si finalment el resultat hagués estat diferent. I ni tans sols si a hores d'ara hi hauria hagut món...

Crouch: «He notat que entre els empresaris creix l'independentisme»

Entrevista amb el cònsol general dels EUA a Barcelona, Greggory D. Crouch

El diplomàtic nord-americà Greggory D. Crouch finalitza aquest juliol el seu mandat com a cònsol general dels Estats Units d'Amèrica (EUA) a Barcelona. Després de tres anys auscultant la societat catalana i passant-ne informes a l'ambaixada i al Departament d'Estat nord-americà, assegura que ha percebut com l'independentisme ha crescut en totes les capes socials, es mostra preocupat pels discursos xenòfobs que comencen a aparèixer al país i valida l'ús del català a l'escola com a eina de cohesió social i per fomentar la integració dels immigrants. "De fet, nosaltres creiem el mateix amb l'anglès!", exclama.

Crouch ja està fent les maletes i acomiadant-se dels contactes que ha fet durant aquests tres anys, per anar-se'n al Congrés nord-americà, a Washington DC, per treballar a l'oficina d'un senador. Des de més de 6.000 quilòmetres de distància, assegura que continuarà tenint un ull posat en el debat Catalunya-Espanya.

- Durant els tres anys en què ha estat cònsol, ha detectat un cert grau d'antiamericanisme en la societat catalana?

- Mai no he trobat cap tipus d'antiamericanisme. M'he trobat que Barcelona és una ciutat molt acollidora i dinàmica, i els barcelonins i els catalans ens han fet sentir com a casa. Ens hi hem trobat molt bé.

- Un dels grans debats que monopolitzen l'actualitat catalana és la possible instal·lació d'Eurovegas a Catalunya. Percep que s'hi formulen crítiques pel fet de ser una inversió nord-americana, més enllà de si és un model d'oci adient o no?

- En primer lloc, tant l'ambaixada com el consolat som completament neutrals en tot el procés. Practiquem el que en diem la "diplomàcia econòmica": treballem molt estretament amb el govern espanyol per assegurar que les empreses americanes tinguin les mateixes oportunitats de fer inversions i de vendre els seus productes al mercat espanyol com qualsevol altra empresa... Aclarit això, jo no diria que l'oposició a Eurovegas sigui una forma d'antiamericanisme. Entenc que no tothom vol casinos o que es tenen preocupacions sobre el tipus d'inversió, però no diria que forma part de cap sentiment antiamericà.

- Bona part dels turistes nord-americans que vénen a Barcelona ho fan per agafar algun creuer. Valorarien tenir una oferta com Eurovegas?

- Potser alguns, sí. Cada any vénen gairebé 500.000 turistes nord-americans a Barcelona per embarcar-se en un creuer, i 500.000 més vénen amb d'altres fórmules. Pot ser que a una part d'ells els interessi una oferta de casinos com la que pot oferir Eurovegas, però tinc la sensació que la gran majoria vol conèixer la ciutat i la resta del Mediterrani.

- Paral·lelament al debat d'Eurovegas, un altre dels punts calents de l'actualitat catalana és el futur del català a l'escola. Fins el 2010, l'informe anual sobre els Drets Humans del Departament d'Estat parlava de "discriminació lingüística a Catalunya", però l'any passat i aquest ressalta que "amb el sistema vigent el nivell de castellà dels estudiants catalans és equiparable al que tenen els estudiants de l'Espanya monolingüe". Entenc que s'avala la immersió lingüística?

- L'idioma és un assumpte dels catalans i dels espanyols, no tenim una posició oficial al respecte. Entenem perfectament la importància de l'idioma i de la cultura per a un país. Per redactar l'informe, depenem molt de les ONG's, que ens faciliten informació sobre diversos temes, i no és una posició dels Estats Units o del Departament d'Estat. Tan sols reflectim queixes o informes que han fet diferents grups, però intentem també donar un context millor: en comptes de publicar solament les queixes, ara hem intentat donar un major context.

- Malgrat que no tinguin una posició oficial, sí que ha coincidit aquesta ampliació del context amb els anys en què vostè ha estat cònsol. Hi ha tingut alguna cosa a veure?

- L'informe s'escriu a l'ambaixada, a Madrid, però nosaltres hi participem, i intentem ampliar el context, segons els nostres contactes amb la societat civil catalana. Crec que hem fet un bon balanç entre les queixes que reporten les ONG's i el punt de vista del govern i la societat civil catalanes.

- S'ha reunit amb la comunitat educativa catalana o la plataforma Somescola.cat per parlar-ne?

- Sí. El meu equip i jo ens hem reunit amb diverses entitats de la societat civil de Catalunya per a recollir informació per als informes.

- En aquest document també s'alerta sobre l'existència de polítics amb marcats discursos xenòfobs, com Xavier García Albiol o Josep Anglada. Ho veuen com un perill potencial de cara al futur?

- Seguim molt de prop les tendències polítiques i és una cosa que hem notat, aquests discursos xenòfobs, i hem expressat les nostres preocupacions a través dels nostres informes. És un afer que seguim molt de prop.

- Per tant, els preocupa l'existència d'aquests discursos?

- Sí, com ens preocupa en qualsevol país. També vull dir que creiem que Catalunya especialment, i Espanya en general, ha fet un molt bon treball en la integració d'immigrants i de grups ètnics. En els darrers deu anys, Espanya ha rebut una onada d'immigració d'altres països, molts dels quals musulmans, i s'ha fet un treball excel·lent a l'hora d'integrar-los.

- En aquesta feina d'integració, el catalanisme reivindica el paper clau del català a l'escola per donar un "passaport lingüístic" als fills d'aquests immigrants. Comparteixen aquesta visió?

- Entenc perfectament la importància de l'idioma en ajudar a la integració d'immigrants. De fet, nosaltres creiem el mateix amb l'anglès! L'idioma aglutina la població, és summament important.

- Un tercer gran debat a l'àgora catalana és el de l'encaix Catalunya-Espanya. En el seu discurs de comiat, va dir que el seguia. Com veu l'augment de l'independentisme, que l'últim baròmetre del CEO assegura que és majoritari?

- Durant els meus tres anys aquí he notat un creixement del sentiment independentista entre els catalans, i no només entre els d'esquerres o els partits nacionalistes, sinó també entre la classe empresarial i professional. Entenc que hi ha una certa frustració entre Catalunya i Madrid, i no és només pel model de finançament, sinó també perquè hi ha una sensació que Madrid, o la resta d'Espanya, no entén la realitat catalana. Tampoc no tenim una posició oficial, és un assumpte domèstic d'Espanya, però sí que el seguim molt de prop i el continuarem seguint.

- L'ambaixada també comparteix l'opinió que augmenta el sentiment independentista català?

- Cada cop que tenim visitants de l'ambaixada o del Departament d'Estat, organitzem reunions i dinars amb diferents actors representatius de diferents segments de la societat catalana, perquè Washington i Madrid entenguin millor la realitat catalana, la profunditat del sentiment. I penso que sí, que se n'estan adonant, de la profunditat del sentiment. Intentem que l'ambaixada i el Departament d'Estat coneguin la realitat catalana.



- Era una realitat desconeguda?

- A Washington es preocupen pel problema de les autonomies en relació amb l'economia espanyola, però no crec que es pensi molt en Catalunya o en cap altra regió autònoma en concret. A Madrid, òbviament, pensen una mica més en Catalunya. Però Madrid és molt "madrilenyocèntric" i els diplomàtics de l'ambaixada es relacionen majoritàriament amb els seus homòlegs dels ministeris madrilenys. Llavors, no viuen diàriament la realitat de Catalunya, i nosaltres intentem d'explicar-los-la a través dels nostres informes o quan tenim visitants.

- El 2009, preguntada sobre la possible independència d'Escòcia, Catalunya o Flandes, Hillary Clinton va assegurar que els EUA no interferirien en els assumptes interns de cada Estat. Es manté aquesta visió?

- No tenim cap posició oficial, però que el procés sigui democràtic i pacífic. És un assumpte per als espanyols i els catalans.

- Els EUA no hi interferirien?

- No tenim posició oficial.

- És conscient que, com a membre del Departament d'Estat dels EUA, si mai es proclama la independència, algun dels contactes que ha fet aquests anys a Barcelona el trucarà perquè miri d'intercedir perquè els EUA reconeguin el nou Estat català?

- És una pregunta hipotètica [riu], i prefereixo no contestar preguntes hipotètiques!

- El consolat general dels EUA a Barcelona és dels més antics del món, nascut per fomentar l'intercanvi econòmic de la indústria tèxtil. En l'hipotètic cas d'independència catalana, les relacions comercials EUA-Catalunya continuarien estables com fins ara?

- La missió principal del consolat, fa 215 anys, va ser la promoció del comerç entre Catalunya i els EUA. Catalunya té moltes empreses de projecció internacional que poden competir amb qualsevol altra, ja sigui als EUA mateix, a Europa o en qualsevol altra part del món. Barcelona és una ciutat molt dinàmica i innovadora, i hi ha moltes possibilitats per a inversions nord-americanes a Catalunya. I som aquí per promoure-les i potenciar-les.

- Li plauria retornar a Barcelona com a ambaixador?

- [Riu] M'encantaria algun dia ser ambaixador i també m'encantaria tornar a Barcelona. No sé si serà com a ambaixador, però m'encanta la ciutat, ens hi hem sentit molt a gust, i estic segur que hi tornarem algun dia.

http://www.naciodigital.cat/noticia/44608/crouch/notat/entre/empresaris/creix/independentisme

L'ONU O ELS ESTATS UNITS?

Al marge del posicionament que cadascun dels independentistes pot tenir respecte al conflicte israelianopalestí, o arabopalestí, és evident que els darrers dies, el president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbàs, ha atret damunt seu una importantíssima atenció mediàtica mundial. Només això ja és un èxit. Molts catalans i catalanes ara es deuen considerar uns "petits experts" en els mecanismes de funcionament de l'Assemblea General de l'ONU, on assisteixen, en principis, els seus 193 estats membres. I això, què voleu que us digui és sempre interessant.

Tanmateix, des d'un posicionament estratègic, penso que ens hauríem de fer la següent pregunta: quina via sembla més adient, la de l'ONU o la d'apel.lar directament als Estats Units?

Els Kosovars, per exemple, van recórrer sense cap complex a la via nordamericana per assolir la seva victoriosa independència.

És evident que tant la via de l'ONU, com la dels Estats Units presenten pros i contres. Vegem-les sintèticament:

La via de l'ONU, té com a punts forts que si es treballa correctament, es pot aconseguir el suport abassagador de la comunitat internacional, i això dóna una legitimat enorme i tenir amics quasi bé a cada cantonada.

Per contra, és un procés llarg, i sovint acaba en el Consell de Seguretat on un dels cinc països amb poder de vet, ho pot engegar tot en orris. Però, per altra banda, si no ho fa, l'èxit està assegurat i el nou estat membre entrarà per la porta gran.

L'altra via és la dels Estats Units. Aquesta planteja també pros i contres. Els pros és que si comptes amb el suport dels Estats Units, ben probablement no hi haurà res que t'aturi, perquè a hores d'ara i encara, és de llarg la primera potència mundial.

La contra és que la política nordamericana és mal vista per una part important de la resta d'estats del món, i això dificulta que el candidat a ser reconegut, compti amb una suport important, més enllà del propi Estats Units.

La conseqüència és que, com passa a Kosovo, el país accedeixi a la Independència efectivament, però, si més no durant un determinat periode de temps no aconsegueixi de cap manera ser reconegut membre de l'ONU per les altres potències i els seus aliats. Això el situa en una mena de limbo diplomàtic.

Com podeu veure, dues realitats ben diferenciades. Una garanteix un reconeixement molt majoritari, però lent en el temps.

L'altra és molt més eficient en el curt termini, però, pot comportar que les querelles s'eternitzin amb el pas del temps, i no s'acabi de fer net.

Penso que la resposta a aquesta dicotomia s'ha de basar en cada cas concret, i particularment si la nació que accedeix a la independència es pot permetre el luxe de deixar o no deixar passar el temps.

Ara només cal aplicar-la al cas català.

*Nota: Post penjat al num. 8 de La Veu de Reagrupament

EL GENERAL GIAP, CENTENARI

D'aquí a pocs dies, serà el torn del Vietnam en la sèrie Les independències al món que vaig iniciar el 8 d'agost passat. Però avui, toca parlar d'un altre aniversari. Més exactament, d'un centenari.

Un centenari mític, el del General vietnamès Vo Nguyen Giap, el vencedor de Dien Bien Phu, contra el totpoderós exèrcit colonial francès, l'any 1954.

No satisfet amb aquesta victòria, Giap va encapçalar la lluita contra els Estats Units durant la Guerra del Vietnam i va participar en la mítica Ofensiva del Tet (1968) i en la definitiva Campanya de Ho Txi Min (1975).

Considerat, òbviament, un heroi pels seus compatriotes, únicament el supera en reconeixement, el Pare de la Independència, el propi Ho Txi Min (1890-1969). Giap, com acostuma a passar amb molts militars, amb el pas dels anys, va ser discretament desplaçat pels polítics professionals, però tot i oposar-se a determinades decisions polítiques, els dirigents posteriors mai van gosar decretar-ne la seva eliminació.

Teòric de la lluita de guerrilles, la seva influència arreu del món ha estat enorme, i se'l considera un estratega a l'alçada d'altres figures històriques de la milicia.

Això no obstant, inicialment no era un militar professional, sinó que havia estudiat econòmiques, polítiques i dret a la universitat, fet que li va permetre disposar d'una preparació que sens dubte va tenir molt a veure en el tipus d'estratègia militar que després va desenvolupar, molt atenta als aspectes logístics, psicològics i polítics.

Precisament alguns crítics li recriminen els altíssims costos socials que el model de guerra total va suposar a la població civil, així com la subordinació total del nombre de baixes a la consecució dels objectius militars, fet que va comportar que centenars de milers de combatents perdessin la vida.

Tot i això, Giap, actualment en una residència de la tercera edat, va ser ahir visitat per les principals autoritats del país en reconeixement a la seva lluita per la Independència d'un país que va aconseguir derrotar la primera potència militar mundial, i no contenta amb això, la va abocar a una enorme crisi psicològica, de la qual alguns diuen que encara no se n´ha sortit.

L'ESTIU ÉS PERILLÓS

Mai m´ha agradat l'estiu. I menys encara el mes d'agost. Digueu-me freaky, però jo sempre he associat l'estiu, i particularment, el mes d'agost, amb el franquisme. Com la sardana, que per a mi, és franquisme en estat pur. Això que una societat s'aturi 30 dies, em sembla al.lucinant i tercermundista. Enguany, he de reconèixer, però, que aquests dies d'agost hi ha molta més gent pel carrer. La gent, és clar, no està per romanços d'anar-se a l'altra punta de món. Bé, només els polítics ho poden fer, i els seus sequaços.

L'estiu és perillós. La gent salta a la primera, per què la calor fa que l'excitació sigui molt immediata.

Jo la veritat, aquests dies estava seguint amb molta atenció, entre d'altres, tant el conflicte a l'Afganistan, com els merders cada cop més preocupants entre la Xina i els seus veïns regionals.

A l'Afganistan, una morterada del SEALS, i per més inri, del Team 6, el que suposadament es va carregar en Bin-Laden, van morir en ser destruït l´helicopter (foto) en què viatjaven per una granada disparada per un Taliban. Washington es va posar histèric, i dos o tres dies després anunciaven que els responsables havien estat eliminats per un atac aeri de precisió, protagonitzat per un F-16. Però ja poden dir missa, que la veritat és que en gran part del món islàmic, la mort dels SEALS ha estat considerada una revenja a la mort del cap jihaddista. Fet aquest que posa dels nervis els mitjans americans, tant que Intereconomia sembla un acudit al costat dels llamps i trons que escupen en els darrers dies.

Per la seva banda, la Xina, tota cofoia amb el seu nou porta-aeronaus que ha aixecat totes les alarmes del món mundial. A banda dels Estats Units, i Taiwan naturalment, els seus més radicals detractors són el Japó i els països que competeixen per controlar l'estratègic Mar de la Xina Meridional, on es troben les illes Spratly. És a dir, Filipines, Vietnam, Indonèsia, Malàisia i Brunei, a banda de Taiwan. Els xinesos diuen que l'empraran per ensinistrament i per recerca, i que calculen que necessitaran un mínim de 10 anys per a que estigui plenament operatiu. Però, naturalment, això no cola. Cal parar compte a aquest pols asiàtic, perquè no tenim cap dubte que en sentirem a parlar, i molt en els propers mesos i anys.

Però aquesta actualitat mundial que cada cop m'atrau més, s´ha vist interrompuda per la rutinària tocada de collons de la política catalana. Redéu quines ganes que tinc que siguem independents d'una punyetera vegada, per dedicar-me a les coses que m'exciten. I de passada perdre de vista determinada gent....

Però la realitat és tossuda. I els bufons nostrats, no paren, com els nans, de créixer.

L'altre dia ja parlava del bufó del Regne per excel.lència, en Duran i Ecspanya. Però ara es veu que per completar la comedieta, apareix el bufó junior, el fill de l'amo del carxofar, que vol, diuen, marcar-li el terreny. Per acabar-ho d'adobar, el fins ara número 2 de la cosa, diu, amb aquell posat d'alegria de la huerta que el caracteritza -més aviat estaquirot- que ell vol continuar de number two. Si se n´ha de ser de cutre, per barallar-se per ser número 2...

Però si a CiU les aigües baixen turbulentes, a ERC, la cosa pot tenyir-se de vermell, de roig de sang.

Primer, és de calaix, que si en Jonqueres (eheheheh) vol tenir credibilitat, el frankenstein de l'Entesa Catalana de Progrés, no s´ha de repetir mai dels mais. Vaja, conditio sine qua non, respecte de qualsevol negociació.

Segon. El patetisme d'en Ridao està ja arribant a límits irritants. Però encara és més irritant que o bé 11 membres de l'executiva o 55 del consell nacional o 700 i escaig militants l´hagin avalat per tal que munti el numeret i tingui entretingut el personal. No volen tornar-se-la a jugar i perdre el tren de vida que porten d'ençà fa, pel cap baix, 7 o 8 anys... i al país, que el bombin, és clar.

Tenim una nova oportunitat de fer les coses ben fetes, però ens hi hem de posar. Tothom sap quina és la fórmula màgica, ningú no té cap dubte al respecte.

Però això també ho saben els nostres enemics, els dependentistes... i posen tot els pals a les rodes per impedir-ho. Caldrà anar fent, estem molt a prop d'aconseguir una fita, però encara no hi hem arribat, la qual cosa equival a no tenir res...

Quantes ganes que tinc de fer moltes altres coses... però encara hi ha combat.

I ELS ESTATS UNITS?

Digueu-me freaky, però fa uns dies vaig baixar-me i visionar (2 cops) la compareixença del Secretari d'Afers Exteriors de la Generalitat davant de la Comissió de Seguiment d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament del Parc. I ara m'agradaria fer-ne uns comentaris.

Primer de tot dir que, a aquestes alçades, no disposar d'una Conselleria d'Afers Exteriors -o un Ministeri, que és el que toca- és d'una ceguesa al.lucinant. Oimés si tenim en compte que el propi Artur Mas ja va prometre, en la campanya del 2006, que en crearia una. Després, és clar, les paraules se les emporta el vent. No només no s´ha creat una Conselleria d'Afers Exteriors, sinó que s´han fet tres coses molt pitors.

• Degradar administrativament el responsable directe dels Afers Exteriors. En l'anterior govern tenia el rang de Vice-conselleria. En l'actual torna al de Secretaria. Enrere, doncs, com els crancs. I això que és el govern dels millors!

• És evident que hi ha un pols entre CDC i UDC per controlar Afers Exteriors, on les navalles a la mínima s'ensenyen. I de moment, aquí sembla que qui guanya, per golejada, són els unionistes -en el doble sentit de la paraula. Tant el secretari general, com un dels directors generals, com el nou delegat a Brussel.les, són línia Duran i Ecspanya. Per contra, els convergents, s´han hagut de conformar amb una direcció general, i els recentment nomenats delegats de Londres i Paris. Amb l'afegit que a l'estimat Carles Llorens li ha tocat ballar amb la més lletja, atès que la seva àrea de Cooperació té tots els números per convertir-se en un camp de batalla, sota bombardeig permanent (eheheheh) de les ONG i de tots els diferents multicultis que es fan i es desfan. Aquesta victòria per golejada, naturalment, no és pas una casualitat. Aquí qui pinta molt, qui talla el bacallà és l´home invisible, aquell que sense formar part del Consell Executiu, no només assisteix a les seves reunions, sinó que també acompanya el president quan viatja a Brussel.les a parlar amb Durao Barroso o amb Van Rompuy. Sembla estrany que en Duran i Ecspanya hi participi, atès que ell presideix 4 comissions bilaterals... amb el govern ecspanyol, no pas amb Brussel.les, no? O és que potser hi assisteix en la seva qualitat de President de la Comissió d'Afers Exteriors del Congreso de los Diputados? És a dir, doncs, en tant que diputat ecspanyol? Algun mal pensat diria que si això fos així, probablement assumiria la funció fiscalitzadora que sempre han assumit els ambaixadors ecspanyols quan els presidents de la Generalitat successius han estat rebuts per polítics de primer nivell (tret és clar del Montilla, que aquest no el rebia pràcticament ningú). L'objectiu de la fiscalització, és clar, és que no es toquessin temes sensibles (tu ja m'entens).

• Però si tot el que s´ha dit fins ara ja és terrible, encara ho és més el fet que l'àmbit dels Afers Exteriors, per la seva importància estratègica, s´ha convertit en la torna de la negociació pressupostària entre CiU i el partit catalanòfob PP. De manera que per assegurar el seu suport o la seva no oposició, el senyor Mas ha acceptat les condicions imposades pels catalanòfobs de coordinar -és a dir, subordinar- l'acció exterior de la Generalitat, amb la diplomàcia ecspanyola, i retallar al màxim les partides pressupostàries de les delegacions, que passaran a convertir-se en una mena de lobbies de les empreses catalanes a l'exterior, prioritzant l'anomenada diplomàcia econòmica, i deixant de banda, tant els aspectes culturals, lingüístics, com naturalment, els més directament polítics (reconeixement de Catalunya com a nació, eventual suport a una Catalunya independent, etc.). Aquesta baixada de pantalons, aquest retorn a la cleda autonòmica, és un error polític que es pot pagar molt car i que, paradoxalment, dóna rellevància, encara que sembli mentida, als anteriors responsables d'Afers Exteriors, que com a mínim s´havien proposat convertir Catalunya en un actor global i no en un actor subordinat com es pretén ara.

2. Fetes aquestes consideracions prèvies, i en referència a la intervenció del Secretari d'Afers Exteriors, el senyor Florensa, he de d

ir que allò que em va sorprendre més és que dels 31 minuts que va durar la seva intervenció, es va referir per primer cop als Estats Units en el minut 15! i quan ho va fer, s´hi referí no en tant que potència global, sinó com a part de l'Àrea d'Amèrica, és a dir, com a actor regional.

Al.lucinant, oi? Com pot un responsable d'Afers Exteriors ignorar a hores d'ara els Estats Units d'aquesta manera tan escandalosa? L'explicació em sembla evident. Els Estats Units no han de ser una prioritat per la política exterior catalana. Vull dir amb això, que els ecspanyols, i doncs, també, els dependentistes, no volen que les relacions Catalunya-Estats Units vagin més enllà de l'aspecte econòmic, perquè saben del cert que, a diferència d'altres estats, sobretot europeus, els Estats Units sempre han desenvolupat una estratègia molt pragmàtica i gens dogmàtica pel que fa al Dret a l'Autodeterminació. Dit en d'altres paraules, si Catalunya votés per la Independència, bé en un referèndum, bé com a conseqüència d'una Declaració Unilateral d'Independència feta des del Parlament, els americans, un cop consumat, no s´hi oposarien pas. És per això tan necessari, des d'una perspectiva independentista prioritzar l'entesa amb els Estats Units, tant amb la Casa Blanca, com amb els Departament d'Estat i de Defensa, amb determinades agències federals, i naturalment també amb el Congrés, i altres actors mediàtics, socials, acadèmics i culturals.

3. En la seva intervenció, el secretari, per contra, va posar molt d'èmfasi en la dimensió euromediterrània de l'actuació exterior catalana, sobretot aprofitant el fet que Barcelona és la seu de la Unió pel Mediterrani. Penso que gastar excessius esforços en aquest àmbit és un error per diferents motius.

• La dimensió mediterrània no és una prioritat de la Unió Europea, i sobretot, no és una prioritat d'Alemanya, per motius més que evidents. De manera que sempre ocuparà una posició secundària en l'agenda de la UE. És apostar per un cavall perdedor.

• En tot cas, si finalment tira endavant la potenciació de la perspectiva euromediterrània, qui en monopolitzarà els guanys no serà ni Catalunya, ni tan sols Ecspanya, sinó que serà França, de manera que els beneficis que en traurem sempre seran limitats.

• Tot i això, la política euromediterrània, sempre es caracteritzarà per la seva inestabilitat permanent, atès que el Mediterrani és una àrea on convergeixen molts interessos, sovint contraposats. En aquest sentit, la prioritat dels afers exteriors catalans s´haurien de centrar en el Mediterrani Occidental: en els tres estats del Magrib més propers (Algèria, Marroc i Tunis), i naturalment també amb el Sud de l'estat francès (euroregió) i Itàlia.

Des del meu punt de vista, posar massa ous en la panera de la dimensió euromediterrània, seria una equivocació semblant a la que va cometre el pujolisme de potenciar el regionalisme europeu, que, com tothom sap, va acabar fent figa, i ara pràcticament ja ni se´n parla.

4. Cal reforçar la presència al cor d'Europa. A Brussel.les, naturalment, amb un delegat compromès amb el país i no pas amb Ecspanya. A Berlin, perquè cal convertir els alemanys a la causa independentista catalana, tenint en compte que els ecspanyols dediquen enormes esforços a evitar-ho (cas Air Berlin, per exemple). A Londres, perquè és un altaveu mediàtic mundial, i sobretot, perquè té un ressò important als Estats Units. I també perquè ens ho deu (Tractat de Gènova, de 1705). I, finalment, amb França, perquè malgrat les diferències evidents que tenim, no pot ser deixada de banda, entre d'altres raons, perquè dotzenes de milers de catalans s´hi van establir el 1939 o en els anys posteriors i ara són ciutadans francesos que ocupen llocs rellevants tanr en la política, com en els negocis o fins i tot en l'esport.

5. Una darrera reflexió. L'èmfasi en la diplomàcia econòmica pot comportar dos perills.

• El primer és que Catalunya es converteixi en receptora d'enormes inversions exteriors, procedents de països diríem que problemàtics. Posem-ne alguns exemples: Rússia, Xina, els Estats del Golf, i fins i tot el propi Israel, estan esdevenint principals inversors en àmbits com l'immobiliari, el turisme, el comerç, la indústria agroalimentària... No cal dir que, per molt benvinguts que siguin aquests capitals, a ningú se li escapa que, no es pot badar i cal estar amatents a que això no suposi fer ulls clucs a les violacions dels drets humans que alguns d'aquests estats cometen amb total impunitat. Fins i tot quan adopten la forma d'actors o fundacions pretesament favorables a causes altruistes...

• El segon, és la cada cop més evident fuita de cervells que estem patint. Segons les darreres dades, uns 300.000 catalans han marxat a la recerca de feina i una millor qualitat de vida en els darrers temps. Segurament que un gruix molt important d'aquests són gent qualificada i que no troben feina en la Catalunya dependent. Cal tallar de forma immediata aquesta tendència, perquè si no es corre el risc de convertir-nos en allò que els ecspanyols sempre han somiat: un territori de mà d'obra poc qualificada, al servei de les oligarquies empresarials madrilenyes.

En definitiva, és del tot necessari una política exterior que ens situï en el mapa del món, com un actor més, i no pas com un territori cada cop més condemnat a la monoactivitat, sense centres de decisió propis, a nivell polític, empresarial, socials o mediàtics. I això només serà possible, no cal dir-ho en un context d'un país independent.

En definitiva, cal fugir del club dels PIGS.

CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS, (amb Ecspanya al fons i a l'esquerra, com els wàters)

En un post anterior, publicat al Bloc Gran del Sobiranisme, ja vaig escriure que Ecspanya és la baula feble de la seguretat de la Unió Europea, sobretot en matèria de terrorisme integrista i crim organitzat. Una feblesa que també afecta, naturalment, als Estats Units, com es va poder comprovar l'11S.

La raó d'aquesta feblesa era que els serveis d'intel.ligència i contra-terroristes ecspanyols, estan destinats quasi en exclusiva a combatre els moviments independentistes, tant els clandestins com els legals, i específicament el català. Això fa que els recursos humans i materials, destinats a la lluita contra el crim organitzat i les xarxes transnacionals integristes hagi estat, tradicionalment mínim. I també explica, com va ser possible els atemptats de l'11M a Madrid, on la tragèdia hauria estat molt més important si els seus responsables haguessin tingut en compte que els trens ecspanyols mai arriben a l'hora al seu punt de destinació (en aquest cas l'Estació d'Atocha). Una error de càlcul que mai haurien comès els etarres, per cert.

Aquesta constatació esparvera els serveis d'intel.ligència aliats, començant pels dels Estats Units que fins i tot s'han mostrat estranyats, o fins i tot indignats, per aquesta situació que posa en perill a centenars de milions de persones.

Les informacions que s'han fet públiques a través de Wikileaks i que recullen l'opinió dels diplomàtics americans sobre la presència dels moviments integristes i del crim organitzat a Catalunya, confirmen en la seva totalitat el que acabem d'explicar. Els ecspanyols toleren que aquests fenomens s'expandeixin i arrelin sense quasi bé control pel territori català, mentre que ells continuen obsessionats en destruir l'independentisme català, en totes les seves formes.

La situació és tan greu, que els diplomàtics americans van arribar a la conclusió, en el seu moment, que calia crear un servei contraterrorista propi que tingués la seva seu al Consolat General dels Estats Units a Barcelona, que s'encarregués de vigilar el Mediterrani Occidental. Dit d'una altra manera, els diplomàtics americans sobre el terreny van proposar a Washington una organització específica per a Catalunya -amb competències per tot el Mediterrani Occidental, i particularment per controlar els moviments procedents del Marroc, Algèria i Tunísia. Clarament amb aquest suggeriment, els diplomàtics americans constataven la rellevància de Catalunya.

Aquesta proposta, datada el 2007, no sé si finalment s'ha implementat o no. Vull dir, que no sabem si a hores d'ara, els Estats Units tenen un equip contraterrorista treballant a ple rendiment des del Consolat General de Barcelona. Però el que sí que puc estar segur és que aquestes filtracions hauran caigut com una bomba termonuclear a Madrit. La prova és el ressò mediàtic que n'ha fet el diari El País. Vés per on els americans s'avancen als catalans i ja creen serveis contraterroristes independents dels que funcionen a l'ambaixada a Madrit...

Tot plegat ens hauria de portar a la conclusió que cal emfasitzar els avantatges que la Independència de Catalunya portaria al conjunt de la comunitat internacional, i particularment a la Unió Europea i, també, als Estats Units.

Una Catalunya independent, faria que els ecspanyols tinguessin tots els recursos humans i materials que ara dediquen a combatre'ns, disponibles per lluitar contra les màfies i el terrorisme integrista en el seu territori, de manera que es tancaria aquesta baula feble de la seguretat en ple cor d'Occident.

Per la nostra banda, uns serveis contraterroristes i d'intel.ligència catalans, podrien actuar amb total llibertat per combatre aquests fenomens sense haver de preocupar-se si trepitgen l'ull de poll de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional o del CNI, com passa ara. A més de fer-ho amb molts més recursos, provinents en part de la fi de l'espoli fiscal que hauria significat la Independència.

En definitiva, cal esbombar a tort i a dret que la Independència de Catalunya és un pas endavant en la consecució d'una Unió Europea, i uns Estats Units, més segurs i més a l'empara del terrorisme integrista i de les màfies transnacionals. És un raonament el qual els americans ja comencen a considerar. Ara només falta que els catalans també ho comencem a fer.

O Reagrupament o Ecspanya!

Sí, amics i amigues, aquest és el dilema del 2010. O una victòria aclaparadora de Reagrupament o quatre anys més d'Ecspanya. Diguem-ho d'una altra manera: o la Llibertat i la Independència o la catalanofòbia, l'atur, l'espoli fiscal i la subordinació política. No hi ha cap més alternativa.

A hores d'ara, la resta d'opcions polítiques només condemnen Catalunya a perpetuar la seva dependència en tots els àmbits, amb l'agreujant, mai s'ha d'oblidar que ben probablement, en les properes eleccions ecspanyoles, el PP tornarà al poder, i anirà a sac. Els sociates, a hores d'ara, ja tenen les hores comptades.

L'única sortida amb garanties és bastir un bloc reagrupat al Parlament que proclami la Independència el més aviat possible, si pot ser el 2010 abans que el 2011. I un cop proclamada, aconseguir el reconeixement internacional.

La doctrina USA

Aquests darrers dies de silenci blocaire, els he aprofitats per llegir diversos documents internacionals sobre el fenomen independentista. M'ha resultat especialment suggerent la intervenció del representant legal del Departament d'Estat dels Estats Units, l'advocat Harold Hongju Koh (foto), d'ascendència coreana, com el seu cognom indica, davant el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU, del passat dia 8 de desembre. Koh participava en una audiència davant el Tribunal que ha d'emetre una opinió sobre si la declaració d'Independència de Kosovo s'adiu o no al dret internacional. La podeu llegir sencera aquí.

Segons el parer del Departament d'Estat, atenció,

"Declaring independence is an act of popular will -a political act, made by a body politic, which other states then decide whether to recognize or not"

La declaració d'independència és, doncs, eminentment un acte polític, i els altres estats, un cop es produeix, decideixen si reconèixer-la o no. Interessant, oi?

Més.

"Of the more than 100 declarations of independence issued by more than half of the countries in the world, we know none that has been held by an international court to violate international law"

En aquest fragment a més del fet informatiu que cap declaració d'independència fins al moment actual ha estat considerada contrària a la legislació internacional, ens assabentem que més de la meitat dels estats del món tenen una declaració d'independència pròpia, la qual cosa implica que és un procediment més que contrastat i fins i tot diríem que normal. I que els raros (amb permís dels Manel) són els qui no en tenen.

Un altre dels fragments clau de la intervenció de Koh és aquest,

"Neither did Kosovo's declaration violate the general principle of territorial integrity. That basic principle calls upon states to respect the territorial integrity of other states. But it does not regulate the internal conduct of groups within states, or preclude such internal groups from seceding or declaring independence"

Brutal, oi? El Departament d'Estat està dient ras i curt, que en el dret internacional, el sempre argumentat principi de la integritat territorial dels estats, ateny només a les relacions entre estats. És a dir, prohibeix que un estat violi la integritat territorial d'un altre estat: per exemple, annexionant-se una part o promovent el seu trencament. Però, segons Washington, de cap de les maneres, el dret internacional regula la conducta de grups a l'interior dels estats, o rebutja o impedeix que aquests grups impulsin la secessió o declarin la independència.

Bingo! Més clar, l'aigua.

Aquest posicionament, no cal dir que obre totes les portes a la Independència de Catalunya, sobretot si aquesta és el resultat d'una voluntat majoritària de la societat catalana, i no el resultat d'una estratègia externa (i que jo sàpiga, Andorra de moment encara no s'hi ha declarat favorable).

Per acabar-ho d'adobar, Washington considera que,

"Kosovo's declaration of independence has proven to be necessary and politically stabilizing"

Penso, en aquest sentit, que davant una Ecspanya que cada cop més és un estat-pària a escala europea, amb uns problemes estructurals, culturals i, naturalment, polítics, sense paral.lel a escala occidental, la major part d'ells relacionats amb la no derrota del feixisme, i amb la mai portada a terme desnazificació, la independència de Catalunya serà cada cop més ben vista per un nombre creixent d'estats europeus i, espero que també pels Estats Units.

En tot cas, és la nostra feina, la nostra comesa, com a militants independentistes, de fer que realment quan aprovem la declaració d'Independència, la resta de nacions ens la reconeguin.

En definitiva, O Reagrupament o Ecspanya!

L'ELECCIÓ PERILLOSA (A PROPÒSIT DE SARAH PALIN)

Rebo de la gent de MoveOn, una sintètica referència a la biografia política i ideològica de la recentment escollida, per John McCain, candidata republicana a vicepresidenta dels Estats Units, Sarah Palin. Convindreu amb mi que el panorama és força preocupant.

Curiosament, la Palin va néixer un mes abans que jo, concretament l'11 de febrer del 64. Som com qui diu, de la mateixa quinta (podia haver nascut un any abans o un any després, no?).

A continuació un extracte del correu rebut.

Qui és Sarah Palin?

1. Va ser escollida governadora d'Alaska fa poc més d'un any i mig. Prèviament havia estat batllessa de Wassillia, una petita ciutat als afores d'Anchorage. No té cap experiència en política exterior.

2. Palin és una ferma opositora al dret a l'avortament. Fins i tot en els casos de violació o incest.

3. Va donar suport al candidat dretà Pat Buchanan en les eleccions del 2000.

4. Palin defensa que el creacionisme s'ensenyi a les escoles.

5. No pensa que els humans provoquin el canvi climàtic.

6. És una decidida partidària de la política energètica de McCain ("Big Oil First" o Primer el Petroli). Ha pressionat fortament per incrementar les prospeccions (petrolieres) i afirmà que les energies renovables no seran viables fins d'aquí molts anys. També va denunciar l'Administració Bush per incloure els ossos polars en la llista d'espècies en perill d'extinció /li preocupava que això interferís en més prospeccions a Alaska.

7. Fins a quin punt John McCain ha fet una tria amb coneixement? Va conèixer Palin en un reunió. Tornaren a parlar, per segona vegada, el diumenge 27 d'agost quan ell li trucà sondejant-la. Després li oferí el càrrec (de candidata a la vicepresidència)

Fins aquí la traducció del correu (disculpeu si hi ha algun error). Coincidireu amb mi que no només les dones, la canalla, i els ossos polars poden començar a tremolar, si la Palin arriba a la vicepresidència.

Un post preocupant, aquest que acabo d'escriure. Concretament el que fa 900 d'aquest modest i humil bloc. Espero que quan arribi al 1.000 (si hi arribo) em refereixi a un fet més positiu. Per exemple, la fi del tristpartit, la presidència de Joan Carretero a ERC... No penso que, al ritme que vaig d'escriure darrerament, quan hi arribi, ja haurem declarat la Independència. M'agradaria, naturalment. Ara no descarto que el post 1500 (allà cap al 2014, si no abans) sigui el bo. O potser el post 1640 o el 1714. Això sí que seria l'hòstia!

NOVA ENQUESTA: LA CRISI DEL CAUCAS

Acabo de penjar una nova enquesta al bloc. La podeu llegir i votar si us desplaceu una mica més abaix. A diferència de les anteriors enquestes, on quasi sempre tractava de temes, diguem-ne que domèstics, la d'avui tracta d'un tema de summa actualitat internacional. Em refereixo, és clar, a la crisi del Caucas.

Ja fa uns dies vaig penjar un post al respecte. Em refermo en el que s'hi deia. I també al.lucino del que companys independentistes han arribat a escriure. Per aquest motiu, vull sondejar una mica entre els lectors d'aquest humil i modest bloc, respecte la seva opinió quant al conflicte.

Sóc conscient que la pregunta és una mica simplista, però, a l'hora de fer una enquesta, no es pot fer un anunciat ple de matisacions.

En tot cas, sempre podeu penjar un comentari... un cop hagueu votat... naturalment (o no).

4 DE JULIOL, DIA DE LA INDEPENDÈNCIA

“When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the Powers of the Earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitled to them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.”

Així comença la Declaració d’Independència dels Estats Units (4.7.1776), un document considerat clau en la història mundial, amb un impacte enorme en el devessall de processos independentistes que s´han donat en els més de dos-cents anys següents a la seva aprovació.

Naturalment, a casa nostra aquest document sempre ha intentat ser amagat dels textos acadèmics, com si no hagués existit mai. A les facultats de dret, autèntiques màquines de crear ecspanyols, és un text totalment ignorat. A les facultat de politiques, encara no he vist mai que ningú que en parlés.

Per sort, quan vaig estudiar a la facultat d´Història, recordo que dos professors sí que en feren referència, els doctors Casteràs i Jacob. Recordo amb molta nostàlgia les classes amb el professor Jacob. Ens va impartir l’assignatura Alta Edat Contemporània. Fèiem les classes al seu despatx, perquè de fet només hi assistíem quatre o cinc alumnes. De vegades, tres. I és que a més a més de fer-les a les vuit del matí, ben puntual, la veritat és que la seva capacitat oratòria no podem dir que fos molt engrescadora. Vaja que havies d’estar molt motivat. Per sort, jo n’estava. I encara guardo els seus apunts.

Però tornem a la Declaració d’Independència dels Estats Units. He dit que és un document clau en la Història de la Humanitat. Una breu recerca per Internet, m´ha permès assabentar-me que alguns especialistes consideren que una de les fonts d’inspiració que prengueren els seus redactors, tot i que no hi ha un consens al respecte, és la Declaració d’Abjuració (Plakaat van Verlatinghe) aprovada pels patriotes holandesos el 26 de juliol de 1581, en la seva lluita per la Independència contra el rei Felip, fill de l’emperador Carles, dirigits per Willem Van Oranje (1533-1584).

Resulta interessant veure com tant el document holandès com el document nordamericà, per tal de justificar la seva declaració d’independència, s’inclou una mena de memorial de greuges previ, la derivada lògica de la qual és la creació d’un nou poder polític atès que el fins llavors existent, havia clarament incomplert els seus deures envers els seus ciutadans.

Això em suggereix que lluny del típic menyspreu que la historiografia espanyolista ha tingut envers propostes com el Memorial de Greuges del 1885, aquest plantejava un veritable repte a l’estat espanyol de l´època, que molt bé hauria pogut derivar en una proclama d’independència.

No oblidem que el principal ideòleg del catalanisme d’aquells anys, en Valentí Almirall (1841-1904), era un profund coneixedor i fins i tot admirador de la història i la política nord-americanes.

En definitiva, i com que constato que m’estic allargant massa, proposo que a partir d’ara, considerem també el 4 de Juliol com una data a commemorar. Perquè va marcar un abans i un després en la història de la Humanitat. I, naturalment, perquè ens interessa, com ja vaig escriure en una sèrie de posts l’any passat, tenir sempre els Estats Units a favor en la lluita per la nostra Independència.

Esperem que l’any que ve, això ja sigui una realitat. I esperem encara més, que el 2014 o si pot ser abans, ja no calgui commemorar-la, en sentit reivindicatiu, de futur, sinó més aviat en sentit recordatori, de passat, perquè la feina grossa, ja haurà estat aconseguida.

Així sia

EL LOBBY

Quan el vaig veure a la llibreria del CCCB, vaig al.lucinar. Em refereixo al llibre El lobby d'Israel, escrit pels politòlegs John J. Mearsheimer, de la Universitat de Chicago, i Stephen M. Walt, de la Universitat de Harvard. Vaig al.lucinar per un doble motiu.

El primer, per veure'l traduït al català, en una magnifica edició d'Ara Llibres. Recordo que l'original va sortir a la venda el mes de setembre, la qual cosa vol dir que escassament dos mesos després, si hi arriba, ja s'ha traduït i editat amb tapa dura. Una edició excel.lent. Felicitats als seus responsables.

El segon motiu, va ser perquè tot just fa deu dies que havia imprès i encara menys dies que havia llegit l'article inicial que va donar peu al llibre. Es tractava d'un article publicat el mes de març del 2006 al London Books Review. El vaig llegir per escriure un article a llibertat.cat, article que encara no he escrit, tanmateix.

D'ençà d'aquell mes, el debat, la polèmica, fins i tot els atacs i els insults, les represàlies, les falòrnies que han hagut d'aguantar aquests dos catedràtics de renom contrastat, han estat infinites. Naturalment, han hagut de sentir o llegir mil penjaments, el més suau dels quals és el de ser antisemita, si bé també n'hi ha hagut que s'han rigut d'ells argumentant que el seu llibre no és més que un exemple de teoria conspirativa.

Quina és, però, la tesi central d'aquests autors? Constaten, per començar, l'enorme èxit que el denominat lobby israelià ha tingut en els darrers anys, a l'hora d'influenciar la presa de decisions de l'Administració americana en afers relacionats amb l'Orient Mitjà, i més concretament respecte el conflicte palestinoisraelià. Es tracta d'un èxit que ni tan sols es pot equiparar, perquè està a anys llum per endavant, de la força d'altres lobbies d'altres grups nacionals o ètnics, com pot ser el cas dels lobbies cubà, armeni, o fins i tot, els propis lobbies irlandès o italià. Segons els autors, el lobby israelià ha aconseguit que els seus interessos estratègics, siguin percebuts com els interessos dels Estats Units, de manera que aquests últims han actuat en benefici del primer. La conseqüència ha estat un enorme esclat d'antinordamericanisme arreu del món àrab i islàmic, paral.lel a la consolidació de l'estat israelià com a potència militar -i nuclear- regional, que ha afavorit el triomf de les posicions maximalistes en detriment de les més favorables a la negociació i l'entesa amb els palestins i amb la resta del món àrab i en general, en el món islàmic.

Dues altres idees centrals que no desenvolupo per no allargar-me gaire. La primera, és que Israel és de lluny, el primer receptor d'ajuda econòmica, fins i tot quan es tracta d'un país no precisament pobre, atès que té una renda per càpita equivalent a la sudcoreana o a l'ecspanyola. Aquesta ajuda econòmica és moralment qüestionable si tenim present que la democràcia israeliana pateix determinats dèficits, com el tractament dels àrabs israelians com a ciutadans de segona, o la continuïtat de la colonització de territoris de Cisjordània o l'aixecament del mur que incorpora de facto al control israelià territoris palestins, a més dels privilegis concedits als grups ortodoxos, que en la pràctica els converteix en ciutadans amb un cert estatus per damunt de la resta.

La segona és que el lobby israelià ha aconseguit que la immensa major part de la classe política nordamericana, mengi de la seva mà, atès que són comptadíssims els que gosen manifestar-se públicament en contra de les posicions del lobby, donat que temen la capacitat de reacció mediàtica i ciutadana, que els pugui costar l'elecció o la reelecció, com ja s'han donat diversos casos.

Cal dir que la crítica més convincent de les que s'han fet, entre les quals hi ha personatges com el propi Noam Chomsky, és que els autors semblen apuntar-se a la teoria clàssica de la beneïteria americana, enfront la malícia dels altres -en aquest cas, dels israelians-, els quals enganyen amb males arts uns angelicals polítics i militars americans. I això no s'aguanta, perquè la història ens confirma que els americans són cafres tant a l'Orient Mitjà, com a l'Amèrica Llatina o a l'extrem Orient.

Però el que és realment rellevant, i en això han insistit alguns dels més destacats intel.lectuals àrabs nordamericans, és que per primera vegada sembla obrir-se un debat que fins ara semblava inexistent. Per primera vegada, els americans, alguns americans, es comencen a qüestionar si el xec en blanc que, des del 1967, s'ha donat a Israel, té sentit. Potser el segon pas, encara no donat, serà quan un polític americà, assumeixi públicament aquest dubte, i tingui la gosadia de fer front a les conseqüències que això li comportarà davant l'electorat. De moment, encara no s'hi ha arribat. Tots els actuals precandidats a les eleccions presidencials del 2008, han fet mans i mànigues per mostrar-se amics per sempre amb Israel. I quan s'ha produït una ombra de dubte al respecte, l'han esvaïda de forma immediata.

Tal vegada, la societat civil, i en aquest cas, l'acadèmia, sembla que vagi per davant dels polítics.

NOTA: Sóc conscient que amb aquest post m'he deixat moltes coses al tinter. No renuncio a tornar-hi en un altre post d'aquest bloc, però el més probable és que les anàlisis més detallades les faci al web ja esmentat de llibertat.cat, on col.laboro amb articles de política internacional.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS (2a part)

Són contraris els Estats Units a la Independència de Catalunya? La resposta d’un dogmàtic serà sempre “Sí, sense cap mena de dubte”, però, la veritat és que la resposta correcta i la més intel.ligent és la següent, “Depèn”. Depèn de què us preguntareu: dels interessos econòmics i geoestratègics, per una banda, i del realisme més descarnat, de l’altra . Amb això vull dir que, a diferència de la vella Europa, molt més dogmàtica en aquests afers, la política americana respecte les independències de les noves nacions sempre ha estat molt més pragmàtica i més oberta. No debades el seu propi origen polític és fruit d’una guerra revolucionària, d’una guerra per la independència que ha estat model per a dotzenes de nacions posteriors.

En aquest sentit, els Estats Units, des dels anys del President Wilson no s’ha estat de recolzar moltes accessions a la independència de nacions europees, tant en l’etapa d’entreguerres (1919-1939), com arran la caiguda del bloc soviètic (1989), procés que encara no s’ha tancat si tenim en compte els cas recent de Montenegro (2006) i el que ara s’està negociant de Kosovo. Més enllà dels casos de l’Europa Central i Oriental, hi ha el cas irlandès, on tothom sap que la intervenció dels Estats Units va ser instrumental per a l’assoliment de l’acord de pau. Probablement sense la seva participació, llegiu pressió, mai Londres i Dublin s’haguessin assegut a la taula.

En el cas de Catalunya, quin interès estratègic o geoeconòmic pot tenir els Estats Units en la seva independència? Hi ha una resposta òbvia, immediata, a nivell general. Als Estats Units els interessa que Europa estigui el màxim de fragmentada en estats, per una doble raó. La primera és que d’aquesta manera la presa de decisions a escala europea esdevé més complexa i això li garanteix un avantage competitiu. La segona és que a l’hora d’establir relacions bilaterals, quant més petit és un estat, aparentment més fàcilment pressionable és.

A nivell concret, Catalunya té algun interès estratègic o geoeconòmic pels Estats Units? La resposta, en termes generals és que no. No comptem amb recursos naturals (gas, petroli, carbó…). Pel que fa a la nostra ubicació geogràfica, només els interessa els ports de Barcelona, València, Tarragona, Mallorca i Alacant, on de forma puntual atraquen els vaixells de la 6a flota. O la nostra proximitat al Magrib.

Aparentment, doncs, sembla que l’interès dels Estats Units per la Independència de Catalunya sigui zero. Llavors, com s’explica que al llarg dels darrers anys, com a mínim en dues ocasions, els americans sondegessin el llavors president de la CAC, respecte la possibilitat d’accedir a la independència?

Jo com a mínim hi trobo dues raons. La primera és la profunda desconfiança que els americans tenen en el propi Estat ecspanyol. Una desconfiança que ja es va comprovar abastament arran del nanoconflicte del Perejil. Els Estats Units, enlloc de posicionar-se a favor de Madrid, va jugar a fer d’àrbitre… i és que Washington, si hagués de triar entre Madrid i Rabat, molt probablement triaria el segon. Diguem-ho clar: la confiança dels Estats Units –i per extensió de molts estats europeus- en la competència econòmica, militar i estratègica ecspanyola és, més enllà de les declaracions oficials obligades, zero. En el fons, clarament hi ha una visió de l’Estat ecspanyol com un estat inestable, potencialment desintegrable. Aquesta constatació fa que, lògicament, seguint els principis sagrats de tota acció diplomàtica i estratègica responsable, no es posin tots els ous en un mateix cabàs, és a dir, que no es juguin tot a una sola carta, sinó que contemplin diverses possibilitats, de manera que passi el que passi, mai perdin del tot o, alternativament, sempre guanyin una mica.

I si els seus pressumptes aliats, consideren l’Estat ecspanyol com a potencialment desintegrable, i aquesta és la segona raó, això és degut a l’existència de relativament potents moviments independentistes en el seu interior. En aquest sentit, quanta major capacitat mobilitzadora tinguem les opcions independentistes, quants majors espais de poder ocupem, més difícil ho tindran els ecspanyols per esvair els dubtes sobre la seva integritat estatal i més seduïda estarà la comunitat internacional per obrir ponts de diàlegs amb nosaltres.

Naturalment, l’estratègia ecspanyola consistirà en criminalitzar les opcions independentistes, titllant-les o associant-les amb el terrorisme, que és el gran papu de la política contemporània. Però si som capaços de bastir un moviment potent, democràtic i indefugiblement independentista (rebutjant de pla opcions autonomistes o federalistes, falses sortides), difícilment els Estats Units, per un principi de realisme, podran oposar-s’hi. Ara bé, ha de ser un moviment que no vagi amb la flor a la mà, que contempli la possibilitat d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb els ecspanyols, utilitzant tots els instruments cívics i democràtics al seu abast, i per descomptat, els mediàtics. Quan els ecspanyols, que ja han perdut els papers només perquè quatre independentistes hem cremat quatre fotos del Borbó, comencin a reprimir, ells mateixos es posaran la corda al coll.

En definitiva, penso que hem de deixar al marge els nostres dogmatismes ideològics, i tenir ben present que els Estats Units actuarà sempre en funció del que percebi qui serà el guanyador del pols entre els partidaris de la integritat de l’estat ecspanyol i els diferents moviments independentistes, en especial, per les seves dimensions econòmiques, el català.

Com sempre, doncs, tot està per fer i tot és possible.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS (1a part)

Un post recent d'aquest modest bloc, va donar lloc a un interessant debat entre alguns dels seus més fidels comentaristes. Bàsicament es discutia sobre les relacions entre el moviment independentista català i els Estats Units. És un tema apassionant i, tal i com vaig prometre, aquest post el dedicaré íntegrament a aquesta qüestió.

L'independentisme català recent, no s'ha destacat, precisament, pel seu posicionament pro-americà. Més aviat el contrari. Em refereixo, és clar, a l'independentisme revolucionari o d'esquerres, naturalment, que és l'únic que ha plantat cara a Ecspanya. L'independentisme dretà, contemporani, si ha existit, sempre ha estat minoritari i ha hagut de fer front a moltes contradiccions, sobretot pel que fa a la seva relació amb l'estat ecspanyol.

Òbviament aquest anti-americanisme deriva directament del suport ferm que els Estats Units van donar al règim franquista. Fins i tot el 1944, tancs americans van impedir que els guerrillers republicans que havien alliberat França, es dirigissin cap a la frontera per entrar a la Vall d'Aran i iniciar la destrucció del règim franquista.

Amb l'adveniment de la Guerra Freda, el president Eisenhower encara féu un pas més: signà els acords militars amb Franco (1951), fet que va garantir la supervivència d'aquest últim, ara convertit en un feroç guardià de l'anticomunisme mundial. D'aquesta manera, el pragmatisme s'imposava: no feia res que el règim franquista hagués triomfat gràcies a l'ajuda de les potències nazi-feixistes, ara derrotades. Fa realment angúnia veure les dues fotos adjuntes. L'histerisme anti-comunista féu que Washington protegís tots aquells elements de la desfeta nazi que li podien fer servei: des dels científics nuclears (Von Braun), als caps de l'espionatge oriental (el general Gehlen). Sense oblidar els experts japonesos en guerra biològica de la Unitat 731 (el general Shiro Ishii). És en aquest context que els acords amb l'Ecspanya franquista resulten plenament lògics.

L'aposta dels americans, reforçà el règim franquista, de fet el blindà i li va permetre continuar el seu genocidi cultural i lingüístic contra Catalunya... i l'extermini físic de l'oposició política, per descomptat. Penso que els americans haurien de ser conscients que la seva aposta colpí durament Catalunya, i si realment estan interessats en una Catalunya amiga, ja fa molt de temps que haurien d'haver demanat disculpes o lamentant els efectes catastròfics d'aquella política. Encara no ho han fet, i això, òbviament, té conseqüències.

I el més curiós de tot plegat és que en l'etapa anterior, l'independentisme català havia tingut tradicionalment una excel.lent relació o visió dels Estats Units. El propi Valentí Almirall, a les darreries del segle XIX, havia escrit amb admiració sobre el sistema polític americà (1886). La Guerra de Cuba, amb la participació nord-americana, constitueix, des del meu punt de vista, l'efecte percutor del sorgiment de les primeres agrupacions catalanistes declaradament separatistes. Més endavant, cal recordar l'impacte de la declaració del President Wilson sobre l'autodeterminació dels pobles europeus, en la política catalana (1917). Onze anys més tard, la Constitució Separatista de l'Havana, contempla una organització política de la República Catalana en gran part inspirada en el model polític nord-americà. Més. Amb l'adveniment de la Segona Guerra Mundial, el Front Nacional de Catalunya, va tenir un protagonisme indubtable en les xarxes d'evasió de pilots aliats abatuts a França, així com en l'espionatge al port de Barcelona per controlar el moviment dels vaixells nazis. Finalment, no podem deixar d'esmentar els esforços que feren els catalans exiliats als Estats Units, alguns dels quals treballaven per l'Office of Strategic Services (OSS) el precedent immediat de la CIA, per tal que Catalunya esdevingués el punt de desembarcament dels aliats a la Mediterrània que signifiqués l'inici de l'alliberament d'Europa del jou nazi. Una proposta que, com és prou conegut, va acabar sent rebutjada en benefici de l'Operació Torch, de desembarcament al Marroc i Algèria (Novembre 1942).

En definitiva, i per concloure aquesta primera part, podem considerar que la simpatia amb què l'independentisme català sempre havia tingut respecte els Estats Units, es transforma en un allunyament immediat a partir del moment que Washington signa els acords militars, primers i comercials, després, amb el règim del General Franco.