CRY FOR ME, ARGENTINA

De manual. Ha estat de manual. Com el moviment d’un gran mestre d’escacs. Em trec el barret i tot el que faci falta. La Presidenta d’Argentina ha demostrat ser una gran estratega. I sobretot, ha demostrat que sap aprofitar les estructures d’oportunitat. Em refereixo, és clar, a l’expropiació d’YPF. El cop certer, sec, dur, l’ha donat en el millor moment possible per als seus interessos. I naturalment, en el pitjor moment possible per als interessos espanyols. Quina crack està feta la Presidenta Fernandez. Sí, sí Fernandez, ho dic per aquells que després se´n foten dels independentistes catalans que tenen cognoms espanyols. So what? Una Fernandez ha donat pel sac a un Brufau i amb ell a tota la tonteria de la Madre Patria i la Hispanidad i Iberoamérica. Sembla una història de riure, però els argentins estaven rabiosos pel tema Malvines… i ho paguen els espanyols!!! Ja sento a la Brunete dient que la culpa de tot és de la Pèrfida Albión i que Gibraltar épañó i tota la pesca!!

No, de debò, la punyalada ha estat millor que la que pot clavar un gurkha. El dia que el govern espanyol estava més tocat que mai, no només econòmicament, al caire de la intervenció, sinó també anímicament, per les poca-soltades d’un cap d’estat senil i, per això, ja sense vergonya ni cura… Aquell dia, precisament aquell dia, la Presidenta Fernández el tria per deixar d’un cop,  secs els espanyols. Només ho puc definir com a quelcom genial.

I això demostra quant hem d’aprendre els catalans. Aprendre a ser valents, a ser llançats, a no creure´s les declaracions grandiloqüents dels espanyols. Aquest episodi ha demostrat ben a les clares que els espanyols, que Espanya és un tigre de paper, què dic un tigre, un gatet de joguina. Tota les declaracions prèvies dels ministres espanyols han caigut en un pou i ningú no les ha vistes més.

Quins collons que té la Presidenta Fernández. Però això no és tot. Encara hi ha quelcom més fort. Molt més fort. La Presidenta Fernández ha fet el pas, immediatament després d’entrevistar-se, a la Cimera Americana de Colòmbia, amb el President dels Estats Units, Barack Obama. A ningú no se li escapa, que com a mínim li devia informar del tema, i a ningú tampoc se li escapa que si va llançar-se a la piscina és per que va rebre l’OK. Sí, senyors, l’amic del nord va donar la Go! Order, ni que fos per refermar la tradicional Doctrina Monroe, aquella que diu, que “Amèrica és per als americans“, de manera que els espanyolets, a prendre el vent.

Aquesta clatellada monumental als espanyols, hauria de fer pensar a tots els exportadors catalans. La “Marca Espanya” (toma Marca España, toma!) que tant ridículament promou el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, no és res més que una camama. Si us plau, exportadors catalans, no feu el ridícul! La Marca Espanya està més cremada que un misto. Ningú no dóna un cèntim per ella. Ara s’està demostrant.

Però, naturalment la ràbia que ara senten els espanyols, haurà de descarregar-se sobre algú. I a veure, qui té tots els números per ser aquest algú? Tic, tac, tic, tac. Qui pot ser el pringat que rebi les hòsties i el desfogament d’una Espanya ferida en tot el cor, ella que es pensava que era una gran potència mundial?

Qui? Qui? Catalunya, naturalment!! Qui si no? Ei convergents de la punyeta, prepareu-vos a rebre les hòsties que heu sembrat i agafeu-vos bé els collons, perquè cauran unes castanyes, que acabaran amb la supressió del règim autonòmic català, si no de iure, sí de facto. Com en el 1934, la dreta espanyola -ep cosina germana de l’esquerra espanyola, naturalment- suprimirà l’autonomia. Llavors va ser per la Llei dels Contractes de Conreu, ara és pel deute i els caos de les finances públiques. La conclusió és la mateixa, en pocs mesos, l’autonomia catalana serà un record de la història. I vés a saber si la Camacho, o fins i tot el Vidal Quadras, o el Jorge Moragas, o el hòbit Francisco Marhuenda, o la Llano de Luna, ocuparan la Presidència de la Generalitat, mentre en Mas and company estaran fent milles per l’oceà buscant la seva fotuda ítaca!

Cry For Me, Argentina! Perquè la teva fermesa farà encara més visible la covardia de la classe política catalana. I les conseqüències seran horroroses. I els autonomistes seran els culpables, del primer a l’últim. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo.

Si el tens expropies els dolents. Si no el tens, els dolents et donen pel sac.

NOTA: Post publicat al DGS el 18.4.2012