EL DIA QUE UN INDEPENDENTISTA VOTANT DE CiU DEIXA DE SER IDIOTA

Darrerament els periodistes i els comentaristes d'internet van molt atabalats per comprendre quan un independentista que vota CiU deixa de ser idiota.

Modestament us donaré la meva, personal i intransferible, resposta.

Un independentista que vota CiU deixa de ser idiota, quan en una elecció al Parlament de Catalunya, el cap de llista de CiU és l'actual President de la Generalitat, que públicament i en seu parlamentària -expressió ben ridícula a fe de déu- s´ha compromès a fer un referèndum amb o sense el permís dels ecspanyols, per tal que el poble català decideixi si vol tenir un estat propi. 

Veieu que és senzilla la resposta? No costa pas tant, entendre-la, oi?

La resposta, a més, inclou uns elements que cal emfatitzar. El primer és que qui s´ha compromès, és el President de la Generalitat, és a dir, la màxima figura política de l'actual ordenament polític. No és cap mindundi, doncs. Només des de la Presidència de la Generalitat, si es té la voluntat, es pot impulsar aquest procés. Cap polític de l'oposició, per ell sol, pot fer-ho. Només ho pot fer ell, perquè té els resorts que ho poden fer possible. De manera que s´ha de ser veritablement justet si s'és independentista i podent votar l'únic candidat que realment pot, i vol, impulsar un procés d'autodeterminació, es vota un altre candidat que de cap de les maneres, per molta voluntat que tingui, pot fer-ho.

Un segon element, és que hi ha hagut un compromís públic. L'actual President de la Generalitat ha deixat ben clara la seva intenció de portar-ho a terme. He de dir, que s´ha avançat molt respecte a la Consulta per la Independència que va tenir lloc a Barcelona el 2010. Llavors, el propi President, tot i reconèixer que havia votat sí, ho va fer d'amagat, com si en tingués vergonya. Una actitud totalment rebutjable, i que demostrava una manca de coratge total. Ara, això, també ha canviat com un mitjó. Els darrers discursos i missatges presidencials demostren un coratge total i absolut, que ha sorprès molta gent, començant per una servidora. Definitivament, s´ha abandonat la vergonya i s´ha plantat en mig de la plaça, com un gladiador disposat a derrotar allò que se li planti al davant.

Tercer element.S´ha acabat la tonteria aquesta, tan convergent, de "I què diran a Madrid?". A Madrid, que diguin missa, que la diuen. Lleis espanyoles, són això, espanyoles. Però l'Estat o el Regne d'Espanya forma part de diversos organismes internacionals i ha signat els tractats corresponents, de manera que es troba vinculada per aquests tractats. Amb això, vull dir que l'actual President ha deixat molt clar que la legislació espanyola no és més que un nivell més de l'ordenament jurídic, i no s'ha estat de recordar que també hi ha l'ordenament internacional, al qual Catalunya pot accedir per tirar endavant el seu procés d'autodeterminació. I és que ja a hores d'ara s´ha vist fefaentment que la internacionalització de la independència de Catalunya és una dimensió cabdal, que no només no ha de desaparèixer, com voldrien els espanyols, sinó que cal reforçar-la amb la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals en la propera legislatura.

Quart element. La pregunta sembla més que clara. Res de pactes fiscals, federalismes simètrics, asimètrics, confederalismes impossibles, etc. El vot del Referèndum o Consulta, serà, com llegia l'eslògan de la Manifestació de l'11s, per la creació d'un nou estat d'Europa. I a Europa, els estats són sobirans i la major part d'ells formen part de la Unió Europea, i uns quants, també de la zona euro. I això, és el que realment ens juguem. Assumir la responsabilitat de ser el 28è estat de la UE, un estat, que segons els estudis econòmics seria un dels més rics i benestants de la UE i del món en el seu conjunt.

És possible que a aquestes alçades encara no estigueu convençuts. Ho comprenc i ho entenc, Costa deslliurar-se de determinades crostes.

Però RCAT, novament, ha fet un salt endavant i enfronta el risc polític que trenca amb les postures còmodes de deteminades formacions, que prefereixen obviar que hi ha coses que estan canviant. No, elles com si la manifestació de l'11s no hagués tingut lloc. Mentalment, encara es troben als resultats de les eleccions del novembre del 2010, i d'aquí no els mous. En vam tenir una prova fefaent en una reunió al Parlament de Catalunya, recentment. O com si el President Mas no hagués pronunciat els discursos o parlaments que ha pronunciat darrerament.

Aquestes formacions, llavors et tiren en cara el gran Satàn, en forma de Duran i Lleida omnipresent. I jo pregunto, qui fa més fort en Duran i Lleida, aquells que opten per obsessionar-se a afeblir a qualsevol preu la figura presidencial. O aquells que consideren que quant més suport tingui el President, menys arguments tindrà l'amic de Madrid i de la suite del Palace? Jo ho tinc claríssim.

I és que l'element clau és si el 25 de novembre a la nit, el President obté una majoria clara o no. Si és que no, s´ha acabat el bròquil. I llavors jo renunciaré a passar els propers 30 anys, com he passat els darrers 30, a fer el pel.legrinatge anual al Fossar de les Moreres.Jo això ho aguanto tres o quatre anys més. Però més no. Ja s´ho faran, ja us ho fareu.

Si és que sí, llavors tots els governs, serveis d'informació, grans corporacions del món, veuran que els catalans anem de veres, i que hi ha partit a jugar, i ens començaran a prendre seriosament. Així de clar. No hi hauria més ridícul que aquell que salta a l'arena i mira enrere i veu que ningú no el segueix.

El President, malgrat el seu posat que sovint ratlla la fatxenderia, s'està jugant el tipus, i necessita tot el suport possible, per fer front no només als energúmens polítics racautxutats de bòtox, sino sobretot als grans poders fàctics, sobretot financers, que tot just encara no s'han mogut, si més no públicament. Recordo que va ser en la seva etapa de Conseller d'Economia i Finances, que l'actual President va obligar a jubilar el President de l'entitat financera més important, amb diferència, del país. Aquella sí que va ser una demostració de força, caràcter i coratge, que encara alguns no li han perdonat, i que esperen la més mínima oportunitat per a rescabalar-se. Des de llavors, el seus successor sembla obsessionat per impedir que mai més el Govern de Catalunya, pugui condicionar el destì de l'entitat.

Acabo. Hi ha naturalment el risc del fracàs o de l'engany. Ja sento  els "ja t´ho deia, jo que aquests no són de fiar", etc. És certament una possibilitat atenent el zoo de personal polític que hi va passar ara fa uns anys. Però qui no s'arrisca, no pisca, Només el temps, i la voluntat dels catalans i les catalanes, ens demostrarà si estem equivocats o no.