CAROD ROVIRA, EL PIERRE-MARC JOHNSON CATALÀ
O quan la sobirania es converteix en una pòlissa d'assegurança

No he llegit la conferència d'en Carod, ni tampoc vaig ser convidat al Palau de la Generalitat a escoltar-la -la qual cosa implica que no pertanyo al top 400 del país, malauradament. Només he llegit alguns titulars i m'he quedat esparverat. En Carod diu que si el Tribunal Constitucional liquida el nyap, s'obrirà definitivament, la via sobiranista.

Vejam. A veure si hi veiem clar. Ja fa cap a un quart de segle, entre el 1983 i el 1985, per ser més exacte, va sorgir dins del Partit Quebequès, un líder que finalment va substituir el carismàtic René Lévesque quan aquest dimití cansat de tot plegat. Aquest líder nou, de nom Pierre Marc Johnson -fill d'un anterior Primer Ministre i germà d'un futur, llavors, Primer Ministre del Quebec, per cert- va destacar de seguida pels seus plantejaments dimissionaris pel que fa a l'accessió a la sobirania del Quebec. Concretament, Johnson, va impulsar un canvi en la línia sobiranista de la formació i va imposar a empentes i rodolons que finalment, la sobirania fos considerada com una mena de pòlissa d'assegurança per si l'encaix del Quebec dins el federalisme canadenc fracassava.

Dit d'una altra manera, el PQ rellegava la sobirania com a segona opció, posant com a capdavantera la integració en el federalisme canadenc. Només si es demostrava que el Quebec no podia formar part del Canadà federal, sense que això impliqués renunciar a la seva identitat i als seus drets, s'optaria per retornar a la proposta sobiranista, tal i com ja s'havia assajat en el referèndum de 1980 -malauradament perdut pels sobiranistes. D'aquest canvi, se'n digué el pas del sobiranisme a l'afirmacionisme, que implicava un conformar-se amb defensar el caràcter nacional del Quebec sense assumir el seu corol.lari lògic i immediat, com era l'accessió a la independència.

Naturalment, l'invent no va durar gaire. La immensa majoria de les bases del partit i no pocs tenors -dirigents- no van veure amb bons ulls aquests canvis. Com tampoc ho van veure el conjunt dels ciutadans quebequesos, que en les eleccions de 1985, va fer fora el PQ afirmacionsta del govern amb una derrota humiliant a mans dels seus eterns adversaris. Molts sobiranistes de pedra picada no van anar a votar o votaren opcions minoritàries però clarament sobiranistes. El PQ, en el poder des del 1976, va passar a l'oposició i hi romangué durant nou llargs anys -fins al 1994, concretament. Per descomptat, Johnson, després de la derrota, va durar en el càrrec menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi.

Tot això va passar fa quasi vint-i-cinc anys. I ara, en Carod, ens surt amb aquest estirabot afirmacionista. Però encara penses que has de donar una altra, l'enèssima, oportunitat a Ecspanya, per tal que ens torni a intentar tallar el coll. Perquè no en comptes de pronunciar conferències tronades, caduques, llegeixes coses modernes, i aprens dels patriotes d'arreu del món que lluiten sense vergonya i sense renúncia dels seus plantejaments? Què diràs quan Kosovo assoleixi la seva Independència. I quan ho faci Escòcia o el propi Quebec? O fins i tot Euskadi? Continuaràs fent de corredor d'assegurances per Ecspanya, S.A.? Tot plegat ben patètic. Cal anihilar els corrents afirmacionistes que existeixen tant a ERC com també a CDC. S'ha d'acabar amb el discurs estúpid que es limita a cridar, esgargamellant-se, "Som una Nació. som una Nació!" i després va i es pacta amb qualsevol partit ecspanyol de merda. Si som una nació, i per descomptat que ho som, només cal posar-se a treballar per l'únic objectiu legítim com és la consecució de la Independència de Catalunya. I per cert, no hi ha camins per la independència, ni llibres de ruta. L'únic camí és la lluita. Només es fa independentisme si s'exerceix com a tal: a Barcelona, València, Nova York o Bombai. Ja n'hi ha prou d'amagar l'ou!


En Corbacho i en Pujol, l'estranya parella
Els primers polítics que han reaccionat a la conferència afirmacionista d'en Carod, han estat en Celestino Corbacho, president de la Diputació de Barcelona, i en Jordi Pujol, ex president de la CAC entre 1980 i 1993.

Del primer, no es pot esperar res de bo. Tothom sap que és l'home de Bono a Catalunya, un autèntic tapat per quan els sociates finalment es treguin la careta i deixin córrer les poques engrunes de catalanitat que encara exhibeixen. Ell voldria que al Principat, manés el PSOE directament, i si no ha triomfat, encara, és perquè segons sembla, no suporta Montilla. Ja se sap, dues dives sempre acaben a cops de bolso. Corbacho s'ha mostrat sempre contrari als pactes amb ERC, i segur que pot ser considerat un interlocutor vàlid pel PP i pels C's si mai es vol portar a terme un front ecspanyolista a la CAC.

Com no podia ser d'una altra manera, Corbacho, aka Corbatxevitx, ha criticat les declaracions afirmacionistes d'en Carod. Això no hauria de sorprendre a ningú, i de fet a ningú no sorprèn. Però són el contrapunt a les altres declaracions, les de Jordi Pujol, que aquestes sí que són ben patètiques. Segon el gran Iode, si el TC es carrega el nyap. caldrà reivindicar.... no la independència, sinó el projecte de nyap aprovat el 30 de setembre del 2005! Què n'ets de maquiavèlic. Sempre posant obstacles a la sobirania, però per sort ja no manes i la teva opninó no compta per a gairebé ningú, tret dels de la teva secta.