TRENTA ANYS DESPRÉS

Ahir vaig fer una cosa que, calculo, feia trenta anys que no feia. Vaig pujar al Castell de Burriac. I això que el tinc ben a prop! Però ja se sap que les coses properes, sovint les menystens, no les valores. Quan era crio, amb els meus pares i els meus germans, ens n'havíem fet un fart de pujar-hi! Sovint fèiem el recorregut clàssic de pujar per Cabrils, anar fins a la Creu, després baixar fins a la Font Picant i després pujar al Castell. Mai se m'havia fet pesat!

Ahir, però, amb l'única companyia de la Triska (foto), la gosseta dels meus pares, vaig voler fer un revival i aprofitant dues hores que tenia lliures, vaig decidir que tornaria a pujar-hi. I naturalment que ho vaig fer! Però cony, em vaig cansar! 

Ara bé, quan vaig arribar a dalt de la torre del Castell, vaig estar-m'hi una mitja hora ben bona contemplant les magnífiques vistes que ofereix: quasi tot el Maresme és al seu abast, el Montseny, també, Barcelona, fins a Montjuïc, etc. I, naturalment, la costa, d'un blau intens. Ben bé la seva situació era estratègica, com a edifici militar!

Però més que reflexionar sobre la història, aquella passejadeta em va servir per recarregar piles. Feia una tarda magnífica, un sol esplèndid, i encara no feia xafogor. De tant en tant bufaven ratxes de vent que jo agraïa moltíssim.

Van ser uns instants de relax, sentia que el món, per una vegada, era del meu costat... I que tot era possible!