ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El TSJIB tomba la immersió lingüística a les Illes Balears

Una sentència de l'alt tribunal illenc en la línia de la interlocutòria del TSJC i les sentències del TS tomba l'actual model educatiu · Com les altres actuacions judicials, es basa en la retallada de l'Estatut català de 2010

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El govern balear té pressa per fer del castellà llengua vehicular a les escoles

L'executiu de José Ramon Bauzá vol fer els canvis normatius necessaris abans d'una eventual sentència que ho imposi · Encara cueja la frase del president on va dir que 'el castellà és el nostre idioma i el català és una llengua cooficial'

DIMARTS, 13 DE SETEMBRE DE 2011, 10:00

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Balears | Política

El Govern elimina els ajuts a la premsa escrita en català

Un total de 37 publicacions no diàries que ja tenien una quantitat de doblers adjudica no els podran rebre

Cristina Polls | 17/08/2011

REFLEXIONS HISTORIOGRÀFIQUES (1a part): "ANTES ROJA/AZUL QUE ROTA"

Amb aquest post inicio una sèrie on reflexionaré sobre determinats episodis de la història (amb permís de l'Editorial Dalmau), extraient-ne algunes reflexions polítiques d'utilitat per al present. De fet, ara fa uns dies, ja vaig penjar en el Bloc Gran del Sobiranisme, un altre post que podria perfectament encabir-se en aquesta sèrie. El podeu llegir aquí.

En aquest post vull fer una reflexió sobre un dels episodis bèl.lics més rellevants i a l'hora més silenciats de la guerra dels tres anys (1936-39). Em refereixo a l'expedició per alliberar Mallorca i les Pitiüses portada a terme per les forces de la Generalitat l'estiu del 1936. Es tractà, doncs, d'un episodi clarament de vocació catalana, que tenia per objectiu expulsar els feixistes de l'única part del territori català on el cop d'estat del 18 de juliol havia triomfat.

Però l'alliberament de Mallorca, òbviament, no només responia a una qüestió nacional. Sinó també a una qüestió d'estratègia militar. Des dels temps més remots de la història, l'arxipèlag balear i les Pitiüses són una posició estratègica des d'on es té a l'abast tot el litoral mediterrani de la península ibèrica. De manera qui controla aquell, pot amenaçar qualsevol punt costaner d'aquest. Això ja ho sabien els pirates i per això les illes ja des de temps immemorials es van convertir en un niu de pirateria des d'on s'atacaven les rutes comercials i les ciutats i viles costaneres. Precisament per això, els mercaders catalans van proposar a Jaume I de conquerir Mallorca. Si no recordo malament, ho feren en un banquet (foto).

La mateixa lògica es va aplicar l'estiu del 36. Mallorca i les Pitiüses, com ja s'ha dit, van ser els únics territoris catalans que van caure en mans dels franquistes arran del cop d'estat del 18 de juliol. Mentre que els anarquistes de seguida es van concentrar en el front d'Aragó, la Generalitat de seguida va comprendre que les dues illes eren una excel.lent base per atacar per mar i per aire la resta del país. Oimés tenint en compte l'ajuda humana i material (avions i vaixells) dels feixisme italià.

L'expedició a Mallorca, va ser una iniciativa clarament impulsada pel govern de la Generalitat, i en particular per la Conselleria de Defensa creada recentment i dirigida pel tinent coronel Felip Díaz Sandino, militar de l'Arma d'Aviació. El comandament directe de l'operatiu va recaure en el seu company d'armes Alberto Bayo, nat a Cuba. Val a dir que hi tingueren un paper capdavanter les milícies d'Estat Català i que també hi participaren columnes valencianes (foto).

Val a dir que la iniciativa de seguida va comptar amb l'oposició del govern de la República, que de seguida va començar a posar-hi traves. Unes reticències que en darrer terme esdevindrien cabdals. Així, si inicialment l'expedició va aconseguir alliberar les Pitiüses (Eivissa i Formentera), i es desembarcà a Mallorca (Portocristo), les forces expedicionàries de seguida van haver de menester tropes de reforços, queviures i la cobertura aèria i naval de la flota republicana. Tanmateix, el govern republicà espanyol no només s'hi va negar, si no que va ordenar la retirada de les unitats navals a les seves ordres. Aquesta traïció va condemnar l'expedició que va haver de retornar a Barcelona.

Les conseqüències de tot plegat van ser nefastes. A banda de la salvatge repressió patida a dins de l'arxipèlag, com era d'esperar, els franquistes, amb la inestimable col.laboració dels feixistes i dels nazis de la Legió Còndor, van emprar-lo com a base d'operacions per a bombardejar per mar i per terra les ciutats catalanes, assassinant de forma covarda milers d'homes, dones i nens (foto), en definitiva de població civil, en el que va ser considerat una mena provatures respecte els bombardejos que la Luftwaffe faria durant la Segona Guerra Mundial.

(En la foto, nens catalans morts en un bombardeig a la ciutat de Lleida, l'any 1938. És una imatge terrible i que a mi sempre m'ha fet pensar que el meu pare hauria pogut ser un d'aquests nens, ja que llavors tenia 6 anys)

Quines conclusions podem treure de tot plegat. Jo com a mínim en trec dues: aquest episodi ens demostra que si bé van ser els espanyols feixistes els responsables de milers de morts de civils catalans, això en gran part va ser possible gràcies a les decisions covardes i traïdores del govern de la república, que va abandonar el front de lluita i va condemnar a ciutats com Barcelona, València i tantes altres a ser objectius preferents de l'aviació i la flota franquistes. De fet, cal tenir en compte que els governs republicans, i particularment el President de la República, Manuel Azana i el president del govern, Juan Negrín, estaven obsessionats en mantenir sota control Catalunya, fins al punt que van aprovar el trasllat de la seu governamental primer a València i, ja el 1937, a Barcelona. Jo diria que la seva actitud era la simètrica a la famosa frase de "antes roja que rota", és a dir, "antes azul que rota". I és que com ja afirmà, em sembla que el mismíssim Josep Pla (foto), "no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres".

La segona reflexió que n'extrec és que més enllà del tema cultural, lingüístic, històric, les Illes, si volem una Catalunya lliure i segura, han de formar part de l'estat català, de la República de Catalunya. Per una raó estrictament estratègica, de supervivència. Unes Illes sota control espanyol, poden condicionar sobremanera els primers passos de la Catalunya independent, de manera que per imperatius estratègics, les Illes han de formar part de l'Estat Català. I això no pot ser objecte de discussió. No cal dir que aquesta pertanyença significaria una immediata desaparició de l'enorme espoli fiscal que pateixen les Illes sota el Regne d'Ecspanya, que en termes per càpita és fins i tot superior al que pateix el territori administrat per la CAC. Cal tenir en compte que les Illes han estat històricament un objecte del desig de moltes potències: italians, francesos, anglesos -que van controlar Menorca la major part del segle XVIII-, a banda dels espanyols, s'hi han interessat per emparar-se'n al llarg dels darrers segles. Però per Catalunya, el control de les Illes és una simple qüestió de vida o mort (i si no pregunteu-ho als familiars dels milers de compatriotes que van morir sota les bombes carregades a l'arxipèlag).

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.