L'AMO I L'ESCLAU

Resulta realment patètica aquesta penetració ideològica de l'ecspanyolisme més tronat, representat per aquest individu menyspreable que respon al nom de Kosé Zaragoza, en l'ADN del comissari polític i aprenent de Labordeta que es diu Joan Ridao.

Resulta que tant l'un, com l'altre, no els ha agradat l'acte de dignitat que va representar el rebuig a la bandera nazi ecspanyola. Així, l'un, l'amo, obre aquesta boqueta de pinyó que té i diu que això està molt mal fet. Ipso facto, l'esclau, perd el cul per repetir les paraules del seu amo, i de passada deixa amb el cul enlaire el seu candidat a les europees. 

Pobre Junqueras, cada cop que els teus líders obren la seva boqueta esclava i ecspanyola, et llencen als peus dels cavalls, talment com si fossis el Messala de Ben Hur.

Sort tenim que aviat tot plegat farà un tomb copernicà. Bé, de fet, ja l'està fent...

L'ESTRANYA PARELLA

Aquesta setmana que acabem de passar, hem comprovat el pànic que desperta la proposta d'una hipotètica candidatura transversal que tingui per objectiu central la declaració unilateral -si no hi ha cap més remei, i penso que no n'hi ha- de la independència de Catalunya.

Si en la setmana anterior van ser les declaracions de periodistes-mercenaris, els que l'atacaren, personalitzant-la en el seu màxim exponent, aquesta setmana que ara acabem, han estat els polítics i estrategues de primer nivell, qui han entrat a sac. Senyal clar que els primers havien fracassat, i que es constata que el tsunami independentista, amenaça de dinamitar, efectivament, el sistema polític de l'autonomisme decadent.

Dilluns va ser l'inefable Antonio Bolano, ex-mà dreta del Tio Pepe, qui va tenir la gosadia de titllar Joan Carretero, de, literalment, traidor a Catalunya. Home, noi, si et refereixes a la Catalunya que a tu t'agradaria, és clar que sí, i de passada, una servidora, el primer. 

En Carretero, fidel a la seva estratègia comunicativa de dosificar al màxim les seves aparicions mediàtiques, per a treure'n el màxim de rendiment, no va replicar. Una estratègia, per cert, amb uns resultats excel.lents, val a dir-ho. Per això, una servidora l'emula i em nego a replicar-lo tampoc. Bàsicament per dues raons. La primera és perquè fer-ho seria donar-li una certa legitimitat patriòtica: amb els ecspanyols que volen esclafar Catalunya, no es discuteix. Se'ls combat, se'ls derrota i, si és necessari, diguem-ho en paraules prudents, se'ls neutralitza. Punt. I la segona, perquè no tinc cap mena de dubte, que els companys del cimera, empraran els mots escaients, amb aquell estil que fa les delícies per als seus fans, que són, val a dir-ho, cada cop més.

Però uns dies després, un altre peix gros de la política catalana, el totpoderós David Madí, va reblar el clau que abans havia emprat el sociata de marres. Segons ell, Carretero viu fora de la realitat. Anem a pams.

Primera consideració. El fet que l'estratega per excel.lència de CDC, dediqui el seu preciós temps a burxar en Carretero, demostra ben a les clares, l'autèntic pànic que en aquest partit tenen respecte la possible presentació d'una candidatura electoral liderada pel metge de Puigcerdà. En aquest país, hi ha tres referents polítics claus: el programa televisiu Polònia, en David Madí i en José Zaragoza. Bé, dos d'ells ja s'han posicionat respecte la figura d'en Carretero, i això que encara no se sap del cert si es pensa presentar a les properes eleccions del 2010 (si es que es fan aquest any, perquè també es podrien avançar).

Segona consideració. Si escoltem el tall de veu d'en Madí, fixeu-vos que, aparentment, no denota el mateix odi ètnic que l'espanyol Bolano sent per en Carretero. Tot el contrari. Hi ha fins i tot un reconeixement del seu paper patriòtic, àdhuc una certa (falsa) admiració envers ell.... per després intentar clavar-li per darrere. No hi ha cap mena de dubte que aquesta serà l'estratègia soft de deslegitimació del discurs de Carretero, per part dels dirigents convergents: grans paraules, per després fotre-li per darrere. Cal parar compte. Els cada cop més nombrosos sobiranistes i independentistes de CDC, han de tenir molt clar que la proposta de Carretero va molt en serio, i que davant els titubegs dels seus dirigents, hauran de posicionar-se respecte si opten per la independència que garanteix Carretero o per les opcions més probables que tindrà CiU en les properes eleccions: fer la sociovergència o el pacte amb el PP. Perquè la possibilitat de treure majoria absoluta, està totalment i definitiva descartada... això sí que és viure fora de la realitat o, en paraules de Cardús, dins de la ratera.

Tercera consideració. No és la meva intenció posar al mateix nivell el criptonazi d'en Bolano que en David Madí. Per a mí són com la nit i el dia, no hi ha color. En Madí és un patriota, segurament de dretes, però un patriota. Passa que és ell mateix qui, amb la seva obsessió per en Carretero, es rebaixa a l'alçada d'en Bolano. Ell solet, doncs, es degrada. Ningú no li ha demanat que badés boca contra el de Puigcerdà. Però ell, conscient que les seves bases cada cop estan més tocades pel missatge independentista desacomplexat, ha hagut de sortir a escena. I aquesta és una altra de les enormes i contundents victòries d'en Carretero.

Per acabar, i encara que de fet no faci falta dir-ho, perquè és obvi, fixeu-vos com contrasten els atacs contra Carretero, amb el silenci respecte el seu anterior partit. I és que aquest partit, a hores d'ara ja no interessa ningú, tret dels sociates, que el fan servir com a crossa, i que, en conseqüència, faran mans i mànigues per evitar allò que és inevitable, l'enorme i total ensulsiada electoral que patirà el 2010. Tan gran serà, que de fet, ja s'estan barallant per les engrunes que en quedaran. 

Espero que si algun lector d'aquest humil i modest bloc encara continua militant en el referit partit, es degui a que tingui complex d'infermer o infermera -per allò de la crossa, em refereixo- i no pas perquè pensi que el portarà a la Independència. Que naturalment, no ho farà!

He dit.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.