dilluns, 10 d’octubre de 2011

L'ESTOCADA DEFINITIVA ... EP ESPERO ...

Després de la clatellada de les caixes, de la qual ja me'n vaig ocupar la setmana passada, ara se n'acosta una altra i de ben grossa, també. Em refereixo al pols per l'eix mediterrani com a eix a incloure en la xarxa transeuropea de comunicació prioritària de la Unió Europea.

El tema ja és ben sabut. Hi ha un duel entre l'anomenat eix central (Algesires-Madrid-Saragossa-Canfranc-França) i l'eix mediterrani (Algesires-Múrcia-Alacant-València-Barcelona-Jonquera-Estat francès).

El primer d'aquests eixos, només transporta el 6% de les exportacions cap a Europa. Però compta amb una carta amagada. La possible construcció d'un ramal que vagi cap a Portugal, i més concretament cap a Lisboa. Això faria que Portugal pressionés per afavorir-lo, naturalment. La carta portuguesa, però, penso que és un farol. Als espanyols, i més concretament a Madrid, mai els ha semblat bona idea que els seus veïns occidentals es desenvolupin. I connectar Madrid amb Lisboa amb una línia d'alta velocitat pot afavorir més a la segona que a la primera, perquè acabaria amb l'aïllament secular que ha patit per terra -no per mar, com és públic i notori.

(Dit sigui de passada, una potenciació de Lisboa, podria comportar també el desenvolupament de la seva capacitat aeroportuària i naval, i doncs, convertir-se en una competidora directa de Barajas. Jo sempre he pensat que Lisboa, si tingués els recursos necessaris, es podria convertir en un hub del trànsit aeri transatlàntic, amb l'avantatge, respecte del Prat, que no hauria de suportar les putadetes diàries del Ministeri de Foment espanyol, ni d'AENA. A més Lisboa atrauria, naturalment, el client brasiler, que és el més potent de tota Amèrica del Sud, amb diferència).

El segon eix, el mediterrani, és el nostre, naturalment. Aquest té com a gran argument que per la seva trajectòria hi circula el 60% de les exportacions de l'estat a Europa. És una argument notable, no cal dir-ho. Per em temo que insuficient. És un argument només econòmic. I amb això no n'hi ha prou. Calen arguments polítics. I en el cas del corredor mediterrani, és obvi que el principal argument polític és el reforçament de Barcelona i l'impuls de les relacions amb València i Alacant. I això, els espanyols no ho volen veure ni en pintura.

De manera que sembla clar que els espanyols ja han apostat per l'eix central. Aquest té uns arguments polítics contundents: marginació de Catalunya i relació directa entre Espanya i França. Els Pactes de Família redux, diríem.

Si, com sembla, s'acaba priorititzant l'eix estratègic central, això representarà una veritable estocada a l'economia catalana. I sobretot a totes les empreses catalanes, a centenars de milers d'elles, situades arreu del nostre territori nacional, incloent. naturalment, les Illes. I qui diu empreses, diu també, empresaris i treballadors. I qui diu empresaris i treballadors, diu famílies, és a dir, persones: tu, jo, el veí i el de més enllà.

Amb quina cara els dependentistes podran defensar la submissió de Catalunya a Espanya, si finalment s'aprova l'esmentat eix? Jo penso que hauria de ser definitiu. Després de les caixes, que ha volat pels aires el poder financer català, la imposició de l'eix central, serà la sentència de mort per a l'economia catalana, que a més a més pot tenir efectes perversos, com la creixent atracció de Saragossa com a pol econòmic per a Lleida i també per a la pròpia València. Una estratègia mil.limètricament calculada, i que converteix el partit aragonès en àrbitre de l'Espanya Oriental (sic).

Emigraran les empreses catalanes a Saragossa? Segurament unes quantes. Però penso que la immensa majoria hauran de veure que dins d'Espanya, estem condemnats a una asfíxia premeditada, en paraules de Trias Fargas. I tal vegada, llavors, quan estiguin sense un duro, s'adonin que seguir la política dependentista és d'idiotes. O més encertadament, d'imbècils (atès que un idiota no té remei).

La qüestió és la següent: és realment necessari arribar a la pitjor situació possible, al pitjor escenari, per tal d'adonar-se que Espanya ens vols submissos? Cal esperar a veure com la pobresa, l'atur, les desigualtats, les retallades, el desgavell, etc, siguin per tot arreu, per concloure que ja en tenim prou d'aquest color? Realment cal, caure a les profunditats de l'infern per saber que volem el cel?

Cal?

(NOTA) Post penjat inicialment al BGS.

Etiquetes de comentaris: ,