L'ESTRANYA PARELLA

Aquesta setmana que acabem de passar, hem comprovat el pànic que desperta la proposta d'una hipotètica candidatura transversal que tingui per objectiu central la declaració unilateral -si no hi ha cap més remei, i penso que no n'hi ha- de la independència de Catalunya.

Si en la setmana anterior van ser les declaracions de periodistes-mercenaris, els que l'atacaren, personalitzant-la en el seu màxim exponent, aquesta setmana que ara acabem, han estat els polítics i estrategues de primer nivell, qui han entrat a sac. Senyal clar que els primers havien fracassat, i que es constata que el tsunami independentista, amenaça de dinamitar, efectivament, el sistema polític de l'autonomisme decadent.

Dilluns va ser l'inefable Antonio Bolano, ex-mà dreta del Tio Pepe, qui va tenir la gosadia de titllar Joan Carretero, de, literalment, traidor a Catalunya. Home, noi, si et refereixes a la Catalunya que a tu t'agradaria, és clar que sí, i de passada, una servidora, el primer. 

En Carretero, fidel a la seva estratègia comunicativa de dosificar al màxim les seves aparicions mediàtiques, per a treure'n el màxim de rendiment, no va replicar. Una estratègia, per cert, amb uns resultats excel.lents, val a dir-ho. Per això, una servidora l'emula i em nego a replicar-lo tampoc. Bàsicament per dues raons. La primera és perquè fer-ho seria donar-li una certa legitimitat patriòtica: amb els ecspanyols que volen esclafar Catalunya, no es discuteix. Se'ls combat, se'ls derrota i, si és necessari, diguem-ho en paraules prudents, se'ls neutralitza. Punt. I la segona, perquè no tinc cap mena de dubte, que els companys del cimera, empraran els mots escaients, amb aquell estil que fa les delícies per als seus fans, que són, val a dir-ho, cada cop més.

Però uns dies després, un altre peix gros de la política catalana, el totpoderós David Madí, va reblar el clau que abans havia emprat el sociata de marres. Segons ell, Carretero viu fora de la realitat. Anem a pams.

Primera consideració. El fet que l'estratega per excel.lència de CDC, dediqui el seu preciós temps a burxar en Carretero, demostra ben a les clares, l'autèntic pànic que en aquest partit tenen respecte la possible presentació d'una candidatura electoral liderada pel metge de Puigcerdà. En aquest país, hi ha tres referents polítics claus: el programa televisiu Polònia, en David Madí i en José Zaragoza. Bé, dos d'ells ja s'han posicionat respecte la figura d'en Carretero, i això que encara no se sap del cert si es pensa presentar a les properes eleccions del 2010 (si es que es fan aquest any, perquè també es podrien avançar).

Segona consideració. Si escoltem el tall de veu d'en Madí, fixeu-vos que, aparentment, no denota el mateix odi ètnic que l'espanyol Bolano sent per en Carretero. Tot el contrari. Hi ha fins i tot un reconeixement del seu paper patriòtic, àdhuc una certa (falsa) admiració envers ell.... per després intentar clavar-li per darrere. No hi ha cap mena de dubte que aquesta serà l'estratègia soft de deslegitimació del discurs de Carretero, per part dels dirigents convergents: grans paraules, per després fotre-li per darrere. Cal parar compte. Els cada cop més nombrosos sobiranistes i independentistes de CDC, han de tenir molt clar que la proposta de Carretero va molt en serio, i que davant els titubegs dels seus dirigents, hauran de posicionar-se respecte si opten per la independència que garanteix Carretero o per les opcions més probables que tindrà CiU en les properes eleccions: fer la sociovergència o el pacte amb el PP. Perquè la possibilitat de treure majoria absoluta, està totalment i definitiva descartada... això sí que és viure fora de la realitat o, en paraules de Cardús, dins de la ratera.

Tercera consideració. No és la meva intenció posar al mateix nivell el criptonazi d'en Bolano que en David Madí. Per a mí són com la nit i el dia, no hi ha color. En Madí és un patriota, segurament de dretes, però un patriota. Passa que és ell mateix qui, amb la seva obsessió per en Carretero, es rebaixa a l'alçada d'en Bolano. Ell solet, doncs, es degrada. Ningú no li ha demanat que badés boca contra el de Puigcerdà. Però ell, conscient que les seves bases cada cop estan més tocades pel missatge independentista desacomplexat, ha hagut de sortir a escena. I aquesta és una altra de les enormes i contundents victòries d'en Carretero.

Per acabar, i encara que de fet no faci falta dir-ho, perquè és obvi, fixeu-vos com contrasten els atacs contra Carretero, amb el silenci respecte el seu anterior partit. I és que aquest partit, a hores d'ara ja no interessa ningú, tret dels sociates, que el fan servir com a crossa, i que, en conseqüència, faran mans i mànigues per evitar allò que és inevitable, l'enorme i total ensulsiada electoral que patirà el 2010. Tan gran serà, que de fet, ja s'estan barallant per les engrunes que en quedaran. 

Espero que si algun lector d'aquest humil i modest bloc encara continua militant en el referit partit, es degui a que tingui complex d'infermer o infermera -per allò de la crossa, em refereixo- i no pas perquè pensi que el portarà a la Independència. Que naturalment, no ho farà!

He dit.