D'ERASME A SENNETT, QUIN ANY, EL 2007!

Vaig començar el 2007 amb un post dedicat a la famosa frase, i encara massa poc difosa, d'Erasme de Rotterdam, Non Placet Hispania, i avui mateix, he acabat l'any amb una reflexió sobre el llibre de Richard Sennett, The Culture of New Capitalism, (2006). Tal vegada, si només comptés el cap i la cua, algú diria que em passo d'intel.lectual sabatot.

Per això, he decidit acabar l'any amb una foto per darrera i començar el 2008, amb una foto per davant. La del darrere és aquesta,



L'any 2007 passarà a la història per ser l'any en què l'independentisme o sobiranisme va passar a ocupar l'espai central del debat polític a Catalunya.

Si el 2006 va ser un any patètic, amb el debat i el referèndum sobre el nyap, i amb la formació d'un govern regional, encapçalat per una funcionari de la política, com a mínim va significar el certificat de defunció de l'autonomisme a casa nostra, com ja bé vaig dir en el seu moment.

El 2007 ha estat clarament un any post-autonomista, perquè per primera vegada en la història s'ha marcat un data per a la realització d'un referèndum d'autodeterminació: l'11 de setembre del 2014.

Això, psicològicament és molt important. S'hauria d'haver fet molt abans. Es tracta de la política del couteau sous la gorge de la qual jo, modestament, ja l'havia exigit en diverses ocasion en aquest bloc. La reacció dels ecspanyols ha estat enriure-se'n, però tinc molt clar, molt clar, que la processó va per dins. La prova la tindrem en les eleccions del 9 de març, el partit que guanyi, si ho fa per majoria absoluta o suficient, suggerirà a l'altre partit, un pacte d'estat per acabar amb el chantaje separatista, i estic molt segur, molt segur, que, per poc que pugui, i sempre apel.lant a l'interès d'Ecspanya, ho acceptarà. Vegeu-ne si no el discurs del Borbó de marres.

Un 2007 que ens porta, doncs, al 2014. I un 2008, i avanço una reflexió que tenia reservada per al primer post d'aquest any, que veurà com, feliçment, el Tribunal Constitucional ecspanyol, confirma l'esclafament del nyap. Juro per tutatis que el dia que es faci pública la sentència em foteré una ampolla sencera de whisky Jaume I, com el que veieu en la foto. Ho juro.

El 2007, doncs, ha tingut coses positives, doncs. La presa de consciència d'àmplies capes de la societat catalana de què amb Ecspanya no hi ha res a fer, ha avançat més que mai. Com sempre, perquè això passés, ha calgut que tastéssim el xarop de bastó: la Renfe, FECSA, Endesa, la ministra de marres. I és que la gent no aprèn fins que no rep. És trist, però és cert.

Sense cap mena de dubte, en el costat passiu (o no), hi ha el tancament del repetidor de la Carrasqueta, que demostra, si més no, la voluntat genocida dels ecspanyols. Aquest pas és molt greu, com també ho és el cada cop més desacomplexat terrorisme ecspanyol que ataca les manifestacions de catalanitat allà on pot i on li deixen. Cal parar-li el peus, però serà molt difícil, donat les evidents connivències judicials, policials i mediàtiques amb les que compta.

No puc acabar aquest bloc sense retre un homenatge a tots els que ens han deixat i vull personalitzar-ho en dues persones, sense que això impliqui que me n'oblidi de la resta. Em refereixo, en primer lloc, al col.lega de treball, en Daniel Jones, que va morir sobtadament durant les vacances de primavera. Encara a hores d'ara em sembla impossible que mai més pugui tornar a veure la seva còrpora caminant pels passadissos de la facultat, sempre amb una cartera a la mà.

L'altre, no cal dir-ho, la mort d'en Lluís M. Xirinacs, que va commocionar Catalunya sencera, per la seva actitud valenta, serena i ferma. No tinc cap mena de dubte, que el seu testimoniatge va frapar milions de consciències i que va contribuir a l'afermament de la nostra dignitat com a poble.

Però com que no és bo parlar massa de la mort (o potser sí), tinc la il.lusió que aquest 2008 que estem a punt d'encetar, presenciarà el naixement d'un altre membre de la família, en Marcel, al qual se l'espera cap a l'abril o el maig. Serà el meu quart nebot, i el primer fill del meu germà David i de la seva companya, la Sandra. Cinc nanos Sort (tres nois i dues noies), de moment, seran, espero, la primera generació que gaudirà de la Independència de la nostra Pàtria, vull dir que viuran més anys lliures que esclaus. Quin orgull poder-los oferir aquesta perspectiva!

I per acabar, el 2006 vam assistir a la Independència de Montenegro. El 2007, no s'ha pogut assolir la de Kossovo, malgrat que no tinc cap mena de dubte, que el mes de gener del 2008, o el febrer, es declararà la Independència... i als Serbis que els mati déu. El 2008, també és possible que Euskadi, el 28 d'octubre, celebri la seva consulta popular sobre la sobirania. I no podem perdre de vista els esdeveniments a Escòcia i a Flandes, el Quebec i Còrsega...

Hi ha molta feina per fer...

LA CULTURA DEL NOU CAPITALISME

Ara fa uns pocs dies vaig acabar de llegir el llibre del sociòleg Richard Sennett, The Culture of the New Capitalism, publicat el 2006. Malgrat que en alguns aspectes m'ha decebut, però que ara no tractaré, també en d'altres m'ha interessat sobremanera. Curiosament, un dels temes que m'ha fet reflexionar més és quan estudia el model weberià de burocratització, i les referències que fa a la importància de l'exèrcit en el consolidació de l'estat modern.

Concretament, ens diu que la institució militar, sobretot amb l'adveniment de l'exèrcit nacional, que substitueix als exèrcits de mercenaris de l'etapa moderna, va ser un factor clau en l'estructuració inicial d'una burocràcia que tenia com a un dels seus trets fonamentals la confiança en el sistema. D'aquesta manera s'entén que milers de persones acceptessin resignadament anar a l'escorxador que significaven les guerres europees dels segles XVIII a XX, perquè hi havia una identificació i una confiança amb la institució. Això es donava, especialment, entre els cossos de l'oficialitat, que acceptaven el risc de perdre de vida -considerat com una mort amb honor- a canvi de tenir la confiança en un futur professional garantit, que si culminava amb èxit, assolia la màxima graduació.

Naturalment, Sennett afirma que la cultura del Nou Capitalisme ha acabat amb aquesta confiança en les institucions multiseculars, i ara tothom campa com pot, o es creen noves lleialtats socials o culturals. Però això no és el que m'interessa ara mateix.

El que més m'interessa, és la reflexió històrica. En aquest sentit, és obvi que a Catalunya li va mancar desenvolupar un exèrcit professional, tot i que de militars catalans n'hi hagué i molt bons. Si la sobirania catalana s'hagués mantingut unes quantes dècades més, ben segurament que de la Generalitat o d'un hipotètic govern republicà català sorgit per influència francesa, com va passar a mitja Europa, hagués quallat un exèrcit professional català, i això hauria reforçat sense cap mena de dubte les estructures de l'estat català contemporani.

Cada cop més són les recerques que aprofundeixen en la història militar catalana. Jo ho veig de forma molt positiva. Ni que fos per una simple raó: no deu ser cap casualitat que, des de fa 300 anys, s'amaga aquesta part de la història de la nostra Pàtria. Si hi ha algú que no vol que la coneguem, deu ser per algun motiu, no? I per altra banda, quina seria la història de Catalunya, sense tenir en compte la figura de tres militars catalans, tals com Josep Moragues, Joan Prim o Francesc Macià?