L'ESTRANYA PARELLA

Aquesta setmana que acabem de passar, hem comprovat el pànic que desperta la proposta d'una hipotètica candidatura transversal que tingui per objectiu central la declaració unilateral -si no hi ha cap més remei, i penso que no n'hi ha- de la independència de Catalunya.

Si en la setmana anterior van ser les declaracions de periodistes-mercenaris, els que l'atacaren, personalitzant-la en el seu màxim exponent, aquesta setmana que ara acabem, han estat els polítics i estrategues de primer nivell, qui han entrat a sac. Senyal clar que els primers havien fracassat, i que es constata que el tsunami independentista, amenaça de dinamitar, efectivament, el sistema polític de l'autonomisme decadent.

Dilluns va ser l'inefable Antonio Bolano, ex-mà dreta del Tio Pepe, qui va tenir la gosadia de titllar Joan Carretero, de, literalment, traidor a Catalunya. Home, noi, si et refereixes a la Catalunya que a tu t'agradaria, és clar que sí, i de passada, una servidora, el primer. 

En Carretero, fidel a la seva estratègia comunicativa de dosificar al màxim les seves aparicions mediàtiques, per a treure'n el màxim de rendiment, no va replicar. Una estratègia, per cert, amb uns resultats excel.lents, val a dir-ho. Per això, una servidora l'emula i em nego a replicar-lo tampoc. Bàsicament per dues raons. La primera és perquè fer-ho seria donar-li una certa legitimitat patriòtica: amb els ecspanyols que volen esclafar Catalunya, no es discuteix. Se'ls combat, se'ls derrota i, si és necessari, diguem-ho en paraules prudents, se'ls neutralitza. Punt. I la segona, perquè no tinc cap mena de dubte, que els companys del cimera, empraran els mots escaients, amb aquell estil que fa les delícies per als seus fans, que són, val a dir-ho, cada cop més.

Però uns dies després, un altre peix gros de la política catalana, el totpoderós David Madí, va reblar el clau que abans havia emprat el sociata de marres. Segons ell, Carretero viu fora de la realitat. Anem a pams.

Primera consideració. El fet que l'estratega per excel.lència de CDC, dediqui el seu preciós temps a burxar en Carretero, demostra ben a les clares, l'autèntic pànic que en aquest partit tenen respecte la possible presentació d'una candidatura electoral liderada pel metge de Puigcerdà. En aquest país, hi ha tres referents polítics claus: el programa televisiu Polònia, en David Madí i en José Zaragoza. Bé, dos d'ells ja s'han posicionat respecte la figura d'en Carretero, i això que encara no se sap del cert si es pensa presentar a les properes eleccions del 2010 (si es que es fan aquest any, perquè també es podrien avançar).

Segona consideració. Si escoltem el tall de veu d'en Madí, fixeu-vos que, aparentment, no denota el mateix odi ètnic que l'espanyol Bolano sent per en Carretero. Tot el contrari. Hi ha fins i tot un reconeixement del seu paper patriòtic, àdhuc una certa (falsa) admiració envers ell.... per després intentar clavar-li per darrere. No hi ha cap mena de dubte que aquesta serà l'estratègia soft de deslegitimació del discurs de Carretero, per part dels dirigents convergents: grans paraules, per després fotre-li per darrere. Cal parar compte. Els cada cop més nombrosos sobiranistes i independentistes de CDC, han de tenir molt clar que la proposta de Carretero va molt en serio, i que davant els titubegs dels seus dirigents, hauran de posicionar-se respecte si opten per la independència que garanteix Carretero o per les opcions més probables que tindrà CiU en les properes eleccions: fer la sociovergència o el pacte amb el PP. Perquè la possibilitat de treure majoria absoluta, està totalment i definitiva descartada... això sí que és viure fora de la realitat o, en paraules de Cardús, dins de la ratera.

Tercera consideració. No és la meva intenció posar al mateix nivell el criptonazi d'en Bolano que en David Madí. Per a mí són com la nit i el dia, no hi ha color. En Madí és un patriota, segurament de dretes, però un patriota. Passa que és ell mateix qui, amb la seva obsessió per en Carretero, es rebaixa a l'alçada d'en Bolano. Ell solet, doncs, es degrada. Ningú no li ha demanat que badés boca contra el de Puigcerdà. Però ell, conscient que les seves bases cada cop estan més tocades pel missatge independentista desacomplexat, ha hagut de sortir a escena. I aquesta és una altra de les enormes i contundents victòries d'en Carretero.

Per acabar, i encara que de fet no faci falta dir-ho, perquè és obvi, fixeu-vos com contrasten els atacs contra Carretero, amb el silenci respecte el seu anterior partit. I és que aquest partit, a hores d'ara ja no interessa ningú, tret dels sociates, que el fan servir com a crossa, i que, en conseqüència, faran mans i mànigues per evitar allò que és inevitable, l'enorme i total ensulsiada electoral que patirà el 2010. Tan gran serà, que de fet, ja s'estan barallant per les engrunes que en quedaran. 

Espero que si algun lector d'aquest humil i modest bloc encara continua militant en el referit partit, es degui a que tingui complex d'infermer o infermera -per allò de la crossa, em refereixo- i no pas perquè pensi que el portarà a la Independència. Que naturalment, no ho farà!

He dit.

UNA NECESSÀRIA REFLEXIÓ (1a part)

"Qui no té feina, el gat pentina", diu la dita. I aquest cap de setmana, m'he dedicat a reflexionar sobre... exacte! sobre el futur de la nostra Pàtria. Dijous vaig assistir al segon sopar blocaire organitzat pel meu amic de joventut, en Dessmond. Hi va parlar, com a convidat, ni més ni menys que en David Madí. Segons sembla, la seva presència no va agradar a alguns blocaires assistents al primer sopar, els quals van optar per abstenir-se i no feren acte de presència. Mal senyal. Aquesta demostració de sectarisme no és gens constructiva. Jo sempre he anat allà on m'han cridat o convidat, encara que no comparteixi ni tot ni molt de la seva ideologia... sempre i quan, òbviament, es faci des d'un plantejament netament català. Sense escòria ecspanyola, per entendre'ns.

Sobre el contingut de la intervenció d'en Madí, que en una primera part va consistir en presentar el seu llibre, autèntic èxit de vendes, Democràcia a sang freda, per després, en el debat, posicionar-se més sobre la conjuntura política actual, en parlaré en un proper post. Això no obstant, el sopar em va servir per tornar a reflexionar sobre un dels aspectes que, reiteradament, escolto per boca de gent de Convergència. Concretament es refereixen a la comparativa entre Madrid i Barcelona, com a ciutats, i afegeixen, també els casos de Saragossa i València.

La tesi central és que Barcelona està perdent la cursa respecte les tres altres ciutats. Madrid, diuen, és ja una ciutat potent referent, amb infrastructures claus com és l'aeroport intercontinental i amb empreses puntes en el sector de les TIC, fet que fa que cada cop més empreses catalanes s'hi estableixin i abandonin Catalunya. La ciutat de València, per la seva banda, està cada cop més convertint-se en una dura competidora pel que fa a captar mercaderies navals. València, diuen, és ja, de fet, el port de Madrid. Finalment, Saragossa, treu profit de la seva situació privilegiada com a cruïlla del camí entre BCN i Madrid, la seva proximitat amb França i el fet de ser el centre de l'eix econòmic de l'Ebre que comunica Catalunya amb Euskalherria, i que, com també passa amb l'eix mediterrani, per raons polítiques, no s'ha desenvolupat com s'hauria de desenvolupar.

Primera observació. Que la ciutat de València, amb les seves infrastructures, es desenvolupi, mai hauria de ser percebut com quelcom preocupant, més enllà de la sana competència. Allò que cal fer és que aquest desenvolupament beneficiï a la pròpia societat valenciana en primer lloc i al conjunt de la catalana, en general. Em temo, que en l'actualitat, gran part dels beneficis del desenvolupament de l'economia valenciana van a parar a empreses madrilenyes, és a dir, ecspanyoles, i això és el que cal tallar de soca-arrel. De totes maneres, a Barcelona, també cada cop tenen més pes les empreses madrilenyes, tals com Caja Madrid, El Corte Inglés, per no parlar de les grans constructores (amb l'ACS, de l'ínclit Florentino Pérez) al capdavant. Un exemple: la multinacional ecspanyola de referència, Telefònica, representa, ella soleta, entre l'1 i el 2% del PIB del Principat!

Segona observació. El problema aragonès, és una assignatura pendent. Ja n'he parlat en altres ocasions, però cal insistir més. La castellanització i, correlativa ecspanyolització d'aquest territori, representa una amenaça de primer nivell per Catalunya. La negativa al reconeixement jurídic del català en el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó, és un crim contra la Humanitat que, qualsevol govern català digne, ja hauria d'haver recorregut davant no només del TC ecspanyol, sinó davant les instàncies jurídiques internacionals. Per altra banda, el que jo anomeno Partit Aragonés, a l'interior de la política ecspanyola, sempre ha intentat aprofitar les palanques al seu abast per influenciar en la dinàmica interna catalana: bé sigui a través de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), bé sigui reclamant l'annexió de les Terres de l'Ebre a l'Aragó, per tal de tenir una sortida al mar, com es va intentar en els primers anys del franquisme (i que, subjacentment, es continua fent). El sorgiment de la figura del Manuel Pizarro, quintaessència d'aquesta tendència, sense oblidar el president de Telefònica, el nom del qual ara no recordo ni em vaga de buscar, o la del propi Morlan, número 2 del Ministeri de la Maleni, en són exemple.

Tercera observació. Madriz. Si mirem la Viquipèdia, trobem que Madriz té 3.128.000 zombies. La seva superfície territorial és de 607 km quadrats, és a dir, més encara que la comarca de l'Alt Penedès (592 km quadrats). S'està convertint, en una transposició a Europa del model de Mèxic DF, amb unes enormes diferències socials, amb autèntics barris marginals on s'acumulen milers d'individus i on la policia no gosa ni entrar. És la cara oculta del Madriz pepero que va de guapo per la vida i que és l'enveja del català autonomista, provincià, subordinat i enculat per l'ecspanyolitis.

(continuarà)

QUÈ VOL SER CDC QUAN SIGUI GRAN?

Després del gran espectacle d'en Mas, al qual, per cert, no vaig ser convidat, la veritat és que tot plegat es pot resumir en un clàssic Molt soroll per no res, amb permís d'en Shakespeare. CDC s'està convertint, en el context global, que segons en David Madí, on s'ha d'encabir Catalunya, en una rara avis. És l'únic partit nacionalista no declaradament independentista. L'EAJ-PNB i EA a Euskadi, ho són. L'SNP a Escòcia, ho és. El PQ i l'ADQ al Quebec, també ho són. No hi ha cap dubte al respecte. Els flamencs, tres quartes partes del mateix.

L'únic que és raret és CDC. Bé, si més no, fins ara. Perquè, tal vegada l'ERC se li apunti al club. Sobretot si la deriva liquidacionista, de repetir la jugada d'Euskadiko Ezkerra, se'n surt amb la seva. Amb el líder actual, i gran part de la direcció, ERC acabarà sent una crossa catalanista dels sociates. I per cert, amic Xuclà, reconeix que el pare del paral.lelisme és una servidora, tot i que ja estic acostumat a la vampirització de les meves reflexions, i no m'emprenyo, perquè, en el fons, com deia en Miquel Calçada, en referència al tonto Buenafuente, quan algú et vampritiza, de fet et ret un homenatge.

Però tornem a la casa gran (d'autonomistes, naturalment), vull dir a CDC. Us ho repeteixo: us esteu convertint en una espècie en perill d'extinció. Ningú enlloc del món, vol ser autonomista, és a dir, acceptar ser un esclau. Tal i com deia el patrici Àngel Guimerà, independentista furibund, a principis del segle XX, per molt que les disfressin amb garlandes, les cadenes són cadenes. Els rarets sou vosaltres. No els independentistes.

Paradoxalment, ara en Mas, com abans ERC, volen convertir els sociates en sobiranistes. Però qui hòsties us ha dit que els sociates volen ser convertits en quelcom que els repugna al màxim? Sobiranista la Cunillera? Sobiranista en Zaragoza o la Figueras, la que no sap ni llegir els números romans? Però què tenen els sociates que tots volen portar-los al seu hort a veure si els abaixen les calces? Però que no us en adoneu que en comptes de jeure amb qui desitjaves, de cop i volta et veuràs a mig pam de la jeta de l'Iceta? I el que tocareu no és precisament la cuixa?

Si, com molt encertadament, diu en Madí, cal situar Catalunya en el context de la globalització, l'única manera de fer-ho és des de la independència i la sobirania. La Catalunya global serà estatal o no serà.

Deixeu-vos estar de rareses, desempallegeu-vos dels Duran i Ecspanya, i de passada també dels amics dels mafiosos (globalització sí, però no tant, amb compte, que no et donin gat per llebre). I proclameu una clara i rotunda expressió maragalliana: ADÉU ECSPANYA, i si no ho entenen, els envieu la cançó de la Julieta Venegas, Me voy, que aquesta sí que l'entendran, com a mínim la lletra.