“INTERPRETANT EL SENTIMENT I ELS ANHELS DEL POBLE”, REDUX

El pols ja ha començat. De forma històrica, un President de la Generalitat ha dit que ja en tenia prou i que ara el que toca és que el poble català decideixi. De fet, per ser estrictes, va ser a l’inrevès: el Poble Català va dir que ja n´hi havia prou, i el President de la Generalitat del moment, “interpretant el sentiment i els anhels del poble” , ha decidit posar-se al capdavant i impulsar el procés d’autodeterminació fins a l’assoliment de la plenitud nacional, és a dir, de la Independència, en forma de nou estat dins el marc de la Unió Europea. O això si més no és el que diu en els seus discursos i el compromís que ha contret. Llavors ara podem fer dues coses: o donar-li un vot de confiança o intentar afeblir-lo, fent pinça amb el govern espanyol, per tal que la seva aposta fracassi, atès que el full de serveis que presenta és, en general prou decebedor.

Donar-li un vot de confiança, ha d’implicar sense cap mena de dubte, que surti molt reforçat de les properes eleccions, amb una sòlida majoria que li permeti un marge de maniobra ampli. Aquesta sòlida majoria es pot aconseguir bé a través d’una majoria absoluta, o també a través d’un govern de concentració nacional format per tots els partits del bloc sobiranista o patriota. Totes dues opcions, naturalment, presenten riscos i avantatges.

Obtenir una majoria absoluta, pot comportar que un cop assolida, s’oblidi del procés i es pacti amb Madrid quatre anys més de submissió i espoli. És cert. Seria una nova traïció dels líders,  molt semblant a la que va tenir lloc durant la transició. L’impacte en la moral del poble que això tindria, seria catastròfic, quasi gosaria dir que definitiu, perquè voldria dir que s´hauria trencat definitivament la confiança entre els governants i els ciutadans. Per la seva banda, el risc d’un govern de concentració nacional seria que estaria sotmés als cops de colze entre els seus diferents components. Caldria fer un esforç de generositat i de patriotisme, que a hores d’ara costa bastant d’entreveure.

Però els avantatges també són clars. En el cas d’un govern majoritari, el senyal que s’enviaria al món seria inequívoc: el president no és un boig que va  per lliure, si no que compta amb el suport amplíssim dels seus ciutadans. Això, naturalment, li donaria una gran legitimitat democràtica i el convertiria en intocable als ulls de la comunitat internacional, políticament parlant, és clar. Seria a partir de llavors, no abans, que els governs democràtics d’Europa i del món començarien a pressionar el govern espanyol per tal que sortís del búnker on s’ha atrinxerat i negociés amb el govern català. En el cas de l’opció del govern de concentració nacional, també hi hauria un avantatge clar: seria la prova que el procés d’autodeterminació no és cosa d’una sola persona o d’una sola organització, sinó una aposta transversal, plural ideològicament.

Idealment, les dues propostes encara es podrien fusionar: el President, precisament perquè compta amb una majoria absoluta que li garanteix estabilitat, podria oferir a la resta de partits sobiranistes, la possibilitat de formar un govern de concentració nacional. Una oferta que també es podria ampliar a personalitats destacades de l’independentisme dels darrers anys, que podrien ocupar conselleries referencials. Penso que aquesta opció convertiria el president en un referent del poble amb una enorme força política, de manera que tindria les mans lliures per dedicar tots els esforços a tirar endavant el procés sobiranista.

Queda, però, l’opció de no donar-li confiança i intentar soscavar la seva legitimitat. Per fer això, naturalment, s’haurà de recórrer a un radicalisme de tipus social o nacional. I es recorrerà al radicalisme més exacerbat per un motiu obvi: allunyar-se el màxim possible de ser acusats de tenir, objectivament, el mateix interès que el govern espanyol.

És el que estem presenciant els darrers dies. Des dels que frisen per construir l’esquerra nacional, amb els retalls centrifugats del big bang dels sociates, i s’omplen la boca de polítiques socials, que només es podran fer si es té un estat propi -condició sine qua non- fins als qui no volen menys que la proclamació de la República Socialista Soviètica de Catalunya, -seguint l’estela grega que no porta a Ítaca, sinó més aviat a una mena de Syriza nostrada, passant per aquells que intenten salvar el seu modus vivendi, després que el xollo -laboral, mediàtic i econòmic- els ha durat menys del que pensaven.

Jo, la veritat, quedo perplex amb la nostra història, que de vegades sembla que es repeteix. Ja el 1931, es va obrir una escletxa entre els macianistes i els que no van acceptar la formació de la Generalitat. Va ser una escletxa que només es va tancar, i encara parcialment, el 1940, amb la formació a l’exili, i després del desastre, del Front Nacional de Catalunya.

Penso que cal aprendre de la història, i que ara tenim una oportunitat per aconseguir la Independència, i no la podem deixar passar.

(NOTA: Post penjat al DGS, 17.10)

La dinàmica referendària

Arran la publicació avui al Periódico de Catalunya, de la part del Baròmetre de Tardor referit a la independència de Catalunya, on es destaca que una majoria dels sondejats es declara partidària de la cel.lebració de la consulta (58,6%), però que a l'hora els partidaris de la Independència serien el 33.9%, enfront el 43.9% de contraris, penso que són pertinents les següents consideracions.

Primera. Cal prendre les dades de l'esmentat Baròmetre amb totes les precaucions del món, donat que és de sobres conegut que la casa que les ha elaborades acostuma sempre a elaborar un estudis que coincideixen, fil per randa, amb els posicionaments del principal partit del govern.

Segona. Tot i això, resulta francament positiu que el baròmetre afirmi que una majoria dels sondejats sigui partidari de la realització de la consulta. Això pot facilitar molt la feina al propi Cercle d'Estudis Sobiranistes, la principal fita del qual és l'aprovació d'una Llei de referèndums per part del Parlament del Parc.

Tercera. Que un 33.9% dels sondejats es declari partidari de la Independència, assenyala que hi ha molts més independentistes més enllà dels votants de l´únic partit parlamentari que se'n declara explícitament. És a dir, que també n'hi ha en d'altres formacions o entre l'abstencionisme per raons polítiques (diferent de l'abstencionisme per desinterès o passota). Aquesta constatació no és dóna només a Catalunya, també al Quebec i -probablement a Escòcia- també succeeix aquest fenomen.

Quarta. Que la independència reculli el 33.9% dels vots, quan encara ni tan sols s'ha convocat el referèndum ni ha començat la campanya referendària, obre moltes possibilitats a una victòria d'aquella. Cal tenir en compte que en els referenda de 1980 i de 1995, al Quebec, els partidaris de la sobirania a l'inici de la campanya referendària eren, respectivament, el 20% i el 40%, aproximadament, mentre que al final el vot sobiranista assolí el 40% i el 49,4%, respectivament. Això implica que el factor polarització beneficia clarament l'opció independentista. Tenint en compte l'histerisme foramida que es desfermaria a Ecspanya pel referèndum, això no faria més que beneficiar el vot independentista. També en el cas de Montenegro (2006), els partidaris de la independència van anar guanyant suport al llarg de la campanya referendària.

Cinquena. No és descartable, com insinua el baròmetre, que el govern per evitar aquest efecte polaritzador, presentés tres o quatre possibles escenaris a votació (centralisme, autonomia, federalisme, independència). Naturalment, la trampa d'aquesta estratègia és presentar la independència com una opció extremista, mentre que el federalisme i l'autonomia es presenten com opcions moderades i centristes. Tanmateix, és obvi que l'autonomisme és una opció totalment cremada i el federalisme només existeix, si és que existeix, en les teories d'alguns catedràtics. El federalisme del PSOE és una ensarronada i no existeix de cap manera una cultura federal arrelada en els súbdits ecspanyols. Per altra banda, l'opció centralista, totalment descartable en la pràctica, només figuraria per fer d'element simètric, és a dir, de parella extremista amb l'independentisme. En definitiva, les dues úniques opcions reals són independentisme versus autonomisme

Sisena. És francament positiu l'existència majoritària d'una percepció subjectiva retrospectiva, és a dir que mira cap enrere -concretament cap als dos o tres darrers anys- que assenyala que s'ha produït un increment de l'independentisme. Aquest fet, és una pura i simple constatació que es veu pel carrer i que m'atreveixo a dir que en la seva construcció té molt a veure el record de la manifestació de la dignitat del 18-F.

Setena. Ara bé, el sondeig no fa la pregunta prospectiva (mirant cap al futur) clau, que és la següent: Pensa que la Independència significaria un increment de la qualitat de vida (a nivell individual o col.lectiu)? O alternativament, per evitar la crítica metodològica òbvia que es pot fer a aquesta pregunta, d'estar condicionant la resposta amb la inclusió en la pregunta del terme "increment", es podria preguntar, Quin impacte pensa vostè que tindria la independència en el nivell de vida (personal, col.lectiu)? I llavors proposar les opcions: Milloraria (positiva), Empitjoraria (negativa) o Tot continuaria igual (escèptica). Naturalment, la campanya pro-independència hauria de fer molt d'èmfasi en els beneficis materials de la independència, sense oblidar tampoc els arguments culturals, lingüístics i els éticopolítics (republicanisme, proximitat del poder a la ciutadania, etc.). Però l'aspecte material és clau, donat que la independència significaria la desaparició de l'espoli fiscal, fet que permetria recuperar el 19'2 miliards d'euros que Ecspanya ens roba (a nivell de la CAC, només) i invertir-los en infrastructures, polítiques socials, etc.

En definitiva, doncs, cal fer pressionar amb més insistència per aconseguir la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, el qual, n'estic convençut, el podem guanyar amb relativa facilitat, sobretot si no caiem en l'error d'intentar fer-nos els simpàtics amb els ecspanyols en general i amb els poders fàctics, en particular. No podem oblidar, tampoc el context internacional. Si la nostra autodeterminació té lloc paral.lelament a la de països com Escòcia, Flandes, Quebec o el propi Euskadi, les nostres possibilitats encara s'incrementaran més.

Ha costat molt engegar el tren de la independència perquè ara alguns vulguin frenar-lo i, fins i tot, fer-lo descarrilar. No ho hem de permetre.

DR. JEKYLL O MR. HYDE?

En Carallot l'ha tornada a armar. Després de passejar-se pel costat més ecspanyol i tronat de la vida, ara va i es despenja amb unes declaracions que recullen el clam que des de fa anys defensem un seguit d'associacions, grups i persones, com és la fixació d'una data per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. És el que jo, en el seu dia, vaig anomenar política del couteau sous la gorge que es practica al Quebec, i que ja vaig comentar en aquest post, ara fa prop de dos anys!

Quin Carallot comprem? El Dr. Jekyll ecspanyol, despolititzador, exhibidor de banderes estanqueres a l'Índia, o amb el recentment descobert Mr. Hyde? Evidentment ni amb l'un ni amb l'altre. El seu crèdit s'ha esgotat miserablement, i ja només té opcions d'ocupar algun càrrec honorari. Jo per exemple, li reservaria el d'ambaixador honorari a Portugal, per tal que practiqués fins a l'extenuació el seu mestratge de la llengua portuguesa. O, per prudència, l'enviaria al Brasil, no fos cas que encara ens muntés qualsevol tinglado iberitzant. Tot i que també els seus amics sahrauis el rebrien amb els braços oberts.

Bé, deixem-nos de personalismes estèrils. L'anàlisi política correcta d'aquestes declaracions i de tots els moviments interns a CDC, és que la feina constant de tots aquells que hem pressionat, que hem tirat de la corda, està donant el seu fruit. Fins i tot els que s'enfotien de nosaltres i ens consideraven romàntics i perdedors de mena, s'adonen que o bé ells pugen al carro de la Independència o es quedaran sense una engruna del pastís.

Ens hem d'acostumar al fet que ara que Ecspanya ja no es té dreta ni amb pinces, moltes rates saltaran del vaixell ecspanyol i pujaran al vaixell Catalunya Independent. És el preu de la victòria: els trepes, els que ara s'ompliran de boca de patriotisme i diran pestes dels seus antics amos. Cal acceptar-ho. És la condició humana, que diria el filòsof.

Quin Full de Ruta?
Ara allò que ocupa i preocupa és l'anomenat Full de Ruta. Que quina és la meva proposta?

En primer lloc crear un Bloc Català Sobiranista que es presenti a les eleccions ecspanyoles amb l'objectiu de torpedinar, de denunciar, tots els intents dels ecspanyols d'impedir l'accés a la sobirania del nostre poble, i, en segon lloc, aprofitar per contactar amb el personal diplomàtic i mediàtic -i empresarial- amb seu a Madrit. Naturalment en aquest bloc només podrien participar forces partidàries de l'autodeterminació i la sobirania -independència- de Catalunya.
En segon lloc, preparar una candidatura unitària de cara a les properes eleccions als parlaments regionals. Aquesta candidatura precisaria ben clarament en la seva plataforma electoral que en cas d'aconseguir una majoria parlamentària suficient, es procediria en el parlament regional en qüestió, a declarar la Sobirania i es portaria a terme un plebiscit sobre la Independència, sota supervisió de les organitzacions internacionals.

En tercer lloc, es posarien en funcionament dues comissions: una encarregada de redactar un projecte de Constitució de la República de Catalunya, i una altra encarregada de negociar amb el Regne d'Ecspanya les condicions del repartiment dels actius i passius (deute). (En la Constitució ha de figurar un apartat dedicat als mecanismes pels quals territoris catalans s'incorporin a la República si, en el moment de la proclamació d'aquesta, encara romanen sota sobirania forastera o pròpia -Andorra).

En quart lloc, es procediria a la il.legalització dels partits negacionistes, tals com el PP i els C's, atesa la seva clara voluntat d'atemptar contra la integritat de la nova República. Ha de quedar plenament garantit que cap partit català pot dependre de cap partit d'un altre estat. Aquells que tinguessin alguna forma de dependència, haurien de procedir a la reforma dels seus Estauts interns per evitar una possible il.legalització.

Per altres mesures més sectorials, llegir això.

PD. Un cop enllestit, m'adono que m'ha sortit massa regionalista o territorial. Hi ha l'alternativa de convocar una Convenció o Assemblea Nacional formada per electes locals, comarcals, regionals, estatals o europeus, que proclami la Sobirania. Seria una via més jacobina. Bé, s'ha de polir, això. Encara hi ha temps.

US CONVIDO

a signar aquesta petició penjada en la columna del costat, per tal que l'exercici del dret inalienable d'autodeterminació del conjunt del poble català, es pugui portar a terme pacíficament. L'únic que heu de fer és signar en la casella amb el vostre nom i cognom i població.

Amb aquesta iniciativa d'activisme digital, només vull col.laborar en l'inajornable necessitat de sacsejar les consciències i engrescar tota la gent possible a mobilitzar-se per aconseguir la nostra independència i tancar d'una vegada per sempre la patètica agonia de l'autonomisme claudicant, que només està a l'espera de rebre el tret de gràcia per part del Tribunal Constitucional ecspanyol.

Aquesta iniciativa la faig a nivell estrictament individual i vull deixar ben clar que en cap cas es contraposa a les que estan sorgint o ja s'han anunciat públicament. Tot el contrari, totes elles tenen el meu suport entusiasta.

S'ha acabat el bròquil!

REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA

Sr. José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol,

L'autodeterminació dels pobles és un dret inalienable que en els darrers anys ha estat emprat per moltes nacions per determinar el seu estatus polític i, en molts casos, per accedir a la seva independència i, en conseqüència, ha comportat la creació d'un nou estat.

Per tal de portar a terme el procés d'autodeterminació de forma pacífica, és imprescindible que els pobles o nacions que volen exercir-lo, no només tinguin el dret a fer-ho, sinó també que el puguin portar a terme de forma efectiva.

Un instrument per exercir l'autodeterminació són els referèndums, en els quals els ciutadans amb dret de vot, són cridats a votar entorn una pregunta o una decisió a prendre.

En l'actualitat, a l'estat espanyol, l'autorització per a la convocatòria de consultes populars és una competència exclusiva de l'Estat, és a dir, del poder central. Donat que aquesta exclusivitat és del tot anti-democràtica, i tenint en compte que en la política comparada trobem molts casos en els quals aquesta competència és compartida amb els nivells territorials, fins al nivell local,

En conseqüència,

PETICIÓ

Els sota-signants ens adrecem a vostè per tal que en el termini de tres mesos a un any, comptables a partir del dia 12.09.2007, procedeixi a impulsar la modificació de la legislació corresponent, per tal que

a) Les comunitats autònomes de Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana, a través dels seus òrgans polítics, puguin convocar referèndums d'autodeterminació.

b) Els 64 municipis que formen la Franja de Ponent, situada actualment a l'interior de la comunitat autònoma d'Aragó, a través dels seus òrgans polítics corresponents, puguin convocar referèndums d'autodeterminació.

c) Els nuclis de població catalanoparlant dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella, situats actualment a l'interior de la comunitat autònoma de la Regió de Múrcia, a través dels seus òrgans polítics corresponents, puguin convocar referèndums d'autodeterminació.