EL MOMENT ZEN

Acabo de veure pel you tube la pel.lícula finesa Tali-ihantala 1944, que tracta de la batalla homònima, que va tenir lloc l'estiu del 44, a l'istme de Karèlia, i on l'exèrcit finès va derrotar el soviètic i va salvar el país de la invasió. Uns mesos després , els soviètics acceptaven negociar la pau amb els finesos.

Finlàndia és un país que cada cop que hi vaig, m'agrada més. Hèlsinki és una ciutat tranquil.la, reposada, sembla com si el temps s'aturés. La veritat, no em faria res passar-hi una temporada més o menys llarga. I fins i tot no ho descarto. De fet, en vol directe, només està a tres hores de Barcelona.

Però la raó d'aquest post no és, naturalment, aquest. La raó d'aquest post és reflexionar sobre el que ha passat en les darreres hores.

Per endavant, declaro explícitament, que no tinc ni punyetera idea de què farà en els propers dies en Joan Carretero. No formo part del seu inner circle, i doncs, segurament allò que faci me n'assabentaré més o menys a la mateixa hora que la resta dels mortals. O potser una mica abans, però no gaire.

Ara bé, després del pas que ha donat ara fa unes hores, d'abandonar ERC, penso que el panorama polític ha sofert un gir copernicà. En pocs dies, tot pot canviar. I ho pot fer per a bé, tot i que també, desenganyem-nos, ho pot fer per a mal.

Jo afirmaria, fins i tot, que un cop fora de la ratera -en paraules de Cardús- en Carretero, sense cap mena de dubte, serà l'enemic a abatre... no pels calabresos, sinó principalment per CiU. Els calabresos ja han signat la seva defunció política , i ja no cal preocupar-se d'ells, ni esmerçar un minut del nostre preciós temps en ells. Són el passat. 

No, ara, ens trobem davant d'una gran i una enorme responsabilitat. Jo diria que pel capbaix hi ha entre 300.000 i 450.000 catalans i catalanes que no tenim representació política. Som gent que en el seu moment vam votar ERC, i que malgrat el desengany que ens hem endut, no volem votar CiU, perquè amb 23 anys de pujolisme ja n'hem tingut prou i massa. I Artur Mas, fins al moment, no s'ha mogut ni un mil.límetre de l'ortodòxia pujolista -si bé he de reconèixer que determinats sectors sobiranistes convergents són cada cop més visibles i més influents, fet que m'alegra sobremanera. Però mentre CiU continuï lligada al llast del Duran i Ecspanya, no hi ha res a fer, ni a discutir.

Tot aquest gruix de patriotes, estic més que segur que donarien suport a una candidatura unitària independentista, de caràcter transversal, i que tingués com a objectiu principal la declaració de la sobirania de Catalunya. Tot aquest gruix de patriotes, i molts més que s'hi afegirien -sense cap dubte- estic segur que voldrien que en Joan Carretero els encapçalés, i si pogués ser, comptés amb altres personatges destacats de l'independentisme polític, social i cultural.

Però penso que aquesta opció, dependrà de la seva voluntat personal, i cal respectar l'opció que prengui. Al marge, però, d'aquest fet, considero que tots aquests catalans i catalanes, hauríem de fer un esforç per cohesionar-nos i fer sentir la nostra veu enfront els ecspanyolistes i els seus acòlits. És per això que reclamo a tots aquells grups, plataformes, coordinadores, etc. que no troben el seu referent polític, que es deixin de personalismes i pensin decididament en el moment clau que estem vivint.

El proper cicle electoral, i particularment, les eleccions del 2010, seran fonamentals en la història immediata de la nostra pàtria. La mobilització del bloc ecspanyolista, compost pel PP, el partit de Rosa Díez, els C's, el PSOE i els seus acòlits del tripartit (ERC i IC-Euia), intentarà l'assalt definitiu al poder "autonòmic" i a la conversió del Principat en una CC.AA. més... en una "gran Múrcia" en felices paraules de l'amic Cesc. No hi ha cap mena de dubte que si poden, el PSOE i el PP pactaran, com ja ho han fet a la CAB i fins i tot, recentment, al propi Ajuntament de Barcelona. De l'altra, l'opció regionalista, autonomista i no rupturista que representa CiU, intentarà fer la viu viu, sense adonar-se que l'entorn polític ha canviat i que ja no tenen el poder que havien tingut en l'etapa pujolista. Vaja, que són prescindibles. 

No hi ha cap mena de dubte que ambdues opcions intentaran mobilitzar el màxim els seus efectius. Davant d'aquest panorama, seria lògic que els independentistes ens quedéssim a casa sense votar? Jo penso que no. És l'hora, per molt de nosaltres, de fer un pas endavant i de deixar que d'altres et resolguin el teu futur. 

Naturalment el camí és ple de trampes, i el fantasma de l'experiència del PI és enorme. Però com a mínim hi ha una diferència fonamental. El PI es crea en un context on ERC encara no havia esclatat electoralment. En canvi, ara és tot el contrari, aquesta candidatura independentista transversal, si apareix, ho farà en plena i franca decadència de l'esmentada formació, per la qual cosa, el camp per córrer serà immens.

És per això que considero que hem arribat al moment zen. Aquell moment que exigeix un estat de meditació interna, d'estabilitat física i mental. Cal respirar fondo i tenir clar que tots els gats del món ens voldran caçar, ara que som fora de la ratera. Aniran a per nosaltres, fins i tot aquells que ens diran paraules agraïdes i fins i tot ens abraçaran i ens titllaran de patriotes.

Però el moment zen ha de servir per alliberar-se dels personalismes i posar-se al servei d'aquest moviment que d'alguna manera o altra ha de començar a caminar, i que pot ser decisiu per decantar la balança política al Parlament del parc. Jo hi estic disposat, malgrat que em fa una mandra de collons, he comprès que és el moment que els que tenim alguna cosa a dir i a fer, donem el pas i ens posem al servei del país.