DEMANA PERDÓ, MONTY, DEMANA PERDÓ!

Les declaracions de Montilla i altres sequaços sociates estan donant ales al terrorisme ecspanyol. A la campanya permanent d'extermini de la catalanitat al País Valencià, feta amb la connivència de CiU i del tripartit (ERC inclosa, naturalment), tal i com s'ha demostrat amb el tema de TV3, on l'atac als patriotes ja és un fet tant normal i quotidià com la informació metereològica, ara cada cop més la fera ecspanyola es desacomplexa a la CAC. Talment sembla que els ecspanyols s'han dividit la feina: el PP s'encarrega del País Valencià, les Illes i la Franja i el PSOE del Principat. L'objectiu, naturalment, és arribar a la solució basca, és a dir, el gran pacte PP-PSOE per emparar-se de les institucions autonòmiques i procedir a la tan desitjada harmonització autonòmica en la línia de la famosa Llei Orgànica de principis dels vuitanta, filla directa del 23F, per cert.

Primer va ser l'Iceta, que va afirmar en un to ben marcial que combatrem l'independentisme (els sociates). En les darreres setmanes s'hi van posar a cor què vols. En aquesta estratègia, el nacionalisme esportiu dels ecspanyols hi juga un paper determinant. Per Ecspanya, l'esport s'ha convertit en l'únic referent que els permet treure pit, atesa la seva desastrosa situació econòmica i consideració a nivell internacional. Talment com els països totalitaris, que fan de l'esport la seva raó de ser. Com la ja desapareguda Iugoslàvia, per cert, una veritable potència del bàsket a nivell mundial... abans de saltar feta miques.

Recordo en aquest sentit, que les darreres declaracions d'en fatxa del Samaranch van ser la necessitat de crear un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir qui n'havia de ser el titular, l'inefable Jaime Lissavetzky, un fanàtic ecspanyol dels de la vella escola.

Però en les darreres dies, qui ha menat l'ofensiva ecspanyola ha estat directament, el propi Montilla, conscient que el PSOE l'assetja amb Chacóns i Corbachos.

Montilla ha decidit convocar les eleccions el 28N, el mateix dia que el Barça-Madrid. Això no és cap casualitat, naturalment. Des de la seva òptica, un Barça-Madrid és la quintaessència de l'espanyolitat, l'orgasme de la millor lliga del món -una mentida com una casa de pagès, tothom sap que és l'anglesa, tot i no jugar-hi el Barça que és encara, fins que el Sandrusko ho esguerri, el millor equip del món, a anys llum de qualsevol altre equip de la LFP. Em jugo un pèsol que tota la campanya electoral sociata associarà el seu discurs a una metàfora de l'enfrontament entre el Barça/ZP/PSC-PSOE amb el Madrid/Aznar i Rajoy/PP. Un pèsol.

Però atès l'avanç incontestable de l'independentisme, en Montilla s'ha vist en la necessitat de fer un pas més endavant. I no només s'ha negat a demanar perdó per no ser independentista -un reconeixement infantil de qui es veu cada cop més assetjat- sinó que ha afirmat que la independència seria la decadència. Resultat immediat: uns terroristes ecspanyols cremen una estelada penjada d'un edifici on se celebrava un acte independentista amb, diuen, centenars d'assistents. Un acte criminal que hauria pogut acabar amb una tragèdia. Però és clar els actes terroristes ecspanyols, com la merda a la muntanya, no fan pudor. No són noticiables. No mereixen una investigació a fons. L'Audiència Nacional no enviarà els Mossos -i aquests perdran el cul per obeir-la- enlloc. La Vanguardia, El Periódico, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, callaran com el que són.

Pels ecspanyols, el kilo de català té un preu infinitament inferior al kilo d'ecspanyol. (Recordo que la sentència del TC sobre el nyap, titlla els catalans de subgènere dels espanyols, així amb dos collons). Perquè ells no són racistes. A més tenen interioritzat que si ja han matat una vegada un President de la Generalitat -i un del Barça, per cert- els poden matar una altra vegada, i no passa res. Que això s'enganxa, diuen determinades teories criminològiques. El difícil és el primer. Després és bufar i fer ampolles.

És per tot plegat que en Montilla, si fos mínimament decent, hauria de demanar perdó. Perdó per no ser independentista. Perdó per voler la decadència de la terra que, sense ser-ne natural, li ha permès arribar on ha arribat -fet que hauria estat impossible als Estats Units, per cert.

Però no ho farà pas. Ja ho sé. No sóc tan il.lús. De fet, ell i sobretot la seva dona, en surten molt beneficiats de la dependència de Catalunya respecte d'Ecspanya, com és públic i notori. Farà tot el contrari. En Montilla i els seus sequaços, amb la col.laboració de les seves crosses, naturalment, jugarà a excitar l'ecspanyolisme més barroer, a estendre el terror a l'independentisme, amb la col.laboració del PP i dels C's, que en això van units i prietas las filas, per descomptat. Fins i tot és possible que en Duran i Ecspanya i els seus boys and girls (Ortega-Espadaler-Pelegrí-Castellà), els donin un cop de mà. I no ens oblidem del sòmines absolut d'en Mas, que darrerament sembla inclinar-se per teoritzar com han de ser els estats del segle XXI, sense tenir-ne ni punyetera idea, per cert.

En definitiva, cal preparar-se per les atzagaiades que cauran, que ja cauen, en el camí cap al 28N. Aquest divendres passat, Reagrupament va realitzar en un sol dia 1o actes! I aquest dissabte he participat en una graellada amb els companys i companyes de Sant Just Desvern, una trobada entranyable i molt reeixida, malgrat la meteorologia. Aquest és el camí!

Tenim l'oportunitat d'aconseguir trencar aquesta deriva cap a la decadència que representa continuar sota la dependència d'Ecspanya. Només depèn de nosaltres, dels catalans i les catalanes. I de ningú més.

SOCIATA CONNECTION

En una de les seves intervencions més recordades, la que va tenir lloc el mes d'abril de l'any passat després de publicar el seu article Patriotisme i Dignitat, Joan Carretero va fer referència als prínceps roigs de la Catalunya metropolitana, com uns dels principals responsables dels desequilibris territorials, econòmics, culturals del nostre país. Va ser una reflexió que em va agradar molt. Entre d'altres raons, perquè a diferència de molts tikis mikis, jo, els prínceps roigs els pateixo en pròpia carn.

Podríem dir que els prínceps roigs són l'oligarquia política local que s'ha desenvolupat al llarg de més de trenta anys a redòs de les administracions públiques locals i provincials, és a dir, dels ajuntaments i les diputacions, i de l'àmbit metropolità (entitats metropolitanes). Els prínceps rojos estan donant el personal polític principal a l'ecspanyolisme: el Montilla, el Corbacho, en són dos exemples fefaents, que per cert s'odien cordialment.

Una derivada de l'aparició dels princeps rojos, és naturalment, la corrupció generalitzada que assola el poder local a casa nostra. Aquí és on trobem la que anomeno la Sociata connection, expressió per la qual entenc el conjunt d'individus que fan d'enllaç entre els prínceps rojos i elements de la Màfia ecspanyola, és a dir els elements criminals que emparats en càrrecs públics en àmbits com l'administració, la justícia, la policia. cometen tot tipus d'actes delictius en àmbits com el tràfic de drogues, el blanqueig de diners, la prostitució i la tracta de blanques. Aquests elements mafiosos són la punta de l'iceberg d'estructures criminals compostes per centenars de malfactors que són la veritable força de xoc.

Val a dir que la Màfia ecspanyola, és una de les moltes xarxes criminals que operen a Catalunya. D'altres són les xarxes procedents d'Itàlia, dels països de l'Europa de l'Est i el Càucas, i també d'Àsia i de l'Amèrica Llatina.

L'ecspanyola, però, es distingeix precisament perquè a diferència de la resta, està incrustada en l'aparell político-administratiu local i provincial, i això li dóna una fortalesa i impunitat mediàtica (no oblidem pas les connexions mediàtiques de les xarxes mafioses!).

Tot i que fins que no assolim la independència serà molt difícil acabar amb ella (de la mateixa manera que en Joan Laporta va acabar amb la màfia incrustada al Barça, quan va presidir la Junta, és a dir, des del poder), espero que els fets que darrerament estan succeint, amb la dimissió i/o encausament de determinats responsables polítics sociates de Barcelona, sigui un pas endavant en aquest sentit. I ajudi a aixecar i destruir definitivament la crosta ecspanyola que monopolitza la major part del país i dificulta sobremanera la consecució de la tan necessària i inajornable Independència!

Que així sigui!

L'ENSULSIADA DEL PSC

Avui no perdré el temps parlant d'ERC. Els calabresos estan tan contents amb l'enquesta de la London School of Economics, que no els aixafaré la guitarra. Pobrets que gaudeixin el poc que els queda! 

(Una altra cosa és que gent intel.ligent, com en Xavier, de vegades la vessin, però això demostra que el meu veí de capçalera és humà. Només un aclariment, Xavier, hi ha tendència quan són diverses les enquestes que apunten cap a una mateixa direcció, però no hi ha tendència quan hi ha una sola enquesta. No es pot confondre el desig amb la realitat).

No. Avui parlaré de la gran, de l'enorme, de la immensa, de la inabastable HÒSTIA que els sociates ecspanyols han donat als seus esclaus als seus sibwanes del PSC. Han quedat tan groguis que porten dos o tres dies i encara no s'han refet. Ho deuen tenir tot encetat,  la pallissa ha estat monumental. Catastròfica.

Em refereixo, és clar, a la crisi de Govern. Crisi? I un bé negre! Una autèntica ofensiva neo-ecspanyolista que no fa més que preparar el que ja he dit en altres posts: el gran pacte d'estat entre el PP i el PSOE. 

És casualitat que el President del PSOE, passi a ocupar una vicepresidència del govern? És casualitat que el Federico Jiménez Losantos el fotin fora ara de la COPE? Qui és l'imbècil que diu que una cosa i altra no té res a veure? Sou tarats o què?

Més. És casualitat que fotin una catalanòfoba com a Ministra de (in)Cultura? És casualitat que uns dies abans de la crisi Andalusia aconsegueixi cobrar el seu deute històric i d'aquesta manera es trenqui el front catalano-andalús en la negociació del finançament? Ara que dirà el sòmines del Puigcercós? Us enrecordeu que fa uns dies posava Andalusia pels núvols? T'han pres per enèssima vegada el pèl, Joan. Què no ho veus? Es deuen de trencar el cul amb la cara que se t'ha quedat!

Més. És casualitat que els sociates hagin acceptat que el PP tingui la presidència del Parlament basc? Quan no hi havia cap raó per donar-los-hi? Ara s'entén, perquè ho han fet, és una de les penyores del pacte ecspanyol que s'acosta. Un cop en Patxi Lopez sigui escollit Lehendakari, totes les peces estaran encaixades: només caldrà despatxar el tema del finançament amb quatre calerons (és casualitat que hagi dimitit el Secretari d'Estat David Vegara, del PSC -foto, perquè ja sap que tot està decidit?) i acabar de polir la sentència del TC en el sentit més restrictiu possible (Visca!), i cap al juny, el juliol o potser el setembre (o l'agost si volen fer veure que treballen contra la crisi) el pacte serà un fet!

No hi ha cap casualitat! Ni una. Anem a pams.

Manuel Chaves. President del PSOE i autèntic home fort. El molt parit de canto, el primer que ha exigit és lleialtat institucional. S'han de tenir collons per demanar lleialtat constitucional quan el govern ecspanyol fa quasi un any que incompleix una llei orgànica! Desgraciat! Però aquest ex-membre del govern dels anys del GAL, tot li rellisca. És un machote! I la tasca que ha assumit el situa clarament com el més que probable substitut de ZP si aquest acaba caient. 

Fixeu-vos que un dels elements claus del canvi ha estat traspassar el dossier del finançament autonòmic del ministeri d'economia al vicepresident de cooperació territorial. L'estratègia es veu d'una hora lluny i lliga amb el pacte d'estat. La nova ministra d'economia, Elena Salgado, s'encarregarà de les mesures anti-crisi, seguint les ordres directes de la Moncloa (ZP), i passarà olímpicament del tema del finançament, que quedarà en mans de Chaves. Naturalment, les mesures  anti-crisi de la Salgado seran totalment centralitzadores i de reforçament del poder central -en detriment dels poders autonòmics- no debades aviat molt aviat, tots els governs autonòmics estaran en mans dels partits ecspanyols per primera vegada des de la tornada de Tarradellas (1977), és a dir, fa més de 32 anys! Un cop Chaves solucioni el tema del finançament (i el solucionarà, coi si el solucionarà), la Salgado firmarà l'acord sense llegir-lo. 

Més. No m'estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l'intervencionisme en les caixes d'estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixa catalana (és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l'excusa perfecta. I potser millor. Quan comencin a tocar els calers de milions de catalans, potser llavors molts votants sociates o votants de la por, veuran que la Independència és l'únic camí que queda si no volem ser més que una colònia de Madrid.

Més. La cara de l'altra vicepresidenta, la pija Maria Teresa Fernandez de la Vega, era com 80 anys més jove. La tia ha guanyat el pols a pimpolla Carme Chacón, sobretot després de la cagada de Kosovo (ai Carme, Carme, veus com ser més papista que el papa no sempre funciona, ja t'ho deia, però tu no escoltaves!). De la Vega, com Salgado i com tants altres ministres, són els genuïns representants dels alts cossos funcionarials de l'estat. L'autèntic poder de facto ecspanyol. Semblava que tenia els dies comptats, però, ara torna a renéixer, com l'au fènix.

Més. La resta de nous ministres, la veritat és com una mena de galeria dels horrors. Per una banda, en Pepinyo Blanco, a Foment, que estic segur que no trigarà ni dos mesos  a superar els despropòsits de la seva antecessora. Sí, encara que sembli impossible, és factible que Pepinyo encara la cagui més. No debades ha estat un dels pares intel.lectuals del pacte d'estat amb el PP. Amb Blanco a Foment, el tema dels aeroports, de rodalies, i tota la pesca, se n'anirà en orris. Ni cinc de calaix. Faltaria plus. (Pero qué se han pensado estos catalanes?). Es gira feina per als Tremosa, els especialistes en tema d'infrastructures i logísitica...

Els tres altres nous ministres, l'Ángel Gabilondo, la Trinidad Jiménez, i la Maria Ángeles Gonzalez-Sinde, representen el poder madrileny per excel.lència. 

Gabilondo, ex-rector d'universitat, és un altre representant de l'alt funcionariat de l'estat, i naturalment la seva tasca serà la de centralitzar encara més el model educatiu i ecspanyolitzar-lo. És el típic representant dels bascs renegats que s'han ecspanyolitzat i s'han establert a Madrid. Com passa també amb alguns personatgets catalans infumables com el Boadella, la Regàs, el Fisas i tutti quanti.

Trinidad Jiménez és una pota negra de la molt influent Federació Socialista Madrilenya (FSM), autèntic poder fàctic dins del PSOE, conjuntament amb els andalusos -i a diferència del PSC, que no pinta res, ni gens ni mica. Que aquesta tipa, que va fracassar electoralment contra el PP, s'ocupi dels temes de sanitat i política social, no només és preocupant, sinó que és directament demencial. És una autèntica inútil, que l'únic que va destacar sobretot pel seu vestuari i no se quantes marujades més. Res de bo i tot dolent.

I la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, polèmica ja abans de prendre possessió per donar suport a les tesis catalanòfobes. Amb això ja està tot dit. O quasi, només afegir que representa els poders fàctics de la cultura ecspanyola, suposadament progre i guai... la mateixa que no va moure un dit quan el boicot catalanòfob durant la negociació del nyap. Coherents, això sí que ho tenen. I més pijos que el cagar.

I el PSC? On és Wally-PSC? Ni se'l troba, ni se l'espera. Quin ridícul més espantós! Quina vergonya! Però és clar, els Iceta, els Zaragoza, i sobretot el Montilla s'ho empassaran tot. Sibwanas com són. I sense cap complex, ni mala consciència, perquè ells són ecspanyols, una mica rarets, sí, però ecspanyols. Ridículament ecspanyols.

Respecte els dos psceros (hòstia, bona aquesta PSC+0=pscero) al govern, la pimpolla Chacón i el Corbacho, com sempre, prietas las filas, i a mandar vuecencia! És a dir, que faran tots els papers de l'auca per tal de conservar la cadira, i també, segurament, per situar-se com a substituts del Montilla. Un Montilla, amb els dies comptats....

Bonic panorama. I la crisi, que apreta... I Ecspanya, que no afluixa... I ERC, contenta amb l'enquesta. I CDC marejant la perdiu... I així anar fent....

TORNANT-LA A ENCERTAR, SERÉ UN CRACK?

Hòstia tu, avui he encertat dues prediccions que havia fet en posts anteriors. Em pregunto, modestament i humil: Seré un crack? Vegem-ho.

PRIMER ENCERT
En aquest post, per cert, molt llegit, ja deia que els sociates eren els qui estaven rere les candidatures dels continuistes, i que la demonització d'en Carretero era un recurs típic i tòpic d'aquesta gentussa. Bé, llegint el bloc d'un col.lega estrellat, com jo, m'he assabentat de l'article del senyor Carles Navales, recollit pel bloc de l'inefable Joan Ferran, aka La Crosta.

Abans d'entrar en matèria, una consideració. El senyor Carles Navales, va ser durant uns anys, director d'una publicació, La Factoria, que tractava de temes socials i econòmics sobretot del Baix Llobregat i, particularment de la zona de Cornellà. Durant molt de temps es presentava com a sociòleg, fins que algú li va tocar el crustó, em sembla que va ser el propi Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, tot i que hauria de confirmar-ho, i li va dir que prou comèdia, que no els constava que fos titulat en sociologia. De manera que va haver d'esborrar aquesta titulació en relació a la seva persona. Navales, per altra banda, és un articulista habitual en mitjans tan connotats com El Periódico de Catalunya, El País i... La Razón. És a dir, que juga al front patriòtic... ecspanyol, per suposat.

Bé, presentat el personatge, parlar del seu article al Diari de Girona, "ERC: Perdre plomes o quedat plomat", seria fer-li propaganda innecessàriament, sobretot perquè conté tota la típica merderada que els ecspanyols d'esquerrres han llançat històricament sobre els independentistes catalans. Però el fet més rellevant és que, l'article és acollit amb tots els honors per en Ferran, un dels individus més nauseabunds que s'arrosseguen per aquesta terra. Dos, que naturalment, carrega contra Carretero, i va a favor dels seus esclaus particulars, es diguin Carod o Puigcercós, als quals els tracta amb condescendència, com a bon xicots, aplicadets i arregladets.

Algú volia alguna prova del que jo vaig avançar en el meu post? Doncs aquí la teniu. Embolicadeta i amb un llacet, de color roig, naturalment. Qui hi ha darrera d'en Carod i en Puigcercós? El PSOE pur i dur, la crosta. Si es barallen, ho fan pel pastís, per res més. L'odi sociata per en Carretero, l'únic que no només els ha parat els peus, sinó que els ha matxacat, els ha humiliat i els ha marginat, és immens i infinit. Com també ho és, val a dir-ho, l'odi que li tenen els poders fàctics ceretans, tradicionalment vinculats amb CiU, que amb l'ajuda de la justícia ecspanyola, el van voler fotre a la garjola.

Cal difondre l'articlet de marres i veure com juguen de brut els sociates. Qui es pensi que la batalla a ERC només es juga a ERC és que és un innocent de dalt a baix. És una batalla per la DIGNITAT i l'HONOR. Per la LLIBERTAT d'un poble contra els seus botxins.


SEGON ENCERT
En aquest altre post, ja vaig dir que Corbacho tenia moltes més possibilitats de ser ministre que no pas el pocapena d'en Duran i Ecspanya. Dit i fet, Corbacho ministre, Clos al carrer, i el factòtum del PSOE a Catalunya, s'erigeix en el gran adversari de Montilla. També vaig dir que la campanya electoral del PSOE, pràcticament s'havia concentrat a la ciutat de L'Hospitalet, en territori Corbacho, i que els homes de Montilla, havien quedat mig descol.locats, fins al punt que es van veure obligats a muntar un Sant Jordi cuita-corrents per marcar paquet. Aquell acte, calia entendre'l en clau interna, no externa. Això és el que no entenen tots els analistes i periodistes barcelonins que no tenen ni puta idea del que es cou al Baix Llobregat, i que sovint es desplacen per les seves poblacions utilitzant un GPS, perquè no tenen ni fava d'on són, i els sembla que es troben enmig del Paris-Dakar, entre Ougandoudou i Monròvia. I mal m'està el dir-ho, aquesta actitud, també la veig reflectida en molts col.legues blocaires, visquin a Sant Gervasi-Sarrià, a l'Eixample, Les Corts, o a comarques menys apatxes, per entendre'ns.

Però si la nominació de Corbacho estava cantada, no podem deixar passar un element que penso que és de gran rellevància. Em refereixo, és clar, al fet que la presidència de la Diputació de Barcelona, lluny d'esvair-se la seva rellevància, cada cop n'agafa més i actua com un contrapoder efectiu a la Presidència de la Generalitat. Recordem que el propi Samaranch, va voler fer el salt de la presidència de la diputació barcelonina a l'òrgan preautonòmic que es va treure de la màniga, però que la jugada no li va sortir bé. Recordem que Tarradellas, quan va tornar de l'exili, ho va fer sent designat president de la Diputació de Barcelona. Recordem que el propi Montilla, va ser President de la Diputació abans de ser Ministre i abans de ser President de la Generalitat. És a dir, la presidència de la Diputació barcelonina és una via d'accessió al poder al marge de l'autogovern català. Recordo que la Diputació és l'òrgan polític de la província, i que està format per diputats provincials escollits entre els càrrecs polítics locals (batlles i regidors). Fa molts anys, la Generalitat pujoliana va voler suprimir les diputacions, però la seva naturalesa constitucional, atès que les províncies són òrgans d'aquesta naturalesa, va fer que el Tribunal Constitucional ecspanyol, en una de les seves primeres sentències, anés en contra la voluntat de la Generalitat.

NO ÉS UN ENCERT, PERÒ ...

Certament, no em vull fer l'espavilat. I no diré que ja havia encertat el nomenament de la Chacón com a Ministra de Defensa. No. Però no puc deixar de dir que en ZP sembla haver-se inspirat en França, quan ha nomenat una dona per a Defensa. Si els francesos la tenen, perquè nosaltres, no? Segurament s'ha preguntat. I clar, com que el Primo Zumosol la té, doncs ells també. Faltaria plus.

Jo realment, no goso avançar quin paper farà aquesta noia al capdavant dels militars, però el que sí goso dir és que el manteniment de la Ministra Álvarez, al capdavant de Fomento, és la bufetada més sonora que s'ha sentit mai als Catalans i les Catalanes. I és la desautorització més gran dels socialistes catalans, que s'hauran de menjar amb patates totes les pestes que han dit de la senyora. Suposo que ara la cara del Conseller Joaquim Nadal deu ser un poema. Si tingués dignitat, dimitiria ipso facto. Però segur que no ho farà. Està tant enganxat a la mamella que ni amb una bomba atòmica la deixaria anar!

Seré un crack? Hòstia tu, no ho sé. Però semblar-ho, mola.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.

CAROD ROVIRA, EL PIERRE-MARC JOHNSON CATALÀ
O quan la sobirania es converteix en una pòlissa d'assegurança

No he llegit la conferència d'en Carod, ni tampoc vaig ser convidat al Palau de la Generalitat a escoltar-la -la qual cosa implica que no pertanyo al top 400 del país, malauradament. Només he llegit alguns titulars i m'he quedat esparverat. En Carod diu que si el Tribunal Constitucional liquida el nyap, s'obrirà definitivament, la via sobiranista.

Vejam. A veure si hi veiem clar. Ja fa cap a un quart de segle, entre el 1983 i el 1985, per ser més exacte, va sorgir dins del Partit Quebequès, un líder que finalment va substituir el carismàtic René Lévesque quan aquest dimití cansat de tot plegat. Aquest líder nou, de nom Pierre Marc Johnson -fill d'un anterior Primer Ministre i germà d'un futur, llavors, Primer Ministre del Quebec, per cert- va destacar de seguida pels seus plantejaments dimissionaris pel que fa a l'accessió a la sobirania del Quebec. Concretament, Johnson, va impulsar un canvi en la línia sobiranista de la formació i va imposar a empentes i rodolons que finalment, la sobirania fos considerada com una mena de pòlissa d'assegurança per si l'encaix del Quebec dins el federalisme canadenc fracassava.

Dit d'una altra manera, el PQ rellegava la sobirania com a segona opció, posant com a capdavantera la integració en el federalisme canadenc. Només si es demostrava que el Quebec no podia formar part del Canadà federal, sense que això impliqués renunciar a la seva identitat i als seus drets, s'optaria per retornar a la proposta sobiranista, tal i com ja s'havia assajat en el referèndum de 1980 -malauradament perdut pels sobiranistes. D'aquest canvi, se'n digué el pas del sobiranisme a l'afirmacionisme, que implicava un conformar-se amb defensar el caràcter nacional del Quebec sense assumir el seu corol.lari lògic i immediat, com era l'accessió a la independència.

Naturalment, l'invent no va durar gaire. La immensa majoria de les bases del partit i no pocs tenors -dirigents- no van veure amb bons ulls aquests canvis. Com tampoc ho van veure el conjunt dels ciutadans quebequesos, que en les eleccions de 1985, va fer fora el PQ afirmacionsta del govern amb una derrota humiliant a mans dels seus eterns adversaris. Molts sobiranistes de pedra picada no van anar a votar o votaren opcions minoritàries però clarament sobiranistes. El PQ, en el poder des del 1976, va passar a l'oposició i hi romangué durant nou llargs anys -fins al 1994, concretament. Per descomptat, Johnson, després de la derrota, va durar en el càrrec menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi.

Tot això va passar fa quasi vint-i-cinc anys. I ara, en Carod, ens surt amb aquest estirabot afirmacionista. Però encara penses que has de donar una altra, l'enèssima, oportunitat a Ecspanya, per tal que ens torni a intentar tallar el coll. Perquè no en comptes de pronunciar conferències tronades, caduques, llegeixes coses modernes, i aprens dels patriotes d'arreu del món que lluiten sense vergonya i sense renúncia dels seus plantejaments? Què diràs quan Kosovo assoleixi la seva Independència. I quan ho faci Escòcia o el propi Quebec? O fins i tot Euskadi? Continuaràs fent de corredor d'assegurances per Ecspanya, S.A.? Tot plegat ben patètic. Cal anihilar els corrents afirmacionistes que existeixen tant a ERC com també a CDC. S'ha d'acabar amb el discurs estúpid que es limita a cridar, esgargamellant-se, "Som una Nació. som una Nació!" i després va i es pacta amb qualsevol partit ecspanyol de merda. Si som una nació, i per descomptat que ho som, només cal posar-se a treballar per l'únic objectiu legítim com és la consecució de la Independència de Catalunya. I per cert, no hi ha camins per la independència, ni llibres de ruta. L'únic camí és la lluita. Només es fa independentisme si s'exerceix com a tal: a Barcelona, València, Nova York o Bombai. Ja n'hi ha prou d'amagar l'ou!


En Corbacho i en Pujol, l'estranya parella
Els primers polítics que han reaccionat a la conferència afirmacionista d'en Carod, han estat en Celestino Corbacho, president de la Diputació de Barcelona, i en Jordi Pujol, ex president de la CAC entre 1980 i 1993.

Del primer, no es pot esperar res de bo. Tothom sap que és l'home de Bono a Catalunya, un autèntic tapat per quan els sociates finalment es treguin la careta i deixin córrer les poques engrunes de catalanitat que encara exhibeixen. Ell voldria que al Principat, manés el PSOE directament, i si no ha triomfat, encara, és perquè segons sembla, no suporta Montilla. Ja se sap, dues dives sempre acaben a cops de bolso. Corbacho s'ha mostrat sempre contrari als pactes amb ERC, i segur que pot ser considerat un interlocutor vàlid pel PP i pels C's si mai es vol portar a terme un front ecspanyolista a la CAC.

Com no podia ser d'una altra manera, Corbacho, aka Corbatxevitx, ha criticat les declaracions afirmacionistes d'en Carod. Això no hauria de sorprendre a ningú, i de fet a ningú no sorprèn. Però són el contrapunt a les altres declaracions, les de Jordi Pujol, que aquestes sí que són ben patètiques. Segon el gran Iode, si el TC es carrega el nyap. caldrà reivindicar.... no la independència, sinó el projecte de nyap aprovat el 30 de setembre del 2005! Què n'ets de maquiavèlic. Sempre posant obstacles a la sobirania, però per sort ja no manes i la teva opninó no compta per a gairebé ningú, tret dels de la teva secta.