EUROPA EN VA SER TESTIMONI

Veure el President d'un govern, o l'hereu de la Corona, que ja és trist que n'hi hagi, i tots llurs acòlits, perdent tota la compostura davant les càmeres de la televisió, és a dir, davant de centenars o fins i tot milers de milions de persones, no és precisament una bona targeta de presentació. I menys encara, si els al.ludits representen un estat pària. Un estat que demana ser rescatat, però que ho nega públicament, perquè el deshonra. Espanya és això, merda a l'espardenya, però amb fums imperials.


En un camp de futbol, si algú pot fer rucades i criaturades, i se li ha de tolerar, i calmar-lo quan estigui a l'abast, és a en Joan Laporta. Però a ningú més. La raó és molt senzilla, perquè s'ho va guanyar convertint el Barça en el millor equip del món. Tant que tots els triomfs d'aquesta còpia barata que es diu La Roja, no són més que atribuïbles a ell i al seu company Johann Cruyff. Només ells dos tenen butlla per armar-la. Com si volen pixar, dog-style, en el màstil de la bandera espanyola, que suposo que algun n'hi haurà. O en el de la del Madrid. Ells i només ells. Ningú més.


Europa en va ser testimoni d'una nova jugada d'aquests estrategues de pa sucat amb oli, que no fan més que emprar l'esport per fer política. Justament allò de qui acusen a Catalunya. Els espanyols, ja des del temps del feixista Joan Antoni Samaranch, ja van tenir clar que allò que no es guanya en l'economia, la política, la diplomàcia o el comerç, es pot guanyar, ni que sigui cada quatre anys, en l'esport.


De fet, no va fer més que copiar el model dels estats totalitaris. Subliminar amb l'esport, la manca de llibertat, de progrés, de respecte.


Potser el que diré ara pot sonar molt fort. Però aquesta Roja , em recorda d'allò més a la selecció iugoslava de bàsket dels anys 80. Tant que allà qui portava la veu cantant eren els croates (Kukoc, Rada, Petrovic, Perasovic), com en la Roja ho són els catalans (Xavi, Piqué, Cesc, Puyol). Vull dir amb això, que els èxits esportius, sovint són un veritable bluff polític. Un muntatge cutre, que s'ensorra a la més mínima.


Naturalment, la comparativa amb la ja ex-Iugoslàvia, no vol insinuar una evolució literal, en el cas del conflicte ibèric. No. Entre d'altres raons perquè el context és força diferent i pressumiblement, la Unió Europea no admetria cap mena d'esclat de violència al seu interior. I menys encara que un dels seus estats massacrés una part de la seva suposada població.


Europa i el món sencer van veure com el governant de demana almoina per les cantonades, que passa de tot quan hi ha incendis mortals, de forma xavacana i fatxenda es pixava per les cantonades.


Penso que don Mariano ens va fer un gran favor. Un enorme favor en termes de public relations, si és que ho sabem aprofitar. La veritat és que els espanyols cada cop ens posen la independència més fàcil i més senzilla. Començo a pensar que igual sense adonar-nos-en, un dia ens llevarem i ja serem independents. No, és clar que no. Potser exagero una mica. Però no gaire.


De fet, només aspiro a veure la cara de Rajoy i els seus acòlits quan descobreixin que l'Espanya que els quedarà després de la Independència de Catalunya. no tindrà ni el Barça, ni les exportacions catalanes ni els bilions d'impostos que paguem. Llavors cauran davant la crua realitat. A la qual, els catalans, li dedicarem un 0.7% del nostre PIB, això sí. compartit amb Uganda i Botswana.


NOTA: Post penjat al DGS, 4.7.2012.

FOT-LI QUE ÉS "MARCA ESPAÑA"

Els esdeveniments que estan succeint aquests dies en el triangle Botswana-Buenos Aires-Madrid, més que una nova versió del triangle atlàntic, és la confirmació definitiva de la fi del cagaelàstics en què s'ha convertit la política neo-imperialista espanyola. Llegir ahir i avui, i em juro un pèsol que demà també, els mitjans de comunicació mundials, és constatar que, com ja deia en un post anterior, Ecspanya està al caire de l'abisme. De la intervenció pura i dura. Quan a l'Àsia parlen d'aquest racó de món que és el Regne d'Espanya, és que la cosa va malament de veres.

L'expropiació de Repsol per part del govern argentí és una hòstia monumental a la tan esbombada Marca España, que tan ridículament el ministre del ram, José Manuel Garcia Margallo (sense accent a la o per amagar la seva ascendència catalana), s'ha obsessionat a promocionar, naturalment a costa de la Marca Catalunya. Doncs bé, ara ja té el que volia: la Marca Espanya serà mundialment coneguda pel fet de ser el símbol de la barra lliure per expropiar. A partir d'ara, tots els que la llueixin, poder tenir per segur que poden ser potencials expropiats per qualsevol govern del món. Si ho han fet els argentins, perquè no ho poden fer els bolivians, els brasilers, els marroquins, o qualsevol altre estat?

Penso que aquest estat de coses, hauria d'obrir els ulls a molts empresaris catalans que amb la Marca España no es va ni a la cantonada de casa. Ho farà? Aquesta Marca ja està més cremada que un misto, i ara el senyor Garcia-Margallo haurà de gastar més milions d'euros per que l'Instituto Elcano, elabori un nou report sobre la Imatge Exterior d'Espanya.

Parlem clar, els fets d'Argentina i de Botswana, en qualsevol país normal, ja hauria estat suficient per dir que nosaltres no som d'eixe món. Però ben probablement, la mala llet que portaran acumulada els espanyols la descarragaran sobre els catalanets, naturalment. L'autonomia catalana és ja un dead man walking. Li queden dos telenotícies.

Ha arribat l'hora del caixa o faixa. Què faran els convergents de la punyeta? Dia amèn a la liquidació de l'autogovern català? O trencar la baralla i fer un pas endavant cap a la sobirania? Perquè no hi ha cap més alternativa!

O ens espolsem les cadenes, o serem els paganos de les frustracions dels espanyols per enèssima vegada.

La cosa està més clara que l'aigua.

No m'agradaria estar en la pell de l'Artur Mas, perquè pot passar a la història no només com el President que no va impedir la fi del sistema català de caixes d'estalvi (això ja ho és ara i per sempre més ho serà), sinó també com el President que no va saber defensar l'autogovern de Catalunya, i es va deixar robar la cartera, i si es descuida, també la dona i la dignitat, a mans d'uns kinkis espanyols.

Però més enllà del que puguin fer la casta política, el que realment em preocupa és si els centenars de milers de votants convergents continuaran practicant el joc de l'estruç, o s'adonaran que amb Ecspanya no hi ha res a fer... Si es pensen que amagant el cap sota l'ala o dins d'un forat, a ells no els tocarà el rebre, doncs que vagin esperant, que tard o d'hora ells i les seves families rebran una clatellada monumental i s'hauran acabat les vacances a Nova York, els caps de setmana a Londres, els estius al Carib o a l'Índic.

Únicament la Independència, i si pot ser Express, molt millor, pot delimitar, minimitzar, i reduir el risc de continuar estar lligats a la Marca Espanya. Perquè qualsevol producte que soni a ecspanyol, actualment no val una puta merda, deixeu-me que ho expressi acadèmicament, tot i que no ho reproduiré gràficament, que després hi ha llepafils que se'n queixen.

Exportador català, si vols vendre, abandona la marca maleïda. Qualsevol altra opció és millor. I particularment, impulsar la Marca Catalunya, associada a qualitat, pot ser una solució molt més intel.ligent.

Ens cal la Independència, fins i tot la Independència Express. És qüestió de supervivència i, naturalment, també de bon gust.