LA CULTURA DEL NOU CAPITALISME

Ara fa uns pocs dies vaig acabar de llegir el llibre del sociòleg Richard Sennett, The Culture of the New Capitalism, publicat el 2006. Malgrat que en alguns aspectes m'ha decebut, però que ara no tractaré, també en d'altres m'ha interessat sobremanera. Curiosament, un dels temes que m'ha fet reflexionar més és quan estudia el model weberià de burocratització, i les referències que fa a la importància de l'exèrcit en el consolidació de l'estat modern.

Concretament, ens diu que la institució militar, sobretot amb l'adveniment de l'exèrcit nacional, que substitueix als exèrcits de mercenaris de l'etapa moderna, va ser un factor clau en l'estructuració inicial d'una burocràcia que tenia com a un dels seus trets fonamentals la confiança en el sistema. D'aquesta manera s'entén que milers de persones acceptessin resignadament anar a l'escorxador que significaven les guerres europees dels segles XVIII a XX, perquè hi havia una identificació i una confiança amb la institució. Això es donava, especialment, entre els cossos de l'oficialitat, que acceptaven el risc de perdre de vida -considerat com una mort amb honor- a canvi de tenir la confiança en un futur professional garantit, que si culminava amb èxit, assolia la màxima graduació.

Naturalment, Sennett afirma que la cultura del Nou Capitalisme ha acabat amb aquesta confiança en les institucions multiseculars, i ara tothom campa com pot, o es creen noves lleialtats socials o culturals. Però això no és el que m'interessa ara mateix.

El que més m'interessa, és la reflexió històrica. En aquest sentit, és obvi que a Catalunya li va mancar desenvolupar un exèrcit professional, tot i que de militars catalans n'hi hagué i molt bons. Si la sobirania catalana s'hagués mantingut unes quantes dècades més, ben segurament que de la Generalitat o d'un hipotètic govern republicà català sorgit per influència francesa, com va passar a mitja Europa, hagués quallat un exèrcit professional català, i això hauria reforçat sense cap mena de dubte les estructures de l'estat català contemporani.

Cada cop més són les recerques que aprofundeixen en la història militar catalana. Jo ho veig de forma molt positiva. Ni que fos per una simple raó: no deu ser cap casualitat que, des de fa 300 anys, s'amaga aquesta part de la història de la nostra Pàtria. Si hi ha algú que no vol que la coneguem, deu ser per algun motiu, no? I per altra banda, quina seria la història de Catalunya, sense tenir en compte la figura de tres militars catalans, tals com Josep Moragues, Joan Prim o Francesc Macià?