TRES OPINIONS I UN CAFRE

Us juro que era a punt d-anar a dormir quan he rebut un correu del New York Times on apareix un dossier sobre els moviments independentistes a Europa. Bé, per ser exacte, es tracta de com tractar-los o gestionar-los. Una perspectiva, cert, no gaire optimista.

Tanmateix, he continuat llegint. A banda d'una introducció, el dossier s'ha bastit com un debat o discussió, amb la participació de tres experts i un cafre. No, no m'he equivocat, i no és que el son m'hagi distret, no. Repeteixo, tres experts que exposen llurs opinions amb les quals puc estar més o menys d'acord, com veurem a continuació, i després hi ha un cafre. Sí, sí un cafre que embruta el nom que porta la Universitat on treballa. Si en Pompeu Fabra es despertés del seu somni etern i veiés aquest rumiant intel.lectual en la seva universitat, estic segur es picaria mil vegades al pit.

Però anem a pams. La directora de l'Open Society European Policy Institute (Georges Soros, no?), Heather Grabbe, fa una mena de macedònia molt de moda darrerament on barreja els moviments independentistes amb els moviments xenòfobs. És una estratègia que s'assembla a aquella política que en moltes Biblioteques de Ciències Socials es practica de posar els llibres de nacionalisme o independentisme al costat dels de terrorisme o feixisme, a veure si els tendres estudiants d'una punyetera vegada, per associació d'idees es fan fidels seguidors de la Chacón o de la Camacho. Però tornant a la Grabbe, acaba dient que si les elites regionals triomfen és perquè les èlites nacionals han fallat als ciutadans. De manera que en la seva opinió si es vol gestionar els moviments independentistes, no només la Unió Europea, sinó també els líders nacionals han de reestablir la seva credibilitat. Se suposa que d'aquesta manera es reestablirà la normalitat i els moviments independentistes -i els altres- desapareixeran.

La segona opinió és la del professor Robert Young de la Universitat de Western Ontario. He de reconèixer que tinc una simpatia per ell. Quan feia la tesi doctoral vaig llegir el seu llibre sobre el Break Up de Txecoslovàquia, i altres articles seus, i en general, sempre els vaig trobar molt interessants i aclaridors. El pas dels anys, comprovo que continua en forma, i dels quatre, és sense cap mena de dubte el més profund i que toca més. De fet, penso que la seva aportació és clau. Hi ha uns fragments que no em resisteixo a reproduir. Es pregunta si porcions dels Estats Membres es poden secessionar en el marc de la UE, i respon contundentment: The simple answer is yes (cal traducció?). Però va més enllà i diu que l'entramant institucional de la UE no reconeix la possibilitat de la secessió, però tampoc la prohibeix legalment. Tanmateix, diu que els estats secessionats no gaudeixen automàticament dels drets emanats dels Tractats (de la UE), i que necessiten el suport unànime de la resta d'estats i del vot afirmatiu del Parlament Europeu. I llavors es pregunta si el poden aconseguir.

Young considera que en termes generals, els casos escocès i el belga, tenen una resolució relativament racional i normal. Però a continuació afegeix: "Spain is the real problem" (cal traducció, again?). I quan diu Spain es refereix a Spain, és a dir Madrid, i la seva obcecació en impedir un referèndum català. I és que pel professor Young, i aquí és on em començo a excitar, està claríssim que hi haurà un referèndum a Catalunya, concretament diu, que malgrat l'oposició espanyola el referèndum tindrà lloc, atès que el 80% dels catalans el volen. Brutal, no la seguretat del professor Young?  Ja la voldria jo per a molts politics nostrats que sempre estan que no saben si van o tornen.

Però el següent fragment és el millor, la cirereta del pastís. Aquest sí que el tradueixo íntegrament perquè s'ho val. Diu Young: "La UE no pot canviar la norma d'accessió per impedir un veto espanyol a Catalunya. Tampoc pot declarar que els tractats inclouen Catalunya, perquè caldrà canvis institucionals. En el cas que Catalunya vagi a secessionar-se, l'única solució és que prevalgui l'interès propi d'Espanya per evitar una severa crisi de la seva economia. (Llavors) Espanya no bloquejaria l'admissió de Catalunya a la Unió -i per aconseguir aquest resultat, caldria tota la pressió necessària que es pogués exercir per part de la UE"(destacat meu). És que és això! Cal convèncer Espanya que la més perjudicada pel seu veto a Catalunya és ella mateixa, perquè la seva economia es ressentirà i molt. I cal portar-la a aquest convenciment des de la UE. I els arguments que té la UE per convèncer Espanya, són de pes. Tant de pes com que és un estat morós que deu 1 bilió d'euros als seus socis, tal i com recordava fa uns dies l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista. Penso, doncs, que arribat el moment, la EU tindria on apretar ben fort, per convèncer els ecspanyols que no facin el ximple ni l'indi.

Gran, molt gran, el professor Young. Per acabar, la conclusió que en treu és també aclaridora: "Siguin quins siguin els inconvenients d'incrementar el nombre d'estats, l'interès de la UE seria admetre els nous estats secessionats" Chapeau!

El tercer expert consultat és un escriptor i advocat, Aidan O'Neill. Aquí, naturalment, la perspectiva és més legalista. Particularment subratlla la importància del concepte de la ciutadania de la Unió Europea, que considera que és el principal argument d'una Escòcia independent per continuar sent membre de la UE. Concretament recorda una sentència del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el cas Ruiz Zambrano que estableix que els estats membres no poden privar als ciutadans de la UE "del gaudi genuí de la substància dels drets conferits en virtut del seu estatus com a ciutadans de la Unió".

De manera que si els estats membres no poden privar als seus ciutadans (fins al moment de la Independència) dels seus drets de ciutadania de la UE, conclou el jurista no hi ha d'haver cap problema perque Escòcia sigui reconeguda nou estat membre de la Unió (i el mateix en qualsevol altre cas, com el català, afegeixo jo).

He de dir que quan Reagrupament va presentar la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea, la primavera passada, vaig entretenir-me en llegir diversos documents jurídics respecte els drets dels ciutadans de la UE. La conclusió que en vaig treure és que les sentències del TJUE, cada cop tendeixen més a protegir la ciutadania europea enfront dels atacs perpretats pels tribunals, els governs o l'administració dels Estats membres. Em congratulo, doncs, que sigui una conclusió coincident amb la del senyor O'Neill, i que pot beneficiar clarament Catalunya, i més concretament els 7,5 ciutadans europeus que ho són amb tots els drets.

El dossier del New York Times acaba amb un toc animalista, amb la intervenció d'un cafre que ni tan sols mereix un enllaç, perquè el resultant de l'activitat rumiant en forma de rujada no dóna per gaire.

L'únic que lamento és que aquest bòvid bíped, assocïi el seu nom amb el del Mestre Pompeu Fabra, això sí que és una punyalada trapera.

En fi, han passat dues hores des de que he començat a escriure aquest post i toca ara anar a dormir, que ja son quarts de set. Només vull agrair el New York Times l'oportunitat que m'ha brindat per recordar-me la diferència que hi ha entre la civilització i la barbàrie. Mai està de més pensar-hi ara que s'acosten uns dies claus per Catalunya, per Europa i pel Món.