DEMANA PERDÓ, MONTY, DEMANA PERDÓ!

Les declaracions de Montilla i altres sequaços sociates estan donant ales al terrorisme ecspanyol. A la campanya permanent d'extermini de la catalanitat al País Valencià, feta amb la connivència de CiU i del tripartit (ERC inclosa, naturalment), tal i com s'ha demostrat amb el tema de TV3, on l'atac als patriotes ja és un fet tant normal i quotidià com la informació metereològica, ara cada cop més la fera ecspanyola es desacomplexa a la CAC. Talment sembla que els ecspanyols s'han dividit la feina: el PP s'encarrega del País Valencià, les Illes i la Franja i el PSOE del Principat. L'objectiu, naturalment, és arribar a la solució basca, és a dir, el gran pacte PP-PSOE per emparar-se de les institucions autonòmiques i procedir a la tan desitjada harmonització autonòmica en la línia de la famosa Llei Orgànica de principis dels vuitanta, filla directa del 23F, per cert.

Primer va ser l'Iceta, que va afirmar en un to ben marcial que combatrem l'independentisme (els sociates). En les darreres setmanes s'hi van posar a cor què vols. En aquesta estratègia, el nacionalisme esportiu dels ecspanyols hi juga un paper determinant. Per Ecspanya, l'esport s'ha convertit en l'únic referent que els permet treure pit, atesa la seva desastrosa situació econòmica i consideració a nivell internacional. Talment com els països totalitaris, que fan de l'esport la seva raó de ser. Com la ja desapareguda Iugoslàvia, per cert, una veritable potència del bàsket a nivell mundial... abans de saltar feta miques.

Recordo en aquest sentit, que les darreres declaracions d'en fatxa del Samaranch van ser la necessitat de crear un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir qui n'havia de ser el titular, l'inefable Jaime Lissavetzky, un fanàtic ecspanyol dels de la vella escola.

Però en les darreres dies, qui ha menat l'ofensiva ecspanyola ha estat directament, el propi Montilla, conscient que el PSOE l'assetja amb Chacóns i Corbachos.

Montilla ha decidit convocar les eleccions el 28N, el mateix dia que el Barça-Madrid. Això no és cap casualitat, naturalment. Des de la seva òptica, un Barça-Madrid és la quintaessència de l'espanyolitat, l'orgasme de la millor lliga del món -una mentida com una casa de pagès, tothom sap que és l'anglesa, tot i no jugar-hi el Barça que és encara, fins que el Sandrusko ho esguerri, el millor equip del món, a anys llum de qualsevol altre equip de la LFP. Em jugo un pèsol que tota la campanya electoral sociata associarà el seu discurs a una metàfora de l'enfrontament entre el Barça/ZP/PSC-PSOE amb el Madrid/Aznar i Rajoy/PP. Un pèsol.

Però atès l'avanç incontestable de l'independentisme, en Montilla s'ha vist en la necessitat de fer un pas més endavant. I no només s'ha negat a demanar perdó per no ser independentista -un reconeixement infantil de qui es veu cada cop més assetjat- sinó que ha afirmat que la independència seria la decadència. Resultat immediat: uns terroristes ecspanyols cremen una estelada penjada d'un edifici on se celebrava un acte independentista amb, diuen, centenars d'assistents. Un acte criminal que hauria pogut acabar amb una tragèdia. Però és clar els actes terroristes ecspanyols, com la merda a la muntanya, no fan pudor. No són noticiables. No mereixen una investigació a fons. L'Audiència Nacional no enviarà els Mossos -i aquests perdran el cul per obeir-la- enlloc. La Vanguardia, El Periódico, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, callaran com el que són.

Pels ecspanyols, el kilo de català té un preu infinitament inferior al kilo d'ecspanyol. (Recordo que la sentència del TC sobre el nyap, titlla els catalans de subgènere dels espanyols, així amb dos collons). Perquè ells no són racistes. A més tenen interioritzat que si ja han matat una vegada un President de la Generalitat -i un del Barça, per cert- els poden matar una altra vegada, i no passa res. Que això s'enganxa, diuen determinades teories criminològiques. El difícil és el primer. Després és bufar i fer ampolles.

És per tot plegat que en Montilla, si fos mínimament decent, hauria de demanar perdó. Perdó per no ser independentista. Perdó per voler la decadència de la terra que, sense ser-ne natural, li ha permès arribar on ha arribat -fet que hauria estat impossible als Estats Units, per cert.

Però no ho farà pas. Ja ho sé. No sóc tan il.lús. De fet, ell i sobretot la seva dona, en surten molt beneficiats de la dependència de Catalunya respecte d'Ecspanya, com és públic i notori. Farà tot el contrari. En Montilla i els seus sequaços, amb la col.laboració de les seves crosses, naturalment, jugarà a excitar l'ecspanyolisme més barroer, a estendre el terror a l'independentisme, amb la col.laboració del PP i dels C's, que en això van units i prietas las filas, per descomptat. Fins i tot és possible que en Duran i Ecspanya i els seus boys and girls (Ortega-Espadaler-Pelegrí-Castellà), els donin un cop de mà. I no ens oblidem del sòmines absolut d'en Mas, que darrerament sembla inclinar-se per teoritzar com han de ser els estats del segle XXI, sense tenir-ne ni punyetera idea, per cert.

En definitiva, cal preparar-se per les atzagaiades que cauran, que ja cauen, en el camí cap al 28N. Aquest divendres passat, Reagrupament va realitzar en un sol dia 1o actes! I aquest dissabte he participat en una graellada amb els companys i companyes de Sant Just Desvern, una trobada entranyable i molt reeixida, malgrat la meteorologia. Aquest és el camí!

Tenim l'oportunitat d'aconseguir trencar aquesta deriva cap a la decadència que representa continuar sota la dependència d'Ecspanya. Només depèn de nosaltres, dels catalans i les catalanes. I de ningú més.

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.