diumenge, 23 d’octubre de 2011

L'ONU O ELS ESTATS UNITS?


Al marge del posicionament que cadascun dels independentistes pot tenir respecte al conflicte israelianopalestí, o arabopalestí, és evident que els darrers dies, el president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbàs, ha atret damunt seu una importantíssima atenció mediàtica mundial. Només això ja és un èxit. Molts catalans i catalanes ara es deuen considerar uns "petits experts" en els mecanismes de funcionament de l'Assemblea General de l'ONU, on assisteixen, en principis, els seus 193 estats membres. I això, què voleu que us digui és sempre interessant.

Tanmateix, des d'un posicionament estratègic, penso que ens hauríem de fer la següent pregunta: quina via sembla més adient, la de l'ONU o la d'apel.lar directament als Estats Units?

Els Kosovars, per exemple, van recórrer sense cap complex a la via nordamericana per assolir la seva victoriosa independència.

És evident que tant la via de l'ONU, com la dels Estats Units presenten pros i contres. Vegem-les sintèticament:

La via de l'ONU, té com a punts forts que si es treballa correctament, es pot aconseguir el suport abassagador de la comunitat internacional, i això dóna una legitimat enorme i tenir amics quasi bé a cada cantonada.

Per contra, és un procés llarg, i sovint acaba en el Consell de Seguretat on un dels cinc països amb poder de vet, ho pot engegar tot en orris. Però, per altra banda, si no ho fa, l'èxit està assegurat i el nou estat membre entrarà per la porta gran.

L'altra via és la dels Estats Units. Aquesta planteja també pros i contres. Els pros és que si comptes amb el suport dels Estats Units, ben probablement no hi haurà res que t'aturi, perquè a hores d'ara i encara, és de llarg la primera potència mundial.

La contra és que la política nordamericana és mal vista per una part important de la resta d'estats del món, i això dificulta que el candidat a ser reconegut, compti amb una suport important, més enllà del propi Estats Units.

La conseqüència és que, com passa a Kosovo, el país accedeixi a la Independència efectivament, però, si més no durant un determinat periode de temps no aconsegueixi de cap manera ser reconegut membre de l'ONU per les altres potències i els seus aliats. Això el situa en una mena de limbo diplomàtic.

Com podeu veure, dues realitats ben diferenciades. Una garanteix un reconeixement molt majoritari, però lent en el temps.

L'altra és molt més eficient en el curt termini, però, pot comportar que les querelles s'eternitzin amb el pas del temps, i no s'acabi de fer net.

Penso que la resposta a aquesta dicotomia s'ha de basar en cada cas concret, i particularment si la nació que accedeix a la independència es pot permetre el luxe de deixar o no deixar passar el temps.

Ara només cal aplicar-la al cas català.

*Nota: Post penjat al num. 8 de La Veu de Reagrupament

Etiquetes de comentaris: , , ,