DEMÀ, DISSABTE, ENS VEIEM AL POBLENOU

Em plau anunciar que demà dissabte, 14, se m'ha convidat a participar en una xerrada sobre La transició política i l'independentisme. L'acte tindrà lloc a les 18.30 hores, a l'Ateneu Popular Octubre-Casal Independentista del Poblenou, situat al carrer Badajoz, 23. A més d'una servidora també prendran la paraula un membre d'ENDAVANT-OSAN i un altre de l'Ateneu Popular. També es farà el passi del vídeo Terra Lliure, punt final. Si voleu més informació, cliqueu aquí.

Us espero a tots aquells que volgueu anar-hi i fer la petar. PASSA-HO!

Per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

AUGMENT DE LA BIBLIOGRAFIA SOBRE L'INDEPENDENTISME (1a part)

A les llibreries trobareu darrerament dues publicacions sobre independentisme, que vénen a engruixir una bibliografia cada cop més important. Em refereixo a l'obra de Roger Buch, L'esquerra independentista, avui, publicada per Columna, i la de Xavier Vendrell, Disculpin les molèsties, sota el segell d'Ara Llibres.

Són dues obres força diferents en el seu plantejament. Una més acadèmica i l'altra clarament memorística. Tanmateix coincideixen a grans trets en la cronologia: se centren en l'etapa dels darrers anys, sobretot a partir de la desaparició de l'organització armada Terra Lliure i arriben fins al present, pràcticament.

Atès que encara no els he llegits no puc pronunciar-m'hi, però humà i feble com sóc, no he pogut resistir la temptació de saber si una servidora sortia esmentada per alguna banda, no debades amb en Vendrell vam compartir militància política, militància universitària i fins i tot una cel.la a la Prefectura de Via Laietana i un judici còmic que va acabar amb la retirada de tots els càrrecs per part de la fiscalia i, si no em falla la memòria, amb el sobreseïment de la causa. Total una autèntica i veritable patxanga ecspanyola

Sí que recordo especialment l'anècdota que vam jugar un partit de futbol amb una pilota de paper dins la cel.la de Via Laietana. Érem uns quinze o vint i vam fer tant escàndol, que els polisnazis ens van acabant separant en dues cel.les. Per cert, també recordo, que un cop en la segona cel.la, va entrar un polinazi d'aquells veterans, que ens va començar a parlar com si fos el nostre pare, i ens aconsellà que no fóssim "fanáticos". Va afegir que ell, de jove, havia estat destinat a Astúries i se les va haver d'heure amb els primers impulsors de les Comissions Obreres, i que eren massa "fanáticos" i que això no era bo. Les seves paraules no van obtenir cap resposta per part dels sis o set que les havíem més o menys escoltades. Va obrir la porta i va cardar el camp i no el vam veure més.

Paradoxalment, el resultat de la meva ràpida lectura és que mentre en Vendrell no m'esmenta per res, tot i que parla de batalletes militants que compartírem (buuaaaaaà), qui sí que ho fa és en Buch, i fins i tot en termes força elogiosos (pgs. 266 i 267), de manera que, segons el seu parer, aquest modest bloc, és un dels més visitats, d'entre els sobiranistes. Bé, gràcies, però no n'acabo d'estar segur.

Anècdotes més o menys egocèntriques al marge -ei, que això no deixa de ser un diari personal una mica tecnificat, però personal, en definitiva-, l'aparició d'aquests dos llibres constata com deia al començament, que l'independentisme és cada cop més un objecte de reflexió acadèmica i d'interès periodístic.

D'entre els principals estudiosos d'aquest moviment polític, tenim en Daniel Díaz Esculies, en Jaume Colomer (ja mort, malauradament), Albert Balcells, l'Agustí Barrera, en Fermí Rubiralta, en Jaume Renyer, en Xavier Ferré, Pere Anguera, Jordi Llorens, en Ricard Vilaregut, o el Xavier Deulonder i des d'una perspectiva força més polèmica, l'Enric Ucelay Da Cal.

Des d'una perspectiva més periodística, tenim les aportacions d'en David Bassa, Manel Lucas, Oriol Malló. Altres autors que han fet aportacions substancials són en Fèlix Cucurull, Josep Benet, en Joan Crexell, Vìctor Castells, Jaume Serra i Ros, Toni Strubell, Manuel Cruells, Robert Surroca, Imma Tubella, Pere Meronyo o el propi Josep Lluís Carod-Rovira, sense oblidar en Josep Carner-Ribalta o en Miquel Ferrer.

Finalment, trobem les aportacions dels propis protagonistes: des de l'obra clàssica d'en Josep Dencàs, passant per en Domènec Martí i Julià, en Daniel Cardona, Esteve Albert, Jaume Martìnez Vendrell, Lluís M. Xirinacs, Jaume Fernàndez Calvet, Carles Sastre i Benlliure, Jordi Vera, Carles Castellanos, Josep Ferrer, Frederic Bentanachs. Com es pot veure, un llistat força extens i tanmateix incomplert.

Bé atès que ja fa temps que ho tenia pensat, en les properes setmanes aniré publicant ressenyes d'alguns d'aquests llibres. Dels primers que ho faré són dos que ja fa uns mesos que vaig llegir i que estaven pendents: el d'en Ricard Vilaregut sobre Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya (Columna), i el de Fermí Rubiralta, Una història de l'independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep-Lluís Carod-Rovira (Pagès).

Un darrer afegit, no us penseu pas que pel fet que comenci aquesta sèrie, em faré l'orni respecte la política present. No, no amagaré el cap sota l'ala. Dit això, només em queda afegir que totes les aportacions positives i constructives, seran benvingudes. Les altres, no.

CAROD ROVIRA, EL PIERRE-MARC JOHNSON CATALÀ
O quan la sobirania es converteix en una pòlissa d'assegurança

No he llegit la conferència d'en Carod, ni tampoc vaig ser convidat al Palau de la Generalitat a escoltar-la -la qual cosa implica que no pertanyo al top 400 del país, malauradament. Només he llegit alguns titulars i m'he quedat esparverat. En Carod diu que si el Tribunal Constitucional liquida el nyap, s'obrirà definitivament, la via sobiranista.

Vejam. A veure si hi veiem clar. Ja fa cap a un quart de segle, entre el 1983 i el 1985, per ser més exacte, va sorgir dins del Partit Quebequès, un líder que finalment va substituir el carismàtic René Lévesque quan aquest dimití cansat de tot plegat. Aquest líder nou, de nom Pierre Marc Johnson -fill d'un anterior Primer Ministre i germà d'un futur, llavors, Primer Ministre del Quebec, per cert- va destacar de seguida pels seus plantejaments dimissionaris pel que fa a l'accessió a la sobirania del Quebec. Concretament, Johnson, va impulsar un canvi en la línia sobiranista de la formació i va imposar a empentes i rodolons que finalment, la sobirania fos considerada com una mena de pòlissa d'assegurança per si l'encaix del Quebec dins el federalisme canadenc fracassava.

Dit d'una altra manera, el PQ rellegava la sobirania com a segona opció, posant com a capdavantera la integració en el federalisme canadenc. Només si es demostrava que el Quebec no podia formar part del Canadà federal, sense que això impliqués renunciar a la seva identitat i als seus drets, s'optaria per retornar a la proposta sobiranista, tal i com ja s'havia assajat en el referèndum de 1980 -malauradament perdut pels sobiranistes. D'aquest canvi, se'n digué el pas del sobiranisme a l'afirmacionisme, que implicava un conformar-se amb defensar el caràcter nacional del Quebec sense assumir el seu corol.lari lògic i immediat, com era l'accessió a la independència.

Naturalment, l'invent no va durar gaire. La immensa majoria de les bases del partit i no pocs tenors -dirigents- no van veure amb bons ulls aquests canvis. Com tampoc ho van veure el conjunt dels ciutadans quebequesos, que en les eleccions de 1985, va fer fora el PQ afirmacionsta del govern amb una derrota humiliant a mans dels seus eterns adversaris. Molts sobiranistes de pedra picada no van anar a votar o votaren opcions minoritàries però clarament sobiranistes. El PQ, en el poder des del 1976, va passar a l'oposició i hi romangué durant nou llargs anys -fins al 1994, concretament. Per descomptat, Johnson, després de la derrota, va durar en el càrrec menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi.

Tot això va passar fa quasi vint-i-cinc anys. I ara, en Carod, ens surt amb aquest estirabot afirmacionista. Però encara penses que has de donar una altra, l'enèssima, oportunitat a Ecspanya, per tal que ens torni a intentar tallar el coll. Perquè no en comptes de pronunciar conferències tronades, caduques, llegeixes coses modernes, i aprens dels patriotes d'arreu del món que lluiten sense vergonya i sense renúncia dels seus plantejaments? Què diràs quan Kosovo assoleixi la seva Independència. I quan ho faci Escòcia o el propi Quebec? O fins i tot Euskadi? Continuaràs fent de corredor d'assegurances per Ecspanya, S.A.? Tot plegat ben patètic. Cal anihilar els corrents afirmacionistes que existeixen tant a ERC com també a CDC. S'ha d'acabar amb el discurs estúpid que es limita a cridar, esgargamellant-se, "Som una Nació. som una Nació!" i després va i es pacta amb qualsevol partit ecspanyol de merda. Si som una nació, i per descomptat que ho som, només cal posar-se a treballar per l'únic objectiu legítim com és la consecució de la Independència de Catalunya. I per cert, no hi ha camins per la independència, ni llibres de ruta. L'únic camí és la lluita. Només es fa independentisme si s'exerceix com a tal: a Barcelona, València, Nova York o Bombai. Ja n'hi ha prou d'amagar l'ou!


En Corbacho i en Pujol, l'estranya parella
Els primers polítics que han reaccionat a la conferència afirmacionista d'en Carod, han estat en Celestino Corbacho, president de la Diputació de Barcelona, i en Jordi Pujol, ex president de la CAC entre 1980 i 1993.

Del primer, no es pot esperar res de bo. Tothom sap que és l'home de Bono a Catalunya, un autèntic tapat per quan els sociates finalment es treguin la careta i deixin córrer les poques engrunes de catalanitat que encara exhibeixen. Ell voldria que al Principat, manés el PSOE directament, i si no ha triomfat, encara, és perquè segons sembla, no suporta Montilla. Ja se sap, dues dives sempre acaben a cops de bolso. Corbacho s'ha mostrat sempre contrari als pactes amb ERC, i segur que pot ser considerat un interlocutor vàlid pel PP i pels C's si mai es vol portar a terme un front ecspanyolista a la CAC.

Com no podia ser d'una altra manera, Corbacho, aka Corbatxevitx, ha criticat les declaracions afirmacionistes d'en Carod. Això no hauria de sorprendre a ningú, i de fet a ningú no sorprèn. Però són el contrapunt a les altres declaracions, les de Jordi Pujol, que aquestes sí que són ben patètiques. Segon el gran Iode, si el TC es carrega el nyap. caldrà reivindicar.... no la independència, sinó el projecte de nyap aprovat el 30 de setembre del 2005! Què n'ets de maquiavèlic. Sempre posant obstacles a la sobirania, però per sort ja no manes i la teva opninó no compta per a gairebé ningú, tret dels de la teva secta.

INDEPENDENTISME DE KIT KAT

Segons la lògica d'alguns dirigents d'ERC, els militants de la formació quan estan en el govern, deixen de comportar-se com a independentistes i passen a ser anyells silenciosos, obedients al que mani el pastor ZP i sobretot a les queixalades d'en Rovelló-Montilla. És a dir, només són independentistes mentre no trepitgen catifa vermella o seuen al despatx de la conselleria... Llavors es converteixen en polítics responsables, i tanquen el seu independentisme en el mateix calaixet que Pujol guarda els seus dimonis. Salvant les distàncies, sobretot de nòmina, em recorda a aquells independentistes afiliats a sindicats ecspanyols (CC.OO i UGT, per ser més exactes). Aquests també són independentistes fins que fitxen a la fàbrica, l'oficina, l'escola o l'hospital... llavors passen a ser tontos útils de les jerarquies sindicals de Madrid, cul-i-merda amb el PSOE i amb el PP (recordem que entre els Ministres de Treball peperos destacaren l'Arenas i en Zapalana).

Tant els uns com dels altres, practiquen el que podem anomenar l'Independentisme Kit Kat, és a dir, que n'exerceixen, excepte unes hores al dia -entre 8 i 11 hores, posem-hi - en què fan un parèntesi, com a l'anunci. Llavors no el practiquen, l'independentisme. Llavors, directament, exerceixen una altra activitat: l'ecspanyoling.

DIVERSES OPCIONS, UNA SOLA LLUITA

Davant les properes eleccions locals i regionals (al País Valencià i a les Illes), l'opció d'ERC ja no és l'única que em mereix respecte, com ho ha estat d'ençà el 2003. ERC té, des del meu punt de vista, un actiu fonamental. Pot esdevenir el primer partit independentista que obtingui una representació institucional (local o regional) no marginal arreu dels territoris catalans. I això és un gran pas endavant, podríem dir que històric.

Però a l'hora, també és cert que darrerament em vénen ganes d'engegar-lo a pastar fang per la seva subordinació patètica al no menys patètic José Montilla, Tio Pepe, per als amics, Don José per als subordinats. La veritat és que, com ja vaig escriure en un altre post, ERC necessita algú que, des del flanc independentista-patriòtic l'estaloni i li canti les quaranta. Un algú que per descomptat, no pot ser CiU, una formació que es troba en un procés de desorientació estratègica notable, atès que no saben què volen ser quan siguin grans. Si no sent l'alè d'aquest algú independentista en el seu clatell, segurament, de fet ja ho està fent, baixarà el seu ritme sobiranista i s'acomodarà al circuit autonomista.

Per sort, l'oferta independentista electoral s'està eixamplant i això tard o d'hora tindrà un impacte en l'estratègia electoral d'ERC. Per això, l'aparició/consolidació de forces independentistes alternatives em sembla prou interessant i digne de tenir en consideració. Vegem-les breument.

Per començar hi ha les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), les quals ja porten tot un bagatge important de treball en el món municipalista i, perquè no dir-ho, de tibantors amb ERC. Representen, sense cap mena de dubte, l'esquerra independentista més coherent, i darrerament constato amb satisfacció que es multiplica el seu nombre. En el passiu és que, i m'agradaria equivocar-me, sempre han tingut una presència molt limitada a determinades comarques i pràcticament no en tenen ni a la Catalunya Nova, ni al País Valencià ni a les Illes.

En segon lloc, hi ha el Partit Republicà Català (PRC), una formació que encara està en procés de consolidació i de la qual formen part elements procedents tant de CDC, com d'ERC, del PI, bàsicament. A diferència de les CUP, el seu component ideològic és molt menys intens. Per altra banda, és un partit que afirma sense subterfugis que el seu objrctiu és la independència de Catalunya i que per tal d'assolir-la es fa cada cop més necessària la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. No cal dir que és un plantejament amb el qual coincideixo plenament.

Finalment, trobem els companys d'Estat Català, partit històric, que darrerament ha patit la típica malaltia de l'independentisme, i encara es troba en ple procés de reestructuració. Tot i això considero que estratègicament és un encert evitar que aquestes benemèrites sigles caiguin en mans de determinats sectors ideològics que les podrien embrutar per sempre més. A més a més els seus actuals dirigents han fet una aposta intel.ligent per la internacionalització de la lluita independentista catalana.

Si més no, fins al moment, aquestes són les tres opcions independentistes alternatives a ERC que han anunciat que es presentaran a les eleccions. La pregunta clàssica és: Què fer?

Votar a ERC? Abstenir-se? o fer-ho a algunes de les tres opcions alternatives que acabo d'esmentar?

Com sempre, quan es tracta de resoldre un problema, el primer que s'ha de fer és resoldre allò que se sap:

Primer: No a l'abstenció (tret de causa de força major)

Segon: Que no es pot votar a CiU, per motius obvis (ideològics), però també per vergonya aliena, per dignitat nacional i per no fer el ridícul. Senzillament no puc entendre que un independentista, per molt de dretes que sigui, voti CiU. És impossible!

Tercer: Que, en el cas de les eleccions locals, si només es presenta una sola candidatura independentista de les quatre esmentades en el municipi propi, cal votar-la, sigui quina sigui.

Quart: Que pel que fa a les eleccions regionals al País Valencià i a les Illes, cal donar suport a les candidatures netament patriòtiques, que principalment són les d'ERC Illes i ERPV amb les seves aliances corresponents. El pacte amb els (comunistes) ecspanyols és un autèntic suïcidi. I si no al temps.

El dubte rau, òbviament, en el cas que dues o més de les opcions esmentades competeixin en un mateix municipi. En aquest cas, i per regla general, penso que que ERC tastés una mica de xarop de bastó, no els aniria pas malament. Potser es posarien una mica les piles i deixarien de fer algunes o moltes de les poca-soltades que han fet darrerament, i a l'hora farien coses que, per por, per prudència, per manca de fermesa, no han fet encara.