DE FRACÀS EN FRACÀS, ELS DEPENDENTISTES NO N'APRENEN

Ara fa uns quants dies, el llavors màxim responsable de la Unió per la Mediterrània (UPM), una organització intergovernamental amb seu a Barcelona, i més concretament, al Palau de Pedralbes, va dimitir, en ser nomenat per un càrrec ministerial al Marroc, el seu país d'origen. Es deia, vaja, es diu, Youssef Amrani. I era el segon responsable que dimitia en la curta història de l'entitat, constituïda el 2008.

La notícia va merèixer una cobertura mediàtica modesta. No podia ser d'una altra manera. No només era un fracàs, sinó que la UPM té una nivell de coneixement ciutadà per sota del zero, i pels que la coneixen, majoritàriament, no deixa de ser una menjadoreta més per als polítics, els seus amics, coneguts i saludats.

Però la dimissió d'Amrani era també l'enèssim fracàs d'una aposta feta pel govern de Catalunya, tant en l'etapa tripartita, com en l'actual, per impulsar una política exterior amb cara i ulls. I en la qual s´hi han destinat centenars de milers d'euros, fins i tot en el pressupost del 2011, i ben segurament, també, en el del 2012. No debades, Barcelona n'és la seu, i l'actual Secretari d'Afers Exteriors, té una àmplia experiència en la situació magribina, en particular, i mediterrània, en general.

El fracàs de l'aposta mediterrània, que ja veurem com acaba, se suma a l'altre enorme i contundent fracàs de l'aposta regionalista europea que al llarg dels 80 i els 90 van fer els successius governs pujolistes i que va acabar com el rosari de l'aurora, arran de l'aprovació de la Constitució Europea, on quedava negre sobre blanc que a la Unió només existeixen, els ciutadans i els Estats.

Podem constatar, doncs, que els dependentistes catalans, siguin d'un color o d'un altre, han fet uns errors descomunals en la seva política exterior. I la raó, penso, és ben senzilla.

S'han preocupat més per arreglar el món, per tal que hi encaixi una Catalunya autonòmica i dependentista, en comptes de vetllar per la proclamació de la Independència de Catalunya.

Un fet, aquest últim, que no suposaria cap capgirament substantiu de l'actual situació política europea, i al qual, els estats europeus i el món en general, està cada cop més acostumat, com dient "ja triguen aquests catalans". No debades, el nombre d'independències al llarg dels darrers cinquanta anys ha estat enorme. Tampoc és cert que la Independència de Catalunya aprofundiria encara més la crisi global. Més aviat ajudaria a solucionar-la, ni que fos modestament.

Cal tenir clar que el món no canviarà per evitar que Catalunya sigui independent. En tot cas hem de ser el més normals entre els normals i això implica, naturalment, l'accessió a la Independència...

I és que efectivament, la política exterior d'una nació sense estat, ha de consistir, de forma immediata, en construir una coalició internacional d'interessos que donin suport al seu reconeixement com a estat sobirà.

Però els dependentistes, òbviament, no ho veuen així. Ells donen per suposat la preeminència de la diplomàcia espanyola, la qual fa tot el possible per intentar impedir la consolidació d'una diplomàcia subestatal. Lògicament. És el seu deure i la seva obligació, que deien a missa.

No cal dir que el Mediterrani, el Pont de Mar Blava, que cantava Llach, és fonamental per a la supervivència de la Nació Catalana. La història, com a mínim des de Jaume I, així ens ho demostra. I un ministre -sí, ministre- d'Afers Exteriors d'un govern català independent, li dedicaria molta, moltíssima atenció.

I ho faria sense veure's subordinada no només a Espanya, sinó també al gran impulsor polític de la iniciativa, que no és altre que Sarkozy, és a dir França. I tenint sempre present que els Estats Units és el refernt a escala global.

En definitiva, deixem-nos d'experiments surrealistes per encaixar en el món una Catalunya autonòmica, i treballem per encaixar una Catalunya independent en el món. El món ens ho agraïrà profundament, i nosaltres viurem més feliços en una Catalunya lliure, rica i plena.

REFLEXIONS HISTORIOGRÀFIQUES (1a part): "ANTES ROJA/AZUL QUE ROTA"

Amb aquest post inicio una sèrie on reflexionaré sobre determinats episodis de la història (amb permís de l'Editorial Dalmau), extraient-ne algunes reflexions polítiques d'utilitat per al present. De fet, ara fa uns dies, ja vaig penjar en el Bloc Gran del Sobiranisme, un altre post que podria perfectament encabir-se en aquesta sèrie. El podeu llegir aquí.

En aquest post vull fer una reflexió sobre un dels episodis bèl.lics més rellevants i a l'hora més silenciats de la guerra dels tres anys (1936-39). Em refereixo a l'expedició per alliberar Mallorca i les Pitiüses portada a terme per les forces de la Generalitat l'estiu del 1936. Es tractà, doncs, d'un episodi clarament de vocació catalana, que tenia per objectiu expulsar els feixistes de l'única part del territori català on el cop d'estat del 18 de juliol havia triomfat.

Però l'alliberament de Mallorca, òbviament, no només responia a una qüestió nacional. Sinó també a una qüestió d'estratègia militar. Des dels temps més remots de la història, l'arxipèlag balear i les Pitiüses són una posició estratègica des d'on es té a l'abast tot el litoral mediterrani de la península ibèrica. De manera qui controla aquell, pot amenaçar qualsevol punt costaner d'aquest. Això ja ho sabien els pirates i per això les illes ja des de temps immemorials es van convertir en un niu de pirateria des d'on s'atacaven les rutes comercials i les ciutats i viles costaneres. Precisament per això, els mercaders catalans van proposar a Jaume I de conquerir Mallorca. Si no recordo malament, ho feren en un banquet (foto).

La mateixa lògica es va aplicar l'estiu del 36. Mallorca i les Pitiüses, com ja s'ha dit, van ser els únics territoris catalans que van caure en mans dels franquistes arran del cop d'estat del 18 de juliol. Mentre que els anarquistes de seguida es van concentrar en el front d'Aragó, la Generalitat de seguida va comprendre que les dues illes eren una excel.lent base per atacar per mar i per aire la resta del país. Oimés tenint en compte l'ajuda humana i material (avions i vaixells) dels feixisme italià.

L'expedició a Mallorca, va ser una iniciativa clarament impulsada pel govern de la Generalitat, i en particular per la Conselleria de Defensa creada recentment i dirigida pel tinent coronel Felip Díaz Sandino, militar de l'Arma d'Aviació. El comandament directe de l'operatiu va recaure en el seu company d'armes Alberto Bayo, nat a Cuba. Val a dir que hi tingueren un paper capdavanter les milícies d'Estat Català i que també hi participaren columnes valencianes (foto).

Val a dir que la iniciativa de seguida va comptar amb l'oposició del govern de la República, que de seguida va començar a posar-hi traves. Unes reticències que en darrer terme esdevindrien cabdals. Així, si inicialment l'expedició va aconseguir alliberar les Pitiüses (Eivissa i Formentera), i es desembarcà a Mallorca (Portocristo), les forces expedicionàries de seguida van haver de menester tropes de reforços, queviures i la cobertura aèria i naval de la flota republicana. Tanmateix, el govern republicà espanyol no només s'hi va negar, si no que va ordenar la retirada de les unitats navals a les seves ordres. Aquesta traïció va condemnar l'expedició que va haver de retornar a Barcelona.

Les conseqüències de tot plegat van ser nefastes. A banda de la salvatge repressió patida a dins de l'arxipèlag, com era d'esperar, els franquistes, amb la inestimable col.laboració dels feixistes i dels nazis de la Legió Còndor, van emprar-lo com a base d'operacions per a bombardejar per mar i per terra les ciutats catalanes, assassinant de forma covarda milers d'homes, dones i nens (foto), en definitiva de població civil, en el que va ser considerat una mena provatures respecte els bombardejos que la Luftwaffe faria durant la Segona Guerra Mundial.

(En la foto, nens catalans morts en un bombardeig a la ciutat de Lleida, l'any 1938. És una imatge terrible i que a mi sempre m'ha fet pensar que el meu pare hauria pogut ser un d'aquests nens, ja que llavors tenia 6 anys)

Quines conclusions podem treure de tot plegat. Jo com a mínim en trec dues: aquest episodi ens demostra que si bé van ser els espanyols feixistes els responsables de milers de morts de civils catalans, això en gran part va ser possible gràcies a les decisions covardes i traïdores del govern de la república, que va abandonar el front de lluita i va condemnar a ciutats com Barcelona, València i tantes altres a ser objectius preferents de l'aviació i la flota franquistes. De fet, cal tenir en compte que els governs republicans, i particularment el President de la República, Manuel Azana i el president del govern, Juan Negrín, estaven obsessionats en mantenir sota control Catalunya, fins al punt que van aprovar el trasllat de la seu governamental primer a València i, ja el 1937, a Barcelona. Jo diria que la seva actitud era la simètrica a la famosa frase de "antes roja que rota", és a dir, "antes azul que rota". I és que com ja afirmà, em sembla que el mismíssim Josep Pla (foto), "no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres".

La segona reflexió que n'extrec és que més enllà del tema cultural, lingüístic, històric, les Illes, si volem una Catalunya lliure i segura, han de formar part de l'estat català, de la República de Catalunya. Per una raó estrictament estratègica, de supervivència. Unes Illes sota control espanyol, poden condicionar sobremanera els primers passos de la Catalunya independent, de manera que per imperatius estratègics, les Illes han de formar part de l'Estat Català. I això no pot ser objecte de discussió. No cal dir que aquesta pertanyença significaria una immediata desaparició de l'enorme espoli fiscal que pateixen les Illes sota el Regne d'Ecspanya, que en termes per càpita és fins i tot superior al que pateix el territori administrat per la CAC. Cal tenir en compte que les Illes han estat històricament un objecte del desig de moltes potències: italians, francesos, anglesos -que van controlar Menorca la major part del segle XVIII-, a banda dels espanyols, s'hi han interessat per emparar-se'n al llarg dels darrers segles. Però per Catalunya, el control de les Illes és una simple qüestió de vida o mort (i si no pregunteu-ho als familiars dels milers de compatriotes que van morir sota les bombes carregades a l'arxipèlag).