VISCAAAAAAA: LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVA NO VA SER IL.LEGAL!

QUE TREMOLI ECSPANYA!

BBC, CNN, New York Times, Al Jazeera, Reuters, Le Monde, RIA NOVOSTI

O Reagrupament o Ecspanya!

Sí, amics i amigues, aquest és el dilema del 2010. O una victòria aclaparadora de Reagrupament o quatre anys més d'Ecspanya. Diguem-ho d'una altra manera: o la Llibertat i la Independència o la catalanofòbia, l'atur, l'espoli fiscal i la subordinació política. No hi ha cap més alternativa.

A hores d'ara, la resta d'opcions polítiques només condemnen Catalunya a perpetuar la seva dependència en tots els àmbits, amb l'agreujant, mai s'ha d'oblidar que ben probablement, en les properes eleccions ecspanyoles, el PP tornarà al poder, i anirà a sac. Els sociates, a hores d'ara, ja tenen les hores comptades.

L'única sortida amb garanties és bastir un bloc reagrupat al Parlament que proclami la Independència el més aviat possible, si pot ser el 2010 abans que el 2011. I un cop proclamada, aconseguir el reconeixement internacional.

La doctrina USA

Aquests darrers dies de silenci blocaire, els he aprofitats per llegir diversos documents internacionals sobre el fenomen independentista. M'ha resultat especialment suggerent la intervenció del representant legal del Departament d'Estat dels Estats Units, l'advocat Harold Hongju Koh (foto), d'ascendència coreana, com el seu cognom indica, davant el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU, del passat dia 8 de desembre. Koh participava en una audiència davant el Tribunal que ha d'emetre una opinió sobre si la declaració d'Independència de Kosovo s'adiu o no al dret internacional. La podeu llegir sencera aquí.

Segons el parer del Departament d'Estat, atenció,

"Declaring independence is an act of popular will -a political act, made by a body politic, which other states then decide whether to recognize or not"

La declaració d'independència és, doncs, eminentment un acte polític, i els altres estats, un cop es produeix, decideixen si reconèixer-la o no. Interessant, oi?

Més.

"Of the more than 100 declarations of independence issued by more than half of the countries in the world, we know none that has been held by an international court to violate international law"

En aquest fragment a més del fet informatiu que cap declaració d'independència fins al moment actual ha estat considerada contrària a la legislació internacional, ens assabentem que més de la meitat dels estats del món tenen una declaració d'independència pròpia, la qual cosa implica que és un procediment més que contrastat i fins i tot diríem que normal. I que els raros (amb permís dels Manel) són els qui no en tenen.

Un altre dels fragments clau de la intervenció de Koh és aquest,

"Neither did Kosovo's declaration violate the general principle of territorial integrity. That basic principle calls upon states to respect the territorial integrity of other states. But it does not regulate the internal conduct of groups within states, or preclude such internal groups from seceding or declaring independence"

Brutal, oi? El Departament d'Estat està dient ras i curt, que en el dret internacional, el sempre argumentat principi de la integritat territorial dels estats, ateny només a les relacions entre estats. És a dir, prohibeix que un estat violi la integritat territorial d'un altre estat: per exemple, annexionant-se una part o promovent el seu trencament. Però, segons Washington, de cap de les maneres, el dret internacional regula la conducta de grups a l'interior dels estats, o rebutja o impedeix que aquests grups impulsin la secessió o declarin la independència.

Bingo! Més clar, l'aigua.

Aquest posicionament, no cal dir que obre totes les portes a la Independència de Catalunya, sobretot si aquesta és el resultat d'una voluntat majoritària de la societat catalana, i no el resultat d'una estratègia externa (i que jo sàpiga, Andorra de moment encara no s'hi ha declarat favorable).

Per acabar-ho d'adobar, Washington considera que,

"Kosovo's declaration of independence has proven to be necessary and politically stabilizing"

Penso, en aquest sentit, que davant una Ecspanya que cada cop més és un estat-pària a escala europea, amb uns problemes estructurals, culturals i, naturalment, polítics, sense paral.lel a escala occidental, la major part d'ells relacionats amb la no derrota del feixisme, i amb la mai portada a terme desnazificació, la independència de Catalunya serà cada cop més ben vista per un nombre creixent d'estats europeus i, espero que també pels Estats Units.

En tot cas, és la nostra feina, la nostra comesa, com a militants independentistes, de fer que realment quan aprovem la declaració d'Independència, la resta de nacions ens la reconeguin.

En definitiva, O Reagrupament o Ecspanya!

ECSPANYA TORNARÀ A FER EL RIDÍCUL AMB KOSOVA

Ecspanya tornarà a fer el ridícul amb la seva oposició al reconeixement de la Independència de Kosova. Aquest nou episodi delirant s'esdevindrà el proper dia 8 de desembre, a les 10.00 hores del matí, davant la màxima instància judicial de l'ONU, el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) amb seu a La Haia (Holanda). Serà llavors quan el representant ecspanyol farà les al.legacions en contra del reconeixement de la Independència de Kosova. El ridícul durarà exactament 45 minuts.

La intervenció ecspanyola s'emmarca en les audiències públiques que el TIJ ha organitzat abans d'emetre una Opinió Consultiva sobre l'adequació a la Llei Internacional de la Declaració Unilateral d'Independència per part de les Institucions d'Autogovern Provisionals de Kosova, la qual va tenir lloc, per unanimitat, el gloriós 17 de febrer del 2008.

Aquesta Opinió Consultiva, va ser sol.licitada en el seu moment pel Govern de Sèrbia. Donada la seva naturalesa consultiva, per descomptat, l'opinió que emeti el TIJ, es calcula que cap a la primeria del 2010, no tindrà cap efecte jurídic o polític sobre el terreny.

En l'actualitat, 22 dels 27 estats de la Unió Europea, ja han reconegut la Independència de Kosova. Pel que fa a la ONU, 62 dels seus estats membres, també l'han reconeguda. L'oposició de Rússia i la posició ambígua de la Xina, tots dos amb poder de veto al Consell de Seguretat, tanmateix, ha impedit, fins al moment, que Kosova pugui ser-ne membre.

Les audiències públiques del TIJ tindran lloc entre els dies 1 i 11 de desembre. Han demanat participar-hi fins a un total de 30 Estats membres. També hi participaran els autors de la declaració unilateral d'Independència.

Dels 5 estats de la UE que no han reconegut la Independència de Kosova, 3 han demanat participar en les audiències, de manera que adopten una actitud clarament activa contra la independència kosovar: Ecspanya, Romania i Xipre. Per la seva banda, Eslovàquia i Grècia, han decidit no participar-hi. D'aquesta manera, els tres estats esmentats, s'arrengleren amb Rússia i, naturalment, Sèrbia, els dos estats que lideren el front opositor. Pressumptament Veneçuela, aliada amb Rússia, també se'n mostrarà contrària.

Per la seva banda, Alemanya, França, el Regne Unit, Holanda i els Estats Units, seran alguns dels Estats que compareixeran davant del TIJ per defensar la Independència de Kosova.

L'oposició aferrissada dels ecspanyols, tanmateix, va començar a esquerdar-se lleugerament, quan el cap dels eurodiputats socialistes ecspanyols, Juan Antonio López-Aguilar, malgrat refermar la seva posició contrària, va reconèixer que no es poden ignorar principis objectivables com són la consolidació i la irreversibilitat d'un situació donada, en aquest cas de la Independència de Kosova.

Les posicions enfrontades en el dossier kosovar entre els Estats Units i Ecspanya, tal i com va reconèixer recentment el nou ambaixador americà a Madrid, haurien de ser utilitzades per l'Independentisme català en la seva estratègia per internacionalitzar la nostra lluita i aconseguir suports arreu del món.

Andorra, membre de l'ONU, encara no ha reconegut la Independència de Kosova. La raó més evident d'aquesta passivitat són les pressions ecspanyoles, si bé, sembla que el nou govern andorrà, després d'unes converses amb el President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, partidari de donar-hi suport, sembla que en breu anunciarà farà públic el seu posicionament definitiu.

ESCÒCIA:

L'ONADA INDEPENDENTISTA

(PRIMERA PART)

El 29 d'abril del 2007, Ian Bremmer, president de la consultora de risc polític Eurasia Group, escrivia un article arran la victòria de l'Scottish National Party (SNP), i de la seva voluntat de convocar un referèndum per la Independència d'Escòcia des del govern. Hi destacava les conseqüències d'aquesta victòria a escala europea, i deia,

"The implications of a nationalist-led Scottish parliament, with or without an independence referendum, could extend well beyond the borders of the UK. An SNP victory and talk of the break-up of the United Kingdom could embolden separatists among the Catalans and Basques of Spain, Flemish-speakers in Belgium, and even those in northern Italy who favor a break from that country's less prosperous south. These movements have developed over many years under different historical circumstances. But progress toward Scottish independence could help generate separatist momentum within any of these states.

El text continuava, i acabava, afegint que,

"An immediate European domino effect following Scotland's elections is extremely unlikely. But large-scale political movements -- toward democratization, decolonization, socialism, free-market capitalism or nationalism, for example -- tend to develop in waves. Break-up of the United Kingdom, a prosperous liberal democracy, would send shockwaves across European borders -- and might one day create new ones."

És a dir, segons Bremmer, la possible independència d'Escòcia podria generar una onada de processos independentistes a mig termini, atès que els moviments polítics de gran escala tendeixen a desenvolupar-se en onades (envers la democratització, la descolonitzacó, el capitalisme de lliure mercat o el nacionalisme).

Bremmer no és un indocumentat. I per això fóra intel.ligent tenir en compte les seves paraules. És per això que he decidit començar amb aquest post una nova sèrie sobre la preparació del referèndum per la independència que el govern de l'SNP ha anunciat que celebrarè al llarg del proper any 2010. Els escocesos són gent seriosa, i si s'han compromès a fer-lo, no tinc cap dubte que el faran. Això vol dir que la independència d'Escòcia, i per descomptat, els efectes que això tindrà en la resta de moviments independentistes europeus, planaran clarament en la dinàmica política de l'any que ve. Un any, a Catalunya, no cal oblidar-ho, electoral. Fins i tot gosaria dir que la dinàmica escocesa pot condicionar el calendari català. La perspectiva de la presentació d'una opció electoral, que espero que comenci a prendre forma el proper 3 d'octubre, que clarament fixa una estratègia d'accessió immediata a la Independència de Catalunya, es veurà clarament afavorida si els independentistes escocesos se'n surten.

I entenc per ensortir-se'n, en primer lloc, ser capaços de tirar endavant el referèndum, és a dir, de portar-lo a terme. El Parlament d'Escòcia no té legalment, segons l'Scotland Act, competència per modificar l'status constitucional del país. La veritat és que a hores d'ara, no sembla donar-se a la resta del Regne Unit cap mena d'oposició a la celebració d'aquest referèndum. No hi ha atacs mediàtics d'histèria ni militars troglodites, que amenacin els escocesos amb els pitjors dels escenaris. Els únics que han badat boca al respecte són sectors minoritaris. De manera que, veig molt difícil, per no dir impossible, que el govern de Londres n'impedeixi la seva celebració. Entre d'altres raons, perquè el seu resultat no tindria cap mena de validesa legal. És a dir, que el govern del Regne Unit, podria ignorar-lo olímpicament.

Ara bé, en el cas que el govern escocès obtingués una victòria en el referèndum, i decidís declarar unilateralment la independència de forma immediata, el govern de Londres, llavors, i seguint el precedent de l'opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà el 1998, només estaria obligat a negociar si la pregunta referendària fos clara -en el sentit que un vot per la independència pressuposa una separació a tots els efectes- i obtingués un suport igualment clar de la ciutadania -si bé l'alt tribunal canadenc no va quantificar-lo.

Per superar aquest obstacle, és evident que de seguida ve a la memòria el precedent del referèndum d'autodeterminació de Montenegro del 2007 -i que ja va ser seguit estretament en aquest mateix bloc en una sèrie de posts-. Només recordar que la Unió Europea va donar el vist-i-plau al referèndum si en aquest votava el 50% del cens i el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlidament emesos -una condició, dit sigui de passada, democràticament de difícil justificació.

Tanmateix, els independentistes escocesos, fins i tot podrien qüestionar tots aquests requisits, argumentant que el govern britànic, com la major part de governs de la Unió Europea, han reconegut la declaració unilateral d'independència de Kosova, sense referèndum previ, feta pel Parlament kosovar, el 2008, i que també va merèixer l'atenció d'aquest modest i humil bloc.

En definitiva, doncs, em proposo seguir de molt aprop tots els esdeveniments preparatoris del referèndum que tindran lloc en els propers mesos i donar-hi la meva visió, naturalment, personal i intransferible. D'aquesta manera penso que contribuiré -o ho intentaré- a que els pacients lectors del bloc tinguin una informació adient, i sobretot, trobin aquells elements que tot sovint els mèdia del règim intenten amagar.

Quebec i Arenys de Munt

Abans m'he referit al cas del Quebec. Hi torno perquè avui he rebut una invitació al Facebook per tal que m'adhereixi a un esdeveniment que tindrà lloc el proper 13 de setembre, La Grande Marche vers l'Indépendance du Québec. Llegeixo la seva convocatòria, on diu,

Marchons pour la liberté du Québec !

Par notre histoire, notre langue, notre culture, le territoire que nous occupons, les institutions que nous avons créées au fil des siècles, les liens que nous avons tissés avec le monde, nous, Québécoises et Québécois, formons une nation.
Et comme toutes les nations de la Terre, nous avons le droit inaliénable de décider librement de notre avenir. Nous avons le droit légitime de proclamer notre indépendance politique.

Depuis 250 ans, par notre détermination, par notre persévérance, par nos luttes, nous avons combattu toutes les tentatives :
· de nous assimiler et de nous soumettre ;
· de supprimer notre volonté de vivre, de travailler et de créer en français ;
· de briser nos espoirs de liberté et d’indépendance perpétués par des générations de résistants.
Il est temps, aujourd’hui, que le peuple québécois se lève pour réaliser ses espoirs de liberté et d’indépendance. Il est temps d’arrêter d’en rêver de ce Québec français, de ce Québec libre en Amérique du Nord. Il est temps que le peuple québécois passe à l’action pour le faire naître !
C’est en nous gouvernant nous-mêmes que nous pourrons nous réaliser pleinement en tant que nation.
C’est en possédant l’entière capacité de faire nos lois et de gérer nos ressources financières que nous pourrons vraiment développer notre potentiel économique et social.
C’est en disposant des moyens d’un État souverain que nous pourrons défendre et promouvoir avec succès notre langue et notre identité culturelle en Amérique du Nord.
C’est en parlant de notre propre voix dans les grandes institutions internationales que nous pourrons faire avancer nos valeurs de paix, de respect de l’environnement, de justice, de solidarité, d’égalité entre les hommes et les femmes, de laïcité, de liberté et de démocratie dans le monde.
Nous avons tous les atouts pour réussir :
· Avec ses 7,7 millions d’habitants, le Québec est plus populeux que 120 pays qui siègent aujourd’hui à l’ONU.
· Avec sa superficie de 1,6 millions de km2, le Québec est trois fois plus grand que la France. Seuls 18 pays sur les 200 pays reconnus disposent d’un territoire plus étendu.

· Nos ressources naturelles, notamment notre capacité à produire en abondance une énergie hydro-électrique et éolienne propre, comptent parmi les plus importantes au monde.
· Notre population est parmi les plus scolarisées de la planète : 12% de nos concitoyens possèdent un diplôme universitaire, comparativement, par exemple, à 10% en Finlande et 7% en Belgique et en Australie.
· Notre économie est parmi les plus modernes et les plus compétitives. Elle se compare à celles de plusieurs pays européens prospères de taille équivalente tels la Finlande, la Norvège, le Danemark, la Suisse, l'Autriche et la Suède.
· Nos instruments de solidarité sociale sont parmi les plus équitables qu’on puisse aujourd’hui trouver sur la Terre.
· Bien vivante et dynamique, notre culture apporte une contribution originale de plus en plus reconnue au patrimoine de l’humanité.
Il est temps, aujourd’hui :
· de cesser d’avoir peur ;
· de mettre fin à nos divisions ;
· de nous unir et de nous mobiliser ;
· d’affirmer haut et fort notre souveraineté ;
· de conquérir enfin notre liberté.
Le 13 septembre 2009, marchons tous ensemble pour l’indépendance du Québec !

Fixeu-vos que el o els redactors del manifest equiparen sistemàticament el Quebec amb altres estats sobirans, i no pas amb la resta de províncies del Canadà. Estic una mica fart ja de les comparacions entre Catalunya -de fet la CAC- i Andalusia, Madrid, Sabta o Mililla. Cony que aspirem a la primera divisió, no a tercera regional!

Naturalment m'he fet amic de la convocatòria i l'únic que lamento és que, molt probablement, no podré assistir a aquesta grande marche -que els quebequesos, quan es posen, no es queden curts, no.

Paradoxalment, el mateix 13 de setembre, i a casa, hi haurà un altre esdeveniment important: per primera vegada, se celebrarà una Consulta per la Independència de Catalunya. Ep! Poca conya! Els votants seran els ciutadans censats a Arenys de Munt (Maresme) i, per bé, que es tracti d'una iniciativa modesta, qualitativament és d'una importància cabdal. Així ja ho han comprès els ecspanyols, que disfressats de falangistes -naturalment per provocar terror, però estic segur que són sociates- ja han començat a amenaçar i a crear merder.

La pregunta que plantegen, penso que no deixa lloc a cap dubte:

Estàs d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Més clar, l'aigua!

UN ANY DESPRÉS

Acaba d'acomplir-se el primer aniversari de la Independència de Kosova. Quins records! Quina emoció! I com ho vam viure, des de la distància. Aquest bloc se'n va fer ressò abastament, com es pot comprovar si consulteu la secció d'Arxius.

Un cop aconseguida la Independència, Kosova pràcticament va desaparèixer de les primeres planes de la premsa, dels telenotícies i de les ràdio. Al llarg dels darrers 12 mesos, com aquell qui diu, no se n'ha parlat més, tret potser, i només de rebot, arran la guerra entre Rússia i Geòrgia. 

I no vol dir que els problemes s'hagin resolt. Per exemple, la regió de Mitrovica continua a mans dels serbis, de facto. Però el cert és que, aconseguida la Independència, la comunitat internacional va passar pàgina i es va ocupar d'altres temes.

Què vol dir això, que en el fons, l'accessió a la independència d'una nació, per regla general, no és cap mena de daltabaix per a la resta de la societat. Un cop aconseguida, la resta dels estats diuen al nou "Benvingut al club" i avall que fa baixada. 

Penso que és interessant, aquesta reflexió. Molts antagonistes de les independències, s'escarrassen per convertir-les en fets apocalíptics, l'adveniment de les quals provocaria una terrabastall i que tot s'enfonsaria. 

Naturalment, aquest dramatisme no és gens casual. Es tracta, literalment, d'aterrir els ciutadans, fer-los agafar por, perquè si les independències fossin considerades processos plenament regulats i normalitzats, Ecspanya durava menys que un xupa-xups a la sortida d'un col.legi. 

I parlant d'Ecspanya, continuen ells amb la seva negativa a reconèixer Kosova. No té cap mena d'importància. A hores d'ara Ecspanya està a un pas de convertir-se en un estat pària dins la Unió Europea, sobretot pels seus depriments indicadors socioeconòmics, però també perquè és una font constant de problemes. Que sigui un estat-pària, és la millor notícia que ens poden donar...

Per acabar, només fer-vos saber que, gràcies a la Cynthia, ja tinc un llibre que feia molt de temps que esperava. Es titula The Declaration of Independence. A Global History, i el seu autor és l'historiador de Harvard, David Armitage. 

No l'he començat a llegir encara, però, el seu contingut és summament interessant: l'estudi de l'impacte de la declaració d'independència americana (1776), en les declaracions d'independència posteriors (fins al 1993). De fet, doncs, es tracta d'una obra que reivindica la rellevància de la Declaració en la Història Mundial dels darrers dos-cents anys. Entre aquests anys, l'autor recopila 117 declaracions d'independència, algunes no reconegudes per la comunitat internacional,. D'algunes d'aquestes declaracions se'n recullen fragments: Flandes (1790), Haití (1804), Veneçuela (1811), Nova Zelanda (1835), Texas (1836), Libèria (1847), Txecoslovàquia (1918), Vietnam (1945), Israel (1948), Rhodèsia del Sud (1965). En tots aquests documents, l'empremta de la Declaració americana hi és ben present, d'una manera o una altra. 

Modestament, penso que és un text que hauria de ser de lectura obligatòria, perquè és l'exemple paradigmàtic d'un document revolucionari, que trenca sense manies amb l'ordre establert. És efectivament un autèntic Acte de Sobirania. El seu primer fragment, que no resisteixo la temptació de reproduir, directament m'emociona i em toca la fibra. És aquest:

"When in the Course of human events it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation."

Brutal.

AVUI KOSOVA, DEMÀ QUEBEC...

Aquesta noia canadenca que es concentra a Vancouver contra la independència de Kosova, no s'equivoca, no. Demà Quebec... i Catalunya, i Escòcia i Còrsega, etc. O què us penseu, que ens mamem el dit? Tots els casos són únics! La teoria de l'ultra especialitat del cas kosovès és una camama. També ho van ser d'especials el cas de Lituània, i el de Letònia o Estònia. I els de Txèquia i Eslovàquia. Tots van respondre a casos especials. Perquè òbviament no hi ha dos casos calcats com una gota d'aigua! És de calaix. Prepareu-vos perquè ja arribem!