NAUSEABUND (2a part)

La veritat aquest cap de setmana llarg ha estat políticament horrorós. Veure fins a la sopa els caretos de l'Àngel Ros, del Ballesteros i del Garcia Albiol, és una tortura que no es pot aguantar. Quina tropa!

Vaig fer un exercici de massoquisme polític i vaig escoltar els discursets dels dos primers. Del tercer no, perquè l'únic que em preocupa d'aquest individu és quan, com i on el destruirem.

L'Àngel Ros, paer amb majoria absoluta de Lleida, és com un retorn al passat. El seu discurs és carrincló i embafadament anti-independentista. Ens odia a mort, ni tan sols ho pot amagar. Els poders fàctics dormen tranquils amb ell. Com a bon ecspanyol ha posat en el centre del seu discurs polític el tema de la immigració i si el burka tal o qual. És l'estratègia dels serveis d'intel.ligència ecspanyols per marginalitzar el debat sobre la Independència. Guerra psicològica, ja ho he escrit en diverses ocasions en aquest bloc. Per derrotar aquest individu, el que cal és posar-lo sistemàticament contra les cordes, no deixar-lo respirar. Demostrar que el seu suposat catalanisme, amb la dosi obligada de lleidatanisme, no és més que una camama. Del seu discurs es traspua un missatge subliminal: diu que els seu únic objectiu o prioritat és la sortida de la crisi, el creixement econòmic, la cohesió social i bla, bla, bla. Se´t veu el llautó. La insistència en que només té un objectiu, i aquest és de naturalesa socioeconòmica, vol dir que obvia l'objectiu nacional, i que no és la seva prioritat.

Aquest discurset el podem capgirar: si realment el que et preocupa és el benestar dels lleidatans i les lleidatanes, que no t'alimentin les molles... la Independència és l'únic camí que pot donar uns recursos materials suficients per a garantir-lo. La subordinació a Ecspanya, és sinònim d'espoli i de robatori. Amb la independència, els pressupostos municipals podrien incrementar-se tranquil.lament un 30% en termes linials i això sense comptar amb els efectes multiplicadors que tindria i l'innegable augment en la presència internacional que suposaria. Res d'això és possible si s'accepta la submissió a Ecspanya. Per això aquests discursets sobre la cohesió social i econòmica, sense posar en qüestió l'espoli han de ser sistemàticament denunciats. Un exercici pedagògic en aquest sentit seria presentar els pressupostos municipals d'una Lleida dins d'una Catalunya independent. O, per evitar la immediata crítica que es faria de que "feu volar coloms", indicar quin és el cost de la submissió a Ecspanya, que han de pagar els lleidatans i les lleidatanes.

Diuen que en Ros representa l'esperança blanca del sector catalanista del PSC. Jo el que sé és que en el discurset d'investidura es va desfer en elogis respecte la megadiputada i autèntic poder fàctic de la zona, la Teresa Cunillera, un dels 25 diputats sociates que no perden l'ocasió de matxacar Catalunya així que poden, a major glòria del PSOE... i d'Ecspanya.

Quant al senyor Ballesteros, reelegit alcalde de Tarragona, el seu discurset va ser un cúmul de vaguetats, tòpics típics i frases fetes sense cap mena d'interès. El xaval se´l veu molt pagat d'ell mateix, fins a límits insuportables. Ballesteros va apostar durant la campanya electoral per intentar .... catalanitzar Ecspanya, sí tu, així de fort va el nano. No s´ha assabentat que aquest discurset ja fa 20 anys que va caducar? Quina santa paciència s´ha de tenir per aguantar determinades coses. Tot en el senyor Ballesteros és imatge, façana. I darrere d'aquesta façana no hi ha res. Bé sí que hi ha: fatxenderia i milhomisme... i un odi exagerat contra l'independentisme, com es va demostrar amb la repressió que va exercir durant l'anterior mandat, contra els patriotes tarragonins que van impulsar la consulta per la independència, els quals van ser sistemàticament assetjats per la policia municipal, en el seu paper de policia política sociata.

Cal tenir molt clar que el PSOE representa un projecte d'Ecspanya pensat per destruir Catalunya com a nació. Per això deixar que els seus acòlits toquin cuixa institucional és un error que no podem permetre, i que es paga molt car, com s´ha vist en el cas d'ERC a l´hora de fer balanç dels dos tripartits. Un autèntic i veritable desastre. Si ERC hagués tingut un capteniment patriòtic, probablement ara estaria governant amb més d´1 milió de vots al seu darrere. Pero els dos tripartits, i el desastre del nyap on es va posicionar en contra en el darrer minut i de mala gana, la van acabar d'enfonsar. A banda, és clar de les mil i una atzagaiades que els seus màxims representants van protagonitzar al llarg dels darrers set anys.

Un projecte independentista, ha de tenir molt clar que el PSOE és enemic mortal d'una Catalunya lliure, i que no podem cedir ni un centímetre en la lluita ideològica per desemmascarar-lo. És una lluita de suma-zero: el que guanyem nosaltres ho perden ells i viceversa. I qui es deixi entabanar per discursos socials, és que no té prou rigor per plantejar els termes del debat: vols cohesió i benestar social? Doncs vota Independència i els tindràs -o si més no tindràs aquells recursos i instruments que faran possible assolir-los i que sota la subordinació a Ecspanya, és impossible, literalment, controlar-los.

Finalment, tema Garcia-Albiol. Cal dir alguna cosa al respecte? Ha de quedar clar que el PP és un partit feixista, i que un cop assolida la Independència, no trigarem ni tres minuts a il.legalitzar-lo. Però aquí, més que parlar d'aquests feixistes convictes i confessos, és necessari parlar del rol de CiU. Una formació totalment supeditada als escàndols judicials, a la corrupció i que en aquests moments no fa més que menjar de la mà d'Ecspanya, i sobretot dels seus jutges. Quin paper més galdós ha jugat, i està jugant CiU. Després de vendre´s al PSOE, ara ja ho està fent al PP. I passa de l'un a l'altra, com si fos una puteta sense un bri de dignitat -o un putet. La seva submissió no només política, sinó també moral, a Ecspanya, és quasi total -per sort hi ha algunes excepcions. Haver permès que el Garcia-Albiol obtingui l'alcaldia, els passarà una factura enorme. Però el que és pitjor: li passarà al conjunt de Catalunya, començant naturalment per Badalona.

I és que la torna de Badalona, probablement ha estat la Diputació de Barcelona i els Pressupostos del 2010. Així juguen els convergents, al curt-terminisme i qui dia passa any empeny. Assedegats i famolencs de poder, després de set anys de -relativa- abstinència, se'ls en refot Catalunya. Necessiten alimentar moltes boques, i sobretot, necessiten netejar el front judicial. I d'aquí l'intercanvi de cromos amb els Ecspanyols.

Cal tenir clar que CiU no pot representar els interessos generals dels catalans, perquè està collada per Ecspanya. Només uns pocs dels seus membres, persones lliures i sense dependències, poden puntualment fer quelcom pel país. Però malauradament, les seves iniciatives estan condemnades al fracàs, atès que les altes instàncies de la federació, i de manera molt especial, el senyor Josep Anton Duran i Ecspanya i els seus acòlits, ja han fet una tria de projecte nacional, i aquest no és altra que una Catalunya regió subordinada a Espanya.

Nauseabund.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.