“INTERPRETANT EL SENTIMENT I ELS ANHELS DEL POBLE”, REDUX

El pols ja ha començat. De forma històrica, un President de la Generalitat ha dit que ja en tenia prou i que ara el que toca és que el poble català decideixi. De fet, per ser estrictes, va ser a l’inrevès: el Poble Català va dir que ja n´hi havia prou, i el President de la Generalitat del moment, “interpretant el sentiment i els anhels del poble” , ha decidit posar-se al capdavant i impulsar el procés d’autodeterminació fins a l’assoliment de la plenitud nacional, és a dir, de la Independència, en forma de nou estat dins el marc de la Unió Europea. O això si més no és el que diu en els seus discursos i el compromís que ha contret. Llavors ara podem fer dues coses: o donar-li un vot de confiança o intentar afeblir-lo, fent pinça amb el govern espanyol, per tal que la seva aposta fracassi, atès que el full de serveis que presenta és, en general prou decebedor.

Donar-li un vot de confiança, ha d’implicar sense cap mena de dubte, que surti molt reforçat de les properes eleccions, amb una sòlida majoria que li permeti un marge de maniobra ampli. Aquesta sòlida majoria es pot aconseguir bé a través d’una majoria absoluta, o també a través d’un govern de concentració nacional format per tots els partits del bloc sobiranista o patriota. Totes dues opcions, naturalment, presenten riscos i avantatges.

Obtenir una majoria absoluta, pot comportar que un cop assolida, s’oblidi del procés i es pacti amb Madrid quatre anys més de submissió i espoli. És cert. Seria una nova traïció dels líders,  molt semblant a la que va tenir lloc durant la transició. L’impacte en la moral del poble que això tindria, seria catastròfic, quasi gosaria dir que definitiu, perquè voldria dir que s´hauria trencat definitivament la confiança entre els governants i els ciutadans. Per la seva banda, el risc d’un govern de concentració nacional seria que estaria sotmés als cops de colze entre els seus diferents components. Caldria fer un esforç de generositat i de patriotisme, que a hores d’ara costa bastant d’entreveure.

Però els avantatges també són clars. En el cas d’un govern majoritari, el senyal que s’enviaria al món seria inequívoc: el president no és un boig que va  per lliure, si no que compta amb el suport amplíssim dels seus ciutadans. Això, naturalment, li donaria una gran legitimitat democràtica i el convertiria en intocable als ulls de la comunitat internacional, políticament parlant, és clar. Seria a partir de llavors, no abans, que els governs democràtics d’Europa i del món començarien a pressionar el govern espanyol per tal que sortís del búnker on s’ha atrinxerat i negociés amb el govern català. En el cas de l’opció del govern de concentració nacional, també hi hauria un avantatge clar: seria la prova que el procés d’autodeterminació no és cosa d’una sola persona o d’una sola organització, sinó una aposta transversal, plural ideològicament.

Idealment, les dues propostes encara es podrien fusionar: el President, precisament perquè compta amb una majoria absoluta que li garanteix estabilitat, podria oferir a la resta de partits sobiranistes, la possibilitat de formar un govern de concentració nacional. Una oferta que també es podria ampliar a personalitats destacades de l’independentisme dels darrers anys, que podrien ocupar conselleries referencials. Penso que aquesta opció convertiria el president en un referent del poble amb una enorme força política, de manera que tindria les mans lliures per dedicar tots els esforços a tirar endavant el procés sobiranista.

Queda, però, l’opció de no donar-li confiança i intentar soscavar la seva legitimitat. Per fer això, naturalment, s’haurà de recórrer a un radicalisme de tipus social o nacional. I es recorrerà al radicalisme més exacerbat per un motiu obvi: allunyar-se el màxim possible de ser acusats de tenir, objectivament, el mateix interès que el govern espanyol.

És el que estem presenciant els darrers dies. Des dels que frisen per construir l’esquerra nacional, amb els retalls centrifugats del big bang dels sociates, i s’omplen la boca de polítiques socials, que només es podran fer si es té un estat propi -condició sine qua non- fins als qui no volen menys que la proclamació de la República Socialista Soviètica de Catalunya, -seguint l’estela grega que no porta a Ítaca, sinó més aviat a una mena de Syriza nostrada, passant per aquells que intenten salvar el seu modus vivendi, després que el xollo -laboral, mediàtic i econòmic- els ha durat menys del que pensaven.

Jo, la veritat, quedo perplex amb la nostra història, que de vegades sembla que es repeteix. Ja el 1931, es va obrir una escletxa entre els macianistes i els que no van acceptar la formació de la Generalitat. Va ser una escletxa que només es va tancar, i encara parcialment, el 1940, amb la formació a l’exili, i després del desastre, del Front Nacional de Catalunya.

Penso que cal aprendre de la història, i que ara tenim una oportunitat per aconseguir la Independència, i no la podem deixar passar.

(NOTA: Post penjat al DGS, 17.10)