dijous, 13 d’octubre de 2011

PAÍS D'ITÀLIA...

En aquest bloc ja he fet sovint referència a aquella expressió tan ben trobada, que es va escampar en els anys 70, que deia "Espanya? França? País d'Itàlia!!!!, jugant, és clar amb el concepte de Països Catalans.

I és que el vessant italià de la política catalana cal reivindicar-lo de totes totes.

Catalunya va tenir un enorme pes en la història de la península itàlica, i naturalment, de les illes adjacents (Sicília i Sardenya).

Una Catalunya independent, probablement tindrà moltes més semblances amb la societat italiana que amb l'ecspanyola. En primer lloc per estètica. No hi ha color entre uns i altres.

Els catalans hem estat importants a la història d'Itàlia, o dels estats itàlics, Estats Pontificis inclosos, naturalment. De fet, els catalans hem estat molt més importants a Itàlia que a Ecspanya.

I els italians també han estat importants per Catalunya, tant en positiu com en negatiu.

Des de Roger de Llúria, italià de naixement, passant per la influència de Giuseppe Garibaldi, en personatges claus com en Francesc Macià... Fins als criminals Comte Rossi i l'aviació legionària que bombardejà sense pietat les nostres ciutats...

A diferència d'Espanya, però, Itàlia va derrotar el feixisme. I la cultura de la resistència
victoriosa antifeixista va condicionar la política italiana durant molts anys. A Itàlia, els feixistes van ser executats, penjats i exposats públicament. Els escamots d'afusellament acabaren sense pietat -només faltaria- amb els acòlits més sanguinaris del règim feixista. Hi ha imatges que demostren fefaentment que els feixistes italians tenen la sang vermella i el cor a l'esquerra, per dir-ho poèticament... i el crani escampat en mil bocins.

Res d'això va passar a casa nostra. Bé, tret de dos casos, que sí que saldaren els comptes amb el poble que havien oprimit durant dècades.

I a uns altres dos, val a dir, els va anar molt prim. Tant que un d'ells no va parar de córrer fins arribar a Moscou (Contamos contigo!, deia el xaval).

Però avui en dia, veiem com, el feixisme ecspanyol es permet el luxe d'intentar assassinar dos patriotes catalans, i la justícia colonial, ni tan sols ordena que el criminal feixista pagui una fermança.

Ja se sap que el kilo de carn catalana és la cosa més tirada que hi ha al mercat, i als ecspanyols els encanta fer-ne mandonguilles o hamburgueses. Per a més inri, el jutge ecspanyol acorda, això sí, retirar-li el passaport al feixista -per cert, és militant del PP? Jo diria que sí, atès que no ho han negat, que jo sàpiga-.

Però a veure, jutge dels collons, tu et penses que una morralla feixista ecspanyola s'atrevirà a sortir a l'estranger? Però si no sap fer la o amb un canuto!!! No hi ha res més patètic que un ecspanyol a Londres o a Paris... O a qualsevol altra punta del món. Semblen com pollets que han perdut la mare, no assimilen que no siguin com ells, és a dir, en terminologia d'aquesta eminència intel.lectual que es diu Camacho, normal. Perquè pels ecspanyols ells i només ells són la normalitat, faltaria más.

Però tornem a la benvolguda i de vegades ben odiada Itàlia. Recentment, il professore Romano Prodi ha afirmat que Catalunya no serà independent perquè Europa va cap a la integració, i els estats, fins i tot Alemanya, ha gosat dir, són cada cop més petits. Doncs, precisament per això, eminenza, Catalunya té més possibilitats que mai de ser independent. Sobretot amb un estat tan pària com és l'espanyol.

(De fet, la pregunta hauria de ser aquesta: com és que Catalunya encara no és independent? La resposta, que cadascú hi digui la seva.)

Prodi, a diferència d'un altre polític italià, molt més savi, i fins i tot molt més maquiàvelic, en el pitjor sentit de la paraula, en Francesco Cossiga, no és amic de Catalunya. El seu jacobinisme irredempt li impedeix veure que la Independència de Catalunya, fins i tot pot ser una realitat abans de deu anys.

Cossiga, antic President de la República italiana, va declarar-se obertament favorable a l'autodeterminació de Catalunya, i fins i tot va arribar a pressionar els governs europeus i el nord-americà, per tal que ells pressionessin al seu torn Madrid, per evitar l'atac diari a l'autogovern català.

Però Prodi no. Les declaracions d'aquest individu ens han de fer veure que cal redoblar els esforços per cercar suports i aliances internacionals per a la Independència de Catalunya. I que en aquest procés ens trobarem amb actituds negatives o poc proclius. Però que malgrat aquestes, cal tirar endavant.

No debades, una Catalunya independent, seria de summe interès per Itàlia, ja que baixaria definitivament els fums als dirigents ecspanyols, i afebliria el seu rol a l'Amèrica Llatina, particularment a l'Argentina i a l'Uruguai. I per descomptat, a Europa.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,