diumenge, 16 de setembre de 2012

«Reagrupament apostarà perquè en les pròximes eleccions hi hagi una gran coalició a favor de l'Estat propi»

L'exconseller de Governació ressalta que per la Diada va sortir al carrer la classe mtijana, que és "la que fa avançar els països" 

15.09.2012

El Triangle

Autor: Àlex Romaguera


Com valoreu la marxa independentista de la Diada? Marca un procés de no-retorn en el camí cap a l’Estat propi?
Ningú no pot discutir que va ser la mobilització més important en la història de Catalunya, feta en positiu i no pas contra res ni ningú. La gent respirava optimisme i ganes de manifestar que la solució no és a Espanya sinó fora, la qual cosa també demostra que la immensa majoria de la població viu un procés de desconnexió mental de l’Estat. En resum: no va ser una marxa de queixa, sinó de voluntat d’iniciar el camí perquè el país avanci cap a la plena llibertat.

La crisi ha estat clau per al seu èxit?
Les dificultats econòmiques fan que la societat estigui més activa a causa de la incertesa pel seu futur i pel dels seus fills. És un factor que cal no oblidar, però no és clau per entendre la manifestació de la Diada, la qual ha palesat que l’Estat espanyol no sols té una crisi de dimensions econòmiques, sinó també de model i de manera de fer les coses. 

Ha fracassat com a projecte?
No se n’ha sortit, sobretot perquè ha estat poc intel·ligent a l’hora de resoldre la seva diversitat interna i de manera d’entendre el món. Avui tothom veu que no se’n pot esperar res, i els qui encara parlen de federalisme han perdut tota la credibilitat. Quan la majoria observa que les comunitats nacionals s’organitzen amb estats lliures, entenen que és lògic tenir-ne un de propi.

El president Mas ha manifestat que serà «coherent i conseqüent» amb la crida expressada a la Diada. Confieu que sigui així?
Segons amb quina proposta surti, pot quedar en evidència. D’entrada, la trobada que tindrà amb Mariano Rajoy el pròxim dia 20 a Madrid ha perdut el sentit inicial, una vegada la gent ha expressat que no vol un tros de sobirania, es digui pacte fiscal o recaptació dels impostos. El dia 11 no vaig escoltar que ningú reivindiqués coses parcials. La gent ho vol tot, i un Estat t’ho proporciona. Automàticament tens una Hisenda pròpia, les teves seleccions esportives poden competir en tornejos oficials i la teva llengua i la teva cultura estan protegides. Malgrat que algun polític pot mirar d’esprémer les seves tesis, la Marxa de la Diada representa un clam transversal a favor d’aquest Estat lliure.


Pot haver-hi alguna sorpresa en la reunió entre Mas i Rajoy, atès el fet que la Generalitat està intervinguda i no té liquiditat per afrontar les nòmines?
Si algú intenta aigualir i desvirtuar l’anhel independentista, les urnes li passaran factura. Encara més, quan la gent no agafa l’autobús o el tren i està hores palplantat al bell mig d’un carrer sense poder avançar perquè sí. Qualsevol «peix al cove», a partir d’ara, és peix podrit.

Quin és l’escenari lògic a partir d’ara?
Ens ha de conduir a unes eleccions anticipades, perquè no és un tema menor que un país s’estigui plantejant la seva forma de relacionar-se amb el món. S’ha fet una interpel·lació directa que els partits ofereixin les seves maneres d’encarar aquesta qüestió, no pas de quin color ha de ser el Govern. I és que, per sort o per desgràcia, la ciutadania sap que avui tant és com es digui el conseller de Salut, el de Treball o el d’Economia. Si no es disposa de capacitat normativa ni de recursos, no serveix per a res. En lloc d’això, la gent vol decidir com ens autogovernem. 


La catarsi de l’11-S ha fet canviar el paradigma de la política catalana?
Exacte. Recordo perfectament quan, en l’etapa del segon tripartit, es pretenia que es parlés bàsicament de qüestions socials. Doncs bé: això ha volat pels aires. Ara la gent vol que es discuteixi del tema nacional, conscient que això ens porta a tenir pressupostos i capacitat de gestió. La millor manera d’aclarir-ho és mitjançant unes eleccions. 

Aposteu per una confluència d’opcions independentistes en una sola llista o perquè cadascú inclogui en el seu programa l’exercici del dret a decidir?
L’ideal seria que hi hagués dos blocs ben diferenciats: els qui volem la independència i els qui aposten per continuar units a Espanya. Dos pols que, sense renunciar als matisos ideològics dels seus respectius membres, plantegin aquestes dues sortides, perquè, hi insisteixo: tant és si un conseller és d’esquerres o de dretes quan no hi pots fer res. Si Convergència i Unió aposta clarament per l’Estat propi, haurà de liderar aquesta coalició de partits i de persones que estem pel mateix.

Alguns sectors de CiU parlen de la Hisenda pròpia com a estadi intermedi de la secessió. Això faria inviable aquesta llista?
La Hisenda pròpia no és la solució perquè s’ha de negociar amb l’Estat, l’únic amb capacitat de fer pagar impostos. De manera que tenir-la sense disposar d’un Estat propi amb el qual exercir el poder de recaptar-los i gestionar-los no serveix per a res. Anem a buscar allò que ens ho resol tot abans de buscar coses per a les quals necessitem un altre que ho permeti. És absurd continuar amb aquest cercle viciós. I un president de la Generalitat que té darrere la força del poble, com s’ha vist en la Diada, ha de ser prou valent per trencar-lo definitivament. 


En aquest context on les postures tendeixen a polaritzar-se, què pot passar dins les formacions federalistes. Hauran de moure fitxa i triar?
Hauran de fer el que ha passat en molts països. He vist generals de l’Exèrcit iugoslau amb responsabilitats de Govern a Croàcia, fet que demostra com, quan s’inicia el procés, alguns canvien de postura. El PSC, que ha viscut molt bé mentre es parlava de dretes i d’esquerres i la qüestió nacional només era una remor de fons, es troba en la tessitura de pronunciar-s’hi, perquè el federalisme no se’l creu ningú. I, quant a Unió, el mateix. Les coses han canviat tant que qui s’oposi políticament a la independència serà minoritari. 

El poder econòmic acabarà inclinant-se a favor de l’Estat propi?
A tot arreu el diner acostuma a tenir por i certa covardia. Però cada vegada més, els empresaris i els qui inverteixen els calés a Catalunya es miren d’una manera diferent la reivindicació nacional, quan abans era l’unionisme l’expressió del rigor i de la seriositat. Hi ha molts que pateixen l’espoli i la manca d’infraestructures mentre veuen com l’Estat ajuda les grans corporacions financeres i els especuladors, no pas els petits emprenedors. Quan la base social partidària de la independència es vagi eixamplant i sigui majoria social, no dubto que s’hi decantaran a favor. Com també ho faran els bisbes i altres estaments. En tot cas, a la Diada va sortir al carrer la classe mitjana, que és la que fa avançar els països. 



Les declaracions contradictòries sobre la secessió entre Durão Barroso i altres mandataris de la UE són el símptoma que la qüestió catalana és en l’agenda europea? 
La resposta de la Comissió Europea a una interpel·lació de la qual vaig participar cita expressament que una part de la ciutadania de la UE és secundària a un nou Estat membre, però també que la solució és en l’àmbit internacional. Això vol dir que, quan hi ha una partició d’un Estat, aquella part que se separa se subroga a totes les obligacions i tractats establerts a escala europea. Estic convençut que espantalls als quals estarem sotmesos no canviaran les aspiracions expressades en la manifestació de la Diada.

El pròxim mes d’octubre Reagrupament celebra la cinquena assemblea. Preveieu continuar col·laborant amb ERC? 
Amb ERC vam ser capaços de bastir una sèrie d’aliances que en les eleccions espanyoles van anar molt bé. Ens agradaria que aquesta experiència es repetís i, si fos possible, s’ampliés a altres forces, sent capaç cadascú de ser generós des de la seva idiosincràsia. Ho reitero: nosaltres apostarem perquè hi hagi una gran coalició a favor de l’Estat propi. 



En aquest pròxim cicle, els ajuntaments han de ser decisius altra vegada o ara el futur pivota en el Parlament?
La clau de volta està a aconseguir una majoria parlamentària. Dit això, ajuda molt que, en aquelles esferes de poder més pròximes al ciutadà, ja siguin els consistoris o les associacions de veïns, es continuïn les iniciatives per a la sobirania nacional. Això ho va demostrar el procés de les consultes populars, en establir una relació directa entre democràcia i capacitat de decidir sobre la independència. En tot cas, el proper referèndum ha de ser vinculant. S’han acabat els entrenaments. Ara volem disputar el partit.

Etiquetes de comentaris: ,