divendres, 28 de setembre de 2012

CRÒNIQUES POST-COLONIALS (2a PART): HÒSTIES PER QUI SERÀ EL PRIMER

El primer país que ens reconeixerà com a Estat Independent, com a República, probablement serà França. Ja està, ja ho he dit. I de moment, no he estat abduït per cap nau interestel.lar.

M'explico. Els darrers dies i setmanes hem vist com la visibilitat mediàtica de Catalunya ha assolit cotes estratosfèriques per no dir siderals. Mai com ara, repeteixo, mai com ara, Catalunya havia ocupat tant de protagonisme mediàtic global. Impressionant. Aquells que ja fa temps que teníem clar que la dimensió intrenacional era molt important per a la nostra Pàtria, assistim a aquesta constatació amb una barreja d'incredulitat i d'emoció. I, perquè no dir-ho, d'orgull. Una victòria més, ja falta menys.

Però aquesta visibilitat mediàtica, naturalment, ha disparat les reflexions sobre com la comunitat internacional, en general, i cadascun dels diferents estats que en formen part, reaccionaran quan es declari la Independència. A ningú no se li escapa que per tal que triomfi, una independència ha de ser reconeguda per com a mínim una part de la comunitat internacional, el més àmplia possible. I a ningú no se li escapa, tampoc, que la nostra voluntat no és la d'equiparar-nos a la República Turca de Xipre, o a Ossètia del Sud o altres casos de territoris que només són reconeguts pels seus primos de zumosol, que els protegeixen. És a dir, respectivament, en els casos esmentats, Turquia i Rússia.

No. Catalunya, en tant que nació europea, amb un passat històric que es remunta a més de mil anys enrere, i que neix de les entranyes de l'Imperi Carolingi, i que aspira a projectar-se en els propers mil anys que s'acosten, en el món, i vés saber si també a l'Univers, no pot aspirar a romandre en aquest estatus, entre d'altres raons perquè nosaltres mai hem tingut primos d'aquesta mena. Andorra, per exemple, no en fa precisament la pinta. I fins i tot quan en pensàvem que en teníem, com a l'any 1705, a les primeres de canvi, ens van deixar amb un pam de nas.

No. Catalunya ha d'entrar per la porta gran a la comunitat internacional. I això ha portat a molts analistes a advertir que hi haurà moltes dificultats per aconseguir-ho. Els espanyols intentaran fer tot el possible, i l'impossible, per impedir-ho. 

I els estats que ens han de reconèixer, què faran? Naturalment, ens faran patir i gruar. Saben perfectament que qualsevol gest per part seva de connivència amb la nostra República portarà a una represàlia immediata per part d'Espanya.
I en política internacional, el pragmatisme és la norma. Mai ningú arriscarà a perdre un aliat o un soci present, per un que encara no ho és, i que només pot arribar a ser-ho. Mai. Això és elemental.

Però tanmateix, els estats acaben reconeixent aquells que es formen de nou. Llavors en què quedem?

Quedem en què normalment, els estats existents no mouen fitxa fins que no tenen una seguretat quasi total que no l'espifiaran i quedaran amb el cul enlaire. Què vull dir amb això? Que només es mouran si saben del cert que el nou estat serà una realitat.

I això com se sap. En primer lloc, si hi ha una percepció clara que els impulsors de la independència són gent 
seriosa, i no uns txitxarel.los. És a dir, que hi van a per totes. Que no es baixaran les calces a la primera que els seus adversaris li llenci una floreta... o una granada.

Una altra raó convincent és que el context global afavoreix la independència del nou estat, entre d'altres raons perque l'estat del qual se secessiona està crisi o és una olla de grills.

Però hi ha una tercera raó que mereix ser esmentada. Els estats reaccionen quan veuen clarament que n´hi ha una que no es talla i va a per totes, apostant pel nou estat. Llavors sí que la resta salten a la pista i comença una cursa per veure qui és el primer. Perquè el primer que reconeix un nació que esdevè estat, naturalment, té premi.

Llavors us preguntareu, quines raons té França per ser el primer a saltar a la pista i començar la cursa per ser el primer a reconèixer Catalunya? 

A ningú no se li escapa que històricament les relacions entre ambdós països no han estat precisament bucòliques. El sentiment anti-francès a Catalunya es remunta a segles enrere. I per la seva banda, no poques vegades ha mostrat un interès per estendre les seves fronteres fins a l'Ebre, com va fer Napoleó.

Si França percep que realment, els catalans anem a per totes, i no ens estem de romanços, és evident que a nivell diplomàtic prendrà la iniciativa.

I això per què? Doncs per una política clàssica de les relacions internacionals, com és l'efecte backyard, o pati del darrere. 

M'explico. Cap potència internacional, i França, és probablement, una de les poques que encara queda, tolera que una altra potència internacional remeni, és a dir, actuï o intervingui en els estats veïns, que la primera potència considera que es troben com sota la seva tutela o hegemonia. Tradicionalment, els Estats Units, mai han tolerat que potències no americanes intervinguessin al continent americà. Amèrica pels americans que afirmava la doctrina Monroe. Naturalment es referia que els Estats Units havia de tenir una hegemonia en el conjunt de l'Amèrica del Nord, la Central, el Carib i la del Sud. I a fe de déu que ho va aconseguir fins a les darreres dècades.

En aquest sentit, i traslladant-nos a Europa, penso que si França sospita que alguna altra potència s'inclinaria per donar suport a la nostra Independència, per exemple els Estats Units o Alemanya, de seguida es posaria les piles, perquè no permetria que a l'altra banda de la seva frontera meridional una altra potència arrelés amb força. Llavors s'avançaria als esdeveniments i faria un sprint per ser-ne la primera. D'aquesta manera, obtindria el premi d'agraïment de la nova República de Catalunya.

Les contrapartides que obtindria per aquest primer reconeixement, segurament serien notables: per exemple, aventuro, en l'energia, els transports (els trens), les comandes militars, naturalment, i un restabliment del francès com una llengua escolar de primer nivell, com ho havia estat abans de l'auge de l'anglès dels darrers decennis -de fet, jo mateix, pertanyo a les darreres promocions que vam estudiar a escola el francès com a llengua estrangera principal, i no pas l'anglès. A mi, per exemple, no em faria res, ans ben al contrari, que, com va proposar en el seu dia el President Pasqual Maragall, Catalunya passés a formar part també, de la Francofonia.

En definitiva, si hi ha la percepció que es va a per totes, hi haurà hòsties per ser el primer en reconèixer la Catalunya independent. No debades, serem un dels estats més desenvolupats i amb més benestar d'Europa i del Món. Res de ximpleries d'estat petit. Ja a hores d'ara, el presitigi cultural, artístic, turístic de Catalunya és prou gran, i amb la Independència, lliures del llast ecspanyol, no només augmentaria, sinó que creixeria exponencialment.

No podem badar, ni defallir. Quant més contundents i decidits ens vegin internacionalment, més ajudarem a convencer-los que de la nostra Independència, en poden treure profit, I aquest és el quid de la qüestió que fa moure voluntats. De persones i dels Estats

Etiquetes de comentaris: , ,