CRÒNIQUES POST-COLONIALS (2a PART): HÒSTIES PER QUI SERÀ EL PRIMER

El primer país que ens reconeixerà com a Estat Independent, com a República, probablement serà França. Ja està, ja ho he dit. I de moment, no he estat abduït per cap nau interestel.lar.

M'explico. Els darrers dies i setmanes hem vist com la visibilitat mediàtica de Catalunya ha assolit cotes estratosfèriques per no dir siderals. Mai com ara, repeteixo, mai com ara, Catalunya havia ocupat tant de protagonisme mediàtic global. Impressionant. Aquells que ja fa temps que teníem clar que la dimensió intrenacional era molt important per a la nostra Pàtria, assistim a aquesta constatació amb una barreja d'incredulitat i d'emoció. I, perquè no dir-ho, d'orgull. Una victòria més, ja falta menys.

Però aquesta visibilitat mediàtica, naturalment, ha disparat les reflexions sobre com la comunitat internacional, en general, i cadascun dels diferents estats que en formen part, reaccionaran quan es declari la Independència. A ningú no se li escapa que per tal que triomfi, una independència ha de ser reconeguda per com a mínim una part de la comunitat internacional, el més àmplia possible. I a ningú no se li escapa, tampoc, que la nostra voluntat no és la d'equiparar-nos a la República Turca de Xipre, o a Ossètia del Sud o altres casos de territoris que només són reconeguts pels seus primos de zumosol, que els protegeixen. És a dir, respectivament, en els casos esmentats, Turquia i Rússia.

No. Catalunya, en tant que nació europea, amb un passat històric que es remunta a més de mil anys enrere, i que neix de les entranyes de l'Imperi Carolingi, i que aspira a projectar-se en els propers mil anys que s'acosten, en el món, i vés saber si també a l'Univers, no pot aspirar a romandre en aquest estatus, entre d'altres raons perquè nosaltres mai hem tingut primos d'aquesta mena. Andorra, per exemple, no en fa precisament la pinta. I fins i tot quan en pensàvem que en teníem, com a l'any 1705, a les primeres de canvi, ens van deixar amb un pam de nas.

No. Catalunya ha d'entrar per la porta gran a la comunitat internacional. I això ha portat a molts analistes a advertir que hi haurà moltes dificultats per aconseguir-ho. Els espanyols intentaran fer tot el possible, i l'impossible, per impedir-ho. 

I els estats que ens han de reconèixer, què faran? Naturalment, ens faran patir i gruar. Saben perfectament que qualsevol gest per part seva de connivència amb la nostra República portarà a una represàlia immediata per part d'Espanya.
I en política internacional, el pragmatisme és la norma. Mai ningú arriscarà a perdre un aliat o un soci present, per un que encara no ho és, i que només pot arribar a ser-ho. Mai. Això és elemental.

Però tanmateix, els estats acaben reconeixent aquells que es formen de nou. Llavors en què quedem?

Quedem en què normalment, els estats existents no mouen fitxa fins que no tenen una seguretat quasi total que no l'espifiaran i quedaran amb el cul enlaire. Què vull dir amb això? Que només es mouran si saben del cert que el nou estat serà una realitat.

I això com se sap. En primer lloc, si hi ha una percepció clara que els impulsors de la independència són gent 
seriosa, i no uns txitxarel.los. És a dir, que hi van a per totes. Que no es baixaran les calces a la primera que els seus adversaris li llenci una floreta... o una granada.

Una altra raó convincent és que el context global afavoreix la independència del nou estat, entre d'altres raons perque l'estat del qual se secessiona està crisi o és una olla de grills.

Però hi ha una tercera raó que mereix ser esmentada. Els estats reaccionen quan veuen clarament que n´hi ha una que no es talla i va a per totes, apostant pel nou estat. Llavors sí que la resta salten a la pista i comença una cursa per veure qui és el primer. Perquè el primer que reconeix un nació que esdevè estat, naturalment, té premi.

Llavors us preguntareu, quines raons té França per ser el primer a saltar a la pista i començar la cursa per ser el primer a reconèixer Catalunya? 

A ningú no se li escapa que històricament les relacions entre ambdós països no han estat precisament bucòliques. El sentiment anti-francès a Catalunya es remunta a segles enrere. I per la seva banda, no poques vegades ha mostrat un interès per estendre les seves fronteres fins a l'Ebre, com va fer Napoleó.

Si França percep que realment, els catalans anem a per totes, i no ens estem de romanços, és evident que a nivell diplomàtic prendrà la iniciativa.

I això per què? Doncs per una política clàssica de les relacions internacionals, com és l'efecte backyard, o pati del darrere. 

M'explico. Cap potència internacional, i França, és probablement, una de les poques que encara queda, tolera que una altra potència internacional remeni, és a dir, actuï o intervingui en els estats veïns, que la primera potència considera que es troben com sota la seva tutela o hegemonia. Tradicionalment, els Estats Units, mai han tolerat que potències no americanes intervinguessin al continent americà. Amèrica pels americans que afirmava la doctrina Monroe. Naturalment es referia que els Estats Units havia de tenir una hegemonia en el conjunt de l'Amèrica del Nord, la Central, el Carib i la del Sud. I a fe de déu que ho va aconseguir fins a les darreres dècades.

En aquest sentit, i traslladant-nos a Europa, penso que si França sospita que alguna altra potència s'inclinaria per donar suport a la nostra Independència, per exemple els Estats Units o Alemanya, de seguida es posaria les piles, perquè no permetria que a l'altra banda de la seva frontera meridional una altra potència arrelés amb força. Llavors s'avançaria als esdeveniments i faria un sprint per ser-ne la primera. D'aquesta manera, obtindria el premi d'agraïment de la nova República de Catalunya.

Les contrapartides que obtindria per aquest primer reconeixement, segurament serien notables: per exemple, aventuro, en l'energia, els transports (els trens), les comandes militars, naturalment, i un restabliment del francès com una llengua escolar de primer nivell, com ho havia estat abans de l'auge de l'anglès dels darrers decennis -de fet, jo mateix, pertanyo a les darreres promocions que vam estudiar a escola el francès com a llengua estrangera principal, i no pas l'anglès. A mi, per exemple, no em faria res, ans ben al contrari, que, com va proposar en el seu dia el President Pasqual Maragall, Catalunya passés a formar part també, de la Francofonia.

En definitiva, si hi ha la percepció que es va a per totes, hi haurà hòsties per ser el primer en reconèixer la Catalunya independent. No debades, serem un dels estats més desenvolupats i amb més benestar d'Europa i del Món. Res de ximpleries d'estat petit. Ja a hores d'ara, el presitigi cultural, artístic, turístic de Catalunya és prou gran, i amb la Independència, lliures del llast ecspanyol, no només augmentaria, sinó que creixeria exponencialment.

No podem badar, ni defallir. Quant més contundents i decidits ens vegin internacionalment, més ajudarem a convencer-los que de la nostra Independència, en poden treure profit, I aquest és el quid de la qüestió que fa moure voluntats. De persones i dels Estats

ECSPANYA CONTRA EL MÓN MUNDIAL (I A NOSALTRES QUE ENS AGRADA)

Al nou govern ecspanyol, obsessionat per les banderes als ajuntaments i per la "Marca Espanya", no li està profitant la nova conjuntura internacional, tant des del vessant polític com econòmic. Sembla més entestat en barallar-se amb tothom. Això, naturalment, ens va de perles als catalans.

Animem càlidament que els ecspanyols continuïn fent el cafre i pensant-se que són el centre del món mundial. A mesura que van fent amics, van aplanant el camí cap a un reconeixement més senzill de la Independència de Catalunya a nivell internacional. Clarament: Ecspanya, amb la seva egolatria, s'està convertint en un pain in the ass per a la Unió Europea en particular i per a la comunitat internacional en general. Vegem-ne alguns exemples:

Al Regne Unit de la Gran Bretanya: Al Ministre ecspanyol, en Garcia-Margallo, el primer que se li acut dir quan es troba amb el seu col.lega britànic és "Gibraltar espanol", la qual cosa és d'una finor diplomàtica que esparvera. Per acabar-ho d'adobar, es filtra que els espanyols volen intervenir en el referèndum escocès i diuen que fins i tot vetaran l'accés d'una Escòcia independent a la Unió Europea. La commoció és total... o el ridícul, atès que actualment, Espanya no té cap força a la UE, és un estat al caire de la intervenció.

A França, primer amb la tempesta dels guignols, es toca el punt sagrat de la Marca Espanya, que, com en tots els règims totalitaris, és l'esport. Esport que lliga amb corrupció és clar. La reacció ecspanyola és histèrica i fora de lloc. Però això no és tot, l'amic Sarkozy, dia sí i dia també, no para de dir pestes i penjaments de la situació espanyola durant la seva erràtica campanya electoral. Sembla que és com una llei de ferro de la política francesa: si a Espanya ficar el dit a l'ull dels catalans és rendible electoralment, a França ho és fer-ho amb els espanyols... I això que li van lliurar fa poc no sé quina collonada de medalla...

A Itàlia, la prepotència espanyola sembla cansar. I el tecnòcrata Mario Monti ja dispara amb bala contra Rajoy and company. No fa pas gaire, els espanyols pressumien d'un PIB superior a l'italià. Ara, però tots dos estats estan en situació crítica, però sembla que Monti ho està fent molt millor que Rajoy, i això no es pot tolerar, des de Madrid. El xoc és cada cop més inevitable. Com es diu vulgarment, mariquita l'últim (Grècia a banda, és clar).

Però a l'altra banda de l'Atlàntic, la situació encara pinta més engrescadora, des del punt de vista català. Sembla clar que els ecspanyols no paeixen bé que algunes de les seves ex-colònies pintin més que ells en el context global, com per exemple en el G20, on Argentina i Mèxic són membres de ple dret, mentre que Ecspanya no ho és, i si hi assisteix és per invitació de .... França.

A l'Argentina, la presidenta Kirchner està a punt d'expropiar a Repsol-YPF, i com no podia ser altrament, ja ha sortit el ministre ecspanyol de torn, fent-se el milhomes i el bocagrossa, el fatxenda i tots els adjectius que volgueu, fins i tot amenaçant Buenos Aires, com un vulgar kinki. És que no tenen vergonya. Es pensen que són no se sap ben bé qui. Com es pot tolerar aquests bufons diguin representar Catalunya?

Però n'hi ha més. I aquest és dels grossos. La tensió amb Brasil, sobretot pel que fa a les exigències de visat dels turistes respectius està arribant a una situació límit. Poca conya amb el Brasil, que si s'emprenya...

Però el que més em subleva és que els ecspanyols van pressumint per tot el món mundial com uns vulgars kinkis, amb la suor i l'esforç dels catalans. És a dir, que sense la producció de Catalunya, les dimensions de l'economia ecspanyola serien quasi tercermundistes.

Quan ens desfarem d'aquests macarres que viuen en una altra època? Fins quan els autonomistes els continuaran fent el joc?

Hem de fer esforços sobrehumans per denunciar Ecspanya i per fer veure a la comunitat internacional, que la clau de la resolució del problema, és separar el gra de la palla. I que sense aquest pas previ, no hi ha res a fer.

EL GENERAL GIAP, CENTENARI

D'aquí a pocs dies, serà el torn del Vietnam en la sèrie Les independències al món que vaig iniciar el 8 d'agost passat. Però avui, toca parlar d'un altre aniversari. Més exactament, d'un centenari.

Un centenari mític, el del General vietnamès Vo Nguyen Giap, el vencedor de Dien Bien Phu, contra el totpoderós exèrcit colonial francès, l'any 1954.

No satisfet amb aquesta victòria, Giap va encapçalar la lluita contra els Estats Units durant la Guerra del Vietnam i va participar en la mítica Ofensiva del Tet (1968) i en la definitiva Campanya de Ho Txi Min (1975).

Considerat, òbviament, un heroi pels seus compatriotes, únicament el supera en reconeixement, el Pare de la Independència, el propi Ho Txi Min (1890-1969). Giap, com acostuma a passar amb molts militars, amb el pas dels anys, va ser discretament desplaçat pels polítics professionals, però tot i oposar-se a determinades decisions polítiques, els dirigents posteriors mai van gosar decretar-ne la seva eliminació.

Teòric de la lluita de guerrilles, la seva influència arreu del món ha estat enorme, i se'l considera un estratega a l'alçada d'altres figures històriques de la milicia.

Això no obstant, inicialment no era un militar professional, sinó que havia estudiat econòmiques, polítiques i dret a la universitat, fet que li va permetre disposar d'una preparació que sens dubte va tenir molt a veure en el tipus d'estratègia militar que després va desenvolupar, molt atenta als aspectes logístics, psicològics i polítics.

Precisament alguns crítics li recriminen els altíssims costos socials que el model de guerra total va suposar a la població civil, així com la subordinació total del nombre de baixes a la consecució dels objectius militars, fet que va comportar que centenars de milers de combatents perdessin la vida.

Tot i això, Giap, actualment en una residència de la tercera edat, va ser ahir visitat per les principals autoritats del país en reconeixement a la seva lluita per la Independència d'un país que va aconseguir derrotar la primera potència militar mundial, i no contenta amb això, la va abocar a una enorme crisi psicològica, de la qual alguns diuen que encara no se n´ha sortit.