PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA

La dimensió exterior és un component essencial de tota estratègia independentista. I això és així perquè vivim en un món globalitzat i mediatitzat. És evident que si es vol aconseguir la Independència, els primers que cal mobilitzar són els propis ciutadans connacionals, als quals cal mobilitzar per assolir-la. Però paral.lelament, mai es pot deixar de banda la recerca de suports fora del país a alliberar. Suports polítics, econòmics, mediàtics. Fins i tot militars, entre molts altres. És cert que el suport exterior pot arribar a condicionar sobremanera el nou sistema polític que es constitueixi un cop guanyada la Independència. Molts favors i moltes hipoteques s'hauran d'anar tornant amb el pas dels anys. Però també ho és que el suport exterior no només pot accelerar el procés d'accessió a la Independència, sinó que també ho pot arribar a fer molt més senzill, menys traumàtic i més suau.

Hi ha tres elements o nivells que podem distingir, com a mínim en la vertebració d'una política exterior independentista: els expatriats i les seves organitzacions, altres nacions germanes en la lluita per la Independència, i finalment els actors polítics tradicionals com són els estats sobirans.

Molts moviments independentistes, des de l'irlandès o el propi català, fins als dels estats bàltics o el mateix de Montenegro (2006), tenen els seus orígens o la seva empenta més forta en les comunitats d'expatriats que, lliures de l'ocupant, poder organitzar-se i preprar-se amb molta més facilitat. Els expatriats acostumen a auto-organitzar-se en associacions o entitats que acaben convertint-se en motors d'iniciatives patriòtiques i que poden arribar a contactar amb sectors del país d'acollida que poden mostrar un cert interès per la reivindicació independentista. En definitiva, les associacions d'expatriats esdevenen una veritable xarxa de relacions polítiques amb molts països del món i en un corrent d'informació i iniciatives que poden impactar en les institucions polítiques internes.

El segon element són les nacions germanes de lluita, és a dir els moviments polítics i socials, que en un altre estat, també lluiten per la seva Independència. La coincidència d'objectius, teixeix una complicitat evident entre els diferents moviments independentistes, fins al punt que s'arriben a crear coalicions o campanyes que tenen un important impacte mediàtic i polític. Aquestes coalicions es poden constituir en instàncies legislatives com per exemple, el Parlament Europeu.

Això no obstant, sovint la realpolitik s'imposa a les relacions fraternals entre els moviments independentistes. Sobretot quan un d'ells constata que la independència és molt cercana, acostuma cada cop més a pensar en clau d'estat sobirà i a deixar de banda, aquells moviments que encara no han aconseguit el seu objectiu cercat: el de l'estatalitat i la independència. Fins i tot s'han donat episodis lamentables que nous estats acabats de constituir i reconeguda la seva independència, s'han posat en contra de reconèixer nou estats que reivindiquen antics aliats. És com si es passés de categoria i el nou estat donés amb la porta als nassos als antics companys de lluita. Sovint és molt lleig. Però també sovint és un exemple de política pragmàtica que pot comportar beneficis interessants per a la consolidació de l'estat propi.

Finalment hi ha la relació directa amb altres estats sobirans que donen la cara per reconèixer diplomàticanent un estat que la resta d'estats no reconeix diplomàticament. Si el nombre d'estats que et reconeixen és mínim, podem parlar que aquell estat viu en un limbo. Però en termes generals és molt difícil que un moviment guerriller o polític mobilitzi el propi estat i la seva comunitat a favor de la lluita independentista. Tanmateix, perque un estat es posicioni fermament a favor de la secessió d'una part d'un altre estat, ha de tenir una raó o un interès força important. Saber trobar aquesta raó o aquesta política que activi el suport internacional és la tasca principal del moviment independentista, abans que aquest accedeixi a la Independència. Una raó que pot assumir moltes dimensions: política, econòmica, cultural o geoestratègiques i militars.

En definitiva, la política exterior independentista, ha de saber combinar en cada moment quina de les tres polítiques és l'adient per al seu cas particular. Tanmateix, el més probable és que el resultat definitiu sigui una barreja de les tres esmentades més amunt. Caldrà parar molt de compte en com evoluciona la política global i la domèstica per tal de no confiar tot a una única estratègia. Seria com posar tots els ous en una mateixa panera, és a dir, molt arriscat. En continuarem parlant.


NOTA: Penjat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 15 (Maig 2012)

Do you agree that Scotland should be an independent country?

Aquesta és la pregunta que els escocesos i les escoceses hauran de votar en el referèndum d'autodeterminació que se celebrarà la tardor del 2014. Sense presses, però sense pausa, els independentistes escocesos, encapçalats pel seu Primer Ministre, Alex Salmond, amb la seva publicació i amb la fixació de la data aproximada de la seva celebració, s'han assegurat portar clarament la iniciativa política i han obligat els unionistes a posicionar-se en ambdós aspectes.

I de retop, han desfermat una veritable allau informativa que ha anat molt més enllà de l'espai comunicacional escocès o britànic, per assolir un veritable impacte global.

Pel que fa a la data, la tardor del 2014, se cenyeix a la promesa electoral feta per Salmond durant la darrera campanya electoral del mes de maig del 2011, segons la qual el referèndum es faria en la segona part del mandat, si guanyava els comicis. Una victòria, val a dir, que va obtenir per una clara majoria absoluta en terme d'escons (69 de 129), i amb el 44% del vot. La fixació de la data de la votació s´havia convertit en un pols amb el govern del Regne Unit, que havia declarat que se celebrés el més aviat possible. Fins i tot, algú havia suggerit que Londres convoqués un referèndum consultiu propi sobre l'estatus d'Escòcia dins de la Unió, per tal de curtcircuitar el govern escocès.

Però sense cap mena de dubte, el tema estrella ha estat el del text de la pregunta. Una qüestió que ja ha esdevingut un clàssic en els debats referendaris dels darrers temps, no només a Escòcia, sino a escala global, començant, naturalment, pel Quebec (Opinió de la Cort Suprema del Canadà del 1998), i seguint pel cas de Montenegro (Referèndum del 2006).

En aquest sentit, la pregunta és exquisidament clara, atès que no només és curta (10 paraules), sinó que no deixa cap dubte sobre allò que es proposa per Escòcia: la Independència. Una obvietat que a algun diputat espanyol, que per més inri presideix la Comissió d'Afers Exteriors, sembla que li costa d'entendre.

Sobre l'impacte mediàtic i naturalment, polític, que ha tingut, i en general, sobre el seu desenvolupament en continuarem parlant en propers articles.

NOTA: Text publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 12 (Febrer 2o12)

ESCÒCIA:

L'ONADA INDEPENDENTISTA

(PRIMERA PART)

El 29 d'abril del 2007, Ian Bremmer, president de la consultora de risc polític Eurasia Group, escrivia un article arran la victòria de l'Scottish National Party (SNP), i de la seva voluntat de convocar un referèndum per la Independència d'Escòcia des del govern. Hi destacava les conseqüències d'aquesta victòria a escala europea, i deia,

"The implications of a nationalist-led Scottish parliament, with or without an independence referendum, could extend well beyond the borders of the UK. An SNP victory and talk of the break-up of the United Kingdom could embolden separatists among the Catalans and Basques of Spain, Flemish-speakers in Belgium, and even those in northern Italy who favor a break from that country's less prosperous south. These movements have developed over many years under different historical circumstances. But progress toward Scottish independence could help generate separatist momentum within any of these states.

El text continuava, i acabava, afegint que,

"An immediate European domino effect following Scotland's elections is extremely unlikely. But large-scale political movements -- toward democratization, decolonization, socialism, free-market capitalism or nationalism, for example -- tend to develop in waves. Break-up of the United Kingdom, a prosperous liberal democracy, would send shockwaves across European borders -- and might one day create new ones."

És a dir, segons Bremmer, la possible independència d'Escòcia podria generar una onada de processos independentistes a mig termini, atès que els moviments polítics de gran escala tendeixen a desenvolupar-se en onades (envers la democratització, la descolonitzacó, el capitalisme de lliure mercat o el nacionalisme).

Bremmer no és un indocumentat. I per això fóra intel.ligent tenir en compte les seves paraules. És per això que he decidit començar amb aquest post una nova sèrie sobre la preparació del referèndum per la independència que el govern de l'SNP ha anunciat que celebrarè al llarg del proper any 2010. Els escocesos són gent seriosa, i si s'han compromès a fer-lo, no tinc cap dubte que el faran. Això vol dir que la independència d'Escòcia, i per descomptat, els efectes que això tindrà en la resta de moviments independentistes europeus, planaran clarament en la dinàmica política de l'any que ve. Un any, a Catalunya, no cal oblidar-ho, electoral. Fins i tot gosaria dir que la dinàmica escocesa pot condicionar el calendari català. La perspectiva de la presentació d'una opció electoral, que espero que comenci a prendre forma el proper 3 d'octubre, que clarament fixa una estratègia d'accessió immediata a la Independència de Catalunya, es veurà clarament afavorida si els independentistes escocesos se'n surten.

I entenc per ensortir-se'n, en primer lloc, ser capaços de tirar endavant el referèndum, és a dir, de portar-lo a terme. El Parlament d'Escòcia no té legalment, segons l'Scotland Act, competència per modificar l'status constitucional del país. La veritat és que a hores d'ara, no sembla donar-se a la resta del Regne Unit cap mena d'oposició a la celebració d'aquest referèndum. No hi ha atacs mediàtics d'histèria ni militars troglodites, que amenacin els escocesos amb els pitjors dels escenaris. Els únics que han badat boca al respecte són sectors minoritaris. De manera que, veig molt difícil, per no dir impossible, que el govern de Londres n'impedeixi la seva celebració. Entre d'altres raons, perquè el seu resultat no tindria cap mena de validesa legal. És a dir, que el govern del Regne Unit, podria ignorar-lo olímpicament.

Ara bé, en el cas que el govern escocès obtingués una victòria en el referèndum, i decidís declarar unilateralment la independència de forma immediata, el govern de Londres, llavors, i seguint el precedent de l'opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà el 1998, només estaria obligat a negociar si la pregunta referendària fos clara -en el sentit que un vot per la independència pressuposa una separació a tots els efectes- i obtingués un suport igualment clar de la ciutadania -si bé l'alt tribunal canadenc no va quantificar-lo.

Per superar aquest obstacle, és evident que de seguida ve a la memòria el precedent del referèndum d'autodeterminació de Montenegro del 2007 -i que ja va ser seguit estretament en aquest mateix bloc en una sèrie de posts-. Només recordar que la Unió Europea va donar el vist-i-plau al referèndum si en aquest votava el 50% del cens i el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlidament emesos -una condició, dit sigui de passada, democràticament de difícil justificació.

Tanmateix, els independentistes escocesos, fins i tot podrien qüestionar tots aquests requisits, argumentant que el govern britànic, com la major part de governs de la Unió Europea, han reconegut la declaració unilateral d'independència de Kosova, sense referèndum previ, feta pel Parlament kosovar, el 2008, i que també va merèixer l'atenció d'aquest modest i humil bloc.

En definitiva, doncs, em proposo seguir de molt aprop tots els esdeveniments preparatoris del referèndum que tindran lloc en els propers mesos i donar-hi la meva visió, naturalment, personal i intransferible. D'aquesta manera penso que contribuiré -o ho intentaré- a que els pacients lectors del bloc tinguin una informació adient, i sobretot, trobin aquells elements que tot sovint els mèdia del règim intenten amagar.

Quebec i Arenys de Munt

Abans m'he referit al cas del Quebec. Hi torno perquè avui he rebut una invitació al Facebook per tal que m'adhereixi a un esdeveniment que tindrà lloc el proper 13 de setembre, La Grande Marche vers l'Indépendance du Québec. Llegeixo la seva convocatòria, on diu,

Marchons pour la liberté du Québec !

Par notre histoire, notre langue, notre culture, le territoire que nous occupons, les institutions que nous avons créées au fil des siècles, les liens que nous avons tissés avec le monde, nous, Québécoises et Québécois, formons une nation.
Et comme toutes les nations de la Terre, nous avons le droit inaliénable de décider librement de notre avenir. Nous avons le droit légitime de proclamer notre indépendance politique.

Depuis 250 ans, par notre détermination, par notre persévérance, par nos luttes, nous avons combattu toutes les tentatives :
· de nous assimiler et de nous soumettre ;
· de supprimer notre volonté de vivre, de travailler et de créer en français ;
· de briser nos espoirs de liberté et d’indépendance perpétués par des générations de résistants.
Il est temps, aujourd’hui, que le peuple québécois se lève pour réaliser ses espoirs de liberté et d’indépendance. Il est temps d’arrêter d’en rêver de ce Québec français, de ce Québec libre en Amérique du Nord. Il est temps que le peuple québécois passe à l’action pour le faire naître !
C’est en nous gouvernant nous-mêmes que nous pourrons nous réaliser pleinement en tant que nation.
C’est en possédant l’entière capacité de faire nos lois et de gérer nos ressources financières que nous pourrons vraiment développer notre potentiel économique et social.
C’est en disposant des moyens d’un État souverain que nous pourrons défendre et promouvoir avec succès notre langue et notre identité culturelle en Amérique du Nord.
C’est en parlant de notre propre voix dans les grandes institutions internationales que nous pourrons faire avancer nos valeurs de paix, de respect de l’environnement, de justice, de solidarité, d’égalité entre les hommes et les femmes, de laïcité, de liberté et de démocratie dans le monde.
Nous avons tous les atouts pour réussir :
· Avec ses 7,7 millions d’habitants, le Québec est plus populeux que 120 pays qui siègent aujourd’hui à l’ONU.
· Avec sa superficie de 1,6 millions de km2, le Québec est trois fois plus grand que la France. Seuls 18 pays sur les 200 pays reconnus disposent d’un territoire plus étendu.

· Nos ressources naturelles, notamment notre capacité à produire en abondance une énergie hydro-électrique et éolienne propre, comptent parmi les plus importantes au monde.
· Notre population est parmi les plus scolarisées de la planète : 12% de nos concitoyens possèdent un diplôme universitaire, comparativement, par exemple, à 10% en Finlande et 7% en Belgique et en Australie.
· Notre économie est parmi les plus modernes et les plus compétitives. Elle se compare à celles de plusieurs pays européens prospères de taille équivalente tels la Finlande, la Norvège, le Danemark, la Suisse, l'Autriche et la Suède.
· Nos instruments de solidarité sociale sont parmi les plus équitables qu’on puisse aujourd’hui trouver sur la Terre.
· Bien vivante et dynamique, notre culture apporte une contribution originale de plus en plus reconnue au patrimoine de l’humanité.
Il est temps, aujourd’hui :
· de cesser d’avoir peur ;
· de mettre fin à nos divisions ;
· de nous unir et de nous mobiliser ;
· d’affirmer haut et fort notre souveraineté ;
· de conquérir enfin notre liberté.
Le 13 septembre 2009, marchons tous ensemble pour l’indépendance du Québec !

Fixeu-vos que el o els redactors del manifest equiparen sistemàticament el Quebec amb altres estats sobirans, i no pas amb la resta de províncies del Canadà. Estic una mica fart ja de les comparacions entre Catalunya -de fet la CAC- i Andalusia, Madrid, Sabta o Mililla. Cony que aspirem a la primera divisió, no a tercera regional!

Naturalment m'he fet amic de la convocatòria i l'únic que lamento és que, molt probablement, no podré assistir a aquesta grande marche -que els quebequesos, quan es posen, no es queden curts, no.

Paradoxalment, el mateix 13 de setembre, i a casa, hi haurà un altre esdeveniment important: per primera vegada, se celebrarà una Consulta per la Independència de Catalunya. Ep! Poca conya! Els votants seran els ciutadans censats a Arenys de Munt (Maresme) i, per bé, que es tracti d'una iniciativa modesta, qualitativament és d'una importància cabdal. Així ja ho han comprès els ecspanyols, que disfressats de falangistes -naturalment per provocar terror, però estic segur que són sociates- ja han començat a amenaçar i a crear merder.

La pregunta que plantegen, penso que no deixa lloc a cap dubte:

Estàs d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Més clar, l'aigua!

PERÒ TU QUE T'HAS CREGUT, XAVAL!

Ara va en Mas, l'Arturet, i ens dóna una lliçó de racisme.... de racisme ecspanyol, és clar. Segons ens diu aquesta llumenera clenxada, per assolir la independència, cal el 60% o el 66.6% dels vots dels catalans! Visca la democràcia! I la igualtat entre els ciutadans! Segons aquest far del país, el vot d'un ecspanyol de merda ("xenòfob, xenòfob!", ja sento que m'escridassa l'altre gamarús), val el doble, EL DOBLE!, que el vot d'un independentista.

Es pot ser més imbècil? Es pot ser més cretí? Difícilment.

Continuem. La lògica (lògica?) de la reflexió és que la independència crea divisió en la societat catalana... Bé i l'ocupació ecspanyola es veu que crea una unitat i una cohesió de collons, no? Una unitat, naturalment, entre els que donen pel cul i els que entomen, s'entén, és clar!

I després en Ridao va i diu que CiU i ERC són les dues úniques opcions catalanistes... I UN BÉ NEGRE! Ja és hora de dir amb veu alta i forta ADÉU ECSPANYA! BON VENT I DE CUL! que diria el poeta...

Però sent optimistes i veient el got mig ple, podem dir que el pallasso Mas, per primera vegada ha establert un xifra per la independència, encara que sigui superior a la de Montenegro (55%). És un primer pas. Ara, nen, només cal que aprenguis unes quantes lliçons de democràcia i comprenguis que els ciutadans, sigui ecspanyols de merda o independentistes, tenen un vot cadascun, i que la democràcia és el 50%+1. T'ho torno a repetir, o no cal?

EL FUTUR DE LA DEMOCRÀCIA A EUROPA

Llegeixo que el lehendakari Ibarretxe presentarà a ZP un document del Consell d'Europa (CoE) on aconsella la celebració de referenda, com un instrument d'aprofundiment de la democràcia, incloent-hi a nivell subestatal (poders regionals i locals). El busco pel web i ensopego amb aquest document, titulat, Llibre Verd-El futur de la democràcia a Europa. No sé del cert si és l'esmentat per Ibarretxe, però la veritat és que en l'apartat de reformes recomanades, la vint-i-quatrena, afirma el següent:

24. Referendums and initiatives

The overall trend towards greater direct participation of citizens in decision-making processes at all levels should be given support by the Council of Europe. Both the governmental referendum and the popular initiative are devices that uniquely allow citizens to hold their representatives and rulers accountable. They also tend to increase citizens’ interest and expertise in political issues and, therefore, complement other reform efforts aimed at improving levels of civic competence in politics. Finally, such devices should enhance the democratic legitimacy of political decisions.

We recommend that institutions of direct democracy be added to the set of representative democratic mechanisms on all levels of government, including the supranational or European level, with the local level offering the most appropriate starting point for experimentation and evaluation processes in those polities that are not already using them. The European Union should be encouraged to go further than the right to petition proposed in its draft Constitution and introduce both a European initiative and a European referendum. In political systems where such mechanisms are still unknown, priority should be given to the requirement to approve constitutional amendments and ratify major international treaties of major importance by the citizenry as a whole. While there is no ideal type of direct democratic institution, we recommend that both referendums and initiatives be binding rather than consultative. This guarantees the electorate that its decisions will be implemented and this, in turn, may encourage a higher voter turnout. We advise against the use of quorums on the grounds that collective decisions by the citizenry should produce policy effects independently of turnout levels. In federal systems, as well as the European Union, we suggest a Swiss-style design based on a double-majority – one based on numerical criterion and the other based on negotiative criterion that is sensitive to variation in the size of member units. Both the drafting and eventual approval of popular consultations should be subject to judicial review by national constitutional courts and, in the case of eventual EU referendums, by the European Court of Justice.

Similar to the Venice Commission’s Code of good practice in electoral matters, we recommend that the Council of Europe draft a handbook on referendums and initiatives. A code of good practice of this sort would be useful in both the conduct of popular consultations and their subsequent evaluation.

De la lectura d'aquesta recomanació, crida l'atenció l'èmfasi que es posa en la generalització de la participació directa dels ciutadans -mitjançant institucions com el referèndum i les iniciatives- a tots els nivells de govern, és a dir tant a nivell local, com regional, estatal i europeu. Això implica la capacitat, en el cas ecspanyol, de les comunitats autònomes de consultar directament els seus ciutadans.

També recomana que tant els referenda com les iniciatives tinguin un caràcter vinculant i no només consultiu, i es posiciona en contra de l'establiment de quòrums per donar-los validesa. D'aquesta manera, el CoE, no hauria vist amb bons ulls el cas montenegrí, on, com es recordarà, la UE imposà que el resultat referendari només seria acceptable si participava el 50% de l'electorat, pel cap baix, i si el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlids.

Més enllà de la prudència que sempre hem de gastar quan estudiem els organismes europeus, on sempre juguem en camp contrari, atès que Catalunya com a tal no hi és present, i en canvi sí que hi és Ecspanya, la qual fa mans i mànigues per fotre'ns, aquest document del CoE, és sense cap mena de dubte, un bon argument a utilitzar pels que defensen que les Comunitats Autònomes han de tenir la competència de convocar referendums, iniciatives i consultes directes a la seva ciutadania. Una mesura que, en definitiva, incrementa la participació ciutadana en la vida democràtica.

En faran cas, els ecspanyols? S'admeten apostes.

QUEBEC i ESCÒCIA, AMB IRLANDA AL FONS

Tal i com ja vaig anunciar en un bloc a principis d’enguany, aquest 2007 està resultant força interessant. Sobretot si el comparem amb el decebedor 2006, tret del cas de Montenegro, és clar. Vegem-ho.

En les darreres setmanes hem vist com als sis comtats irlandesos encara sota sobirania britànica, tenien lloc unes eleccions i es formava un govern compartit, on l’històric dirigent de l’IRA, Martin McGuiness assumeix la vicepresidència…de debò.

Després hem vist com l’enviat especial de l’ONU a Kosovo recomana que aquest territori accedeixi a la independència “vigilada”, però independència al cap i a la fi.

Finalment, s’ha produït la gran traca, malgrat que els mitjans ecspanyols, des de TV3 fins a Antena 3 i tota la Brunete Mediàtica, ho han intentat amagar, com és la històrica victòria de l’independentisme escocès, i el nomenament d’Alex Salmond com a Primer Ministre d’Escòcia.

Per contra, en el plat del passiu, tenim el cas quebequès, amb els mals resultats del Partit Quebequès en les eleccions de fa unes setmanes. Tanmateix, he insistit que no es pot extrapolar d’això una crisi del sobiranisme quebequès. Ben al contrari, ens podem trobar davant la possibilitat històrica que el sobiranisme quebequès passi a tenir no una, sinó dues expressions partidistes: la de centre esquerra i la de centre dreta. De fet, els canadencs no tenen cap mena de confiança en el “guanyador” moral d’aquells comicis.

I a Catalunya? Ens trobem a les portes d’unes eleccions regionals que cal considerar-les claus, sobretot davant la possibilitat de foragitar dels governs valencià i illenc. l’expressió més nazi de l’ecspanyolisme a casa nostra. Una possibilitat, però on no valen falses rutes de submissió a partits ecspanyols.

Per altra banda, els casos quebequès i escocès ens han de servir d’exemple. La gran diferència entre el primer cas i el segon, és que el Partit Quebequès, en la seva estratègia oficial ha intentat amagar l’ou i parlar poc d’independència i molt de gestió… com si les dues coses fossin incompatibles (la independència i la gestió de la cosa pública, vull dir). Aquesta estratègia no ha estat ben acollida per milers de sobiranistes que han passat de votar o han votat opcions minoritàries però coherents ideològicament (els verds i Quebec Solidaritat).

Per contra, a Escòcia, l’Scottish National Party, no ha amagat mai l’ou. Ha dit amb tots els ets i uts que pensa convocar un referèndum d’autodeterminació i que la seva fita és la independència. I ho ha dit per la boca gran, alta i forta. Sense manies ni complexos. Com correspon a un poble que no té por i que sap quins són els seus drets. Com correspon a un poble que no ha viscut acoquinat quaranta anys, i que situa per damunt de tot la seva dignitat, el seu orgull i el seu patriotisme, com a fonament per construir una societat més justa, més cohesionada i més oberta, sense temor, envers el món. I per descomptat, aquesta enteresa, aquesta fermesa, aquest desacomplexament, ha estat recompensat amb la victòria i significativament, amb la desaparició de les opcions petites, igualment independentistes, que han quedat esborrades del nou parlament escocès (tret dels verds).
Suposo que qui ha de reflexionar al respecte, reflexionarà. Si bé ara, perd el cul perquè el nou primer ministre escocès visiti Catalunya. Quines penques! Li explicaràs allò de l’independentisme com a pòlissa d’assegurances? O la història de les banderes? O el teu viatge tutelat a l’Índia?

Bah, no val la pena perdre el temps. Fixeu-vos què relaxat que es troba en aquesta foto al costat del botifler, en Ricard Fornesa, figura patètica que més vegades ha declarat que ell és més ecspanyol que el barri de Malasanya i Vallecas plegats. Sembla que pensi que no hi ha freakis a la vista!

Costa arribar al dia 28, però ja ens anem apropant.