CRY FOR ME, ARGENTINA

De manual. Ha estat de manual. Com el moviment d’un gran mestre d’escacs. Em trec el barret i tot el que faci falta. La Presidenta d’Argentina ha demostrat ser una gran estratega. I sobretot, ha demostrat que sap aprofitar les estructures d’oportunitat. Em refereixo, és clar, a l’expropiació d’YPF. El cop certer, sec, dur, l’ha donat en el millor moment possible per als seus interessos. I naturalment, en el pitjor moment possible per als interessos espanyols. Quina crack està feta la Presidenta Fernandez. Sí, sí Fernandez, ho dic per aquells que després se´n foten dels independentistes catalans que tenen cognoms espanyols. So what? Una Fernandez ha donat pel sac a un Brufau i amb ell a tota la tonteria de la Madre Patria i la Hispanidad i Iberoamérica. Sembla una història de riure, però els argentins estaven rabiosos pel tema Malvines… i ho paguen els espanyols!!! Ja sento a la Brunete dient que la culpa de tot és de la Pèrfida Albión i que Gibraltar épañó i tota la pesca!!

No, de debò, la punyalada ha estat millor que la que pot clavar un gurkha. El dia que el govern espanyol estava més tocat que mai, no només econòmicament, al caire de la intervenció, sinó també anímicament, per les poca-soltades d’un cap d’estat senil i, per això, ja sense vergonya ni cura… Aquell dia, precisament aquell dia, la Presidenta Fernández el tria per deixar d’un cop,  secs els espanyols. Només ho puc definir com a quelcom genial.

I això demostra quant hem d’aprendre els catalans. Aprendre a ser valents, a ser llançats, a no creure´s les declaracions grandiloqüents dels espanyols. Aquest episodi ha demostrat ben a les clares que els espanyols, que Espanya és un tigre de paper, què dic un tigre, un gatet de joguina. Tota les declaracions prèvies dels ministres espanyols han caigut en un pou i ningú no les ha vistes més.

Quins collons que té la Presidenta Fernández. Però això no és tot. Encara hi ha quelcom més fort. Molt més fort. La Presidenta Fernández ha fet el pas, immediatament després d’entrevistar-se, a la Cimera Americana de Colòmbia, amb el President dels Estats Units, Barack Obama. A ningú no se li escapa, que com a mínim li devia informar del tema, i a ningú tampoc se li escapa que si va llançar-se a la piscina és per que va rebre l’OK. Sí, senyors, l’amic del nord va donar la Go! Order, ni que fos per refermar la tradicional Doctrina Monroe, aquella que diu, que “Amèrica és per als americans“, de manera que els espanyolets, a prendre el vent.

Aquesta clatellada monumental als espanyols, hauria de fer pensar a tots els exportadors catalans. La “Marca Espanya” (toma Marca España, toma!) que tant ridículament promou el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, no és res més que una camama. Si us plau, exportadors catalans, no feu el ridícul! La Marca Espanya està més cremada que un misto. Ningú no dóna un cèntim per ella. Ara s’està demostrant.

Però, naturalment la ràbia que ara senten els espanyols, haurà de descarregar-se sobre algú. I a veure, qui té tots els números per ser aquest algú? Tic, tac, tic, tac. Qui pot ser el pringat que rebi les hòsties i el desfogament d’una Espanya ferida en tot el cor, ella que es pensava que era una gran potència mundial?

Qui? Qui? Catalunya, naturalment!! Qui si no? Ei convergents de la punyeta, prepareu-vos a rebre les hòsties que heu sembrat i agafeu-vos bé els collons, perquè cauran unes castanyes, que acabaran amb la supressió del règim autonòmic català, si no de iure, sí de facto. Com en el 1934, la dreta espanyola -ep cosina germana de l’esquerra espanyola, naturalment- suprimirà l’autonomia. Llavors va ser per la Llei dels Contractes de Conreu, ara és pel deute i els caos de les finances públiques. La conclusió és la mateixa, en pocs mesos, l’autonomia catalana serà un record de la història. I vés a saber si la Camacho, o fins i tot el Vidal Quadras, o el Jorge Moragas, o el hòbit Francisco Marhuenda, o la Llano de Luna, ocuparan la Presidència de la Generalitat, mentre en Mas and company estaran fent milles per l’oceà buscant la seva fotuda ítaca!

Cry For Me, Argentina! Perquè la teva fermesa farà encara més visible la covardia de la classe política catalana. I les conseqüències seran horroroses. I els autonomistes seran els culpables, del primer a l’últim. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo.

Si el tens expropies els dolents. Si no el tens, els dolents et donen pel sac.

NOTA: Post publicat al DGS el 18.4.2012

FOT-LI QUE ÉS "MARCA ESPAÑA"

Els esdeveniments que estan succeint aquests dies en el triangle Botswana-Buenos Aires-Madrid, més que una nova versió del triangle atlàntic, és la confirmació definitiva de la fi del cagaelàstics en què s'ha convertit la política neo-imperialista espanyola. Llegir ahir i avui, i em juro un pèsol que demà també, els mitjans de comunicació mundials, és constatar que, com ja deia en un post anterior, Ecspanya està al caire de l'abisme. De la intervenció pura i dura. Quan a l'Àsia parlen d'aquest racó de món que és el Regne d'Espanya, és que la cosa va malament de veres.

L'expropiació de Repsol per part del govern argentí és una hòstia monumental a la tan esbombada Marca España, que tan ridículament el ministre del ram, José Manuel Garcia Margallo (sense accent a la o per amagar la seva ascendència catalana), s'ha obsessionat a promocionar, naturalment a costa de la Marca Catalunya. Doncs bé, ara ja té el que volia: la Marca Espanya serà mundialment coneguda pel fet de ser el símbol de la barra lliure per expropiar. A partir d'ara, tots els que la llueixin, poder tenir per segur que poden ser potencials expropiats per qualsevol govern del món. Si ho han fet els argentins, perquè no ho poden fer els bolivians, els brasilers, els marroquins, o qualsevol altre estat?

Penso que aquest estat de coses, hauria d'obrir els ulls a molts empresaris catalans que amb la Marca España no es va ni a la cantonada de casa. Ho farà? Aquesta Marca ja està més cremada que un misto, i ara el senyor Garcia-Margallo haurà de gastar més milions d'euros per que l'Instituto Elcano, elabori un nou report sobre la Imatge Exterior d'Espanya.

Parlem clar, els fets d'Argentina i de Botswana, en qualsevol país normal, ja hauria estat suficient per dir que nosaltres no som d'eixe món. Però ben probablement, la mala llet que portaran acumulada els espanyols la descarragaran sobre els catalanets, naturalment. L'autonomia catalana és ja un dead man walking. Li queden dos telenotícies.

Ha arribat l'hora del caixa o faixa. Què faran els convergents de la punyeta? Dia amèn a la liquidació de l'autogovern català? O trencar la baralla i fer un pas endavant cap a la sobirania? Perquè no hi ha cap més alternativa!

O ens espolsem les cadenes, o serem els paganos de les frustracions dels espanyols per enèssima vegada.

La cosa està més clara que l'aigua.

No m'agradaria estar en la pell de l'Artur Mas, perquè pot passar a la història no només com el President que no va impedir la fi del sistema català de caixes d'estalvi (això ja ho és ara i per sempre més ho serà), sinó també com el President que no va saber defensar l'autogovern de Catalunya, i es va deixar robar la cartera, i si es descuida, també la dona i la dignitat, a mans d'uns kinkis espanyols.

Però més enllà del que puguin fer la casta política, el que realment em preocupa és si els centenars de milers de votants convergents continuaran practicant el joc de l'estruç, o s'adonaran que amb Ecspanya no hi ha res a fer... Si es pensen que amagant el cap sota l'ala o dins d'un forat, a ells no els tocarà el rebre, doncs que vagin esperant, que tard o d'hora ells i les seves families rebran una clatellada monumental i s'hauran acabat les vacances a Nova York, els caps de setmana a Londres, els estius al Carib o a l'Índic.

Únicament la Independència, i si pot ser Express, molt millor, pot delimitar, minimitzar, i reduir el risc de continuar estar lligats a la Marca Espanya. Perquè qualsevol producte que soni a ecspanyol, actualment no val una puta merda, deixeu-me que ho expressi acadèmicament, tot i que no ho reproduiré gràficament, que després hi ha llepafils que se'n queixen.

Exportador català, si vols vendre, abandona la marca maleïda. Qualsevol altra opció és millor. I particularment, impulsar la Marca Catalunya, associada a qualitat, pot ser una solució molt més intel.ligent.

Ens cal la Independència, fins i tot la Independència Express. És qüestió de supervivència i, naturalment, també de bon gust.

ECSPANYA CONTRA EL MÓN MUNDIAL (I A NOSALTRES QUE ENS AGRADA)

Al nou govern ecspanyol, obsessionat per les banderes als ajuntaments i per la "Marca Espanya", no li està profitant la nova conjuntura internacional, tant des del vessant polític com econòmic. Sembla més entestat en barallar-se amb tothom. Això, naturalment, ens va de perles als catalans.

Animem càlidament que els ecspanyols continuïn fent el cafre i pensant-se que són el centre del món mundial. A mesura que van fent amics, van aplanant el camí cap a un reconeixement més senzill de la Independència de Catalunya a nivell internacional. Clarament: Ecspanya, amb la seva egolatria, s'està convertint en un pain in the ass per a la Unió Europea en particular i per a la comunitat internacional en general. Vegem-ne alguns exemples:

Al Regne Unit de la Gran Bretanya: Al Ministre ecspanyol, en Garcia-Margallo, el primer que se li acut dir quan es troba amb el seu col.lega britànic és "Gibraltar espanol", la qual cosa és d'una finor diplomàtica que esparvera. Per acabar-ho d'adobar, es filtra que els espanyols volen intervenir en el referèndum escocès i diuen que fins i tot vetaran l'accés d'una Escòcia independent a la Unió Europea. La commoció és total... o el ridícul, atès que actualment, Espanya no té cap força a la UE, és un estat al caire de la intervenció.

A França, primer amb la tempesta dels guignols, es toca el punt sagrat de la Marca Espanya, que, com en tots els règims totalitaris, és l'esport. Esport que lliga amb corrupció és clar. La reacció ecspanyola és histèrica i fora de lloc. Però això no és tot, l'amic Sarkozy, dia sí i dia també, no para de dir pestes i penjaments de la situació espanyola durant la seva erràtica campanya electoral. Sembla que és com una llei de ferro de la política francesa: si a Espanya ficar el dit a l'ull dels catalans és rendible electoralment, a França ho és fer-ho amb els espanyols... I això que li van lliurar fa poc no sé quina collonada de medalla...

A Itàlia, la prepotència espanyola sembla cansar. I el tecnòcrata Mario Monti ja dispara amb bala contra Rajoy and company. No fa pas gaire, els espanyols pressumien d'un PIB superior a l'italià. Ara, però tots dos estats estan en situació crítica, però sembla que Monti ho està fent molt millor que Rajoy, i això no es pot tolerar, des de Madrid. El xoc és cada cop més inevitable. Com es diu vulgarment, mariquita l'últim (Grècia a banda, és clar).

Però a l'altra banda de l'Atlàntic, la situació encara pinta més engrescadora, des del punt de vista català. Sembla clar que els ecspanyols no paeixen bé que algunes de les seves ex-colònies pintin més que ells en el context global, com per exemple en el G20, on Argentina i Mèxic són membres de ple dret, mentre que Ecspanya no ho és, i si hi assisteix és per invitació de .... França.

A l'Argentina, la presidenta Kirchner està a punt d'expropiar a Repsol-YPF, i com no podia ser altrament, ja ha sortit el ministre ecspanyol de torn, fent-se el milhomes i el bocagrossa, el fatxenda i tots els adjectius que volgueu, fins i tot amenaçant Buenos Aires, com un vulgar kinki. És que no tenen vergonya. Es pensen que són no se sap ben bé qui. Com es pot tolerar aquests bufons diguin representar Catalunya?

Però n'hi ha més. I aquest és dels grossos. La tensió amb Brasil, sobretot pel que fa a les exigències de visat dels turistes respectius està arribant a una situació límit. Poca conya amb el Brasil, que si s'emprenya...

Però el que més em subleva és que els ecspanyols van pressumint per tot el món mundial com uns vulgars kinkis, amb la suor i l'esforç dels catalans. És a dir, que sense la producció de Catalunya, les dimensions de l'economia ecspanyola serien quasi tercermundistes.

Quan ens desfarem d'aquests macarres que viuen en una altra època? Fins quan els autonomistes els continuaran fent el joc?

Hem de fer esforços sobrehumans per denunciar Ecspanya i per fer veure a la comunitat internacional, que la clau de la resolució del problema, és separar el gra de la palla. I que sense aquest pas previ, no hi ha res a fer.

ETIÒPIA, ECSPANYA, GUINEA EQUATORIAL ...

Avui comença la cimera del G20 a Cannes. Com és públic i notori, l'estat espanyol NO forma part d'aquest grup selecte d'estats que intenten pilotar la governança global. De totes maneres, i perquè no els agafi l'enrabiada patriotera, els francesos -si no m'erro- han convidat als seus pétits amis, les espagnols a la cimera. Però naturalment sense aparèixer en la llista oficial de participants (on sí que apareixen, per cert, Argentina i Mèxic).

Ecspanya, doncs, és un país de segona categoria.

Forma part de la llista de convidats, en la qual figuren les següents grans potències:

ECSPANYA

ETIÒPIA

GUINEA EQUATORIAL

ELS EMIRATS ÀRABS UNITS

SINGAPUR

Ja ho veieu, amics i amigues, la justícia existeix, les antigues colònies ecspanyols li passen la mà per la cara a la fatxenda madre patria, i fins i tot Guinea Equatorial i aquesta gran promesa que respon al nom d'Etiòpia, també.

Au, Duran, tu que vols ser ministre, te les haurà de veure amb els Muhameds i els Obiang, que per cert són grans amics teus, oi? Au votants independentistes de CiU, torneu a llançar la pedra a baix, per recomençar de nou, que ja en van ...