CRY FOR ME, ARGENTINA

De manual. Ha estat de manual. Com el moviment d’un gran mestre d’escacs. Em trec el barret i tot el que faci falta. La Presidenta d’Argentina ha demostrat ser una gran estratega. I sobretot, ha demostrat que sap aprofitar les estructures d’oportunitat. Em refereixo, és clar, a l’expropiació d’YPF. El cop certer, sec, dur, l’ha donat en el millor moment possible per als seus interessos. I naturalment, en el pitjor moment possible per als interessos espanyols. Quina crack està feta la Presidenta Fernandez. Sí, sí Fernandez, ho dic per aquells que després se´n foten dels independentistes catalans que tenen cognoms espanyols. So what? Una Fernandez ha donat pel sac a un Brufau i amb ell a tota la tonteria de la Madre Patria i la Hispanidad i Iberoamérica. Sembla una història de riure, però els argentins estaven rabiosos pel tema Malvines… i ho paguen els espanyols!!! Ja sento a la Brunete dient que la culpa de tot és de la Pèrfida Albión i que Gibraltar épañó i tota la pesca!!

No, de debò, la punyalada ha estat millor que la que pot clavar un gurkha. El dia que el govern espanyol estava més tocat que mai, no només econòmicament, al caire de la intervenció, sinó també anímicament, per les poca-soltades d’un cap d’estat senil i, per això, ja sense vergonya ni cura… Aquell dia, precisament aquell dia, la Presidenta Fernández el tria per deixar d’un cop,  secs els espanyols. Només ho puc definir com a quelcom genial.

I això demostra quant hem d’aprendre els catalans. Aprendre a ser valents, a ser llançats, a no creure´s les declaracions grandiloqüents dels espanyols. Aquest episodi ha demostrat ben a les clares que els espanyols, que Espanya és un tigre de paper, què dic un tigre, un gatet de joguina. Tota les declaracions prèvies dels ministres espanyols han caigut en un pou i ningú no les ha vistes més.

Quins collons que té la Presidenta Fernández. Però això no és tot. Encara hi ha quelcom més fort. Molt més fort. La Presidenta Fernández ha fet el pas, immediatament després d’entrevistar-se, a la Cimera Americana de Colòmbia, amb el President dels Estats Units, Barack Obama. A ningú no se li escapa, que com a mínim li devia informar del tema, i a ningú tampoc se li escapa que si va llançar-se a la piscina és per que va rebre l’OK. Sí, senyors, l’amic del nord va donar la Go! Order, ni que fos per refermar la tradicional Doctrina Monroe, aquella que diu, que “Amèrica és per als americans“, de manera que els espanyolets, a prendre el vent.

Aquesta clatellada monumental als espanyols, hauria de fer pensar a tots els exportadors catalans. La “Marca Espanya” (toma Marca España, toma!) que tant ridículament promou el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, no és res més que una camama. Si us plau, exportadors catalans, no feu el ridícul! La Marca Espanya està més cremada que un misto. Ningú no dóna un cèntim per ella. Ara s’està demostrant.

Però, naturalment la ràbia que ara senten els espanyols, haurà de descarregar-se sobre algú. I a veure, qui té tots els números per ser aquest algú? Tic, tac, tic, tac. Qui pot ser el pringat que rebi les hòsties i el desfogament d’una Espanya ferida en tot el cor, ella que es pensava que era una gran potència mundial?

Qui? Qui? Catalunya, naturalment!! Qui si no? Ei convergents de la punyeta, prepareu-vos a rebre les hòsties que heu sembrat i agafeu-vos bé els collons, perquè cauran unes castanyes, que acabaran amb la supressió del règim autonòmic català, si no de iure, sí de facto. Com en el 1934, la dreta espanyola -ep cosina germana de l’esquerra espanyola, naturalment- suprimirà l’autonomia. Llavors va ser per la Llei dels Contractes de Conreu, ara és pel deute i els caos de les finances públiques. La conclusió és la mateixa, en pocs mesos, l’autonomia catalana serà un record de la història. I vés a saber si la Camacho, o fins i tot el Vidal Quadras, o el Jorge Moragas, o el hòbit Francisco Marhuenda, o la Llano de Luna, ocuparan la Presidència de la Generalitat, mentre en Mas and company estaran fent milles per l’oceà buscant la seva fotuda ítaca!

Cry For Me, Argentina! Perquè la teva fermesa farà encara més visible la covardia de la classe política catalana. I les conseqüències seran horroroses. I els autonomistes seran els culpables, del primer a l’últim. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo.

Si el tens expropies els dolents. Si no el tens, els dolents et donen pel sac.

NOTA: Post publicat al DGS el 18.4.2012

FOT-LI QUE ÉS "MARCA ESPAÑA"

Els esdeveniments que estan succeint aquests dies en el triangle Botswana-Buenos Aires-Madrid, més que una nova versió del triangle atlàntic, és la confirmació definitiva de la fi del cagaelàstics en què s'ha convertit la política neo-imperialista espanyola. Llegir ahir i avui, i em juro un pèsol que demà també, els mitjans de comunicació mundials, és constatar que, com ja deia en un post anterior, Ecspanya està al caire de l'abisme. De la intervenció pura i dura. Quan a l'Àsia parlen d'aquest racó de món que és el Regne d'Espanya, és que la cosa va malament de veres.

L'expropiació de Repsol per part del govern argentí és una hòstia monumental a la tan esbombada Marca España, que tan ridículament el ministre del ram, José Manuel Garcia Margallo (sense accent a la o per amagar la seva ascendència catalana), s'ha obsessionat a promocionar, naturalment a costa de la Marca Catalunya. Doncs bé, ara ja té el que volia: la Marca Espanya serà mundialment coneguda pel fet de ser el símbol de la barra lliure per expropiar. A partir d'ara, tots els que la llueixin, poder tenir per segur que poden ser potencials expropiats per qualsevol govern del món. Si ho han fet els argentins, perquè no ho poden fer els bolivians, els brasilers, els marroquins, o qualsevol altre estat?

Penso que aquest estat de coses, hauria d'obrir els ulls a molts empresaris catalans que amb la Marca España no es va ni a la cantonada de casa. Ho farà? Aquesta Marca ja està més cremada que un misto, i ara el senyor Garcia-Margallo haurà de gastar més milions d'euros per que l'Instituto Elcano, elabori un nou report sobre la Imatge Exterior d'Espanya.

Parlem clar, els fets d'Argentina i de Botswana, en qualsevol país normal, ja hauria estat suficient per dir que nosaltres no som d'eixe món. Però ben probablement, la mala llet que portaran acumulada els espanyols la descarragaran sobre els catalanets, naturalment. L'autonomia catalana és ja un dead man walking. Li queden dos telenotícies.

Ha arribat l'hora del caixa o faixa. Què faran els convergents de la punyeta? Dia amèn a la liquidació de l'autogovern català? O trencar la baralla i fer un pas endavant cap a la sobirania? Perquè no hi ha cap més alternativa!

O ens espolsem les cadenes, o serem els paganos de les frustracions dels espanyols per enèssima vegada.

La cosa està més clara que l'aigua.

No m'agradaria estar en la pell de l'Artur Mas, perquè pot passar a la història no només com el President que no va impedir la fi del sistema català de caixes d'estalvi (això ja ho és ara i per sempre més ho serà), sinó també com el President que no va saber defensar l'autogovern de Catalunya, i es va deixar robar la cartera, i si es descuida, també la dona i la dignitat, a mans d'uns kinkis espanyols.

Però més enllà del que puguin fer la casta política, el que realment em preocupa és si els centenars de milers de votants convergents continuaran practicant el joc de l'estruç, o s'adonaran que amb Ecspanya no hi ha res a fer... Si es pensen que amagant el cap sota l'ala o dins d'un forat, a ells no els tocarà el rebre, doncs que vagin esperant, que tard o d'hora ells i les seves families rebran una clatellada monumental i s'hauran acabat les vacances a Nova York, els caps de setmana a Londres, els estius al Carib o a l'Índic.

Únicament la Independència, i si pot ser Express, molt millor, pot delimitar, minimitzar, i reduir el risc de continuar estar lligats a la Marca Espanya. Perquè qualsevol producte que soni a ecspanyol, actualment no val una puta merda, deixeu-me que ho expressi acadèmicament, tot i que no ho reproduiré gràficament, que després hi ha llepafils que se'n queixen.

Exportador català, si vols vendre, abandona la marca maleïda. Qualsevol altra opció és millor. I particularment, impulsar la Marca Catalunya, associada a qualitat, pot ser una solució molt més intel.ligent.

Ens cal la Independència, fins i tot la Independència Express. És qüestió de supervivència i, naturalment, també de bon gust.