4 DE JULIOL, DIA DE LA INDEPENDÈNCIA

“When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the Powers of the Earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitled to them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.”

Així comença la Declaració d’Independència dels Estats Units (4.7.1776), un document considerat clau en la història mundial, amb un impacte enorme en el devessall de processos independentistes que s´han donat en els més de dos-cents anys següents a la seva aprovació.

Naturalment, a casa nostra aquest document sempre ha intentat ser amagat dels textos acadèmics, com si no hagués existit mai. A les facultats de dret, autèntiques màquines de crear ecspanyols, és un text totalment ignorat. A les facultat de politiques, encara no he vist mai que ningú que en parlés.

Per sort, quan vaig estudiar a la facultat d´Història, recordo que dos professors sí que en feren referència, els doctors Casteràs i Jacob. Recordo amb molta nostàlgia les classes amb el professor Jacob. Ens va impartir l’assignatura Alta Edat Contemporània. Fèiem les classes al seu despatx, perquè de fet només hi assistíem quatre o cinc alumnes. De vegades, tres. I és que a més a més de fer-les a les vuit del matí, ben puntual, la veritat és que la seva capacitat oratòria no podem dir que fos molt engrescadora. Vaja que havies d’estar molt motivat. Per sort, jo n’estava. I encara guardo els seus apunts.

Però tornem a la Declaració d’Independència dels Estats Units. He dit que és un document clau en la Història de la Humanitat. Una breu recerca per Internet, m´ha permès assabentar-me que alguns especialistes consideren que una de les fonts d’inspiració que prengueren els seus redactors, tot i que no hi ha un consens al respecte, és la Declaració d’Abjuració (Plakaat van Verlatinghe) aprovada pels patriotes holandesos el 26 de juliol de 1581, en la seva lluita per la Independència contra el rei Felip, fill de l’emperador Carles, dirigits per Willem Van Oranje (1533-1584).

Resulta interessant veure com tant el document holandès com el document nordamericà, per tal de justificar la seva declaració d’independència, s’inclou una mena de memorial de greuges previ, la derivada lògica de la qual és la creació d’un nou poder polític atès que el fins llavors existent, havia clarament incomplert els seus deures envers els seus ciutadans.

Això em suggereix que lluny del típic menyspreu que la historiografia espanyolista ha tingut envers propostes com el Memorial de Greuges del 1885, aquest plantejava un veritable repte a l’estat espanyol de l´època, que molt bé hauria pogut derivar en una proclama d’independència.

No oblidem que el principal ideòleg del catalanisme d’aquells anys, en Valentí Almirall (1841-1904), era un profund coneixedor i fins i tot admirador de la història i la política nord-americanes.

En definitiva, i com que constato que m’estic allargant massa, proposo que a partir d’ara, considerem també el 4 de Juliol com una data a commemorar. Perquè va marcar un abans i un després en la història de la Humanitat. I, naturalment, perquè ens interessa, com ja vaig escriure en una sèrie de posts l’any passat, tenir sempre els Estats Units a favor en la lluita per la nostra Independència.

Esperem que l’any que ve, això ja sigui una realitat. I esperem encara més, que el 2014 o si pot ser abans, ja no calgui commemorar-la, en sentit reivindicatiu, de futur, sinó més aviat en sentit recordatori, de passat, perquè la feina grossa, ja haurà estat aconseguida.

Així sia

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.