“INTERPRETANT EL SENTIMENT I ELS ANHELS DEL POBLE”, REDUX

El pols ja ha començat. De forma històrica, un President de la Generalitat ha dit que ja en tenia prou i que ara el que toca és que el poble català decideixi. De fet, per ser estrictes, va ser a l’inrevès: el Poble Català va dir que ja n´hi havia prou, i el President de la Generalitat del moment, “interpretant el sentiment i els anhels del poble” , ha decidit posar-se al capdavant i impulsar el procés d’autodeterminació fins a l’assoliment de la plenitud nacional, és a dir, de la Independència, en forma de nou estat dins el marc de la Unió Europea. O això si més no és el que diu en els seus discursos i el compromís que ha contret. Llavors ara podem fer dues coses: o donar-li un vot de confiança o intentar afeblir-lo, fent pinça amb el govern espanyol, per tal que la seva aposta fracassi, atès que el full de serveis que presenta és, en general prou decebedor.

Donar-li un vot de confiança, ha d’implicar sense cap mena de dubte, que surti molt reforçat de les properes eleccions, amb una sòlida majoria que li permeti un marge de maniobra ampli. Aquesta sòlida majoria es pot aconseguir bé a través d’una majoria absoluta, o també a través d’un govern de concentració nacional format per tots els partits del bloc sobiranista o patriota. Totes dues opcions, naturalment, presenten riscos i avantatges.

Obtenir una majoria absoluta, pot comportar que un cop assolida, s’oblidi del procés i es pacti amb Madrid quatre anys més de submissió i espoli. És cert. Seria una nova traïció dels líders,  molt semblant a la que va tenir lloc durant la transició. L’impacte en la moral del poble que això tindria, seria catastròfic, quasi gosaria dir que definitiu, perquè voldria dir que s´hauria trencat definitivament la confiança entre els governants i els ciutadans. Per la seva banda, el risc d’un govern de concentració nacional seria que estaria sotmés als cops de colze entre els seus diferents components. Caldria fer un esforç de generositat i de patriotisme, que a hores d’ara costa bastant d’entreveure.

Però els avantatges també són clars. En el cas d’un govern majoritari, el senyal que s’enviaria al món seria inequívoc: el president no és un boig que va  per lliure, si no que compta amb el suport amplíssim dels seus ciutadans. Això, naturalment, li donaria una gran legitimitat democràtica i el convertiria en intocable als ulls de la comunitat internacional, políticament parlant, és clar. Seria a partir de llavors, no abans, que els governs democràtics d’Europa i del món començarien a pressionar el govern espanyol per tal que sortís del búnker on s’ha atrinxerat i negociés amb el govern català. En el cas de l’opció del govern de concentració nacional, també hi hauria un avantatge clar: seria la prova que el procés d’autodeterminació no és cosa d’una sola persona o d’una sola organització, sinó una aposta transversal, plural ideològicament.

Idealment, les dues propostes encara es podrien fusionar: el President, precisament perquè compta amb una majoria absoluta que li garanteix estabilitat, podria oferir a la resta de partits sobiranistes, la possibilitat de formar un govern de concentració nacional. Una oferta que també es podria ampliar a personalitats destacades de l’independentisme dels darrers anys, que podrien ocupar conselleries referencials. Penso que aquesta opció convertiria el president en un referent del poble amb una enorme força política, de manera que tindria les mans lliures per dedicar tots els esforços a tirar endavant el procés sobiranista.

Queda, però, l’opció de no donar-li confiança i intentar soscavar la seva legitimitat. Per fer això, naturalment, s’haurà de recórrer a un radicalisme de tipus social o nacional. I es recorrerà al radicalisme més exacerbat per un motiu obvi: allunyar-se el màxim possible de ser acusats de tenir, objectivament, el mateix interès que el govern espanyol.

És el que estem presenciant els darrers dies. Des dels que frisen per construir l’esquerra nacional, amb els retalls centrifugats del big bang dels sociates, i s’omplen la boca de polítiques socials, que només es podran fer si es té un estat propi -condició sine qua non- fins als qui no volen menys que la proclamació de la República Socialista Soviètica de Catalunya, -seguint l’estela grega que no porta a Ítaca, sinó més aviat a una mena de Syriza nostrada, passant per aquells que intenten salvar el seu modus vivendi, després que el xollo -laboral, mediàtic i econòmic- els ha durat menys del que pensaven.

Jo, la veritat, quedo perplex amb la nostra història, que de vegades sembla que es repeteix. Ja el 1931, es va obrir una escletxa entre els macianistes i els que no van acceptar la formació de la Generalitat. Va ser una escletxa que només es va tancar, i encara parcialment, el 1940, amb la formació a l’exili, i després del desastre, del Front Nacional de Catalunya.

Penso que cal aprendre de la història, i que ara tenim una oportunitat per aconseguir la Independència, i no la podem deixar passar.

(NOTA: Post penjat al DGS, 17.10)

MOSSOS, PROTEGIREU EL PRESIDENT MACIÀ,OI?

Algun panoli dirà que m'avanço als esdeveniments, però ara ho comentava amb un company i no he pogut resistir l'impuls de penjar-ho a la xarxa.

El proper dia 12, els cafres faran el ridícul a la Plaça Catalunya, això ja ho sabem tots. Ara bé, tot i que facin el ridícul, i dins de la seva maldat congènita, no podran estar-se d'intentar ferir-nos en els nostres sentiments i en allò que més estimem i preuem, ni que sigui per anar-se a dormir contents i que l'agent del CNI, del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional, de torn, els doni una llaminadura, que els faci sentir más hombre.

I clar, tenint com a precedents els akelarres de la Roja, i el dels indignats, a ningú amb un mínim de sentit comú, no se li escaparà que concentrant-se a la Plaça Catalunya, la temptació d'atacar el Monument al President Macià, serà massa forta i intensa per evitar-la.

És per això que, ja des d'ara exigeixo un dispositiu de seguretat al voltant d'aquest Monument, per part dels Mossos d'Esquadra, i més particularment, per part de les seves autoritats polítiques i els alts comandaments del Cos.

Mossos, protegireu el President Macià dels cafres? O deixareu que agradeixin la seva memòria i amb ella la de tots els catalans i les catalanes?

En aquests moments de duel polític, hem de demostrar que no ens pot tremolar el pols davant de qualsevol intent de fer fracassar el procés sobiranista que s'ha iniciat. 

Repeteixo, cap dubte amb els cafres. Com els soldats catalans de la Primera Guerra Mundial: "Sense Por i Sense Pietat"

PAÍS D'ITÀLIA...

En aquest bloc ja he fet sovint referència a aquella expressió tan ben trobada, que es va escampar en els anys 70, que deia "Espanya? França? País d'Itàlia!!!!, jugant, és clar amb el concepte de Països Catalans.

I és que el vessant italià de la política catalana cal reivindicar-lo de totes totes.

Catalunya va tenir un enorme pes en la història de la península itàlica, i naturalment, de les illes adjacents (Sicília i Sardenya).

Una Catalunya independent, probablement tindrà moltes més semblances amb la societat italiana que amb l'ecspanyola. En primer lloc per estètica. No hi ha color entre uns i altres.

Els catalans hem estat importants a la història d'Itàlia, o dels estats itàlics, Estats Pontificis inclosos, naturalment. De fet, els catalans hem estat molt més importants a Itàlia que a Ecspanya.

I els italians també han estat importants per Catalunya, tant en positiu com en negatiu.

Des de Roger de Llúria, italià de naixement, passant per la influència de Giuseppe Garibaldi, en personatges claus com en Francesc Macià... Fins als criminals Comte Rossi i l'aviació legionària que bombardejà sense pietat les nostres ciutats...

A diferència d'Espanya, però, Itàlia va derrotar el feixisme. I la cultura de la resistència

victoriosa antifeixista va condicionar la política italiana durant molts anys. A Itàlia, els feixistes van ser executats, penjats i exposats públicament. Els escamots d'afusellament acabaren sense pietat -només faltaria- amb els acòlits més sanguinaris del règim feixista. Hi ha imatges que demostren fefaentment que els feixistes italians tenen la sang vermella i el cor a l'esquerra, per dir-ho poèticament... i el crani escampat en mil bocins.

Res d'això va passar a casa nostra. Bé, tret de dos casos, que sí que saldaren els comptes amb el poble que havien oprimit durant dècades.

I a uns altres dos, val a dir, els va anar molt prim. Tant que un d'ells no va parar de córrer fins arribar a Moscou (Contamos contigo!, deia el xaval).

Però avui en dia, veiem com, el feixisme ecspanyol es permet el luxe d'intentar assassinar dos patriotes catalans, i la justícia colonial, ni tan sols ordena que el criminal feixista pagui una fermança.

Ja se sap que el kilo de carn catalana és la cosa més tirada que hi ha al mercat, i als ecspanyols els encanta fer-ne mandonguilles o hamburgueses. Per a més inri, el jutge ecspanyol acorda, això sí, retirar-li el passaport al feixista -per cert, és militant del PP? Jo diria que sí, atès que no ho han negat, que jo sàpiga-.

Però a veure, jutge dels collons, tu et penses que una morralla feixista ecspanyola s'atrevirà a sortir a l'estranger? Però si no sap fer la o amb un canuto!!! No hi ha res més patètic que un ecspanyol a Londres o a Paris... O a qualsevol altra punta del món. Semblen com pollets que han perdut la mare, no assimilen que no siguin com ells, és a dir, en terminologia d'aquesta eminència intel.lectual que es diu Camacho, normal. Perquè pels ecspanyols ells i només ells són la normalitat, faltaria más.

Però tornem a la benvolguda i de vegades ben odiada Itàlia. Recentment, il professore Romano Prodi ha afirmat que Catalunya no serà independent perquè Europa va cap a la integració, i els estats, fins i tot Alemanya, ha gosat dir, són cada cop més petits. Doncs, precisament per això, eminenza, Catalunya té més possibilitats que mai de ser independent. Sobretot amb un estat tan pària com és l'espanyol.

(De fet, la pregunta hauria de ser aquesta: com és que Catalunya encara no és independent? La resposta, que cadascú hi digui la seva.)

Prodi, a diferència d'un altre polític italià, molt més savi, i fins i tot molt més maquiàvelic, en el pitjor sentit de la paraula, en Francesco Cossiga, no és amic de Catalunya. El seu jacobinisme irredempt li impedeix veure que la Independència de Catalunya, fins i tot pot ser una realitat abans de deu anys.

Cossiga, antic President de la República italiana, va declarar-se obertament favorable a l'autodeterminació de Catalunya, i fins i tot va arribar a pressionar els governs europeus i el nord-americà, per tal que ells pressionessin al seu torn Madrid, per evitar l'atac diari a l'autogovern català.

Però Prodi no. Les declaracions d'aquest individu ens han de fer veure que cal redoblar els esforços per cercar suports i aliances internacionals per a la Independència de Catalunya. I que en aquest procés ens trobarem amb actituds negatives o poc proclius. Però que malgrat aquestes, cal tirar endavant.

No debades, una Catalunya independent, seria de summe interès per Itàlia, ja que baixaria definitivament els fums als dirigents ecspanyols, i afebliria el seu rol a l'Amèrica Llatina, particularment a l'Argentina i a l'Uruguai. I per descomptat, a Europa.

Manifest en favor d’un carrer o plaça per als germans Badia a Barcelona i a Torregrossa.

Avui fa 75 anys, el dia 28 d’abril del 1936, els germans Miquel i Josep Badia queien assassinats a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació.

Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora, tots dos es van significar en la defensa nacional de Catalunya i van caracteritzar-se per un comportament valent i coratjós en tot moment, allunyat del tacticisme polític i de la por a les represàlies.

De fet, Miquel Badia encarna com pocs patriotes l’amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya. A causa d’aquestes conviccions va patir presó i exili, i va ser difamat de manera infatigable abans i després de la seva mort.

Fidel servidor del president Francesc Macià, va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat i a les organitzacions nacionalistes del primer terç del segle XX.

Des de la Comissaria General d’Ordre Públic va perseguir el pistolerisme i la violència sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista.

En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció, coneixedors que les autoritats havien retirat la pistola a Miquel Badia, fent impossible que aquest es pogués defensar.

Josep Badia va ser assassinat pel sol fet d’acompanyar el seu germà. No era un objectiu de l’escamot homicida, però també va rebre un tret letal quan va intentar, fraternalment i heroica, socórrer el seu germà.

Tots dos van ser enterrats en una acte de patriotisme civil multitudinari i els

actes de record i homenatge es van multiplicar arreu del país. Per exemple, l’actual plaça Francesc Macià de la ciutat de Barcelona va ser batejada amb el seu nom fins que, ja sota el règim d’ocupació franquista, va passar a dir-se plaça Calvo Sotelo.

És hora que els germans Badia rebin l’homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països seriosos del món. És hora que els germans Miquel i Josep Badia tinguin un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, on van morir, i també a la localitat de Torregrossa, on van néixer. També és hora que una placa digna recordi el lloc on van ser assassinats a traïció.

Un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat.

Barcelona, 28 d'abril 2011

EN GUTIÉRREZ COM A METÀFORA

Avui s'estrena una pel.lícula que commemora una derrota ecspanyola. La del 2 de maig. Sí, els ecspanyols també commemoren derrotes... qui ho diria no? I fins i tot els madrilenys, les converteixen en festes oficials. Qui ho diria, qui ho diria! Tan pagats d'ells mateixos com són!

Però realment, el motiu d'aquest post no és parlar de quan els gavatxos van tenir el detall de carregar-se uns quants centenars d'ecspanyols. No. El motiu d'aquest post és reflexionar sobre el fet que el protagonista de la pel.lícula, que naturalment no aniré a veure, i que tampoc diré quin és el seu títol, perquè només faltaria que li fes propaganda -i adverteixo que si hi ha un graciós que en els comentaris el posa, l'esborraré- és un jove actor català, en Quim Gutiérrez i Ylla (1981)... cony el Martí Aiguader de la sèrie Poble Nou (1994), que feia de germà petit d'en Joel Joan... els que tingueu uns quants anyets, no gaires, però, sense cap mena de dubte us en enrecordareu. 

M'ha semblat surrealista que un actor català sigui el protagonista d'una pel.lícula que tracta sobre un dels mites fundadors de l'ecspanyolisme més tronat i feixista. I per més inri, es tracta d'un actor que en el seu moment va co-protagonitzar el primer culebrot de TV3. Poble Nou, efectivament, va representar la culminació de l'apoteosi mediàtica del pujolisme televisiu. Certament, abans havia existit el fenomen Dallas, però no deixava de ser un producte d'importació. En canvi, Poble Nou era "nostre", inimitable, inigualable, intransferible. 

Que un dels referents audiovisuals del pujolisme rampant ara protagonitzi desacomplexadament una pel.lícula sobre el 2 de maig ecspanyol, se'm presenta com una metàfora molt crua de l'ensulsiada històrica del pujolisme. Hòstia, la frase sembla una mica exagerada, ho reconec, però té alguna cosa... de veritat.

Pensant-ho bé, en Quim, no fa més que seguir els passos d'altres actors més grans, com pot ser en Jordi Mollà (1968), co-protagonista d'un altre programa mític de la 3, La Granja (1989), on feia de Ramonet, i que darrerament no fa més que representar, un altre dels referents patriòtics espanyols com és el rei Felip II a la gran pantalla.

Però tornem al pujolisme. 23 anys de govern ininterromput, és a dir, 272 mensualitats (abril del 80 fins a desembre del 2003) amb les seves corresponents pagues extres, semblen haver-se dissolt en l'aire, perquè, entre d'altres coses, han servit per donar mà d'obra qualificada a la major glòria del nacionalisme audiovisual ecspanyol. Realment és molt fort. I demostra que, malgrat que el pujolisme va fer alguna cosa ben feta, moltes no tenien la mínima consistència, i a mesura que ens allunyem d'ell -i ja som a cinc anys de distància- la seva rellevància es va posant més en qüestió. I com a mostra, un botó: l'estat catatònic de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana. Encefalograma pla, vaja. 

He de dir que potser sí que en Pujol es considera un patriota, però que li va passar com en Macià, del qual no tinc cap dubte del seu patriotisme: ambdós es van trobar envoltats de col.laboradors d'una fermesa o tremp patriòtic més aviat tebi... i van acabar cedint a major glòria d'Ecspanya, quan haurien d'haver plantat cara i jugar-s'ho tot a una carta. Macià va estar a punt de fer-ho... i quasi guanya. Pujol, però, mai s'ho va plantejar. Sabia més bé que ningú l'elevadíssim institint de rata de molts dels seus companys de viatge.

La veritat és, però, que en aquests darrers cinc anys, el nivell de provincianisme i de subordinació mental de molts catalanets està assolint proporcions alarmants. Una de les causes de la crisi de TV3, nom que, per altra banda, ja és tot un homenatge a la subordinació mental i a l'autoperiferització -i que caldria canviar-lo de forma immdiata- és que els periodistes, actors, comunicadors audiovisuals que hi treballen ja no la veuen com la Televisió Nacional de Catalunya, sinó com una televisió més, i de fet somnien en fer el salt a les televisions de debò, que són les ecspanyoles. 

I aquesta subordinació mental, és el gran, l'enorme fracàs del pujolisme, perquè abans d'ell, pràcticament no existia. I si existia, l'haurien d'haver eliminada per sempre més. I no ho va aconseguir.

TOTHOM A MANRESA!
Diumenge, 13 d'abril, a les 10 h.

A un dia del 77è aniversari de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, convido i engresco a tots els catalans i totes les catalanes de bé a assistir a l'Assemblea del Reagrupament. Cat que tindrà lloc demà diumenge entre les 10 i les 13 hores, a Manresa.

Penso que no exagero si dic que el moment present és molt delicat. Hi ha una prima i fina línia roja que uneix el 14 d'abril del 1931 amb el 13 d'abril del 2008. És la línia de la DIGNITAT, DE LA SOBIRANIA i de la GRANDESA, del sentit històric, i perquè no dir-ho, del record a tots els catalans i catalanes que entre aquestes dues dates han donat, alguns, els millors anys de la seva vida, i d'altres, ras i curt, la seva vida, PER CATALUNYA.

Hem de ser conscients que així com el PRESIDENT MACIÀ va fer un ACTE DE SOBIRANIA, proclamant la República Catalana, sense el qual, i això és més que obvi, avui en dia no tindríem ni el minso autogovern que tenim, ara toca donar suport a REAGRUPAMENT.CAT, ara toca donar suport a Joan Carretero i a la Rut Carandell, perquè recullen aquell testimoni i l'actualitzen.

No ens podem permetre 1, 2 o 3 anys més de degeneració de les condicions materials i morals de la nostra Pàtria. Pels nostres fills i filles, per aquells que van donar la vida per Catalunya, o si voleu, per pur i simple egoisme, perquè volem viure bé en un món millor, més bonic i atractiu, perquè tenim dret a la Felicitat, crido a tots els militants d'ERC i a tots els simpatitzants d'RCAT, i en general a tots els catalans i catalanes de bé, a assistir a l'Assemblea de Manresa de demà.

PER CATALUNYA, PER LA REPÚBLICA, PER L'ESQUERRA!

PD. L'Assemblea tindrà lloc al Teatre-Conservatori carrer Mestre Blanc s/n de Manresa (entrada per la Plaça Sant Domènec). De les 10 a les 13 hores, aprox.

LA CULTURA DEL NOU CAPITALISME

Ara fa uns pocs dies vaig acabar de llegir el llibre del sociòleg Richard Sennett, The Culture of the New Capitalism, publicat el 2006. Malgrat que en alguns aspectes m'ha decebut, però que ara no tractaré, també en d'altres m'ha interessat sobremanera. Curiosament, un dels temes que m'ha fet reflexionar més és quan estudia el model weberià de burocratització, i les referències que fa a la importància de l'exèrcit en el consolidació de l'estat modern.

Concretament, ens diu que la institució militar, sobretot amb l'adveniment de l'exèrcit nacional, que substitueix als exèrcits de mercenaris de l'etapa moderna, va ser un factor clau en l'estructuració inicial d'una burocràcia que tenia com a un dels seus trets fonamentals la confiança en el sistema. D'aquesta manera s'entén que milers de persones acceptessin resignadament anar a l'escorxador que significaven les guerres europees dels segles XVIII a XX, perquè hi havia una identificació i una confiança amb la institució. Això es donava, especialment, entre els cossos de l'oficialitat, que acceptaven el risc de perdre de vida -considerat com una mort amb honor- a canvi de tenir la confiança en un futur professional garantit, que si culminava amb èxit, assolia la màxima graduació.

Naturalment, Sennett afirma que la cultura del Nou Capitalisme ha acabat amb aquesta confiança en les institucions multiseculars, i ara tothom campa com pot, o es creen noves lleialtats socials o culturals. Però això no és el que m'interessa ara mateix.

El que més m'interessa, és la reflexió històrica. En aquest sentit, és obvi que a Catalunya li va mancar desenvolupar un exèrcit professional, tot i que de militars catalans n'hi hagué i molt bons. Si la sobirania catalana s'hagués mantingut unes quantes dècades més, ben segurament que de la Generalitat o d'un hipotètic govern republicà català sorgit per influència francesa, com va passar a mitja Europa, hagués quallat un exèrcit professional català, i això hauria reforçat sense cap mena de dubte les estructures de l'estat català contemporani.

Cada cop més són les recerques que aprofundeixen en la història militar catalana. Jo ho veig de forma molt positiva. Ni que fos per una simple raó: no deu ser cap casualitat que, des de fa 300 anys, s'amaga aquesta part de la història de la nostra Pàtria. Si hi ha algú que no vol que la coneguem, deu ser per algun motiu, no? I per altra banda, quina seria la història de Catalunya, sense tenir en compte la figura de tres militars catalans, tals com Josep Moragues, Joan Prim o Francesc Macià?