CRÒNICA POST-COLONIAL (1a part): PASSAR PANTALLA

Amb aquest post començo una sèrie de reflexions que he anat rumiant els darrers dies. En principi constarà de tres parts, però, no descarto anar-la ampliant si s'escau.

A veure, la conclusió, des d'una perspectiva històrica, és que després de la manifestació de l'11 de setembre d'enguany, on com molt bé va observar un blocaire americà, hi va assistir, entre un 8% i un 20% de la població total del país, proporció, totes dues, estratosfèriques, Catalunya ha passat pantalla d'Espanya. Vull dir amb això, que ara Espanya ja no és l'interlocutor prioritari dels polítics catalans. Ara és Europa, és el Món, a qui ens hem d'adreçar de forma principal. Res de Rajoys, Rubalcabes, i d'altres. Això s'ha acabat. La pedagogia s´ha acabat. Kaput. Finito. Game Over, C'est fini. Koniec. 

Als polítics catalans, i especialment, al senyor Mas, se'ls avaluarà a partir d'ara, no només pels seus fets, sinó també per si el seu referent d'acció és el món, amb els Estats Units i la Unió Europea al capdavant, o es vol tornar al regionalismo bien entendido que no para d'oferir noves glòries a Espanya.

Així per exemple, que quasi dues setmanes després de la manifestació, encara no hagi visitat cap capital europea o mundial, i en canvi hagi anat dos cops a Madrid, a fer el paripè, no és precisament un bon senyal. El senyor Mas ha malbaratat una enorme oportunitat de sortir en tots els mèdia global, encara més, en uns dies on Catalunya ha ocupat portades als diaris, minuts a les televisions i talls a la ràdio, i per damunt de tot, bites a Internet.

El divorci entre Espanya i Catalunya ja és total. Definitiu. No hi pot haver marxa enrere. Cal crear, per exemple, ara sí, i això seria un bon senyal, una Conselleria de Relacions Internacionals, per tal de coordinar l'actuació exterior. Si bé jo també aprofitaria per canviar el nom de Conselleria pels de Ministeri, que és el que es oneix a tot arreu. També caldria dotar a la Bandera Estelada, d'un estatus de símbol nacional, per evitar que fos agredida i vexada impunement. Això últim, naturalment, es pot fer en un tres i no res en el Parlament de Catalunya. I ja triguen.

L'acció del govern i de les forces sobiranistes, doncs, ha d'anar pensada i planificada envers la comunitat internacional: l'ONU, la Casa Blanca, i tota la resta de potències del món. Per contra, amb Espanya, només  hem de negociar, a nivell tècnic, la divisió dels actius i dels passius, sabent que, a hores d'ara, el deute va a nom d'Espanya i no de Catalunya, de manera que no es posin gallets, que encara se la menjaran tota ells, i amb patates.En tot cas la divisió del deute, si s'escau, hauria de venir acompanyada de la transferència d'entre el 16 i el 18% de tots els actius que actualment disposa l'Estat espanyol.

Espanya ja és el passat, el mainstream del catalanisme ja posa els seus ulls en el món: a Washington i a Nova York, a Brussel.les i al Brasil. La llibertat, avui és molt més propers que fa tan sols uns dies.