NOVA ENQUESTA: QUIN FUTUR PER EN CAROD-ROVIRA?

Després de l'enorme plantufada que va rebre de la militància participant en la Conferència Nacional, quin és el futur institucional d'en Carod-Rovira? Es proposen les següents alternatives:

a) Senador pel PSOE: aquesta serà la deriva lògica del procés de liquidació que està portant a terme, en la línia de repetir l'operació EE (Euskadiko Ezkerra). Qui diu senador, diu també eurodiputat o qualsevol altre càrrec pertanyent al cementiri d'elefants, on els sociates tenen milers de nínxols reservats.

b) Tertulià de Tele 5: aquí podria fer una feina de voluntariat a les cadenes amb baixa audiència, atès que repetint el seu show "Yo no me llamo José Luís" podria aconseguir que remuntessin el share.

c) Gran Cap de Colla del Moviment Casteller Unificat: en el cas que es produís una unificació del moviment casteller, se'l podria nomenar Gran Cap de Colla i podria viatjar com a part de la delegació oficial a la Mostra de Venècia.

d) Ambaixador a Portugal: donats els seus dots lusoparlants el podríem nomenar ambaixador a Portugal o millor, al territori lusoparlant situat més a les antípodes (Macau, per exemple)

La decisió és vostra. S'accepten propostes alternatives. Aquesta enquesta estarà penjada al bloc fins a l'30/11/2007.

DR. JEKYLL O MR. HYDE?

En Carallot l'ha tornada a armar. Després de passejar-se pel costat més ecspanyol i tronat de la vida, ara va i es despenja amb unes declaracions que recullen el clam que des de fa anys defensem un seguit d'associacions, grups i persones, com és la fixació d'una data per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. És el que jo, en el seu dia, vaig anomenar política del couteau sous la gorge que es practica al Quebec, i que ja vaig comentar en aquest post, ara fa prop de dos anys!

Quin Carallot comprem? El Dr. Jekyll ecspanyol, despolititzador, exhibidor de banderes estanqueres a l'Índia, o amb el recentment descobert Mr. Hyde? Evidentment ni amb l'un ni amb l'altre. El seu crèdit s'ha esgotat miserablement, i ja només té opcions d'ocupar algun càrrec honorari. Jo per exemple, li reservaria el d'ambaixador honorari a Portugal, per tal que practiqués fins a l'extenuació el seu mestratge de la llengua portuguesa. O, per prudència, l'enviaria al Brasil, no fos cas que encara ens muntés qualsevol tinglado iberitzant. Tot i que també els seus amics sahrauis el rebrien amb els braços oberts.

Bé, deixem-nos de personalismes estèrils. L'anàlisi política correcta d'aquestes declaracions i de tots els moviments interns a CDC, és que la feina constant de tots aquells que hem pressionat, que hem tirat de la corda, està donant el seu fruit. Fins i tot els que s'enfotien de nosaltres i ens consideraven romàntics i perdedors de mena, s'adonen que o bé ells pugen al carro de la Independència o es quedaran sense una engruna del pastís.

Ens hem d'acostumar al fet que ara que Ecspanya ja no es té dreta ni amb pinces, moltes rates saltaran del vaixell ecspanyol i pujaran al vaixell Catalunya Independent. És el preu de la victòria: els trepes, els que ara s'ompliran de boca de patriotisme i diran pestes dels seus antics amos. Cal acceptar-ho. És la condició humana, que diria el filòsof.

Quin Full de Ruta?
Ara allò que ocupa i preocupa és l'anomenat Full de Ruta. Que quina és la meva proposta?

En primer lloc crear un Bloc Català Sobiranista que es presenti a les eleccions ecspanyoles amb l'objectiu de torpedinar, de denunciar, tots els intents dels ecspanyols d'impedir l'accés a la sobirania del nostre poble, i, en segon lloc, aprofitar per contactar amb el personal diplomàtic i mediàtic -i empresarial- amb seu a Madrit. Naturalment en aquest bloc només podrien participar forces partidàries de l'autodeterminació i la sobirania -independència- de Catalunya.
En segon lloc, preparar una candidatura unitària de cara a les properes eleccions als parlaments regionals. Aquesta candidatura precisaria ben clarament en la seva plataforma electoral que en cas d'aconseguir una majoria parlamentària suficient, es procediria en el parlament regional en qüestió, a declarar la Sobirania i es portaria a terme un plebiscit sobre la Independència, sota supervisió de les organitzacions internacionals.

En tercer lloc, es posarien en funcionament dues comissions: una encarregada de redactar un projecte de Constitució de la República de Catalunya, i una altra encarregada de negociar amb el Regne d'Ecspanya les condicions del repartiment dels actius i passius (deute). (En la Constitució ha de figurar un apartat dedicat als mecanismes pels quals territoris catalans s'incorporin a la República si, en el moment de la proclamació d'aquesta, encara romanen sota sobirania forastera o pròpia -Andorra).

En quart lloc, es procediria a la il.legalització dels partits negacionistes, tals com el PP i els C's, atesa la seva clara voluntat d'atemptar contra la integritat de la nova República. Ha de quedar plenament garantit que cap partit català pot dependre de cap partit d'un altre estat. Aquells que tinguessin alguna forma de dependència, haurien de procedir a la reforma dels seus Estauts interns per evitar una possible il.legalització.

Per altres mesures més sectorials, llegir això.

PD. Un cop enllestit, m'adono que m'ha sortit massa regionalista o territorial. Hi ha l'alternativa de convocar una Convenció o Assemblea Nacional formada per electes locals, comarcals, regionals, estatals o europeus, que proclami la Sobirania. Seria una via més jacobina. Bé, s'ha de polir, això. Encara hi ha temps.

QUEBEC i ESCÒCIA, AMB IRLANDA AL FONS

Tal i com ja vaig anunciar en un bloc a principis d’enguany, aquest 2007 està resultant força interessant. Sobretot si el comparem amb el decebedor 2006, tret del cas de Montenegro, és clar. Vegem-ho.

En les darreres setmanes hem vist com als sis comtats irlandesos encara sota sobirania britànica, tenien lloc unes eleccions i es formava un govern compartit, on l’històric dirigent de l’IRA, Martin McGuiness assumeix la vicepresidència…de debò.

Després hem vist com l’enviat especial de l’ONU a Kosovo recomana que aquest territori accedeixi a la independència “vigilada”, però independència al cap i a la fi.

Finalment, s’ha produït la gran traca, malgrat que els mitjans ecspanyols, des de TV3 fins a Antena 3 i tota la Brunete Mediàtica, ho han intentat amagar, com és la històrica victòria de l’independentisme escocès, i el nomenament d’Alex Salmond com a Primer Ministre d’Escòcia.

Per contra, en el plat del passiu, tenim el cas quebequès, amb els mals resultats del Partit Quebequès en les eleccions de fa unes setmanes. Tanmateix, he insistit que no es pot extrapolar d’això una crisi del sobiranisme quebequès. Ben al contrari, ens podem trobar davant la possibilitat històrica que el sobiranisme quebequès passi a tenir no una, sinó dues expressions partidistes: la de centre esquerra i la de centre dreta. De fet, els canadencs no tenen cap mena de confiança en el “guanyador” moral d’aquells comicis.

I a Catalunya? Ens trobem a les portes d’unes eleccions regionals que cal considerar-les claus, sobretot davant la possibilitat de foragitar dels governs valencià i illenc. l’expressió més nazi de l’ecspanyolisme a casa nostra. Una possibilitat, però on no valen falses rutes de submissió a partits ecspanyols.

Per altra banda, els casos quebequès i escocès ens han de servir d’exemple. La gran diferència entre el primer cas i el segon, és que el Partit Quebequès, en la seva estratègia oficial ha intentat amagar l’ou i parlar poc d’independència i molt de gestió… com si les dues coses fossin incompatibles (la independència i la gestió de la cosa pública, vull dir). Aquesta estratègia no ha estat ben acollida per milers de sobiranistes que han passat de votar o han votat opcions minoritàries però coherents ideològicament (els verds i Quebec Solidaritat).

Per contra, a Escòcia, l’Scottish National Party, no ha amagat mai l’ou. Ha dit amb tots els ets i uts que pensa convocar un referèndum d’autodeterminació i que la seva fita és la independència. I ho ha dit per la boca gran, alta i forta. Sense manies ni complexos. Com correspon a un poble que no té por i que sap quins són els seus drets. Com correspon a un poble que no ha viscut acoquinat quaranta anys, i que situa per damunt de tot la seva dignitat, el seu orgull i el seu patriotisme, com a fonament per construir una societat més justa, més cohesionada i més oberta, sense temor, envers el món. I per descomptat, aquesta enteresa, aquesta fermesa, aquest desacomplexament, ha estat recompensat amb la victòria i significativament, amb la desaparició de les opcions petites, igualment independentistes, que han quedat esborrades del nou parlament escocès (tret dels verds).
Suposo que qui ha de reflexionar al respecte, reflexionarà. Si bé ara, perd el cul perquè el nou primer ministre escocès visiti Catalunya. Quines penques! Li explicaràs allò de l’independentisme com a pòlissa d’assegurances? O la història de les banderes? O el teu viatge tutelat a l’Índia?

Bah, no val la pena perdre el temps. Fixeu-vos què relaxat que es troba en aquesta foto al costat del botifler, en Ricard Fornesa, figura patètica que més vegades ha declarat que ell és més ecspanyol que el barri de Malasanya i Vallecas plegats. Sembla que pensi que no hi ha freakis a la vista!

Costa arribar al dia 28, però ja ens anem apropant.