dijous, 19 de febrer de 2009

UN ANY DESPRÉS

Acaba d'acomplir-se el primer aniversari de la Independència de Kosova. Quins records! Quina emoció! I com ho vam viure, des de la distància. Aquest bloc se'n va fer ressò abastament, com es pot comprovar si consulteu la secció d'Arxius.

Un cop aconseguida la Independència, Kosova pràcticament va desaparèixer de les primeres planes de la premsa, dels telenotícies i de les ràdio. Al llarg dels darrers 12 mesos, com aquell qui diu, no se n'ha parlat més, tret potser, i només de rebot, arran la guerra entre Rússia i Geòrgia. 

I no vol dir que els problemes s'hagin resolt. Per exemple, la regió de Mitrovica continua a mans dels serbis, de facto. Però el cert és que, aconseguida la Independència, la comunitat internacional va passar pàgina i es va ocupar d'altres temes.

Què vol dir això, que en el fons, l'accessió a la independència d'una nació, per regla general, no és cap mena de daltabaix per a la resta de la societat. Un cop aconseguida, la resta dels estats diuen al nou "Benvingut al club" i avall que fa baixada. 

Penso que és interessant, aquesta reflexió. Molts antagonistes de les independències, s'escarrassen per convertir-les en fets apocalíptics, l'adveniment de les quals provocaria una terrabastall i que tot s'enfonsaria. 

Naturalment, aquest dramatisme no és gens casual. Es tracta, literalment, d'aterrir els ciutadans, fer-los agafar por, perquè si les independències fossin considerades processos plenament regulats i normalitzats, Ecspanya durava menys que un xupa-xups a la sortida d'un col.legi. 

I parlant d'Ecspanya, continuen ells amb la seva negativa a reconèixer Kosova. No té cap mena d'importància. A hores d'ara Ecspanya està a un pas de convertir-se en un estat pària dins la Unió Europea, sobretot pels seus depriments indicadors socioeconòmics, però també perquè és una font constant de problemes. Que sigui un estat-pària, és la millor notícia que ens poden donar...

Per acabar, només fer-vos saber que, gràcies a la Cynthia, ja tinc un llibre que feia molt de temps que esperava. Es titula The Declaration of Independence. A Global History, i el seu autor és l'historiador de Harvard, David Armitage

No l'he començat a llegir encara, però, el seu contingut és summament interessant: l'estudi de l'impacte de la declaració d'independència americana (1776), en les declaracions d'independència posteriors (fins al 1993). De fet, doncs, es tracta d'una obra que reivindica la rellevància de la Declaració en la Història Mundial dels darrers dos-cents anys. Entre aquests anys, l'autor recopila 117 declaracions d'independència, algunes no reconegudes per la comunitat internacional,. D'algunes d'aquestes declaracions se'n recullen fragments: Flandes (1790), Haití (1804), Veneçuela (1811), Nova Zelanda (1835), Texas (1836), Libèria (1847), Txecoslovàquia (1918), Vietnam (1945), Israel (1948), Rhodèsia del Sud (1965). En tots aquests documents, l'empremta de la Declaració americana hi és ben present, d'una manera o una altra. 

Modestament, penso que és un text que hauria de ser de lectura obligatòria, perquè és l'exemple paradigmàtic d'un document revolucionari, que trenca sense manies amb l'ordre establert. És efectivament un autèntic Acte de Sobirania. El seu primer fragment, que no resisteixo la temptació de reproduir, directament m'emociona i em toca la fibra. És aquest:

"When in the Course of human events it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation."

Brutal.

Etiquetes de comentaris: ,

2 Comments:

Anonymous Josep-Empordà said...

Benvolgut Josep Sort,

Creu-me, la independència de Kosovo, ni és per celebrar-la ni és exemple de res.

Imaginem una Catalunya independent i uns emigrants espanyols que se'n van tots cap a Lleida i independitzan Lleida de Catalunya (per despues, amb el temps unir-la a Espanya). Bé, més o menys, i a "grosso modo" aixó és el que ha passat a Kosovo.

Kosovo no només històricament ha sigut Serbia sino que és el lloc a on va neixre Serbia.

De la independencia de Kosovo i de les motivacions geoestratègicas que hi ha al darrera, se'n podria parlar mol.

Cordialment.

21 de febrer de 2009 a les 18:41:00 CET  
Blogger Dies de fúria said...

A mi també em fa venir basca el tema de la independència d'aquests criminals kosovars.

Que per motius inconfessables geoestratègics un narcoestat islamista hagi obtingut aquest status... és deplorable.

Elies

22 de febrer de 2009 a les 1:39:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home