PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA

La dimensió exterior és un component essencial de tota estratègia independentista. I això és així perquè vivim en un món globalitzat i mediatitzat. És evident que si es vol aconseguir la Independència, els primers que cal mobilitzar són els propis ciutadans connacionals, als quals cal mobilitzar per assolir-la. Però paral.lelament, mai es pot deixar de banda la recerca de suports fora del país a alliberar. Suports polítics, econòmics, mediàtics. Fins i tot militars, entre molts altres. És cert que el suport exterior pot arribar a condicionar sobremanera el nou sistema polític que es constitueixi un cop guanyada la Independència. Molts favors i moltes hipoteques s'hauran d'anar tornant amb el pas dels anys. Però també ho és que el suport exterior no només pot accelerar el procés d'accessió a la Independència, sinó que també ho pot arribar a fer molt més senzill, menys traumàtic i més suau.

Hi ha tres elements o nivells que podem distingir, com a mínim en la vertebració d'una política exterior independentista: els expatriats i les seves organitzacions, altres nacions germanes en la lluita per la Independència, i finalment els actors polítics tradicionals com són els estats sobirans.

Molts moviments independentistes, des de l'irlandès o el propi català, fins als dels estats bàltics o el mateix de Montenegro (2006), tenen els seus orígens o la seva empenta més forta en les comunitats d'expatriats que, lliures de l'ocupant, poder organitzar-se i preprar-se amb molta més facilitat. Els expatriats acostumen a auto-organitzar-se en associacions o entitats que acaben convertint-se en motors d'iniciatives patriòtiques i que poden arribar a contactar amb sectors del país d'acollida que poden mostrar un cert interès per la reivindicació independentista. En definitiva, les associacions d'expatriats esdevenen una veritable xarxa de relacions polítiques amb molts països del món i en un corrent d'informació i iniciatives que poden impactar en les institucions polítiques internes.

El segon element són les nacions germanes de lluita, és a dir els moviments polítics i socials, que en un altre estat, també lluiten per la seva Independència. La coincidència d'objectius, teixeix una complicitat evident entre els diferents moviments independentistes, fins al punt que s'arriben a crear coalicions o campanyes que tenen un important impacte mediàtic i polític. Aquestes coalicions es poden constituir en instàncies legislatives com per exemple, el Parlament Europeu.

Això no obstant, sovint la realpolitik s'imposa a les relacions fraternals entre els moviments independentistes. Sobretot quan un d'ells constata que la independència és molt cercana, acostuma cada cop més a pensar en clau d'estat sobirà i a deixar de banda, aquells moviments que encara no han aconseguit el seu objectiu cercat: el de l'estatalitat i la independència. Fins i tot s'han donat episodis lamentables que nous estats acabats de constituir i reconeguda la seva independència, s'han posat en contra de reconèixer nou estats que reivindiquen antics aliats. És com si es passés de categoria i el nou estat donés amb la porta als nassos als antics companys de lluita. Sovint és molt lleig. Però també sovint és un exemple de política pragmàtica que pot comportar beneficis interessants per a la consolidació de l'estat propi.

Finalment hi ha la relació directa amb altres estats sobirans que donen la cara per reconèixer diplomàticanent un estat que la resta d'estats no reconeix diplomàticament. Si el nombre d'estats que et reconeixen és mínim, podem parlar que aquell estat viu en un limbo. Però en termes generals és molt difícil que un moviment guerriller o polític mobilitzi el propi estat i la seva comunitat a favor de la lluita independentista. Tanmateix, perque un estat es posicioni fermament a favor de la secessió d'una part d'un altre estat, ha de tenir una raó o un interès força important. Saber trobar aquesta raó o aquesta política que activi el suport internacional és la tasca principal del moviment independentista, abans que aquest accedeixi a la Independència. Una raó que pot assumir moltes dimensions: política, econòmica, cultural o geoestratègiques i militars.

En definitiva, la política exterior independentista, ha de saber combinar en cada moment quina de les tres polítiques és l'adient per al seu cas particular. Tanmateix, el més probable és que el resultat definitiu sigui una barreja de les tres esmentades més amunt. Caldrà parar molt de compte en com evoluciona la política global i la domèstica per tal de no confiar tot a una única estratègia. Seria com posar tots els ous en una mateixa panera, és a dir, molt arriscat. En continuarem parlant.


NOTA: Penjat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 15 (Maig 2012)