"I'm a free born man of... Catalonia"

Ja feia dies que em voltava pel cap com encaixar la cançó de The Pogues, "The body of an American", en el bloc. La vaig escoltar l'altre dia en un dels primers capítols de la Tercera temporada de la sèrie The Wire, de la qual he esdevingut darrerament un fanàtic. L'escena és brutal. En un pub de la ciutat de Baltimore, se celebra un funeral per un dels policies de la sèrie. El difunt es troba estirat damunt d'una taula de billar, i després d'un discurs del sergent Landsman, l'amo del bar posa un cassette amb aquesta cançó, i tot déu comença a cantar. Flipant. Una cançó que t'enganxa de seguida. Aquí teniu el youtube corresponent...





I avui, arran del resultat del referèndum a la República d'Irlanda, i aprofitant que el Llobregat passa per Cornellà, he decidit, què cony, en homenatge als irlandesos que han tornat a donar una lliçó de dignitat i de democràcia, engipono la cançó, ni que sigui entrant-la amb calçador. I no només això, sinó que també us l'enganxo baixada del GoEar.



Segur que us agradarà.

Catalunya i Irlanda, dos pobles tan units! No puc més que recordar el bloc que vaig escriure ara fa unes setmanes, on comparava Irlanda i Finlàndia. Dos estats republicans i que lluitaren com a feres per la seva Independència, contra enemics infinitament més poderosos que l'Estat ecspanyol. I això ens hauria de fer pensar!



PD. Per cert, l'esmentat sergent Landsman, un poli obès i que llepa culs i vores al seu cap, en un capítol de la primera temporada, té una cita memorable. Entra al despatx del cap, i amb una veu suau que contrasta amb la seva corpulència, li diu "I've been thinking... I know it is a violation of general rules, but..."

MARXO A HÈLSINKI

Demà marxo a Hèlsinki per temes de feina. A veure si des de la distància, la reflexió es fa més clara, que ens és necessari, ara que les cartes ja estan llancades. Ja és la segona vegada que viatjo a aquesta ciutat, capital d'un país que és un referent per a l'adaptació a la Societat de la Informació, així com del model educatiu. Sovint des de Catalunya s'elogia el model irlandès, per la seva obertura a la inversió del capital exterior (sobretot dels Estats Units). Però ara sembla que es tracta d'un model en crisi. En canvi, el cas finès, sembla a hores d'ara més sòlid i amb més projecció de futur. 

De totes maneres, tant Irlanda com Finlàndia són dues petites repúbliques (a diferència dels seus veins històrics), que tot just fa 25 o 30 anys, eren estats ben pobres i perifèrics. Ara tot això ha canviat. Ambdós estats tenen un nivell de desenvolupament i de capital humà a anys llum de l'estat ecspanyol. No és casualitat, per exemple, que la dona hagi ocupat llocs de preeminència tant en la política irlandesa (Mary Robinson, presidenta de la República entre 1990 i 1997), com a Finlàndia (Tarja Kaarina Halonen, presidenta des del 2000). En definitiva són exemples a seguir sense cap mena de dubte, i demostren que estats petits amb una independència relativament curta (1920 Finlàndia i 1922 Irlanda) malgrat les enormes pressions de les seves antigues potències invasores (Rússia i el Regne Unit), se'n poden sortir. 

Jo la veritat és que no em cap al cap, si comparativament, Catalunya és una nació més potent que tant Irlanda com Finlàndia, i el nostre enemic, Ecspanya, està a anys llum dels antics enemics d'aquestes dues repúbliques, com és que encara no ens hem desempallegat d'aquesta càrrega?

Hi reflexionaré tot mirant el Bàltic. 

QUEBEC i ESCÒCIA, AMB IRLANDA AL FONS

Tal i com ja vaig anunciar en un bloc a principis d’enguany, aquest 2007 està resultant força interessant. Sobretot si el comparem amb el decebedor 2006, tret del cas de Montenegro, és clar. Vegem-ho.

En les darreres setmanes hem vist com als sis comtats irlandesos encara sota sobirania britànica, tenien lloc unes eleccions i es formava un govern compartit, on l’històric dirigent de l’IRA, Martin McGuiness assumeix la vicepresidència…de debò.

Després hem vist com l’enviat especial de l’ONU a Kosovo recomana que aquest territori accedeixi a la independència “vigilada”, però independència al cap i a la fi.

Finalment, s’ha produït la gran traca, malgrat que els mitjans ecspanyols, des de TV3 fins a Antena 3 i tota la Brunete Mediàtica, ho han intentat amagar, com és la històrica victòria de l’independentisme escocès, i el nomenament d’Alex Salmond com a Primer Ministre d’Escòcia.

Per contra, en el plat del passiu, tenim el cas quebequès, amb els mals resultats del Partit Quebequès en les eleccions de fa unes setmanes. Tanmateix, he insistit que no es pot extrapolar d’això una crisi del sobiranisme quebequès. Ben al contrari, ens podem trobar davant la possibilitat històrica que el sobiranisme quebequès passi a tenir no una, sinó dues expressions partidistes: la de centre esquerra i la de centre dreta. De fet, els canadencs no tenen cap mena de confiança en el “guanyador” moral d’aquells comicis.

I a Catalunya? Ens trobem a les portes d’unes eleccions regionals que cal considerar-les claus, sobretot davant la possibilitat de foragitar dels governs valencià i illenc. l’expressió més nazi de l’ecspanyolisme a casa nostra. Una possibilitat, però on no valen falses rutes de submissió a partits ecspanyols.

Per altra banda, els casos quebequès i escocès ens han de servir d’exemple. La gran diferència entre el primer cas i el segon, és que el Partit Quebequès, en la seva estratègia oficial ha intentat amagar l’ou i parlar poc d’independència i molt de gestió… com si les dues coses fossin incompatibles (la independència i la gestió de la cosa pública, vull dir). Aquesta estratègia no ha estat ben acollida per milers de sobiranistes que han passat de votar o han votat opcions minoritàries però coherents ideològicament (els verds i Quebec Solidaritat).

Per contra, a Escòcia, l’Scottish National Party, no ha amagat mai l’ou. Ha dit amb tots els ets i uts que pensa convocar un referèndum d’autodeterminació i que la seva fita és la independència. I ho ha dit per la boca gran, alta i forta. Sense manies ni complexos. Com correspon a un poble que no té por i que sap quins són els seus drets. Com correspon a un poble que no ha viscut acoquinat quaranta anys, i que situa per damunt de tot la seva dignitat, el seu orgull i el seu patriotisme, com a fonament per construir una societat més justa, més cohesionada i més oberta, sense temor, envers el món. I per descomptat, aquesta enteresa, aquesta fermesa, aquest desacomplexament, ha estat recompensat amb la victòria i significativament, amb la desaparició de les opcions petites, igualment independentistes, que han quedat esborrades del nou parlament escocès (tret dels verds).
Suposo que qui ha de reflexionar al respecte, reflexionarà. Si bé ara, perd el cul perquè el nou primer ministre escocès visiti Catalunya. Quines penques! Li explicaràs allò de l’independentisme com a pòlissa d’assegurances? O la història de les banderes? O el teu viatge tutelat a l’Índia?

Bah, no val la pena perdre el temps. Fixeu-vos què relaxat que es troba en aquesta foto al costat del botifler, en Ricard Fornesa, figura patètica que més vegades ha declarat que ell és més ecspanyol que el barri de Malasanya i Vallecas plegats. Sembla que pensi que no hi ha freakis a la vista!

Costa arribar al dia 28, però ja ens anem apropant.

ELECCIONS ALS SIS COMTATS I AL QUEBEC

Aquest mes de març que tot just acabem de començar veurà la celebració de dues eleccions que poden ser rellevants per al futur immediat de dues lluites d'alliberament nacional com són la dels sis comtats sota poder britànic a l'illa d'Irlanda i la del Quebec.

Efectivament, el proper dia 7 de març, estan convocades eleccions a la cambra legislativa d'Stormont, seguint el full de ruta establert a l'acord de Sant Andreu de fa uns mesos. Tot va preveure que l'opció que obtindrà més escons és el Democratic Unionist Party (DUP), encapçalat pel veterà Ian Paisley i que en segon lloc, sortirà el Sinn Féin (SF). A continuació es preveu que es formi un govern compartit entre aquestes dues formacions on Paisley assumirà el càrrec de Primer Ministre, i el republicà Martin McGuinness, en serà el vice-primer ministre. La resta de carteres es repartirà en funció de la correlació de forces parlamentàries. Sense cap mena de dubte, ens trobem davant un repte històric. El DUP i el SF són dues formacions històricaments enfrontades: unionista i republicana, respectivament. L'acord de Sant Andreu estableix que el 26 de març ha d'estar en funció el nou govern sorgit de les eleccions. Si no és el cas, Londres i també Dublin -i aquesta és la novetat- passarien a tenir el control de les institucions regionals directament.

Val a dir que tant l'una com l'altra hauran de fer front a sectors minoritaris contraris a l'acord de govern compartit. Això no obstant, és poc probable que aquests tinguin suficient força i suport popular per obstaculitzar tot el procés. Cal, però, estar amatents i seguir d'aprop la contesa electoral. I així ho faré.

Pel que fa al Quebec, l'actual primer ministre, el liberal Jean Charest, va decidir fa uns dies avançar les eleccions a l'Assemblea Nacional al 26 de març, quan de fet la legislatura s'hauria pogut allargar fins al 2008. Les raons d'aquesta anticipació són clarament electoralistes. Davant les tensions internes que darrerament s'han donat al principal partit de l'oposició, el sobiranista Partit Quebequès, sobretot entorn el lideratge d'André Boisclair, Charest vol aprofitar aquest moment de feblesa i continuar al poder una altra legislatura -fins al 2012 com a màxim!. Això no obstant, el suport popular a la seva gestió és bastant baix, per la qual cosa hi ha l'esperança que els sobiranistes puguin acabant guanyant. Esperem-ho!


I a Escòcia, també!
Si el març pot ser important. El mes de maig, encara més. No només perquè hi ha les eleccions locals i regionals a Catalunya, que poden significar la derrota dels nazis del PP als parlament de la CAIB i del País Valencià, cosa de la que ja ens ocuparem amb detall en propers posts.

També hi ha eleccions a Escòcia, i les enquestes, en aquest cas, sí que són àmpliament favorables a l'independentista Scottish National Party (SNP). Si realment s'acompleixen aquestes previsions, l'impacte polític, mediàtic i social serà enorme. Jo diria que es produïria un autèntic tsunami que, per descomptat, tindria conseqüències a casa nostra. Avui en dia, el suport a la independència d'Escòcia és el més elevat de la història i l'oportunitat sembla d'or. A veure si tenim sort!

Si a tot això, afegim la més que probable independència de Kosovo respecte Sèrbia, podem comprendre perquè la lluita independentista està més de moda que mai. Cal que algú prengui nota i no s'amagui rere les corbates i les ONGs. I d'altres, que comprenguin que els queden quatre dies d'amorrar-se a la mamella de la vaca catalana.