L'ADN DELS TROGLODITES

En record i homenatge al Dr. Moisès Broggi 

Durant la xarlotada de la discussió del nou estatut, del nyap, que li deia jo, entre els anys 2004 i 2006, els militars espanyols, com era d’esperar, no es van estar de no dir-hi la seva, com ja va passar en els anys 1931-32 i en el 1977-79. Això sí que ho tenen, són d’una predictibilitat estantissa. Cosa que, per cert, facilita molt les coses als seus enemìcs, és a dir, a nosaltres. No hi ha res més avantatjós que saber amb certesa què farà el teu enemic, abans que ho faci. Com quan es juga als escacs. Pots derrotar-lo a plaer, i fins i tot amb un punt de fatxenderia, perquè mai més gosi desafiar-te, o tocar el que no sona. Llavors, el New York Times es va referir als militars intervencionistes, com a troglodytes, literalment. 

Bé, doncs sembla que els troglodites are back, és a dir, que tornen a fer de les seves. Ara aprofitant el procés de la independència que s’ha accelerat a Catalunya els darrers mesos. Torna a haver-hi soroll de sabres? Això sembla. Encara que ara això del sabres no s’estili gaire. 

Els arguments adduits, a més, són poc originals. Que si l’article 8, que si l’article 155 de la carta magna i tota la pesca. Hi ha una pressió insistent cap a la supressió del règim autonòmic i/o l’empresonament de la Generalitat, amb el seu President Artur Mas al capdavant. 

En situacions com aquestes es demostra els efectes d’una inexistent desnazificació a l’Estat espanyol, com va tenir lloc en el seu moment a l’Europa alliberada dels nazis. Aquí no hi va haver cap procés de Nuremberg, ni cap nazi va haver de passar comptes pels seus crims. Bé alguns si, però no per la via legal, sinó més aviat per la via dels fets consumats, que normalment acabaven amb un Acte de Violència, com en el llibre de Manuel de Pedrolo.

I també és on es veu la necessitat de comptar, la República de la Catalunya, amb un exèrcit propi, malgrat que a algú no li agradi la idea. 

Però tornem als troglodites. L’excitació dels malsons històrics és el volen desvetllar. Volen que els catalans i les catalanes caiguem en el fatalisme i la por i que progressivament anem retrocedint en el nostre agosarament. En el fons, doncs, es tracta de PSYOPS, és a dir guerra psicològica, per tal de menjar la moral de l’enemic. 

La manera de combatre aquesta ofensiva és clarament el nostre desacomplexament. El missatge independentista clar i nítid, sense subterfugis. Perquè volem ser normals, com tots els pobles que disposen de la sobirania i dels instruments que aquesta condició dóna per, en principi, poder intentar fer front als reptes que se’ns presentin. Podem reeixir-ne més o menys, però el que és segur és que sense ells, no reeixirem. 

La independència, en aquest sentit, és un missatge que vetlla pel benestar i la cohesió de la societat catalana. Qui no vegi això és que o és curtet o treballa per aquells que volen la subordinació del poble català a un altre projecte nacional, que no és altre que l’espanyol. 

Però és evident, i ja ho he dit diverses vegades, el quid de la qüestió és que els espanyols no reconeixen l’existència d’un poble català. Ser català per ells és un simple qüestió administrativa, relacionada amb la residència en una de les quatre provínices de l’antiga regió i ara comunitat autònoma. Punt. 

Naturalment, aquesta perspectiva és totalment inacceptable. El discurs principal sosté que a Catalunya viu un sol poble, en referència que no hi ha dues comunitats separades. I és cert. Però també és cert que hi competeixen ferotgement dos projectes nacional antagònics, el català i l’espanyol. 

La nostra obligació és fer del projecte nacional català el més extens i el més ampli possible que abasti el major nombre possibe de ciutadans, vinguin d’on vinguin, però que quedin seduits o convençuts pels nostres arguments, i sobretot per quelcom que ara difícilment perceben: les oportunitats que se’ls obren si són ciutadans fundadors d’una nova república. Una qualitat que està a la mà de molt poca gent. 

Enfront l’ADN del troglodites, cal avantposar el d’una Catalunya oberta al món i orgullosa de la seva aportació específica. Perquè només serem alguna cosa si … tenim un estat propi, un estat independent, una república de ciutadans lliures i solidaris amb el món, no amb els qui ens diuen què hem de fer, i nosaltres limitar-nos a contestar si bwana.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.01.2013)

TRES OPINIONS I UN CAFRE

Us juro que era a punt d-anar a dormir quan he rebut un correu del New York Times on apareix un dossier sobre els moviments independentistes a Europa. Bé, per ser exacte, es tracta de com tractar-los o gestionar-los. Una perspectiva, cert, no gaire optimista.

Tanmateix, he continuat llegint. A banda d'una introducció, el dossier s'ha bastit com un debat o discussió, amb la participació de tres experts i un cafre. No, no m'he equivocat, i no és que el son m'hagi distret, no. Repeteixo, tres experts que exposen llurs opinions amb les quals puc estar més o menys d'acord, com veurem a continuació, i després hi ha un cafre. Sí, sí un cafre que embruta el nom que porta la Universitat on treballa. Si en Pompeu Fabra es despertés del seu somni etern i veiés aquest rumiant intel.lectual en la seva universitat, estic segur es picaria mil vegades al pit.

Però anem a pams. La directora de l'Open Society European Policy Institute (Georges Soros, no?), Heather Grabbe, fa una mena de macedònia molt de moda darrerament on barreja els moviments independentistes amb els moviments xenòfobs. És una estratègia que s'assembla a aquella política que en moltes Biblioteques de Ciències Socials es practica de posar els llibres de nacionalisme o independentisme al costat dels de terrorisme o feixisme, a veure si els tendres estudiants d'una punyetera vegada, per associació d'idees es fan fidels seguidors de la Chacón o de la Camacho. Però tornant a la Grabbe, acaba dient que si les elites regionals triomfen és perquè les èlites nacionals han fallat als ciutadans. De manera que en la seva opinió si es vol gestionar els moviments independentistes, no només la Unió Europea, sinó també els líders nacionals han de reestablir la seva credibilitat. Se suposa que d'aquesta manera es reestablirà la normalitat i els moviments independentistes -i els altres- desapareixeran.

La segona opinió és la del professor Robert Young de la Universitat de Western Ontario. He de reconèixer que tinc una simpatia per ell. Quan feia la tesi doctoral vaig llegir el seu llibre sobre el Break Up de Txecoslovàquia, i altres articles seus, i en general, sempre els vaig trobar molt interessants i aclaridors. El pas dels anys, comprovo que continua en forma, i dels quatre, és sense cap mena de dubte el més profund i que toca més. De fet, penso que la seva aportació és clau. Hi ha uns fragments que no em resisteixo a reproduir. Es pregunta si porcions dels Estats Membres es poden secessionar en el marc de la UE, i respon contundentment: The simple answer is yes (cal traducció?). Però va més enllà i diu que l'entramant institucional de la UE no reconeix la possibilitat de la secessió, però tampoc la prohibeix legalment. Tanmateix, diu que els estats secessionats no gaudeixen automàticament dels drets emanats dels Tractats (de la UE), i que necessiten el suport unànime de la resta d'estats i del vot afirmatiu del Parlament Europeu. I llavors es pregunta si el poden aconseguir.

Young considera que en termes generals, els casos escocès i el belga, tenen una resolució relativament racional i normal. Però a continuació afegeix: "Spain is the real problem" (cal traducció, again?). I quan diu Spain es refereix a Spain, és a dir Madrid, i la seva obcecació en impedir un referèndum català. I és que pel professor Young, i aquí és on em començo a excitar, està claríssim que hi haurà un referèndum a Catalunya, concretament diu, que malgrat l'oposició espanyola el referèndum tindrà lloc, atès que el 80% dels catalans el volen. Brutal, no la seguretat del professor Young?  Ja la voldria jo per a molts politics nostrats que sempre estan que no saben si van o tornen.

Però el següent fragment és el millor, la cirereta del pastís. Aquest sí que el tradueixo íntegrament perquè s'ho val. Diu Young: "La UE no pot canviar la norma d'accessió per impedir un veto espanyol a Catalunya. Tampoc pot declarar que els tractats inclouen Catalunya, perquè caldrà canvis institucionals. En el cas que Catalunya vagi a secessionar-se, l'única solució és que prevalgui l'interès propi d'Espanya per evitar una severa crisi de la seva economia. (Llavors) Espanya no bloquejaria l'admissió de Catalunya a la Unió -i per aconseguir aquest resultat, caldria tota la pressió necessària que es pogués exercir per part de la UE"(destacat meu). És que és això! Cal convèncer Espanya que la més perjudicada pel seu veto a Catalunya és ella mateixa, perquè la seva economia es ressentirà i molt. I cal portar-la a aquest convenciment des de la UE. I els arguments que té la UE per convèncer Espanya, són de pes. Tant de pes com que és un estat morós que deu 1 bilió d'euros als seus socis, tal i com recordava fa uns dies l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista. Penso, doncs, que arribat el moment, la EU tindria on apretar ben fort, per convèncer els ecspanyols que no facin el ximple ni l'indi.

Gran, molt gran, el professor Young. Per acabar, la conclusió que en treu és també aclaridora: "Siguin quins siguin els inconvenients d'incrementar el nombre d'estats, l'interès de la UE seria admetre els nous estats secessionats" Chapeau!

El tercer expert consultat és un escriptor i advocat, Aidan O'Neill. Aquí, naturalment, la perspectiva és més legalista. Particularment subratlla la importància del concepte de la ciutadania de la Unió Europea, que considera que és el principal argument d'una Escòcia independent per continuar sent membre de la UE. Concretament recorda una sentència del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el cas Ruiz Zambrano que estableix que els estats membres no poden privar als ciutadans de la UE "del gaudi genuí de la substància dels drets conferits en virtut del seu estatus com a ciutadans de la Unió".

De manera que si els estats membres no poden privar als seus ciutadans (fins al moment de la Independència) dels seus drets de ciutadania de la UE, conclou el jurista no hi ha d'haver cap problema perque Escòcia sigui reconeguda nou estat membre de la Unió (i el mateix en qualsevol altre cas, com el català, afegeixo jo).

He de dir que quan Reagrupament va presentar la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea, la primavera passada, vaig entretenir-me en llegir diversos documents jurídics respecte els drets dels ciutadans de la UE. La conclusió que en vaig treure és que les sentències del TJUE, cada cop tendeixen més a protegir la ciutadania europea enfront dels atacs perpretats pels tribunals, els governs o l'administració dels Estats membres. Em congratulo, doncs, que sigui una conclusió coincident amb la del senyor O'Neill, i que pot beneficiar clarament Catalunya, i més concretament els 7,5 ciutadans europeus que ho són amb tots els drets.

El dossier del New York Times acaba amb un toc animalista, amb la intervenció d'un cafre que ni tan sols mereix un enllaç, perquè el resultant de l'activitat rumiant en forma de rujada no dóna per gaire.

L'únic que lamento és que aquest bòvid bíped, assocïi el seu nom amb el del Mestre Pompeu Fabra, això sí que és una punyalada trapera.

En fi, han passat dues hores des de que he començat a escriure aquest post i toca ara anar a dormir, que ja son quarts de set. Només vull agrair el New York Times l'oportunitat que m'ha brindat per recordar-me la diferència que hi ha entre la civilització i la barbàrie. Mai està de més pensar-hi ara que s'acosten uns dies claus per Catalunya, per Europa i pel Món.

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.

Sort que tenim del New York Times!

No és cap sorpresa la reacció dels mèdia catalans a la mort del feixista Samaranch. Per sort, tenim el New York Times, que en l'obituari que li dedica, diu les coses claretes, claretes. Podeu llegir-lo sencer aquí.

M'agradaria, però, destacar els següents fragments (les negretes són meves):

"But Mr. Samaranch’s tenure was also marred by scandal. Ten Olympic committee members either resigned or were expelled in the late 1990s after receiving more than $1 million in cash, gifts, scholarships and other benefits as part of Salt Lake City’s winning bid for the 2002 Winter Games. Other members were linked to improprieties in the bidding for the Atlanta and Sydney Olympics.

As a former sports official in Spain in the fascist Franco regime, Mr. Samaranch had come to tolerate a degree of corruption. He tended to co-opt his enemies and ignore the unsavory reputations of some of the members he brought into the I.O.C., among them Francis Nyangweso, a former defense chief for the murderous Ugandan dictator Idi Amin.

"It’s a little like the story of the baboon climbing a pole,” Dick Pound, an I.O.C. delegate from Montreal, said. “The higher the baboon climbs, the more undesirable are the parts exposed.”

While the Games became immensely popular under Mr. Samaranch, they also became hugely expensive and difficult to manage. At the 2000 Sydney Games, journalists outnumbered athletes by 2 to 1, state government bailouts totaled $140 million, and the city was left with huge, little-used stadiums.

Mr. Samaranch was also faulted over the issue of doping, which the I.O.C. did not begin to take seriously until after the police uncovered a scandal that nearly shut down the 1998 Tour de France. Many Olympic officials said the failure to mount an effective campaign against the use of banned performance-enhancing drugs was Mr. Samaranch’s greatest deficiency.

When he replaced Mr. Samaranch, Dr. Rogge said doping was the biggest crisis facing international sport. “It is the credibility of sport that is at risk,”

BRUTAL, no?

És la diferència entre tenir una premsa en un país amb cultura democràtica arrelada, i tenir-ne una que menja de les mans dels polítics. Però hi ha més:

“There was no public opportunity to understand how decisions were made,” said John Krimsky, a former executive director of the United States Olympic Committee. “I don’t think he thought democracy was a terribly efficient way to run an organization.”

Mr. Samaranch kept such a tight rein on the I.O.C. that many found it highly unlikely that he did not know about the bidding excesses that culminated in the Salt Lake City scandal. Seven years earlier, Toronto officials had alerted the I.O.C., but their concerns were ignored.

Quina patada a l'entrecuix, que diríem a casa!

Però el periodista del NYT es reserva la millor carta per al final quan escriu que,

"In his retirement, despite advancing age and a number of medical ailments — he received dialysis treatment for kidney trouble — Mr. Samaranch remained active with the I.O.C., traveling to meetings around the world and promoting Madrid’s unsuccessful bids for the 2012 and 2016 Games as well as for the Paralympics, for disabled athletes.

Mr. Samaranch spoke during Madrid’s presentation in Copenhagen last October. “Dear colleagues,” he said, “I know that I am very near the end of my time. I am, as you know, 89 years old. May I ask you to consider granting my country the honor and also the duty to organize the Games and Paralympics in 2016.”

The Games were awarded to Rio de Janeiro."

Aquesta hòstia dialèctica no la fa ni el Chuck Norris en els seus millors moments.

En definitiva, el servilisme vomitiu dels mitjans de comunicació catalans respecte Ecspanya, ens obliga, com a catalans i com a demòcrates, a aconseguir el més aviat possible la independència. Per higiene democràtica, i per pura i simple salut mental!

També me'n faig ressò al meu bloc europeu.

Article del New York Times sobre la Sagrada Família i l'AVE

"An act of thoughtless vandalism" (Prof. J. Mark Schuster, MIT)

En la seva edició d'ahir, el diari The New York Times, dedica un article al polèmic projecte de fer passar el túnel de l'AVE -que no TGV- per sota de la Sagrada Família. L'article, en línies generals, és una carregada contra l'esmentat projecte. Seria interessant que en Portabella "marqués paquet" i forcés un vot contrari del Ple Municipal al projecte sociata, de manera que l'Hereu, el conseller Nadal i la ministre del ram (Alvarez?) tindrien un problema. Ho farà?

Si el voleu llegir, cliqueu aquí