SVEN HASSEL (1917-2012)

Me n'acabo d'assabentar. Ha mort, el 21 d'aquest mes, l'escriptor Sven Hassel. Quan era un adolescent em vaig llegir totes i cadascuna de les seves 14 novel.les de guerra. Des de Los Pánzers de la Muerte, General SS, Gestapo, Commando Reichsfuhrer Himmler... buf, les diria totes de memòria. Ha mort a Barcelona, on vivia des del 1964. La meva obsessió per ell va ser tanta que un dia vaig mirar la guia telefònica a veure si el trobava, i cony, el vaig trobar. Vivia, llavors, al carrer Urgell, no recordo el número, per descomptat.

Sven Hassel segurament era un nazi de l'alçada d'un campanar. Però amb les seves novel.les vaig aprendre a odiar els nazis. I no hi havia res que m'agradés més que quan els protagonistes es carregaven els seus propis oficials, perquè ja n'estaven fins als collons d'ells. Una pràctica que a la Guerra del Vietnam va rebre el nom de frag, perquè consistia en llançar-li una granada de fragmentació al puto oficial que portava la gent a l'escorxador.

Dels personatges de les novel.les de Hassel, tots m'agradaven, excepte, és clar, el nazi Julius Heide. Els meus favorits, òbviament, eren Barcelona Bloom, que havia estat a la guerra aquí, el Legionario, menut  i que si no m'erro estava castrat pels moros, en Joseph Porta, un killo, el Viejo, el sergent, la mort del qual em va fer plorar, sobretot perquè era cap al final del conflicte, i els gegants els noms dels quals ara no recordo.

Potser em direu que no era precisament una literatura de qualitat. Correcte. Però us ben juro que embogia cada cop que sortia una de nova i no parava fins comprar-la i llegir-la...

No diré descansi en pau, perquè els nazis no tenen dret a descansar, però sí que en un moment de la meva vida em va fer somniar, i em va fer viure, sobretot en aquells anys de l'adolescència que sovint tan crítics són. I jo gràcies a les seves obres, vaig passar-la amb més facilitat, a banda és clar d'obrir-me la meva geografia mental. Des de Finlàndia, a Stalingrad, passant per Grècia, Berlín, Cassino, Paris...

Un dia, però, els meus pares van decidir que ja n'hi havia prou d'aquest color, i dels nazis dels collons, i tots van desaparèixer ... Coses de la vida.