dilluns, 31 de desembre de 2007

D'ERASME A SENNETT, QUIN ANY, EL 2007!

Vaig començar el 2007 amb un post dedicat a la famosa frase, i encara massa poc difosa, d'Erasme de Rotterdam, Non Placet Hispania, i avui mateix, he acabat l'any amb una reflexió sobre el llibre de Richard Sennett, The Culture of New Capitalism, (2006). Tal vegada, si només comptés el cap i la cua, algú diria que em passo d'intel.lectual sabatot.

Per això, he decidit acabar l'any amb una foto per darrera i començar el 2008, amb una foto per davant. La del darrere és aquesta,



L'any 2007 passarà a la història per ser l'any en què l'independentisme o sobiranisme va passar a ocupar l'espai central del debat polític a Catalunya.

Si el 2006 va ser un any patètic, amb el debat i el referèndum sobre el nyap, i amb la formació d'un govern regional, encapçalat per una funcionari de la política, com a mínim va significar el certificat de defunció de l'autonomisme a casa nostra, com ja bé vaig dir en el seu moment.

El 2007 ha estat clarament un any post-autonomista, perquè per primera vegada en la història s'ha marcat un data per a la realització d'un referèndum d'autodeterminació: l'11 de setembre del 2014.

Això, psicològicament és molt important. S'hauria d'haver fet molt abans. Es tracta de la política del couteau sous la gorge de la qual jo, modestament, ja l'havia exigit en diverses ocasion en aquest bloc. La reacció dels ecspanyols ha estat enriure-se'n, però tinc molt clar, molt clar, que la processó va per dins. La prova la tindrem en les eleccions del 9 de març, el partit que guanyi, si ho fa per majoria absoluta o suficient, suggerirà a l'altre partit, un pacte d'estat per acabar amb el chantaje separatista, i estic molt segur, molt segur, que, per poc que pugui, i sempre apel.lant a l'interès d'Ecspanya, ho acceptarà. Vegeu-ne si no el discurs del Borbó de marres.

Un 2007 que ens porta, doncs, al 2014. I un 2008, i avanço una reflexió que tenia reservada per al primer post d'aquest any, que veurà com, feliçment, el Tribunal Constitucional ecspanyol, confirma l'esclafament del nyap. Juro per tutatis que el dia que es faci pública la sentència em foteré una ampolla sencera de whisky Jaume I, com el que veieu en la foto. Ho juro.

El 2007, doncs, ha tingut coses positives, doncs. La presa de consciència d'àmplies capes de la societat catalana de què amb Ecspanya no hi ha res a fer, ha avançat més que mai. Com sempre, perquè això passés, ha calgut que tastéssim el xarop de bastó: la Renfe, FECSA, Endesa, la ministra de marres. I és que la gent no aprèn fins que no rep. És trist, però és cert.

Sense cap mena de dubte, en el costat passiu (o no), hi ha el tancament del repetidor de la Carrasqueta, que demostra, si més no, la voluntat genocida dels ecspanyols. Aquest pas és molt greu, com també ho és el cada cop més desacomplexat terrorisme ecspanyol que ataca les manifestacions de catalanitat allà on pot i on li deixen. Cal parar-li el peus, però serà molt difícil, donat les evidents connivències judicials, policials i mediàtiques amb les que compta.

No puc acabar aquest bloc sense retre un homenatge a tots els que ens han deixat i vull personalitzar-ho en dues persones, sense que això impliqui que me n'oblidi de la resta. Em refereixo, en primer lloc, al col.lega de treball, en Daniel Jones, que va morir sobtadament durant les vacances de primavera. Encara a hores d'ara em sembla impossible que mai més pugui tornar a veure la seva còrpora caminant pels passadissos de la facultat, sempre amb una cartera a la mà.

L'altre, no cal dir-ho, la mort d'en Lluís M. Xirinacs, que va commocionar Catalunya sencera, per la seva actitud valenta, serena i ferma. No tinc cap mena de dubte, que el seu testimoniatge va frapar milions de consciències i que va contribuir a l'afermament de la nostra dignitat com a poble.

Però com que no és bo parlar massa de la mort (o potser sí), tinc la il.lusió que aquest 2008 que estem a punt d'encetar, presenciarà el naixement d'un altre membre de la família, en Marcel, al qual se l'espera cap a l'abril o el maig. Serà el meu quart nebot, i el primer fill del meu germà David i de la seva companya, la Sandra. Cinc nanos Sort (tres nois i dues noies), de moment, seran, espero, la primera generació que gaudirà de la Independència de la nostra Pàtria, vull dir que viuran més anys lliures que esclaus. Quin orgull poder-los oferir aquesta perspectiva!

I per acabar, el 2006 vam assistir a la Independència de Montenegro. El 2007, no s'ha pogut assolir la de Kossovo, malgrat que no tinc cap mena de dubte, que el mes de gener del 2008, o el febrer, es declararà la Independència... i als Serbis que els mati déu. El 2008, també és possible que Euskadi, el 28 d'octubre, celebri la seva consulta popular sobre la sobirania. I no podem perdre de vista els esdeveniments a Escòcia i a Flandes, el Quebec i Còrsega...

Hi ha molta feina per fer...

Etiquetes de comentaris: , , , ,

2 Comments:

Blogger pipand said...

Ep, i la foto per davant on és?. Bon Any 2008, que ens atansi a la independència.

1 de gener de 2008 a les 18:09:00 CET  
Blogger Grey said...

Sense voler entrar gaire a fons en un debat de la legitimitat de la independència de Kosovo, suposo que t'has mirat bé la història d'aquest territori fundador de la nació sèrbia que va ser majoritàriament serbi fins al segle XIX, quan els immigrants albanesos van assolir la majoria demogràfica. És una mica com si en una Catalunya independent, Santa Coloma de Gramanet vulgués la independència del Principat. A hores d'ara jo sóc més partidari de la independència que de cap altra cosa pel que fa a Kosovo, però a vegade sembla que recolzem totes les independències perquè sí.

3 de gener de 2008 a les 13:14:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home