DE FRACÀS EN FRACÀS, ELS DEPENDENTISTES NO N'APRENEN

Ara fa uns quants dies, el llavors màxim responsable de la Unió per la Mediterrània (UPM), una organització intergovernamental amb seu a Barcelona, i més concretament, al Palau de Pedralbes, va dimitir, en ser nomenat per un càrrec ministerial al Marroc, el seu país d'origen. Es deia, vaja, es diu, Youssef Amrani. I era el segon responsable que dimitia en la curta història de l'entitat, constituïda el 2008.

La notícia va merèixer una cobertura mediàtica modesta. No podia ser d'una altra manera. No només era un fracàs, sinó que la UPM té una nivell de coneixement ciutadà per sota del zero, i pels que la coneixen, majoritàriament, no deixa de ser una menjadoreta més per als polítics, els seus amics, coneguts i saludats.

Però la dimissió d'Amrani era també l'enèssim fracàs d'una aposta feta pel govern de Catalunya, tant en l'etapa tripartita, com en l'actual, per impulsar una política exterior amb cara i ulls. I en la qual s´hi han destinat centenars de milers d'euros, fins i tot en el pressupost del 2011, i ben segurament, també, en el del 2012. No debades, Barcelona n'és la seu, i l'actual Secretari d'Afers Exteriors, té una àmplia experiència en la situació magribina, en particular, i mediterrània, en general.

El fracàs de l'aposta mediterrània, que ja veurem com acaba, se suma a l'altre enorme i contundent fracàs de l'aposta regionalista europea que al llarg dels 80 i els 90 van fer els successius governs pujolistes i que va acabar com el rosari de l'aurora, arran de l'aprovació de la Constitució Europea, on quedava negre sobre blanc que a la Unió només existeixen, els ciutadans i els Estats.

Podem constatar, doncs, que els dependentistes catalans, siguin d'un color o d'un altre, han fet uns errors descomunals en la seva política exterior. I la raó, penso, és ben senzilla.

S'han preocupat més per arreglar el món, per tal que hi encaixi una Catalunya autonòmica i dependentista, en comptes de vetllar per la proclamació de la Independència de Catalunya.

Un fet, aquest últim, que no suposaria cap capgirament substantiu de l'actual situació política europea, i al qual, els estats europeus i el món en general, està cada cop més acostumat, com dient "ja triguen aquests catalans". No debades, el nombre d'independències al llarg dels darrers cinquanta anys ha estat enorme. Tampoc és cert que la Independència de Catalunya aprofundiria encara més la crisi global. Més aviat ajudaria a solucionar-la, ni que fos modestament.

Cal tenir clar que el món no canviarà per evitar que Catalunya sigui independent. En tot cas hem de ser el més normals entre els normals i això implica, naturalment, l'accessió a la Independència...

I és que efectivament, la política exterior d'una nació sense estat, ha de consistir, de forma immediata, en construir una coalició internacional d'interessos que donin suport al seu reconeixement com a estat sobirà.

Però els dependentistes, òbviament, no ho veuen així. Ells donen per suposat la preeminència de la diplomàcia espanyola, la qual fa tot el possible per intentar impedir la consolidació d'una diplomàcia subestatal. Lògicament. És el seu deure i la seva obligació, que deien a missa.

No cal dir que el Mediterrani, el Pont de Mar Blava, que cantava Llach, és fonamental per a la supervivència de la Nació Catalana. La història, com a mínim des de Jaume I, així ens ho demostra. I un ministre -sí, ministre- d'Afers Exteriors d'un govern català independent, li dedicaria molta, moltíssima atenció.

I ho faria sense veure's subordinada no només a Espanya, sinó també al gran impulsor polític de la iniciativa, que no és altre que Sarkozy, és a dir França. I tenint sempre present que els Estats Units és el refernt a escala global.

En definitiva, deixem-nos d'experiments surrealistes per encaixar en el món una Catalunya autonòmica, i treballem per encaixar una Catalunya independent en el món. El món ens ho agraïrà profundament, i nosaltres viurem més feliços en una Catalunya lliure, rica i plena.