diumenge, 2 de març de 2008

UNA NECESSÀRIA REFLEXIÓ (1a part)

"Qui no té feina, el gat pentina", diu la dita. I aquest cap de setmana, m'he dedicat a reflexionar sobre... exacte! sobre el futur de la nostra Pàtria. Dijous vaig assistir al segon sopar blocaire organitzat pel meu amic de joventut, en Dessmond. Hi va parlar, com a convidat, ni més ni menys que en David Madí. Segons sembla, la seva presència no va agradar a alguns blocaires assistents al primer sopar, els quals van optar per abstenir-se i no feren acte de presència. Mal senyal. Aquesta demostració de sectarisme no és gens constructiva. Jo sempre he anat allà on m'han cridat o convidat, encara que no comparteixi ni tot ni molt de la seva ideologia... sempre i quan, òbviament, es faci des d'un plantejament netament català. Sense escòria ecspanyola, per entendre'ns.

Sobre el contingut de la intervenció d'en Madí, que en una primera part va consistir en presentar el seu llibre, autèntic èxit de vendes, Democràcia a sang freda, per després, en el debat, posicionar-se més sobre la conjuntura política actual, en parlaré en un proper post. Això no obstant, el sopar em va servir per tornar a reflexionar sobre un dels aspectes que, reiteradament, escolto per boca de gent de Convergència. Concretament es refereixen a la comparativa entre Madrid i Barcelona, com a ciutats, i afegeixen, també els casos de Saragossa i València.

La tesi central és que Barcelona està perdent la cursa respecte les tres altres ciutats. Madrid, diuen, és ja una ciutat potent referent, amb infrastructures claus com és l'aeroport intercontinental i amb empreses puntes en el sector de les TIC, fet que fa que cada cop més empreses catalanes s'hi estableixin i abandonin Catalunya. La ciutat de València, per la seva banda, està cada cop més convertint-se en una dura competidora pel que fa a captar mercaderies navals. València, diuen, és ja, de fet, el port de Madrid. Finalment, Saragossa, treu profit de la seva situació privilegiada com a cruïlla del camí entre BCN i Madrid, la seva proximitat amb França i el fet de ser el centre de l'eix econòmic de l'Ebre que comunica Catalunya amb Euskalherria, i que, com també passa amb l'eix mediterrani, per raons polítiques, no s'ha desenvolupat com s'hauria de desenvolupar.

Primera observació. Que la ciutat de València, amb les seves infrastructures, es desenvolupi, mai hauria de ser percebut com quelcom preocupant, més enllà de la sana competència. Allò que cal fer és que aquest desenvolupament beneficiï a la pròpia societat valenciana en primer lloc i al conjunt de la catalana, en general. Em temo, que en l'actualitat, gran part dels beneficis del desenvolupament de l'economia valenciana van a parar a empreses madrilenyes, és a dir, ecspanyoles, i això és el que cal tallar de soca-arrel. De totes maneres, a Barcelona, també cada cop tenen més pes les empreses madrilenyes, tals com Caja Madrid, El Corte Inglés, per no parlar de les grans constructores (amb l'ACS, de l'ínclit Florentino Pérez) al capdavant. Un exemple: la multinacional ecspanyola de referència, Telefònica, representa, ella soleta, entre l'1 i el 2% del PIB del Principat!

Segona observació. El problema aragonès, és una assignatura pendent. Ja n'he parlat en altres ocasions, però cal insistir més. La castellanització i, correlativa ecspanyolització d'aquest territori, representa una amenaça de primer nivell per Catalunya. La negativa al reconeixement jurídic del català en el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó, és un crim contra la Humanitat que, qualsevol govern català digne, ja hauria d'haver recorregut davant no només del TC ecspanyol, sinó davant les instàncies jurídiques internacionals. Per altra banda, el que jo anomeno Partit Aragonés, a l'interior de la política ecspanyola, sempre ha intentat aprofitar les palanques al seu abast per influenciar en la dinàmica interna catalana: bé sigui a través de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), bé sigui reclamant l'annexió de les Terres de l'Ebre a l'Aragó, per tal de tenir una sortida al mar, com es va intentar en els primers anys del franquisme (i que, subjacentment, es continua fent). El sorgiment de la figura del Manuel Pizarro, quintaessència d'aquesta tendència, sense oblidar el president de Telefònica, el nom del qual ara no recordo ni em vaga de buscar, o la del propi Morlan, número 2 del Ministeri de la Maleni, en són exemple.

Tercera observació. Madriz. Si mirem la Viquipèdia, trobem que Madriz té 3.128.000 zombies. La seva superfície territorial és de 607 km quadrats, és a dir, més encara que la comarca de l'Alt Penedès (592 km quadrats). S'està convertint, en una transposició a Europa del model de Mèxic DF, amb unes enormes diferències socials, amb autèntics barris marginals on s'acumulen milers d'individus i on la policia no gosa ni entrar. És la cara oculta del Madriz pepero que va de guapo per la vida i que és l'enveja del català autonomista, provincià, subordinat i enculat per l'ecspanyolitis.

(continuarà)

Etiquetes de comentaris: , , ,

1 Comments:

Blogger Dessmond said...

Interessant reflexió, amic de joventut. Espero en candeletes la 2a. part.
Gràcies per assistir. Sempre va bé poder confrontar punts de vista ideològicament diferents. És, a més, un símptoma de civilitat. De bona salut col·lectiva.
No cal que et digui que comptaré amb tu novament. Com sempre.

4 de març de 2008 a les 0:11:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home